Una tarda al Montcau

Dalt del cim

L'altre dia, aprofitant que feia sol i que el dia s'allarga, vàrem anar amb en Berenguer al Montcau. Després de dinar vàrem marxar cap al coll d'Estenalles.
Ell ho tenia clar. A la pregunta d'on podríem anar a passejar, després de dir el castell de Calders i repensar-s'ho, va dir el Montcau. I està clar. Des de casa estant el veiem, igual que el Paller de Tot l'Any i Montserrat. Però al Montcau hi hem anat més i li tenim una estima especial. La punxa que n'hi diu. També tenia clar que hi aniríem amb la motxilla i que ell caminaria el que volgués.
Vàrem pujar pel corriol que va directe, entre les cordes que marquen el camí per protegir les invisibles plantes que creixen a les codines i amb breus aturades per alenar. Que seguim?, em deia. I allà que hi ha? Demanava també de tant en tant. La Falconera, la Mola, la Mata, la Màquina de tren... i a cada resposta meva la seva continuació, voldràs que un dia hi anem?
En una de les aturades abans del cim em diu, quan sigui gran, podré portar les teves vambes? I tot seguit, també portaré una motxilla gran... I per què li demano? Doncs està clar, per portar-me em diu.
Ja dalt del cim, després d'escalar el darrer tros, no hi ha res per escalar però amb els seus ulls sembla un mur, ens vam passejar pel cim, de banda a banda, gaudint de les vistes, l'airet,el sol i la tranquil·litat.
A la baixada ens aturàrem al coll d'Eres per a berenar i xerrar, perquè encara que sigui petit, tres anys, te'n fas creus de les converses que pots tenir amb ell.
De retorn a casa ens vàrem aturar a tocar d'uns ametllers florits. Un símbol inequívoc, malgrat encara vinguin setmanes de fred i pluja, mesos potser, que la primavera ja és aquí, amb la promesa de més tardes com la passada. Tardes impagables.