Deu anys en un sospir

Ara fa poc més de deu anys, entràvem il·lusionats i espantats a l'hospital Sant Joan de Déu de Manresa. L'hora s'acostava. Dies abans ja hi havíem anat. La desconeixença va fer que baixéssim abans d'hora, dies abans, pensant-nos que era el moment, però encara no tocava. Caldria esperar uns dies. Aquella nit, a la rotonda, una patrulla de mossos ens aturà. Era tard i qualsevol cotxe era sospitós d'anar generós d'alcohol, però en veure el panorama, ens animaren a seguir i gairebé ni ens aturaren. Però encara no era el moment.
Dies després hi entràrem ja per quedar-nos-hi. Havia arribat l'hora. Bé, les hores perquè fou llarg. Molt llarg. Més hores de les que mai m'hauria pensat i de fet, si bé les primeres les vivia amb alegria i il·lusió, poc a poc el neguit s'anà instal·lant així com el cansament, res comparable amb sa mare, de ben segur. Un servidor només podia proposar alguna compressió, algun massatge i sobretot, apartar-se del mig, fent-se invisible quan calgués i present ipso facto sota demanda. L'espera és quelcom que sempre m'ha costat, tot i que amb els anys he anat millorant. Aquell dia fou una gran prova.
A la fi, quan tot es precipità i el part avançà, em vaig sentir com en un núvol. Estava allà, acompanyant, però alhora tenia la sort de ser espectador del naixement del meu primer fill i aquells instants són el tresor més preuat que guardo a la meva ment. Unes imatges gravades amb foc a la retina que m'omplen de felicitat i em desperten uns sentiments gairebé feridors, d'intensos que són.
En aparèixer el seu caparró, maldant per sortir i deslliurar-se de l'abraçada final, tot s'aturà. Recordo cada instant, cada imatge. De fet, tot va desaparèixer i només veia el meu xic. Allà. Fent-se present.
Mesos abans li parlava, el tocava a través d'una panxa generosa, però veure'l en persona, sentir-lo plorar, em colpejar anímicament. Em desvetllà.
- És aquí. Aquest és el Berenguer, el meu fill. Per sempre.
I en sentir els primers plors, quan se l'enduien a revisar, em vaig eixoriví i anant al seu costat, seu i del pediatre, vaig començar a parlar-li, primer temorós, després més confiat i ell, aturant el plor, em cercà amb una mirada perduda, més tranquil, confiat.
Després, sobre la panxa de la mare, va començar a moure's talment un capgròs, a batzegades, cercant el pit i en aferrar-se al mugró, succionà amb força i convicció.
Ara fa deu anys la vida em canvià. A partir d'aleshores les prioritats han estat del tot clares, diàfanes, allà tinc la raó de ser, perquè un cop ets pare, res és igual.

Coneixent la realitat

L'altre dia vàrem fer una sortida amb transport públic amb la canalla. De fet anàvem a portar uns diners recaptats en una activitat de l'escola a una ONG triada per ells.
L'altre dia va ser un dia ben rodó. Primer de tot perquè el viatge el vàrem fer amb transport públic, fent servir tren i metro. Una bona experiència per a tots. Descobrir els mitjans de transport d'aquesta manera, havent abans cercat el recorregut i sent responsables del viatge, va fer que aquest fos més interessant.
D'altra banda es van donar força situacions curioses. Algunes pels infants, que descobrien els mitjans i gent que a poble no solen trobar, i de l'altra, a nivell personal, per exemple a Barcelona, al tren, xerrant una estona amb un vigilant, aquest em va demanar si era d'allà, perquè tenia un accent estrany. Li vaig aclarir que parlava en català i somrigué. I encara hi ha qui diu que el castellà està perseguit a Catalunya...
Un cop a l'ONG, vam poder veure la feina que fan i crec que la visió d'aquesta tasca de voluntaris, veient la gent que hi anava i alhora veient els recursos que tenien, els va fer adonar d'una realitat que sovint només veuen d'esquitllada i que potser, per voler-los protegir, a vegades els amaguem, i de la mateixa manera que d'aquesta realitat hi passem de puntetes, totes aquelles que ens poden semblar cruels però que existeixen, ja sigui el masclisme imperant, els abusos a menors, les desigualtats socials i un llarg etcètera. La clau potser està en trobar la manera d'abordar aquests temes, perquè de fet, ahir, en la mirada dels infants hi havia un punt de comprensió i alhora d'empatia que si bé potser no farà que siguin així o aixà, a la llarga, potser els ajudarà a millorar aquest món. Mai se sap. El que sí que és segur és que per ells ahir va ser un dia molt ric en aprenentatges de molts tipus.

Al castell de la Popa amb nens

Aquest matí, aprofitant el bon dia que feia, hem anat al castell de la Popa. Reconec que de vegades tinc fixacions, llocs que no sé perquè, però m'atrauen i un d'aquests era el castell. Fa temps ja hi vaig intentar anar amb nens, però potser perquè eren molt petits i caminaven poc o vés a saber perquè, no vaig acabar de trobar el camí i mira que n'és de fàcil.
De fet, només cal travessar Castellcir i a tocar de la llar d'infants, surt un camí que porta al castell. Bé, no pas al castell, que fins a dalt no s'hi arriba en cotxe, sinó a tocar.
El primer tram de pista està encimentat i quan s'acaba aquest, a uns dos-cents metres, passant pel costat d'una granja, ja es pot deixar el cotxe. Cal creuar una tanca de bestiar i després seguir una pista ample. Creua un torrent que avui baixava sec i tot seguit, marcat amb unes fites ben amples, es pren un corriol que passa enmig d'un bosc de roures, alzines i boixos, fins al castell. On comencen les fites, el sòl és ben pelat. A més, avui que feia sol, corrien força llangardaixos i de fet, el Quirze, que és amant de les bèsties, no sé si elles ho són tant d'ell, n'ha agafat alguna, tot i que després la deixava. Una, per cert, escapant-se li ha entrat per dins del jersei.

 

Després de l'aturada, hem seguit fins al castell. Està ben enrunat, tot i que encara s'endevinen les construccions, la cisterna d'aigua, l'ermita, diferents habitacles però tot força desmanegat i en acabar, hem baixat per poder veure la imatge més coneguda del castell. Jo ja podia intentar raonar que el nom de popa podia venir perquè des d'abaix sembla un vaixell, que els meus fills, seguint la lògica infantil, veien que potser era més semblant a una tassa de vàter. No ho sé. Part de raó tenen.

Després de voltar un xic per aquest, hem desfet camí de nou fins al cotxe.
És una sortida ben bonica, a un lloc ben bonic i que té bones vistes. Des d'aquí vèiem Montserrat, el Montcau, el Port del Compte i el Cadí entre d'altres i per nens, no és gaire llarg i permet fer volar la imaginació.

Faltes tu

Cambra d'Ase ( 2.750 m. )

Ahir vam anar amb la Montse a fer el Cambra d'Ase ( 2.750 m. ), pujant per la canal Vermicelle.
Vam arribar a Eina, a les pistes d'esquí, cap a quarts de deu. Aquestes pistes són petites, familiars i com les que hi ha a la Catalunya Nord, municipals.
Vam pujar per la pistes fins al pla del Cambra d'Ase. La neu estava bé, un xic dura en un dia assolellat.

A l'esquerra, ample, la canal central. A la dreta, un fil de neu que puja en diagonal, la Vermicelle.

La Vermicelle

A peu de canal ens vam treure els esquís i ens calçàrem els grampons. Anàvem amb dos piolets. La part de baix de la canal és com un embut, comença ample i de cop s'encaixona. És bastant dreta. És una canal molt clàssica i per tant, hi ha un pas a la neu ben marcat, com esglaons, tot i que on la neu és més dura, aquests es desdibuixen. Els sons que sents en entrar a la canal, van desapareixent i poc a poc, entres en un silenci només acompanyat per la teva respiració. Al principi és com si pugessis una escala ajudant-te amb uns bastons, però poc a poc, el cos, per la inclinació, es va acostant a la neu i acabes  de cara a la neu i fent servir els piolets per avançar. Alguns trams els claves verticals, d'altres, quan la neu és massa dura i costa de foradar, els poses paral·lels a la pendent, però la forma del piolet fa que s'agafi fermament. Pas a pas. Primer un membre, després l'altre, concentrat. Pensant en el que has fet, de tant en tant mires muntanya avall, el camí que s'obre entre parets, després amunt, veus el que vindrà. És una sensació especial. L'adrenalina corre pel cos i sents moltes coses, passes de l'eufòria, a la tensió, de l'alegria, al capteniment, sempre concentrat.
A mesura que arribàvem a dalt, anàvem notant alguna ràfega de vent i al capdamunt, veus el sol que  treu el nas.

Sortint de la canal

Un cop a dalt, vàrem anar a fer el cim. Flanquejant entre un terreny mixta, un sender ben trillat. Un cop fet el cim, on hi havia força gent, vam tornar enrere per provar de baixar la canal Central esquiant. Ara bé, el primer tram, que és força dret, es veia bastant pelat i la neu força dura, per tant, vam fer els primers metres amb els esquís a l'esquena. De fet, quan em vaig poder posar els esquís, on semblava que ja hi havia més continuïtat de neu, vaig constatar que estava molt dura. Al principi baixava bé, però no sé com, potser amb un gir mal fet per dur les botes mal cordades, un esquí em va saltar i vaig baixar un tros de pendent primer d'esquena, després de cara, però per sort, vaig poder girar abans d'unes pedres. Calçant-me de nou, vaig acabar mal baixant fins al pla del Cambra d'Ase i després de passar el bosc, vam agafar les pistes per arribar al cotxe.

La baixada amb esquí ahir, excepte el tros de pistes, no el vaig gaudir, ara, la pujada de la canal va ser fantàstica, un bany de felicitat.   

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

Montmalús ( 2.774 m. )

Aquest matí hem quedat d'hora amb la Montse i el Marc. Força d'hora, a les 7:00 h. al Lleó i des d'allà, en un cotxe, hem enfilat cap a Andorra. Avui anàvem fins a Grau Roig, a fer el Montmalús ( 2.774 m. ). L'any passat vam intentar fer-lo,  però la boira i el vent ens van fer desistir.
Per aquest cap de setmana les previsions eren bones, tot i això, quan hem arribat, el cel estava enteranyinat. Hem aparcat al pàrquing de les pistes i seguint un corriol marcat per a gent que fa esquí de muntanya, hem enfilat directe cap al capdamunt dels remuntadors. A aquella alçada, uns 2.300 metres, el relleu s'aplana un xic per encarar la vall que puja cap al coll, a 2.700 metres. Puja força dret el darrer tram, però la neu estava molt bé. De tant en tant alguna ràfega de vent ens colpejava, però poc. A mitja pujada el sol ha començat a treure el nas.

Els darrers metres fins al coll ens hem calçat els grampons, la neu estava un xic més dura i el pendent augmentava. Ja al coll, hem deixat els esquís i hem enfilat de dret cap al cim, per una pala molt dreta que hem sortejat pujant en diagonal. A dalt, el cim és planer i té unes vistes espectaculars dels cims d'Andorra.
La baixada l'hem fet per on hem pujat, si més no fins al començament de les pistes, perquè a partir d'allà, hem baixat per una pista negre que va directe als cotxes.

Amb aquesta esquiada m'he tret una espineta de sobre, perquè era un cim que tenia ganes de fer i de fet, està molt bé. És poc exigent, variat i amb un dia clar tens bones vistes.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

Passejant per Calders amb nens

Aquest matí feia un dia ben bonic. Un dia clar i lluminós. A més no feia aire, aquest s'ha aixecat més tard, cap a la tarda.
Aprofitant les condicions, hem anat amb el Quirze i el Berenguer a fer un tomb. Hem deixat la furgo a peu de carretera, sobre la zona de Sostres. Des d'allà surt un corriol costerut que va fins al capdamunt d'una canal. És la canal per on baixen els escaladors per anar a les parets de sota. Aquesta està equipada amb cordes, tot i que es pot baixar sense agafar-se.

Hem baixat i després, resseguint les vies d'escalada hem anat fins al camí del Cargolaire. És un corriol rocós que baixa fent ziga-zagues fins a sota el castell.
Hem passat per un petit bosquet de roures, enmig del torrent i després, voltant uns camps hem anat al camí que puja al castell de Calders. Sis revolts de pujada i dalt del cim, on hem esmorzat un xic. A continuació, baixant per l'altra banda, hem anat fins a una cova que hi ha a sota el castell. És un d'aquells racons que ens agraden. Assolellat i agradable. Ens hi hem estat una estona, xerrant asseguts, llençant pedres per veure qui l'enviava més lluny i gaudint d'una tranquil·litat, només trencada per alguna moto que trinxava corriols.

En acabar hem tornat a pujar al castell i després per un altre camí, pel que puja a Sant Amanç, hem tornat cap a Sostres i hem grimpat de nou la canal.
A mitja pujada, el Quirze, cofoi, em mira i em diu alegre que és el millor dia de la seva vida. Gaudeix trescant. Li encanta fer mans i pujar i potser per l'edat, potser perquè és ell, tot ho viu intensament. El Berenguer, més discret, només somreia i em mirava content. De fet, un cop a dalt m'ha abraçat feliç.
Aquest matí hem improvisat una sortida ben bonica i se'ns ha posat bé, molt bé.