dijous, 8 de març de 2012

Passejant en bicicleta altre cop

Anar en bicicleta potser és el més semblant a volar. L'aire t'esbulla els cabells que s'escapen de la tirania del casc i les olors empeses pel vent et colpegen les narius on s'encadenen aromes suaus. Avui, volant, al darrera tenia el pilot guiant a cada cruïlla, atalaiant des de la seva cadireta, trona potser, ben escarxofat, recitant-me les aturades. Primer a la granja, després al camp o als cavalls i a les cabres. Sempre endavant, sempre més.
I xerrant. I explicant. La conversa fluïa entretallada per les interferències d'un camí pedregós i uns esbufecs profunds. Meus els esbufecs, ell, capcinejava entre mot i mot. A mig camí ens hem aturat a berenar. Ara que el dia s'allarga podem dividir el passeig en dos sense témer per la claror. Tenim temps. Tot el temps, gairebé. Després, més tip, altre cop arrepapat, hem seguit el passeig acompanyats de les primeres florides d'ametllers. Força arbres. Gairebé tots per la capçada, sembla que comencin a florir per dalt, com si volguessin acaronar el sol per agrair el seu escalf. Una imatge insòlita. Arbres pelats amb les puntes de les branques curulles de blanc. D'aprop però, més tonalitats i textures sedoses.
A la darrera pujada el vaivé de la bicicleta, el balanceig mandrós, ha triomfat i les parpelles del Berenguer s'han tancat. Sense remei. Sense remissió. L'arribada ha estat plàcida amb la barbeta tocant al pit. En una ràpida llambregada entre pedaleigs, diria que he vist un filet aquós, de plaer, que se li escapava per la comissura dels seus llavis fins a l'abric. Una taca fosca de pau sota un somriure calmós.
Ara dorm. Tranquil. Potser somniant amb camps verds i boscos de pins, qui ho sap. Potser fins demà, potser només unes hores per després sopar. Però la tarda, segur, l'ha captivat. L'ha relaxat.