La darrera de Brams

A mi me'l van descobrir un estiu dos nois bessons, trapelles, encantadors. Anàvem de ruta pel Pirineu amb el centre excursionista de Castellar -bé, jo n'era monitor, ja ha plogut força des d'aleshores- quan un dia, començaren a cantar una cançó i ràpidament s'enganxaren a cantar els altres nois i noies. En un moment tothom cantava/ protestava enmig d'un paratge idíl·lic. Genial a la seva manera, surrealista en realitat. Era una cançó enganxosa, de revolta, reivindicativa, de guerra. Una cançó que semblava que no hauria de dir massa a nois d'Institut, en edat per a d'altres maldecaps, però que em descobriren que no era així. Que tenien inquietuds, interès i demanaven respostes. La lletra ràpidament em seduí, la musicalitat m'agradà. Tenia ritme, era viva. Em feia moure. M'explicava quelcom, parlàvem en la mateixa llengua i feia d'altaveu d'allò de què nosaltres ens queixàvem. No era un altre grup ensucrat i alhora insuls. Tenia cos i missatge. Eren els Brams.
Avui he trobat aquesta, la darrera. Sabia que s'estava rodant un videoclip a una colònia industrial, però en desconeixia el grup, i que el director era en Bozzo, el mateix que fa quatre dies parlava d'en Rubianes al voltant d'una taula. Ai, si ara aixequés el cap... Però bé, com deia que això és un altre tema, avui l'he escoltat i de nou, només de sentir-la un cop ja sé que serà una d'aquelles que sentiré moltes vegades, la compraré - sóc dels que se'n fot de l'SGAE però pels de casa faig l'esforç que calgui, fins i tot comprar - i l'escoltaré un i altre cop. Fins a cansar-me'n, fins a saber-me-la de memòria. Perquè m'explica quelcom, perquè al darrera hi ha una història, unes vides, uns personatges i per tant no em deixa indiferent.