Vaga general

Cal manifestar-se. Cal mostrar la disconformitat. Cal que se'ns senti i que a més a més, aquesta lliure expressió, tingui la màxima repercussió.
Al claustre en vàrem parlar força. Més hi hem pensat. D'una banda teníem clar que aquest govern de dretes ens vol com a principis de la revolució industrial, mà d'obra barata i callada. Xaiets sotmesos. Usen tot el que tenen al seu abast per imposar les seves doctrines. Ens bombardegen amb informacions constants i apocalíptiques per atemorir-nos i fer-nos combregar amb els seus postulats per mantenir uns privilegis.
Per tant, per mostrar-nos contraris, ens plantejàrem diferents opcions. Una era tancar l'escola i mantenir els serveis mínims. D'aquesta manera s'oferia el servei -obligatori per llei- i alhora s'injectava una quantitat de diners ingents al departament en forma de sous restats als vaguistes i en la situació actual, sembla que aquesta opció a més de no condicionar l'agenda política actual, li donava ales i l'engreixava econòmicament. Segur que a la plaça Sant Jaume es deuen estar fregant les mans. Algun col·lectiu però, ha demanat que els diners que es retallin als vaguistes vagin a parar íntegrament a les escoles, impensable amb aquests governants que tenim.
Una altra opció era anar a escola, però en comptes de fer classe, fer una tasca de conscienciació. Està clar que en aquest cas es comptava amb la complicitat de les famílies que, tot i fer vaga, participaven d'aquesta activitat.
Així doncs, avui, hem anat a l'escola però no hem entrat a les aules. Hem començat primer parlant de l'actualitat, del que representava la vaga i de les repercussions que tindria aquesta reforma laboral per a ells. Després, en format de joc de rol, han representat els protagonistes d'aquest conflicte i  han viscut les reaccions i els conflictes personals en primera persona. Tot seguit n'hem parlat i debatut. A partir d'aquí hem trobat diferents maneres de reivindicar allò que crèiem, tipus manifestar-se, fer pancartes o bé amb cançons, car veien de la injustícia de la situació. Finalment, fluint de tot plegat i a iniciativa dels infants, ha sorgit la idea de fer pancartes. En aquestes els lemes no eren genèrics, senzillament, expressaven amb frases senzilles i directes allò amb què la reforma laboral els afectava a ells.
Un cop penjades, la segona part ha estat per a molts anar a manifestar-se a Manresa o bé a Barcelona.
Qui ho sap, potser ha servit per despertar la consciència col·lectiva, per fer-los conscients dels drets i deures de cadascú i de valorar el que es té i lluitar per a mantenir-ho, perquè de la manera que pinta, els carrers tardaran a buidar-se i els infants seran els que més rebran.