dimecres, 14 de març de 2012

I ja en són tres. Tres anys!

Tres anys. Es diu ràpid. Passa ràpid. Fa res l'aguantava amb un braç, l'avantbraç per ser exactes i el bressolava fins que s'adormia o bé el passejava amb la manduca arreu. Arrapat a mi, cos amb cos. Sentint-lo proper. Ara ja campa sol. Bastant sol. Avui, per celebrar l'aniversari, hem anat al castell de Calders, la meva, ara nostra passió i des dels camps de baix, on hem arribat en cotxe fins a dalt de tot, allà on el mur encara s'aguanta un xic i tens la sensació d'estar a una fortalesa mentre atalaies el riu, ha pujat sol. Ara corrent, ara caminant. De cop estirat a l'herba seca, fem de pastorets -ens deia a sa mare i a mi-, de cop escalant petits talussos  i així, com qui no vol la cosa ha pujat i ha baixat sol. Déu n'hi do! Se'ns fa gran. No són gaire tres anys, però ja l'endevines independent. Ja l'endevines explorador. Vol fer sol, vol fer per ell.
El dia abans, a la nit, li vàrem regalar un àlbum de fotografies. Un recull històric. Les primeres ecografies, la panxa que creixia, l'habitació que pintàvem i després ja la seva aparició i el creixement fins fa poc. I amb un espurneig als ulls, aquella brillantor que ja li comencem a endevinar quan quelcom l'atrau, el captiva, vàrem començar a mirar-lo un i altre cop. Mirant, explicant i ell, seriós, concentrat, demanant. Preguntant per aquells que sortien, per qui eren, pel que feien, per on eren. I així un i altre cop i un cop acabat, tornar a començar. Té la passió a dins. Quan una cosa li agrada, com el llibre que li va regalar la Montse, el dels Patufets, no se n'atipa fàcilment. Abans se'n cansa l'adult que ell de sentir la mateixa història, el mateix conte.
I així, dia rere dia, compartint, aprenent, portem tres anys. Cada dia que passa és un regal. Un jorn per a gaudir de la seva companyia, veient-lo créixer, veient-lo aprendre, veient-lo madurar. Té sortides que ens roben un somriure, reaccions que ens fan pensar, moments que ens posen a prova. Tres anys que donen per molt. Tres anys que són com mel als llavis i que un cop el dia s'acaba ja anheles el matí següent, quan despert de nou, amb un somriure ample i una mirada confiada i intel·ligent -deixeu-me treure pit-, de peus a terra et reclama. Et busca. En tres anys ha après molt. En tres anys nosaltres hem après molt més. Abans pensava que nosaltres érem els que sabíem com anava la cosa, avui però, penso que segurament ens ha ensenyat més ell a nosaltres que al revés. Ser pare és un aprenentatge, una carrera sense pràctiques. Un créixer poc a poc. I això fem, anem creixent.

1 comentari:

Tinet ha dit...

Tens tota la rao. Ells aprenen molt sols, nosaltres aprenem molt d´ells. Moltes felicitats a tota la familia. Una abraçada