Confinats a casa

El confinament és una merda. Sí, d'acord, alguns tenim la sort d'estar gairebé al mig de la natura i si a sobre tenim un gos, festa grossa. El traiem a passejar. Però no deixa de ser empipador. Ara, que si ho mirem pel costat bo, també té coses positives.
D'entrada passes més temps amb els teus fills. I és clar que amb tant de temps hi ha moments de tot, com també hi ha moments màgics. Moments que d'altra manera no es viurien. Tant tu amb ells, com  entre ells. Veus que juguen, s'enfaden, riuen, ploren, es creen complicitats, vincles... moments de tot.
De fet un dia té moltes hores i per tal de passar-les de la millor manera, ens hem fet un horari i d'aquesta manera, tenim clar què farem i no caiem en la temptació de tancar-nos. Hem fet de tot, hem construït un forn solar, hem fet un experiment amb un ou, un altre amb unes llavors, hem jugat a jocs de taula, hem gravat un vídeo fent el ruc, hem jugat a futbol... i així anar sumant. A més, ens repartim les tasques de la casa. Totes. Cuinem plegats i això vol dir decidir el menú i cuinar-lo. Rentar plats, parar i desparar la taula... com les altres tasques que hi ha.Vaja, que segurament, tot i que a l'estiu també fem part d'aquestes tasques, el fet de saber que no estem de vacances, fa que ens activem més i al no veure l'horitzó a tocar, ens ho prenem amb filosofia.
El confinament és una merda. Però segurament a nivell familiar, això ens farà estar més propers, compartir encara més coses i conèixer-nos més i amb els anys, segurament recordarem aquesta etapa, com aquella en que vàrem viure junts, realment junts i es van teixir uns vincles més forts. 

Un món ben estrany

Amb la pandèmia, sembla que tothom s'ha reclòs. Si més no pels missatges que rebem d'amics i coneguts. Ara, si surts a comprar, com he fet avui perquè se m'havia acabat el pinso del gos, mira que vaig mirar a tenir de tot, però d'això no, ... doncs com deia, trobes que encara hi ha gent al món. De fet, al supermercat me n'he trobat força, sobretot gent gran.
L'escena era surrealista. Entrant per grups. Alguns amb màscara. D'altres, mirant-te de reüll. Ei, que estic sa com un pèsol. A l'entrada cua llarga, tants surten, tants entren i evitant converses per si de cas. Tot i que els avis que m'he trobat, ben xirois, amb un somriure i saludant.
A Calders vàrem fer un grup de voluntaris per donar un cop de mà a aquest col·lectiu entre d'altres. Vàrem repartir els papers informatius i vaig trobar reaccions vàries entre la gent gran.
En una casa, una veïna que conec, em va llençar des de la finestra una bossa de paper lligada a un cordill. Deixa-hi el paper, em deia. Vàrem xerrar una mica, estil Romeu i Julieta, pel balcó, no per la passió i adéu, fins una altra. Una escena ben curiosa.
Més endavant em vaig trobar un senyor gran. Passejant. Amunt i avall, i en demanar-li si no es confinava, pujada d'espatlles i somriure murri. Suposo que segons a quina edat, que et diguin que et confinis quinze dies i que potser seran més, quan el temps ja el comptes diferent, perquè un mes potser ja és tot el temps, aleshores entens que volti amb un tant se me'n fot a sobre entranyable. Sí senyor. Que vinguin a buscar-me!
Alguns diuen veient això, que si cal que ens confinem i mira, fins i tot per ell ens hem de confinar. Perquè la seva mesura del temps és diferent a la meva i quan jo dic, ja ha arribat la primavera, potser ell pensa, ja he arribat a la primavera. Perquè tot és relatiu. I si fent aquest esforç molts arribem a una altra primavera, haurà valgut la pena. 

El projecte de direcció

En una escola petita els càrrecs, sovint, et toquen. Hi ha les mans que hi ha i la feina és la que és. Per tant, cal repartir-la.

Fa uns anys em van encarregar la tasca de direcció. De fet era un encàrrec que assumia de manera extraordinària. Un nomenament per a un any i de cara a l'any següent, ja veuríem. Cal dir que a l'escola la direcció sempre s'havia ocupat d'aquesta manera, de manera extraordinària, any rere any, sense presentar projecte ni defensar-lo. Des del curs 2003-04 que s'obrí l'escola, ningú n'havia presentat.

Ara bé, la manera correcte d'ocupar aquesta tasca és, després d'una formació, presentar un projecte de direcció que determini la línia a seguir de l'escola per als següents quatre anys. Després, un cop presentat aquest projecte i passat el tràmit de valoració de mèrits, defensar-lo davant d'un tribunal. Aquest està format per representants de mestres, famílies, l'ens local, el Departament que seria una directora d'alguna escola i la inspecció.

D'aquesta manera, amb un projecte de direcció, es garanteix una continuïtat per a l'escola com a mínim de quatre anys i per tant, d'una línia escollida, a fi i efecte que una escola no canviï cada dos per tres de rumb.

Aquest any vàrem presentar el Projecte Educatiu per tal de garantir una línia d'escola i com a continuïtat d'aquest pas, com a pas natural, calia garantir al màxim l'equip docent de l'escola i la implantació d'aquest projecte. Per això, per tal de poder consolidar la línia d'escola, vaig acabar fent tot el procés. 

Un cop superada la prova, només queda seguir treballant per aconseguir les fites marcades, sabent que ara l'equip és més estable i el projecte més clar. 

Pic de la Dona ( 2.702 m. ) i Bastiments ( 2.881 m. )

Aquest matí hem quedat amb la Vera a les set a Artés. Des d'allà hem agafat l'eix cap a Vic i passat Ripoll, cap a Vallter 2000.
Hem deixat el cotxe a l'aparcament de l'estació d'esquí. Darrera del bar surt un corriol que puja cap al coll de Mentet a 2.412 m. En comptes de prendre el corriol, hem pujat pel fons del torrent, ja que la neu que s'hi ha acumulat, feia un camí ben agradable. Neu pols amb alguna clapa de gel. Fins al coll hem pujat molt bé, però al coll, on tot ja és més ventat, hem seguit pel corriol. De fet, com que al corriol es trepitja la neu, aquesta aguanta més i hem anat pujant una serp de neu fins al primer cim, on hi havia més neu.

En aquest tram ens hem posat les ganivetes, ja que estava més glaçat. La pujada cap al pic de la Dona ( 2.702 m. ) l'hem fet per la carena. És un bon mirador aquest cim. Des d'allà vèiem la cara nord del Bastiments, el Bacivers i per l'altra banda el Gra de Fajol, el coll de la Marrana...
Un cop fet el cim ens hem tret les pells de foca i hem baixat cap al coll del Gegant. Allà, ens hem tret els esquís i amb els grampons hem començat a dirigir-nos cap al Bastiments ( 2.881 m. ). L'hem pujat pel darrera. De fet, per aquesta banda, no hi havia pujat mai. Va pujant força bé i amb un parell de pales, arribes a la creu que hi ha a abans del cim. Tot seguit, carenejant, hem acabat de pujar fins al cim.

La baixada l'hem fet per la pala del Bastiments. La neu estava genial. Molta, potser algun trosset massa i pols. Feta la pala hem anat cap al coll de la Marrana i des d'allà a empalmar amb les pistes d'esquí de Vallter.

Ens ha fet un dia genial, un xic de vent a dalt, però no massa. Una bona volta que hem gaudit molt.

Taga ( 2.040 m. ) de Ribes de Freser

Aquest matí, amb la Montse, hem anat a fer el Taga ( 2.040 m. ) des de Pardines.
Hem sortit no massa d'hora, cap a quarts de deu començàvem a caminar. Feia un dia claríssim. Un xic fred però amb un sol lluent. La neu estava un mica gelada, de fet tota la pujada ha estat amb neu gelada, ja que encara que lluïa el sol, a les parts altes bufava un xic el vent.
El cotxe l'hem deixat cap a uns 1.400 metres, just quan hem trobat el primer revolt obac ple de neu. Ens hem carregat els esquís a l'esquena i hem començat a enfilar per la pista. Uns dos-cents metres més amunt, ja hem trobat neu contínua i ens hem calçat els esquís.
Avui era d'aquells dies ben curiosos. Ens hem trobat de tot, gent caminant, corrent, amb raquetes, altres amb bicicleta, uns amb botes d'alta muntanya, altres amb vambes... Suposo que uns i altres ens miràvem encuriosits, veient diferents maneres de pujar a la muntanya, però ots ben contents. 
La pujada amb esquís ha estat francament bona, fent alguna ziga-zaga per superar algun desnivell, però fàcil.

La baixada ha estat genial. La neu estava fantàstica, no era pols, però tenia el punt de gelat que feia que es baixés molt bé i es pogués girar amb facilitat. Sense canvis de neu sobtats i ben llis. En comptes de baixar per on hem pujat, de dret, hem intentat allargar una mica la sortida baixant per un torrent. De fer aquest és l'itinerari principal de pujada. En aquest torrent ens hem trobat més gent i hem acabat baixant pel fons d'aquest, per un petit embut. Hem anat apurant la baixada tot i que al final, hem acabat de nou amb els esquís a l'esquena.

Normalment costa pujar amb esquís al Taga per manca de neu. Cal anar-hi de seguit quan fa una nevada perquè ràpidament la neu es fon i avui era un d'aquells dies, aviat ja no n'hi haurà prou aquí, com perquè valgui la pena anar-hi amb esquís.

Port del Comte

Avui hem anat amb el Robert al Port del Compte. No hem sortit massa d'hora, bàsicament perquè el Port és a prop i fer el Padró dels quatre Batlles és ràpid.
Hem sortit de Calders amb un dia rúfol i només acostar-nos al Port ja ens ha començat a nevar.
Quan hem sortit, del Sucre, no nevava, però hi havia una boira espessa.
Hem anat pujant per les pistes fins a entrar al bosc. Hi havia molta neu. Un bon gruix de neu humida.
A mesura que hem anat pujant la boira s'ha anat tancant, fins al punt que en alguns moments, no ens vèiem amb el Robert si ens havíem separat gaire.
Un cop a dalt del collet que fa, abans d'encarar l'última baixada i pujada, a més de la boira s'ha afegit el vent. No vèiem res. Les traces estaven esborrades. I feia un fred viu, les mans se'ns han gelat en intentar ganyipar.
Després de parlar-ho un xic, hem decidit baixar. El dia no semblava que anés a aclarir-se.
Ara, la baixada, tot i anar poc a poc per anar seguint traces, ha estat genial. Sobretot un tram de flanqueig enmig del bosc on la boira no era tan espessa i el vent ja no es sentia.

Com passa sovint, malgrat les inclemències del temps, ha estat una gran sortida, menys llarga del que hauríem volgut, però amb moments que omplen per una jornada.

Un escrit que ve de lluny

Els que em coneixen saben que m'agrada escriure. De fet, sovint, tasques que hem fet a l'escola, les acabo passant en un text, més per tenir-ho jo que per res més i a vegades, aquests escrits els envio a alguna revista educativa. El darrer ha estat un escrit d'un projecte fet a l'escola. Vàrem construir un galliner i com que em va agradar molt, ho vaig escriure i enviar a Perspectiva escolar. A ells també els va semblar interessant i avui, al número 409 de gener - febrer, hi surt.
Ara, el que molts no saben és com em va venir aquest desig d'escriure, més tenint en compte que sempre he estat algú de ciències. Ciències pures. I és fàcil d'entendre.
Fa molts anys, miro enrere i veig que en fa més del que em pensava, vam patir una tragèdia. Una amiga, en un accident de muntanya ens va deixar. Va ser demolidor. De fet em costava, i crec que a tots els que ho vàrem patir, trobar paraules per expressar allò que sentíem. Posar nom al dolor. Posar nom a quelcom que mai havíem viscut.
En aquell moment vàrem provar de fer un escrit per expressar el nostre estat. Les paraules, no sortien. Era difícil trobar el mot escaient. El mot precís, perquè ens semblava que  no hi havia mots al diccionari per expressar allò que sentíem. Les paraules ens fugien. Res ens semblava prou exacte. Bé, no a tots, sempre hi ha en una colla qui té el cap més lúcid i en aquell moment, quan un dels amics ens llegí el seu text, vàrem veure que era allò. Que havia posat mots al nostre dolor. Que havia sabut plasmar el nostre estat d'ànim.
En aquell moment, d'una banda em vaig sentir agraït en veure que podríem exposar el nostre estat d'ànim. De l'altra motivat a trobar les paraules pel meu compte i entossudit a que mai més em passés, que no fos capaç d'expressar amb paraules, un sentiment que em bullia a dins, per molt fort que fos o per això, i vaig començar a escriure. A cercar maneres d'expressar-me. A aprendre i a seguir aprenent per mai quedar-me mut.
En certa manera, tot i que pot semblar estrany, amb la mort d'aquesta amiga vaig perdre molts record compartits que haurien vingut, però vaig guanyar molts aprenentatges que em deixà.