El Canigó ( 2.785 m. )

Vàrem sortir amb el Josep i el Joan a mitja tarda de Calders i cap a les vuit ja érem a casa de la Martina, a la Catalunya Nord. És curiós, quan entro a la Catalunya nord i mentre vaig recorrent aquelles carreteres manta vegades fetes, un rau-rau em remou l'estómac. Em sento a la vegada feliç, de retornar a aquesta terra que tant m’estimo i a l’hora moix, veient com passa el temps i que enrere queda aquella època.

Anar a casa la Martina és un èxit assegurat, són una família entranyable, acollidors de mena, afables i manyacs, i per més que passi el temps, i que els nostres camins es separin, quan ens retrobem esdevé tot natural. Tot fàcil, tant amb ella com amb els seus, són una família fàcil d’estimar. Una família especial per a mi.

A casa seva vam passar la nit i de bon matí, hem sortit cap al coll de Milleres ( 950 m. ), on hem deixat el cotxe. Des d’allà es pren un corriol que puja directe i en algun tram esdevé pista.  El corriol, molt costerut, puja fent esses fins al coll de Voltes, enmig d'avellaners, faigs, avets i pins negres. És una pujada força cansada però molt bonica, deixant sempre el torrent a mà dreta. Cap a dalt de tot hi ha algunes mines de ferro abandonades molt antigues.

Un cop al coll de Voltes, s’agafa una pista ample i ombrívola que puja fins a la Jassa de Cortalets, un petit refugi, deixant el trencall del refugi de Balaig a mig camí. Després, prenent de nou un corriol, s’acaba de pujar fins al refugi de Cortalets ( 2.150 m. ).  

Un cop a Cortalets, es creua el riu, es voreja un estany, al pla dels estanyols i s'enfila cap al Canigó, passant per la Portella. És una pujada que va zigzaguejant i guanyant alçada ràpidament. Aquest tram és ben pelat i el vent es nota.

A dalt del cim, a peu de la creu, ja hi havia un munt de feixos de xirments preparats per a la flama del Canigó ( 2.785 m. ). No hi havia massa gent, un grup de Perpinyà i algunes altres persones d'altres indrets de la Catalunya Nord. 

La baixada l'hem fet pel mateix camí, desfent el recorregut. Al final ens han sortit uns 23 quilòmetres i 1.800 m. de desnivell aproximadament, una sortida ben bonica i entretinguda.

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

Balma de la Pinassa i ermita de Santa Agnès

Avui amb el Marc i la Marta hem anat cap a la Mola, a la Balma de la Pinassa.
Hem aparcat a Can Robert i cap a quarts de nou ja hem enfilat per la canal de l'Abella, cap al Morral del Drac. Un cop allà, hem agafat la canal de santa Agnès. Una baixada obaga enmig d'alzines i roures per un camí que zigzagueja agradablement.

Poc després, hem deixat la canal i hem pres el camí de la Font Solella, és un camí que ressegueix la Mola a mitja alçada. Per sota, hi ha el camí de la Senyora. A partir d'aquí ja gairebé no hem trobat a ningú. Un camí planer que va seguint les línies de cota de la Mola. Hem creuat un parell de torrents, cercant el que ens portaria a la Balma. En un, que ens pensàvem que baixava a aquesta, l'hem seguit i casualment hem trobat la cova de les Ànimes. Una cova d'uns quinze metres de fondària i poc menys de metre vuitanta d'alçada, ple de mosquits i fresca. Una grata sorpresa.
Passat aquest torrent ja hem trobat el que baixava a la Balma. Un torrent marcat amb una fita i que a mig camí, una roca gran el tallava. Ara bé, en aquest punt una corda servia per fer la baixada. Un cop feta, a pocs metres s'arriba a la balma de la Pinassa. Es diu així perquè a l'entrada, una enorme pinassa, marca el camí.

Feia molts anys que no hi anava. De fet, quan era monitor, hi vam anar amb joves i la vam arreglar. Vam posar-hi les finestres que encara hi ha, vam refer la paret i vam endur-nos-en tota la brossa que hi havia. És un indret molt especial i bonic. Des d'un punt, més obert, es veu Sant Llorenç, la Morella i el turó de les Nou cabres.
Asseguts al sol, amb unes vistes fantàstiques i una brisa agradable, a peu de cinglera, hem esmorzat. A mig esmorzar hem sentit un crit esgarrifós, però que amb la gentada que hi sol haver a la Mola i com crida la gent, et feia dubtar. Ara bé, poc després hem vist l'helicòpter de rescat voltant per allà. De fet, ha estat molta estona voltant i sembla que un excursionista s'havia fet mal a la carena de la Casa de les Ànimes.
Després hem baixat cap al camí de la Senyora. En un punt, resseguint la roca, trobes un forat, que et permet creuar de banda. Aquest me l'havia ensenyat fa molts anys mon pare i l'hem pres. És un pas fàcil per on el vent s'escola generós.

Hem seguit el corriol fins arribar a peu de la canal de Santa Agnès i hem pujat un tros fins arribar a l'ermita. D'aquesta queda poc, les parets que delimiten l'entrada i la cova escarpada. A dins, les basses encara són plenes i el pas de fugida de les monges, si el coneixes, és fàcil de trobar. Una altra cosa és entrar-hi si tens un xic de claustrofòbia. És d'aquells racons també especials.
Hem estat una estona allà i després hem acabat de pujar la canal per desfer el camí fins a Can Robert de nou.
Ha estat una sortida preciosa. Un recorregut poc freqüentat, ple de records, agradable i amb bona companyia, d'aquells que et deixa un regust agradable a la boca. 

Per veure més fotos cliqueu aquí.

La meva escola

Avui, després d’uns mesos, he tornat a l’escola amb infants i he estat una estona amb ells. Bé, a l’escola és un dir, perquè de fet, de la manera que hem de tornar, es fa estrany sentir el mot escola i lligar-ho amb allò que coneixes, perquè les mesures que hem de prendre, et fan sentir estrany. Et fan sentir fora de joc. M’agrada acostar-me als infants, veure’ls, donar-els-hi un copet a l’espatlla afectuós o bé fer-els-hi una magarrufa al cap de tant en tant, parlar-nos d’aprop i mirar-nos tranquils, però ara, que hem de seure distanciats, que ens hem de mirar de lluny, em sento estrany i crec que ells més. Perquè això no és l’escola, si més no l'escola que volem.

L’escola és tenir contacte, acostar-te sense pors, mirar-te als ulls i colze a colze treballar, confiar i compartir, i el que ens han dit que s’obria aquest primer de juny, no és l’escola nostra, és quelcom diferent.  

Ara és així, així hem anat, però al setembre, així no pot ser, perquè una escola on els infants no puguin compartir, jugar, abraçar-se i riure plegats, tocar-se i confiar, no és una escola. 

Ens diuen que cada infant ha de tenir 4 metres quadrats, però que al bar no cal o bé que no podem compartir res, quan la vida és compartir. Ens diuen que la realitat que vivim a l’escola, que dista molt del que trobarem quan serem grans però que és un intent d'un món ideal, cal oblidar-ho. Que la seguretat passa per davant de les relacions, de les emocions, de les sensacions i això em revolta. Em sulfura.

Hi ha moltes casuístiques, hi ha gent que ha passat per moltes circumstàncies i poden discrepar, per descomptat, i infants que tenen familiars de risc, és clar, però una escola així, asèptica, distanciada, segura, insípida i llunyana, serà de tot menys escola i això, en un futur, no ho veig com la meva escola, perquè ser mestre no és això. No és viure amb la por, distanciant-te dels companys i amics, desconfiant del veí  i tement la infecció. Tampoc treballar a distància. Una escola així us la ben regalo, jo, no la vull.

Vull una escola amb il·lusió, propera, com la que avui m’explicaven els grans, que pel seu compte ja munten un viatge de comiat, lluny, independent, il·lusionant i que a més, amb un somriure beatífic i ple d’esperança i il·lusió et demanen que els acompanyis, que els ajudis a recordar el final d’aquesta època tan feliç que és l’escola, el seu punt culminant i que junts gaudiu d’un darrer moment sense pors i amb complicitat.

Aquesta és la meva escola i és l’escola per la que val la pena lluitar. Per aquesta escola que comptin amb mi sempre, per l'altra, i un rave. Si l'escola ha de ser asèptica, per mi, que la tanquin. 

I se'ns va posar bé veure'ns...

Estem en aquella fase que vols i dols. Que pots desplaçar-te un xic i anar a veure a aquella gent que estimes i que fa temps que no veus. Que diuen, diuen,diuen... I ahir, ves per on, vàrem anar a veure aquells que estimem, alguns, perquè a d'altres tardarem temps a veure'ls, i vam passar la tarda junts. I el vespre. I què puc dir.
En veure'ns, ho reconec, els ulls se'm van entelar. L'emoció és un cavall desbocat que no té control. Fa com vol. Altres cops hem estat més temps sense veure'ns, però el saber que no ens podem veure, ni tan sols abraçar, feia que fos més dur. I ahir, quan ens vam veure, va ser molt especial. Per grans i xics. Perquè el sentit de les persones és trobar-se, compartir, estimar i en aquesta època en que tot està capat, on les mirades són esquives i el contacte social escàs, trobar-te amb gent que estimes i vols, t'omple.
Ahir ens vàrem trobar amb companyes que estimem. Amb fills d'amics que estimem. Amb persones que estimem i la sensació va ser de felicitat màxima.
Els infants somrients. Despreocupats. Amb ganes d'explicar-se, jugar, sentir, perquè això és el que fan i han de fer els infants, explicar, jugar i sentir. I els grans, que malgrat tot no deixem de ser infants amb més volum, també anhelem explicar, jugar i sentir, i el fet de retrobar-se, va ser fantàstic. Ens vam sentir propers. Ens vam sentir estimats.
Vam tenir moltes sensacions, molts anhels, més converses però sobretot, em colpí l'abraçada aquella del més xic, de tres anys poc més o menys, llarga, intensa i afectuosa. Sense pors, només de cor. Va ser el moment. Sentir aquell marrec aferrat, deixat anar, sentint, estimant i estimat, va emocionar-me encara més, perquè hi ha qui t'arriba al cor, a l'ànima i n'hi ha que no sé si en saben o bé ho senten i per això són com són, et fan sentir-ho tot i ell ho féu.
Ahir em vaig sentir encara més un ésser social, de nou amb gent que estimo i estimat i malgrat passi el que passi, aquells moments són els que queden i per aquells moments anirem endavant. Per la gent que estimem, pels que volem, amb ganes de veure'ns i trobar-nos. Amb ganes i si cal, ens creurem la cantarella del tot anirà bé, perquè ho necessitem i volem que tot vagi bé.

De racons especials

A tocar de casa hi ha un racó per a mi especial. Un dels meus racons.
Quan puc, surto de casa i prenc el corriol que marxa cap a La Guàrdia. És un corriol ben fresat, bé, ara que les motos, que no hi poden passar mai però hi passen, no surten, està més ufanós. El verd el domina i només una ferida marró s'obre pas entremig zigzaguejant.
A la primavera, que totes les flors competeixen obrint-se per captar el zumzeig que impera, m'agrada passar-hi pel mig i mentalment vaig pensant-ne els noms. En conec força, però ni de llarg totes. I això m'agrada, perquè algun dia que estic més vagarós, m'entretinc en una i la miro i remiro.
Cap al final del corriol, on es bifurca, puc passar per sota la carretera, sota un pont. Aquests dies que el sol comença a escalfar més, només posar el cap dins del pont, l'alenada fresca ja t'envaeix.
El sòl, passat el pont baixa de cop i tot seguit s'aplana. Un pedregar i entremig d'aquest rocam, la farigola que aromatitza ja tot el tram i algun fòssil que es deixa entreveure.
Acte seguit, el corriol t'aboca a una pista en desús. Els plecs del relleu fan que per aquí, quan plou es formi un torrent de temporada. Ara baixa aigua sovint, no massa, però les plantes, assedegades, arrelen en aquest tram i creixen rabioses. En un punt s'embassa un xic.
Només deixar el torrent torna el pedregar i entre aquests, avui ja no, l'almesquí treu el cap aferrant-se feblement al sòl.

Un camí ample que va a ran de timba, però aquesta no es veu, protegida per uns quants pins.
Anant directe al capdamunt, creuant el bosquet, vas a parar a sobre les vies d'escalada de Calders. Una, en especial, és diferent. Una mola de pedra separada de la resta per uns centímetres. A sobre estant, sembla que fent una passa llarga, molt llarga, arribis al castell. Hauries de creuar però, els camps de la barraca del Campà a vol.
M'agrada aquesta roca. Asseure'm i deixar que els peus em pengin amb aquell pessigolleig a l'estómac. Notar l'aire que sempre bufa aquí esbullant-me els cabells i acaronant-me la cara.
La vista és àmplia. Veig la Païssa dels Planell, sobre Monistrol, el castell alçant-se tossut, lluitant amb el pas del temps i a la llunyania, molt enterbolit de vegades, segons com està el cel, el Montcau.
Tots segur que tenim racons i aquest, i més ara que hem d'estar tan tancats, és el meu, una finestra a la natura que sempre que puc, obro. 

Ser mestre en temps de confinament

Doncs no. No estàvem preparats per això. De fet, de treballar des de casa sí que n'havíem parlat, però de fer escola des de casa, gens. Una cosa és fer reunions de mestres, que ja en fem, compartir documents o altres tasques entre el claustre, això sí que en sabem, però fer escola pels infants a distància, no. Sobretot perquè l'escola que tenim en ment, no és una escola que prioritzi els resultats, sinó el procés, el camí que es va fent, els petits canvis que van sorgint. A més, hem anat construint una escola basada en els interessos dels infants i per això cal ser-hi, cal acompanyar-los i escoltar-los i a partir d'allò que demanen o deixen entreveure, crear propostes i així, des de la distància, es fa més difícil, perquè a l'escola hi som presents en tot moment i quan cal que hi siguem, ens fem més visibles, mentre que en d'altres moments podem passar més desapercebuts.
Ja des de l'inici del confinament, vàrem crear un espai virtual on posar-hi propostes, reptes pels infants, intentant que fossin engrescadors. Amb alguns sí que hi arribem, amb d'altres no tant. De fet, hi ha famílies que fan propostes pel seu compte i benvingut sigui, perquè en aquest moment extraordinari, el que menys volem, és afegir pressió a les famílies. Hi hem de ser, hem d'acompanyar i facilitar tot allò que puguem, però sense posar uns terminis que podrien augmentar l'angoixa de les famílies. La prioritat és el benestar d'aquestes i això també passa per respectar la calma familiar, sense exigències en un moment tan intens per a tothom.
Una de les coses que vàrem veure que millor anava, eren les assemblees virtuals, en línia, perquè un altre dels pilars de l'escola és la relació entre els diferents membres de la comunitat.
La primera fou màgica. Després de dies sense veure'ns, trobar-se ni que només fos per pantalla, va ser molt emotiu. Màgic. Molts silencis, però silencis carregats de contingut i amb unes mirades plenes d'afecte i enyorança. Ara ja ho hem establert i setmanalment, fins i tot per setmana santa van voler trobar-se, ens veiem i xerrem. Gairebé sempre hi som tots. És una cita ben marcada al calendari i que ens va bé a tots el fet de compartir la realitat de cadascú.
L'altra iniciativa que hem pres, ha estat fer videotrucades setmanals a tots els infants. Ells poden triar dies i horaris segons una proposta i el mestre amb qui volen parlar. Si els cal més dies, també en busquem. D'aquesta manera podem fer un seguiment més individualitzat i mostrar-els-hi que hi som, escoltar-los i saber d'ells. A vegades només els cal veure's amb aquell referent que tenien al costat cada dia, escoltant-los, animant-los perquè es sentin millor.
Quan acabi aquest calvari, tot i que hi ha molts adults que es pensen que estan perdent un curs, caldrà explicar-els-hi que no és així. Aquest any pels infants serà un gran any d'aprenentatges i no em refereixo a nivell de continguts curriculars, ni a tasques domèstiques, que segur que d'una manera o altra ho serà, sinó que serà un any d'enriquiment personal, perquè ens coneixerem més, coneixerem més les persones del nostre entorn, a nosaltres mateixos i segur que aprendrem a valorar més les coses senzilles, com la importància de compartir moments amb els éssers estimats, trepitjar la terra, sentir l'aire a la cara, anar a l'escola, córrer sense límits, jugar amb els amics, anar a comprar, abraçar-nos, escoltar-nos... Hi haurà un abans i un després.

Tinc ganes

Tinc ganes de fer un cafè turc amb la Mònica, d'anar a fer unes tapes a Monistrol de Montserrat amb el Marc i de sopar amb la colla, els del qtrone, una calçotada, un arròs o un pa amb tomàquet, tant hi fa.
Tinc ganes d'agafar la meva neboda en braços, fer quatre xuts amb el nebot o abraçar ma mare.
Tinc ganes de seure al costat de la riera de Mura, mentre els meus fills juguen amb els companys, xerrant amb uns i altres.
Tinc ganes de posar-me nerviós veient el meu fill jugar a futbol, comentant les jugades amb d'altres pares i fent càbales sobre la classificació.
Tinc ganes de tornar a jugar a pàdel i de fer aquells jocs de taula que a vegades es fan molt llargs, amb la colla de Caldaus, però que em diverteixen tant.
Tinc ganes d'anar a Prada, xerrar amb la Martina mentre el Laurent arriba amb aquell somriure murri i trobar-me antics infants ara ja grans.
Tinc ganes de compartir la muntanya, amb el Josep, la Montse, l'Oriol que potser ja no ve tant, els meus fills o el Robert que corre més que camina.
Tinc ganes d'anar a l'escola, veure els infants, sentir les seves històries i veure'ls créixer. 
Tinc ganes de que arribin les tardes de dilluns amb les mestres, xerrant i rient, treballant i somiant.
Tinc ganes d'aquells sopars de mestres, sopars on tot hi cap, reflexions, il·lusions i projectes.
Tinc ganes de riure. De riure amb l'Eva, el Dani, l'Estel, la Montse, el Martí, el Rafa, el Marc i tants d'altres, que quan ens trobem riem. Riem a cor que vols, còmplices de moments divertits, perquè la confiança fa que tot sigui possible.
Tinc ganes d'agafar la manassa del meu germà petit, sentir la seva força i veure'l bromejar.
Tinc ganes de sentir el germà gran fer de gran, posar més seny que cor, més cap que cor. Sempre amb l'ai al cor.
Tinc ganes de veure les cunyades, riure amb les seves cares, amb les seves històries.
Tinc ganes d'anar amb bici amb la colla de Calders. Descobrir corriols i esmorzar plegats.
Tinc ganes de veure la gent de Calders, al sopar de festa major, a la plaça, al camp o a la piscina.
Tinc ganes de sortir a menjar, a comprar o a córrer amb aquella despreocupació gairebé juvenil.
Tinc ganes de tant, que tinc ganes de tot, de sortir d'aquesta bombolla. De poder voltar sense témer, de veure els amics, els coneguts i familiars, els de la universitat, l'escola, Sant Vicenç o bé d'altres racons.
De fet, m'estic enganant a sobre.