Tot per guanyar

Foto d'un altre partit 

Ahir l'Artés de la canalla jugava contra el Súria. L'àrbitre, com en molts d'aquests partits, no era especialment bo ni dolent. Alguna errada va tenir. Segurament la que el va descentrar més, va ser quan despistat estava a punt de xiular unes mans dins l'àrea com a falta amb tanca. Tot i això va rectificar i va xiular penalti. No sé si ho era o no. No vaig veure la jugada. Ara, ell es va adonar del seu lapsus i segurament es va posar nerviós.
Poc després, en una altra falta, ara a l'àrea de l'Artés, va xiular lliure indirecte. Van xutar i la pilota va sortir. Per tant, va xiular tir de porteria. Tot i això, per rebots fora el camp i un forat a la xarxa la pilota va acabar a dins de la porteria. L'àrbitre, en veure que el porter l'agafava de dins i que potser s'havia equivocat de nou, tot i que tothom anava a seguir la jugada, va rectificar i va xiular gol.
Tothom es va sorprendre. Tots els nens, d'un i altre equip. Els comentaris eren clars. La pilota havia entrat per fora, però donava gol.
Malauradament això va portar a aquells crits i comentaris tan odiosos que se senten als camps. De vergonya aliena. Ara bé, el que potser em va indignar més, a part de la cridòria general i el desconcert dels pobres sagals, va ser l'actitud de l'entrenador del Súria. Conscient que no havia estat gol, més tard comentaria que anava pel penalti xiulat en contra, va callar. No va tenir cap gest. I després parlen d'escola de futbol. Potser per un marcador ajustat, 2 a 3 o per un tarannà competitiu equivocadament entès, però ahir, el missatge que va donar als seus jugadors va ser clar, tot per guanyar. Malgrat sapiguem que no està bé, que hi ha un error i a sobre en fem bandera. És la picaresca d'aquest país i això es transmet als infants. No sé què hagués fet l'entrenador de l'Artés en cas contrari, el que sí que sé, és que per part meva, si hagués actuat de la mateixa manera, tard o d'hora li hauria dit. Perquè abans que un resultat, són les persones que formem.
Si en un partit d'infants que val el que val, s'aprofita de l'error d'altres per guanyar, què no farem quan ens hi juguem interessos propis. Ja a l'anada van aconseguir la victòria gràcies a que l'àrbitre d'aleshores va fer sortir un jugador a cordar-se les sabates fora. Un sagal de 9 anys. Moment de superioritat que van aprofitar, esperonats per l'entrenador, per marcar.
És una llàstima. Ahir era un bon moment per donar una gran lliçó de vida i treballar per un món millor. Si més no, amb el meu fill en vam parlar i ho vàrem veure igual.

Tossa Plana de Lles ( 2.905 m. )

Avui hem anat amb l'Oriol a fer muntanya, a trepitjar neu. El risc d'allaus era força alt i per això hem decidit anar a fer la Tossa Plana de Lles ( 2.905 m. ).

Hem anat amb cotxe fins al Cap de Rec ( 1.950 m ) i allà, fent una marrada per poder passar la tanca que hi ha per fer pagar forfait a tothom, hem enfilat cap al Pradell. 

El primer tram passa per dins el bosc i si bé altres vegades les pistes que hem anat creuant estaven ben marcades, aquest cop no. No les havien netejat. De fet hi havia molta neu. 

Fins al Pradell hem anat seguint traça d'esquís i allà hem trobat una colla del centre excursionista d'Avinyó. La pista que passa per aquí, sí que estava neta i marcada. A partir d'allà, ja no hi havia cap traça, segurament des de la nevada de dimecres, no hi deu haver pujat ningú, ja que ni tan sols s'intuïa la traça. Hem anat obrint traça, enfontsant-nos força per dins del bosc. Mai havia vist tanta neu en aquest cim. El dia era assolellat, excepte alguna banda de núvols alts que ens creuava. 

A pas feixuc hem anat pujant pel bosc, fins que l'hem deixat enrere i hem encarat les pales del cim. Són pales poc dretes, amb bones vistes. Un  cop fora del bosc, el vent s'ha fet notar. Bufava força i la sensació de fred, a la cara, era intensa. Gairebé dolorosa.  

Poc a poc hem anat guanyant alçada fins al cim. És un cim força ventat i si bé normalment cap a aquesta època al cim es veuen pedres, aquest cop no. Un mantell blanc ho cobria tot. No hi hem restat gaire, el vent ens convidava a marxar. Per cert, ara fa pràcticament nou anys, vaig pujar aquest cim amb l'Albert i allà em va donar un pitet i un bolquer, a tall del que s'acostava.

La baixada no ha estat massa divertida. El primer tram, que estava un xic dur, encara, però ràpidament hem trobat neu crosta que s'enfonsava força. Només a baix, sota les pales, la neu estava millor, com a dins del bosc, on es podia anar esquiant tot fent equilibris. 

Ara bé, com sempre que em calço uns esquís, la jornada ha estat fantàstica.

Per veure més fotos cliqueu aquí. 

Formació STEAM

Fa un temps em vaig apuntar a una formació del Departament d'Ensenyament. Semblava interessant. STEM es diu. És un anagrama de Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques en la seva versió anglesa. De fet, alguna nova versió ja inclou la A, STEAM, per l'art. Segons una primera aproximació, seria fer treballs interdisciplinars d'aquestes àrees, tot tocant diferents aspectes científics. Vaja, que em sembla bastant llaminer. De fet el Departament proposa força formacions per als mestres. Durant l'any hi ha una oferta àmplia des de l'administació i d'altra banda, si es vol, es pot un formar-se pel seu compte, com quan fa unes setmanes vaig anar a una sessió sobre les matemàtiques amb material Montessori. Per tant, d'oferta n'hi ha i només cal destriar.

Ara bé, formar-se ha de tenir un objectiu. Una finalitat. Ha de servir, per exemple, per millorar la teva pràctica docent, dotant-te de recursos i eines per millorar allò que fas en el teu dia a dia. També pot servir per reflexionar sobre el món educatiu, sobre la pràctica i intentar avançar. I segurament trobarem molts motius i segons aquests, cadascú escollirà i es decantarà, segons cregui que ha d'orientar la seva pràctica docent.
Un servidor, creu que l'educació ha de contribuir a aconseguir ciutadans lliures, crítics, curiosos, feliços, solidaris, amb principis, compromesos... Molt ambiciós tot plegat però de fet, es tractaria d'acompanyar als infants a seguir el seu camí i dotar-los de les eines necessàries per anar superant tot allò que es trobin pel camí, per tal que arribin allà on vulguin arribar i se sentin realitzats i feliços, i dintre d'aquesta idea, d'aquesta manera d'entendre l'educació, el curs de STEAM, no m'acaba d'encaixar. No acabo de trobar-li la punta.
De fet com a curs em sembla interessant, sobretot perquè vinc de l'àmbit científic i per un servidor, la ciència és quelcom plaent, divertit, atractiu i interessant. Però només per ella mateixa. Només pel sol fet de ser un repte, m'estimula, per tant, quan en el curs el que es vol és pervertir aquesta passió per tal d'aconseguir treballadors, operaris,... aleshores això xoca amb tots els meus principis, no perquè no es pugui fer quelcom que a la llarga serà una sortida laboral -i ara, tal com està el mercat-, sinó perquè directament es mira quina mancança laboral hi ha i es vol dirigir els infants cap allà i ja a una edat que potser, el que caldria, és estimular la seva curiositat, el seu interès i el gaudi per aprendre sense anar més enllà. Quan l'objectiu esdevé el món laboral, aleshores perdem de vista la raó de ser de l'educació i esdevenim un engranatge més del món empresarial.

Atacs per totes bandes

Rebem atacs per totes bandes. L'escola és qüestionada un i altre cop per motius polítics, per interessos partidistes que res tenen a veure amb les necessitats i el benestar dels infants.
La llibertat d'expressió està sota mínims. És cert que el raper feia lletres poc decoroses. És cert que hi ha moltes maneres de dir les coses i encara que deia veritats com temples i les formes el perdien, el condemnen no per com ho deia sinó pel que deia. Per ofendre aquell que ha ofès un estat, per qüestions de faldilles, matar a son germà, anar de caceres mentre aquí alguns no podien anar ni al supermercat i altres històries. Ofèn la veritat. Ofèn que es qüestioni una institució caduca, construïda sobre el franquisme i obsoleta, que només serveix per garantir els interessos d'alguns.
Uns juristes es veuen amb cor d'alliçonar la segona autoritat del país per posar sobre la taula que tenim presos polítics. Perquè estan a la presó pel que pensen, pel que són i no els persegueixen a Ginebra o Bèlgica perquè allà no poden usar la justícia al seu plaer. Diguem-ho clar. Són a la presó perquè incomoden, perquè no estan assimilats per l'estat. I d'altres paguen fiances com a represàlies per fer la feina ben feta i deixar Guàrdies civils i policia nacional a l'alçada del betum per la feina feta amb el tema de l'atemptat de Barcelona.
Presionen federacions perquè ataquin un entrenador de renom internacional per lluir un llaç groc. Per mostrar la seva solidaritat amb els presos polítics.
Estem en hores baixes. En hores obscures. Tenim un país governat, o si més no intentat governar des de fora, per un partit que a Catalunya és anecdòtic però que atia qualsevol situació per amagar la seva corrupció, els seus judicis i des de l'Estat s'aplaudeix, de manera nècia i irresposable un govern que els omple la boca de pàtria mentre els buida les butxaques. Aquesta setmana s'ha parlat més de la lletra a un himne, compost per una persona que marxa fora de l'Estat per no pagar els impostos en aquest, abans que del cas Gurtel. Maregen la perdiu i ens fan servir de caps de turc per tapar les seves misèries. Diferents estudis constaten que la credulitat d'aquest país, així com la seva afinitat política va molt en consonància amb els estudis, amb el coneixement i per tant, acabant amb un s'aconsegueix l'altre.
No és un error la taxa d'abandonament escolar, del fracàs, és una estratègia ben pensada per poder mantenir els privilegis d'uns a costa d'uns altres, usant la unitat de l'estat com a excusa per retallar drets i llibertats.
Fa temps que abans d'escriure una piulada o de publicar un article t'ho has de pensar dues vegades, no pel que dius, sinó pel que pensaran o volen pensar que dius i així anem, que anem perdent la batalla i aconsegueixen que tinguem por, que temem per no fer res.
Vivim èpoques obscures, un impàs en la República fins que es consolidi.
Per cert, jo, de vosaltres no seguiria aquest enllaç, ho he trobat per Internet, per tant deu ser lícit però les lletres potser són poc curoses.

Taga de Ribes ( 2.040 m. )

Avui he anat a esquiar amb el Robert. Hem anat a fer el Taga de Ribes de Freser ( 2.040 m. ).
És d'aquells cims que es fa sovint però que amb neu ja costa més, ja que només està nevat, per poder pujar amb esquís, alguns dies d'hivern.
Hem deixat el cotxe passat Pardines ( 1.224 m. ) i hem pres una pista que anava baixant fins a la vall per després enfilar-se cap a Santa Magdalena. Una pista gelada i obaga que hem fet amb els esquís a l'esquena, un quilòmetre i mig. Des de Santa Magdalena ja ens hem pogut calçar els esquís.
Hem anat pujant per la pista fins que el camí es desvia i s'enfila cap al cim, cap a una vall ben marcada que passa entre dos turons.

La neu era un xic gelada i plena de traces. Hem anat enfilant-nos fent algun flanqueig un xic exposat, però ràpidament hem arribat al fons de la vall per on hem anat pujant fins al cim. A la part de dalt la neu era millor. Neu pols amb una base gelada.
A dalt del cim no hi feia gens de vent. Avui feia un dia clar i lluminós. Des del cim es tenien grans vistes del voltant. A una banda el Puigmal ben nevat i tota la serralada al Gra de Fajol. Més a l'oest el Pedraforca blanc i captivador. Al sud, sortint d'un mar de boira, el Montseny. Traient el cap elegant.
Feia un dia per estar-se al cim gaudint de la vista i del sol.
Per baixar, després de fer uns quants metres amb els esquís a l'esquena, a dalt la capa de neu no era molt contínua com per baixar, ens hem cal çat els esquís i hem pogut gaudir d'unes baixades ben divertides. Trams de neu gelada i dura, altres de neu transformant-se però encara sòlida i al final, algun tram de neu pols.
Hem baixat per una altra banda, intentant aprofitar les millors pales i n'hem trobat un parell de ben dretes i distretes.
Al final hem fet uns 900 metres de desnivell amb una neu ben divertida.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

La llengua vehicular, el català.

Un sindicat minoritari i radical m'ha enviat una carta per animar a les famílies a demanar que la llengua vehicular de les escoles sigui el castellà.

La meva resposta ha estat...

Senyors del sindicat...

He rebut el seu correu convidant a la comunitat educativa a pressionar a la Generalitat per canviar la llengua vehicular de l'escola. L'he rebut i la rebutjo de ple. Sense cap mena de dubte. Sense fissures i malgrat pensi que ja estan assabentats dels motius, em permeto fer-els-hi una breu reflexió.

Primer de tot cal destacar que aquesta proposta és una proposta amb un interès polític. Ni educatiu ni lingüístic ni social.

És una proposta que ve de grups poc representatius, com SCC o el seu mateix sindicat, minoritari i de poc seguiment, que sense aconseguir a les urnes allò que cal per canviar i modificar normes de consens de país, aprofiten la ingerència de l'estat, a través del cop d'Estat del 155 per aconseguir allò que no tenen i que com a país hem cregut que és un pilar bàsic. Fan servir la llengua com a motiu de conflicte perquè els interessa i no pas perquè existeixi un conflicte real.

Dic que no és educatiu perquè està clar que no hi ha cap fonament educatiu, per voler allunyar als infants d'una llengua a la qual és fàcil que no hi tinguin accés. Aprendre llengües és una riquesa i si l'accés a aquestes es fa de manera tranquil·la i natural com la immersió, és un regal. Cal recordar que amb el model actual, tots els infants de Catalunya són competents amb ambdues llengües, que per cert, si són mestres o professors, aquest hauria de ser el seu objectiu. El coneixement no ocupa espai i una persona bilingüe fàcilment aprendrà una tercera o quarta llengua ( Jean Petit ).

D'altra banda no ho fan per cap motiu social, ans al contrari. L'accés al català esdevé un element cohesionador. Un element que fa que tots els infants tinguin al davant un futur amb les mateixes possibilitats i oportunitats, sense cap tipus de discriminació per la llengua. Potenciar que certs infants tinguin menys accés a la llengua pròpia del país, és condemnar-los a sentir-se estranys a casa seva i potser, assegurar-se persones insatisfetes que es radicalitzin i s'acostin als seus postulats. Una llengua serveix per comunicar-se i per sort, en aquest país, aquells que passen per les escoles, es poden comunicar de manera més que correcte amb ambdues llengües.

A nivell lingüístic podríem parlar del pes de cada llengua i de la inexistència d'infants que no parlin castellà i en canvi la realitat d'infants amb dificultats d'accés al català, però això tampoc crec que sigui un motiu que els faci canviar d'opinió.

És cert que pot haver-hi famílies que s'apuntin al carro, però com a professionals, que entenem de l'educació, dels seus processos i de la realitat a les aules, i que tenim l'educació com a fita i els infants com a persones a protegir, no podem permetre'ns usar les seves pors, desconeixement o bé desconfiança, per fomentar aquest tancament vers una llengua. Vers una riquesa i tancar-els-hi l'accés al coneixement.

No és el primer cop que rebo algun escrit amb les seves ocurrències, amb els seus estirabots, però com a mestre i director, sempre vetllaré pels infants de la meva escola i això passa per mantenir una immersió que garanteixi a tots els infants les mateixes oportunitats en un futur, fent que tothom tingui accés a ambdues llengües de la mateixa manera i això, a dia d'avui, passa per un sistema en immersió en català.

Atentament 

Mestre

Una bona nevada

Hi ha dies que cal deixar-se anar. Que cal deixar de banda tot allò que es tenia previst i davant d'un fet nou, actuar diferentment.
Avui, tot i tenir moltes coses previstes, rua inclosa, la neu ens ha fet canviar de plans. Un fet tan singular a les nostres contrades, no pot deixar-se passar i quan hem arribat a l'escola i hem vist que tot l'entorn era blanc, una realitat s'ha imposat. Avui calia tocar neu. Jugar amb la neu. Sortir, experimentar, caure, córrer, patinar, mullar-nos, en definitiva gaudir i aprofitar aquest bé de la natura.
Per tant, només arribar ja hem sortit. Primer a tocar la neu que hi havia al voltant de l'escola, després a fer unes baixades amb uns trineus i més tard a passejar. A trepitjar neu, a sentir-la, a gaudir del seu silenci, de la seva textura, del seu tacte.
Hem passat el matí jugant amb la neu, experimentant, provant, gaudint i quan ja semblava que en teníem prou, hem tornat a l'escola, a escalfar-nos. A parlar del que hem fet i del que hem sentit.
Avui, hem gaudit del dia improvisant. Aprofitant el que ens ofereix l'entorn sense cap altre condicionant que la nostra imaginació, la il.lusió de la neu fresca i el desig d'experimentar.
A alguns els ha encantat. A d'altres la seva fredor no els ha agradat. Però tots hem pogut viure un dia de neu a pler.