dilluns, 12 de març de 2012

L'estimada Païssa

Diumenge vàrem anar després de molts anys a la Païssa dels Planell a Monistrol. De xic, quan els estius eren llargs i despreocupats,  quan un cop deixaves l'escola només tenies per davant mesos i mesos de mandrejar, anava de colònies a aquesta casa. Setmanes abans ja hi anàvem tota la família juntament amb d'altres famílies de la junta de l'esplai a arreglar la casa. Recordo haver-hi passat caps de setmana sencers jugant a l'era mentre els grans -pares i mares- soldaven llits, arreglaven les finestres o bé netejaven al casa i ajudant de tant en tant en allò que podíem. Eren uns cap de setmana atrafegats per preparar la casa per a les colònies.
I a començaments d'estiu marxàvem cap allà. El viatge des de Castellar fins a Monistrol ens semblava etern. Crèiem que anàvem a l'altra punta de país gràcies als revolts marejadors i la lentitud de la Vallesana, - això segueix igual- però eren poc més de vint-i-cinc quilòmetres. De camí fèiem una aturada a Sant Llorenç per recollir nens i nenes d'una casa d'acollida que s'afegien a les colònies i que al final de l'estada ja no recordaves qui venia des del principi amb l'autobús i qui havia pujat a Sant Llorenç.
Un cop allà, a peu del camí que menava a la casa, l'autobús ens deixava amb les darreres cançons cantades que ressonaven,  i carregats amb uns farcells mal fets, pensats només per a encabir tot allò que necessitaríem durant quinze dies, no per a carretejar-ho, enfilàvem per la pista de terra fins a la casa sota un sol abrusador.  Una corrua d'infants caminant penosament fins a la casa. De lluny estant ja ens saludava la seva esvelta torre sota el xerric de les cigales. Ja en aquella època es veia vella, però ens tenia el cor robat. Era un casalot amb milers de racons, racons evocadors, racons misteriosos. La sala amb la premsa, els pous, els cellers amb encara bótes velles, l'ermita fresca, la torre inaccessible, la frescor de l'entrada, el menjador amb el terra de pedra, les cambres prohibides... Un lloc amb infinitat d'indrets on fer-se mal i perdre's, però que curiosament mai ningú de colònies s'hi féu mal ni s'hi perdé
Amb nosaltres viatjaven també les cuineres, àvies de Castellar que passaven els dies d'estiu cuinant per a nosaltres. La cuinera principal durant força anys fou la Paquita. Una gran dona, cuinera excepcional, però poc disposada als excessos. Millor donar pa sec, que del dia, solia dir, ja que així en menjaran menys argumentava tot seguit. Però malgrat tot si acabaves amb gana, només calia rondar per allà i tard o d'hora cauria alguna peça de fruita, un mos de pa o quelcom de més, mentre amb un fingit enutjament t'aviaven somrient per sota del nas.
Diumenge quan vaig entrar a la casa, altre cop després de tots aquests anys, vaig reviure molts moments. Em semblà per uns instants veure les cuineres assegudes en rotllana pelant patates a la cuina i rient, els monitors a la sala preparant els jocs, les habitacions, que ara semblaven més petites, altre cop plenes de les lliteres soldades per mon pare entre d'altres i de lluny les rialles i crits ofegats d'infants sota dutxes d'aigua gèlida. Un encadenament de records que m'assaltà de sobte. Que em colpí de front. Moments molt feliços, moments únics. Primer d'infant, després de monitor ja que també en vaig ser uns anys. Vàrem entrar-hi amb la Judit i la Martina, la seva filla, assedegats de records, parlant amb la casa, recordant els instants, fent servir la nena de pretext per a recordar profusament.
Cada cambra, cada paret, cada racó, ens retornava una història. Un moment, un passat feliç. Anàvem passejant amb un somriure a la cara acompanyat de sospirs emotius. Diria que a tots dos, a mesura que anàvem passant per les cambres i veient com estava la casa, encara hi havia objectes d'aquella època, un formigueig ens recorria el cos. Un desig de fer el salt anys enrere, ni que només fos per uns instants, i tornar a ser el nen o la nena que allà corria, reia o cantava. El nen despreocupat de colònies. Res, uns instants, per assaborir-ne altre cop la dolçor.
La visita em despertà una sensació de retorn a casa, de retorn a la infància. El retrobament amb un vell amic que fa temps que no visites i que us heu dit molt. Amb un vell company. Allà aprenguérem un munt de coses, cadascú a la seva manera, cadascú al seu moment. Aprenguérem el significat de l'amistat, de la companyonia, de la confiança, de la responsabilitat, del compromís, del respecte... però també de la trapelleria, de la innocència, del joc. Descobrírem els primers amors, els primers desenganys, les primeres decepcions. Quinze dies intensos de vida, de passió, d'infància. Una època que ens marcà, una època d'aquelles que amb els anys només fa que enriquir-se, com el bon vi, i que amb sospirs i somriures càlids vas rememorant de tant en tant.