dilluns, 5 de març de 2012

La falsa llibertat

N'hi ha que anem un pas enrere. Un pas enrere però la malfiança fa que estiguem a punt per a fer el saltiró i no quedar-nos lluny. Avui, un amic, el Jaume, m'ha enviat un correu, un escrit del Noam Chomsky.
D'entrada l'he llegit mecànicament, massa sovint ens arriben correus d'aquells que no ens desperten més que un lleu somriure i ens aporten poc, fent que no valgui la pena l'esforç del llegit pel suc que se'n treu. Aquest cop però, a mesura que anava llegint, m'he anat esgarrifant. M'he trasbalsat. És cert que la meva manera de ser fa que de sempre esperi el pitjor d'aquells que governen, siguin d'on siguin i en general, excepte en comptades ocasions, acaben donant sentit als meus temors i confirmant la meva malfiança. Aquest cop però, penso que va tot més enllà. Em sembla que el que d'entrada poden semblar casualitats inconnexes, fets aïllats que malgrat ser censurables no són del tot reprovables perquè no sembla que tinguin connexió ni premeditació, si prenem l'escrit com quelcom més que una casualitat, arribem a la conclusió que som mers titelles. Mers ninots de palla que ens fan anar com volen, a cop de vent. Una conxorxa, un guiatge invisible ens mena allà on volen, fent-nos creure que decidim. Ens fan despertar esperances, tenir pors i il·lusions, ens desvetllen interessos i ens fan creure amos i senyors de les nostres decisions, però analitzant el nostre entorn, les nostres decisions, ens adonem que ens encaminen, ens dirigeixen, ens manipulen. Tot allò que ens envolta ens obliga a prendre certes decisions, no som lliures a l'hora de decidir. Estem condicionats. Estem coaccionats. Sé que sona molt a pel·lícula fantàstica, que sembla massa surrealista, però no deixa de tenir sentit tot plegat si fem una passa enrere i mirem amb perspectiva. Si posem a cada punt de l'escrit d'en Noam un episodi viscut darrerament, ens adonarem que tots els passos es donen o s'han donat: Distracció dels problemes importants, creació de problemes amb solucions ja a punt, gradació de mesures, previsió catastròfica... i així punt per punt.
No cal que posi exemples de cada, només cal parar atenció als mitjans de comunicació i aleshores ens adonarem de cap a on ens menen i quins objectius persegueixen. Em sembla que no és mala estratègia la desconfiança d'allò que ens venen per tal d'analitzar el que se'ns dóna i d'aquesta manera actuar en criteri evitant al màxim el gregarisme on ens volen.