La ciutat d'Empúries

Aquest cap de setmana, amb allò de " Vacances en família", hem estat a l'Escala. I com cada cop que hi vaig, a l'Escala és clar, perquè al programa aquest de vacances en família era el primer cop que hi accedíem, no me n'he pogut estar de visitar les ruïnes d'Empúries. Una escapada ràpida, una volta. I és que m'agrada perdre-m'hi. Reconec que em tenen captivat i més si com aquest cop, puc passejar-m'hi sense gaire gent, en silenci, seient aquí i allà, somniant, anant i venint. Els sentits amatents. Dissabte les condicions eren ideals, un sol primaveral davallant i una brisa suau acaronant-me la cara i esbullant-me els cabells ja massa llargs. La setmana vinent potser farem el cop de cap i me'ls tallaré, però de moment i com em passa sovint, a enretirant-los com qui espanta mosques, què hi farem.
A les visites altres vegades m'ha agradat trobar-m'hi molta gent, aquí i a d'altres ruïnes, com a Efes, el temple de Zeus o al Colosseu, tant hi fa, ja que en certa mesura era com si l'indret revisqués, però aquest cop la solitud ha estat un regal. I ho he aprofitat. No m'he entretingut amb tot, ja el tinc apamat. He buscat indrets. Racons que conec d'altres cops i que em desperten certes sensacions, indrets que a tocar d'ells, enmig del silenci, reviuen i els sons d'anys enllà callats, tornen per barrejar-se amb els sons llunyans del mar i del vent i les quatre pedres que resten, creixen fins a adquirir les dimensions passades. L'esplendor d'antany.
Potser sí que sóc un somniador, però no puc evitar que el contacte fred de les pedres, juntament amb les lectures que he anat fent - seré un Alonso Quijano modern?- es barregin i m'ajudin a viatjar i en comptes de contenir-me i cenyir-me als tòpics de l'edat -quaranta estan a punt de caure-, m'hi aboco i m'hi llenço de ple. Ho reconec, m'agrada viatjar. I no em fa res dir-ho ben clar, ja que en gaudeixo més que anar al cinema o al teatre, perquè aquí jo en sóc el director, el protagonista o l'espectador i decideixo a cada instant el rol que vull jugar.