diumenge, 11 de març de 2012

Coma d'Or ( 2.835 m. )

El Coma d'Or al fons
Ahir vàrem anar amb la Montse cap a Porté Puimorens. La idea era anar al pic de la Mina, un cim fàcil i ràpid, però veient que hi havia molta gent a les pistes, trobada d'iglús inclosos i que una cordada de gossos múixer es van abraonar sobre la meva gossa per ser al lloc menys indicat al moment més inoportú, decidirem anar cap a l'altra vall, a la vall de Besines. L'objectiu era fer l'anhelat pic del Coma d'Or.
Així doncs altre cop, com feia quinze dies, enfilàrem cap al coll de la Coma d'en Garcia. Aquest cop però, amb un xic més de neu, després de les nevades de principis de la setmana i un cim més clar, el Coma d'Or. És una excursió poc freqüentada, gairebé no ens vàrem creuar ningú, excepte una colla de nord-catalans al coll de la Coma d'en Garcia que anaven cap als llacs.
Fins aquí la neu era fantàstica, una neu ideal per a esquiar com comprovàrem al baixar. I un cop passat el coll, ja més ventat, anàrem trobant clapes de gel, tot i que no era gel dur, només una neu crosta que es deixava trencar. A mesura que anàrem pujant, el vent bufava més, fins al capdamunt que ja era força insistent.
Vàrem pujar sense gaires complicacions fins a  peu del cim. Abans però, creuarem un parell de flanqueigs fàcils tot i que amb caiguda llarga. I a uns dos-cents metres del cim i veient que hi havia algun tram sense neu, decidirem anar amb els grampons fins a dalt.
Allà començava una petita cresta mixta. Un primer tram amb força neu, d'un metre d'amplada i aeri, després entre rocs i neu s'arribava al cim. El problema més gran era les ràfegues de vent, un vent fort i sec que tombava. Al primer tram un parell de ventades va estar a punt de fer-me caure però arrupint-me i clavant el piolet vaig anar avançant. Ara bé, un cop passat aquest tram, el camí s'estrenyia i les parets es tornaven més dretes. Veient que el vent no amainava i sense massa dubtes, no sóc amant de les altures, vaig decidir esperar que la Montse tornés del cim per desfer camí. La Píxel, la gossa, amb mi, és clar. Si per ella fos, aniria on fos per no deixar-me, però vaig valorar que els passos potser no valien la pena. Cinquanta metres de més, de massa amb el vent.
De tornada la baixada va ser com ens esperàvem. Una esquiada senzilla per pales amples però amb neu dura i plena de bonys fins a la coma d'en Garcia i des d'allà fins gairebé a baix, una neu pols trepitjada perfecte per a esquiar.
Vaja, que va ser una bona sortida. Amb unes quatre hores vàrem pujar i baixar els 900 metres de desnivell positiu i vàrem tornar amb un regust dolç a la boca. Un regust de fita aconseguida.