Alt del Griu ( 2.874 m.), pic d'Ensagents ( 2.852 m.) i pic de Gargantillar o pic dels Llops ( 2.843 m.)

Ahir vàrem pujar amb la Montse, la Mercè i el Marc cap al refugi d'Ensagents. Vàrem deixar el cotxe al capdavall de la vall, on comença el corriol que puja al refugi i en poc més d'una hora ja érem a aquest. És un refugi lliure que està força bé. En aquest ja hi havia una colla però tot i això, vàrem trobar lloc per a tots. De fet marca que té espai per a catorze places i érem dotze persones. 

Aquest matí, força d'hora, cap a les 6, ens hem llevat i hem enfilat cap als llacs d'Ensagents. Són uns llacs força bonics, no massa grans i que els voreges per pujar cap al pic de l'Alt del Griu (2.874 m.).

Es puja per un corriol costerut, que va fent alguna ziga-zaga i arriba al coll d'Entinyola ( 2.660 m.). Avui era un d'aquells dies assolellats però ventats. Des del coll es té bona vista dels cims d'Andorra. Després el camí es desdibuixa, tot i que hi ha fites i marques grogues, i s'enfila fins un cim ample i obert amb bones vistes arreu. 

Des del cim hem pres, amb la Montse, la cresta que va cap al pic d'Ensagents ( 2.852 m.). El Marc i la Mercè han preferit fer una altra volta, acabant al Pessons. De lluny sembla una cresta amb algun pas compromès, però de fet, és una cresta que es va fent molt bé. Cal anar cercant el pas, ja que en algun tram es perden les fites, però amb paciència es va trobant i de fet, és fàcil de fer. No té cap pas aeri i sempre té un pas intuïtiu a fer. En poc menys de tres quarts ja érem al cim i baixàvem cap al coll de Pessons ( 2.823 m.).

Allà ens hem trobat de nou amb el Marc i la Mercè, que finalment han fet el Pessons i la Montse i jo hem anat cap al Gargantillar o pic dels Llops ( 2.843 m.). 

De nou de lluny es veia una cresta divertida, combinada amb trossos de pujada enmig d'herba i pedres i així ha estat. Algun tram, molt petit de cresta i altres trams de pujada a través d'herba i pedres. 

Un cop fet el cim hem desfet el camí fins al coll de Pessons i d'allà al refugi, on ens hem trobat tots per baixar plegats fins el cotxe.

Ha estat una bonica sortida, amb un desnivell de pujada avui d'uns 900 m. i uns 1.500 m. de baixada. Amb molt de sol i més vent. Un vent fred i insistent que ens ha acompanyat tot el dia. Però sobretot amb molt bona companyia. 

El Matagalls (1.698 m.) des de Sant Marçal

Aquest matí hem anat amb la Gise a fer el Matagalls (1.698 m. ) des de l'ermita de Sant Marçal ( 1.093 m). Per allà passa el Gr 5.2 que s'enfila, passant enmig d'una fageda, cap al cim. 

Hem començat a caminar prou d'hora, cap a les 8, quan el sol encara no era gaire alt. De fet, el primer tram, que encara ens tocava el sol, perquè un cop entres a la fageda aquest només es veu d'esquitllada, la nostra ombra allargada ens assenyalava el camí. 

Hem començat entremig d'arbustos i flors, entre ells l'escabiosa, la ginesta i alguna margarida, plenes de papallones que al nostre pas alçaven al vol molestes per la interrupció del seu àpat, però pocs metres després ja hem entrat a la fageda. Un bosc espectacular d'altes fagedes. Algunes rectes com llances apuntant al cel, d'altres, amb formes capricioses i tortuoses, i tot plegat amb un sotabosc inexistent, només una catifa de fulles mortes que esmorteïen el nostre pas. 

Com un parèntesis al bosc de fageda, gairebé al final d'aquest camí, al coll Pregon, una clariana gran. Un prat preciós on al mig, un monument a Pau Casals marca una cruïlla de camins, cap al cim, a la font, a Sant Marçal o bé Viladrau. Diferents rutes totes elles sortint del prat. 

                   

Un cop creuat aquest, hem entrat de nou a la fageda. Hem seguit pujant fins que l'hem deixat enrere i hem arribat al capdamunt, on un corriol pedregós s'obria pas entre arbustos baixos ja fins al cim.

A dalt hi havia una munió de gent. Es veu que avui celebraven l'aplec del Matagalls i és clar, tot de gent dels pobles del voltant han pujat a celebrar-ho. Nosaltres hem buscat un lloc un xic allunyat per veure les vistes i gaudir de la calma. Quan hem passat de nou pel cim, hem vist que feien una missa allà dalt. La taula d'orientació els servia d'altar, que es veu que t'agradi o no, si vols fer-te fotos al cim o mirar els encontorns en silenci, has d'esperar-te i oir missa. Vaja, com aquells que amb el radiocasset pugen a un cim i volen compartir els seus gustos musicals amb tu, t'agradi o no. Per tant, i com que no ens volíem esperar, ens hem allunyat d'aquells cantaires cames ajudeu-me i hem desfet camí cap a Sant Marçal.  

Tot baixant ens hem aturat a uns faigs que havíem vist ja de pujada. Uns faigs enormes i preciosos, i ens hi hem enfilat. Hem fet com quan érem xics, acceptant el convit d'aquests arbres majestuosos que amb branques fermes i robustes conviden a abraçar-les mentre t'hi enfiles i els hem coronat. Quin plaer pujar uns metres i deixar les cames penjant a banda i banda d'unes branques fermes. 

Però com sempre, arriba un moment que cal tocar de peus a terra i per tant, després de gaudir d'aquests hem acabat de baixar i arribar al cotxe.  

Punta Alta de Comalesbienes ( 3.015m.)

Ahir vàrem anar a dormir a sota la presa de Cavallers i aquest matí, ben d'hora ens hem llevat, a quarts de sis, per anar a fer la Punta Alta ( 3.015 m.).

Des de la presa cal recular uns cent metres enrere per la pista on hi ha un trencall barrat amb una tanca. 

El primer tros és una pista ample i suau que es va enfilant fent giragonses, una pista arbrada i ben verda. Ara bé, al cap de poc i indicat per un cartell que avisa de la dificultat del sender que s'enceta, hi ha el camí que puja cap als llacs de Comalesbienes.

És una pujada molt dreta, enmig d'una tartera però que a la banda dreta s'obre un corriol relliscós. L'hem pres i hem anat pujant a bon ritme. En general, per aquells que no corren, comptem que fem uns quatre cents metres de desnivell en una hora. Hem anat un xic més ràpids. 

La pujada arriba fins a un collet, que s'ha de superar fent un flanqueig on hi ha unes cadenes per agafar-se. 

Passat aquest el corriol segueix igual de dret però es passa per dins del bosc. El camí va un tram al costat del riu. Un riu que baixava alegre amb un vessant encara amb congestes de neu. 

Un cop es deixa el bosc, el camí va passant per trams de roques grans marcat amb fites. Costa un xic de trobar el camí, perquè de fet és un cim que té tants camins com pedres hi ha. 

Aquest tram de roques és ben divertit. A cada passa has d'anar vetllant per on i com poses el peu i a l'hora, mantenir l'equilibri amb el cos. A vegades creuant cames, altres fent saltirons i d'altres girant a sobre teu. De fet, en aquests trams, on cada passa es fa a poc a poc, i passes del soroll eixordador del riu que baixa al silenci absolut quan gires la muntanya, sembla com si ballessis amb aquesta. Com si fessis una dansa contínua a cada pas. 

Poc després hem arribat als llacs. Per arribar-hi hem passat alguna pala de neu. Al ser d'hora, era un xic dura, però es pujava bé. 

De fet dúiem piolet i grampons per si de cas però no ha calgut. Ara bé, preferim portar-ho i pensar que no calia, que no portar-ho i trobar-ho a faltar.

Els llacs, que encara estaven gelats, els hem bordejat i hem encarat ja la darrera pala cap al cim. Una altra pujada dreta, per una tartera, però que tot i haver d'anar-nos aturant per agafar aire, hem pujat força bé fins al collet.

Des d'allà hi ha una petita grimpada fins al cim. És divertida i fàcil, tot i que avui, que la pedra era un xic molla, calia estar a l'aguait.

Hem arribat al cim cap a quarts de deu. Sols. Amb unes vistes increïbles a l'entorn, del Contraix al Bessiberri, passant pel pic de Llucià i el Comoloforno. 

Allà hem ganyipat tot gaudint de les vistes i després, hem desfet el camí. 

Ha estat una sortida fantàstica, d'aquelles que et penses que han posat la muntanya per a tu sol. De fet només hem trobat gent quan baixàvem, potser un xic tard, la previsió era de pluja cap a les tres, i un que anava davant nostre de bon matí.   

Per veure més fotos cliqueu aquí. 

Gra de Fajol ( 2.714 m. )

Avui hem anat cap a Vallter. Hem aparcat a l'aparcament que hi ha al peu del corriol que porta al refugi d'Ulldeter. Allà ens hem calçat les botes i hem enfilat cap al refugi. El camí puja al costat del rierol, que baixava generós després de les darreres pluges. 

A l'alçada del refugi ja es veia alguna clapa de neu, però poca. La pala del Bastiments potser més nevada i cap al Bacivers, molta més neu. El Canigó ben blanc. 

Hem anat seguint el GR pujant cap al coll de la Marrana. Pel camí hem trobat força gent. De fet el dia convidava a sortir a caminar.

Un cop al coll de la Marrana, on el vent bufava un xic, ens hem desviat cap al Gra de Fajol ( 2.714 m.). És una pujada curta però força dreta. Aquest cim té la curiositat que està cobert de roca blanca, quars i a dalt de tot, un bloc de quars corona el cim, juntament amb una creu i un piolet. 

Ens hem fet alguna foto i hem ganyipat i després, hem baixat direcció el Gra de Fajol petit per anar fins al pla del Gra de Fajol, al capdamunt de la canal dels Isards. 

És una canal força dreta. El primer tram és mixta entre tartera i blocs de pedra i al capdavall, esdevé una tartera dreta fins al fons de la vall. 

Hem baixat prou bé, amb cura tot anar vigilant on posàvem els peus i un cop avall, ja hem arribat a peu de refugi, on hem agafat de nou el corriol que ens portava al cotxe.

És una volta fàcil, bonica, amb molt bones vistes i un cop enfiles el Gra de Fajol ja no està tan concorregut, ja que la banda del Bastiments és com una processó. 

Balma de la Pinassa des de les Arenes

Avui hem anat cap a les Arenes. Hem deixat el cotxe a l'aparcament i hem enfilat amunt per la riera seca, cap al Dalmau. A mig camí hem deixat el trencall que va cap a l'avenc de l'Adernar.
Hem anat pujant per la riera fins que aquesta pren un camí, entre alzines i algun cirerer d'arboç, per arribar fins al peu de la canal de Santa Agnès. Una mica abans d'aquesta, hi ha un indret on hi viu un home. No sé si és el mateix que ja de sagal veia, allà a tocar del camí en una balma. 

La canal de Santa Agnès primer puja suau però ràpidament, entre ziga zagues enmig d'un bosc ombrívol d'alzines, s'enfila cap al Morral del Drac. 

A mitja alçada surt un corriol cap a l'esquerra. En una alzina centenària, mig esborrat pel pas dels anys, es veu la marca que indica el camí. És el camí de la Senyora que va resseguint la Mola a mitja alçada. En un punt determinat, es pot prendre un atall per prendre la Foradada, que et permet tallar la muntanya i seguir el camí uns metres més endavant.

 

El camí està un xic brut, algun tram ens hem hagut d'acotar pels arbustos que creixen, tot i que està ben fresat. Hem anat seguint fins que hem trobat el trencall que porta a sota la Balma. Hi ha una fita natural ben clara, una gran pinassa, ja amb poques fulles, que indica l'indret.

Hi hem pujat. La balma obrada està tal i com la vàrem deixar fa anys amb el Centre Excursionista. De fet la paret ni l'han acabat de pujar ni l'han tirat avall. És un bon refugi, que vàrem anar fent i mantenint net. Al costat hi ha un amagatall on, els emboscats que hi eren, quan sentien gent que arribava, s'hi ficaven i de fet, si no ho coneixes, es fa difícil de trobar. 

 

A l'altra banda s'obre una codoleda amb vistes al Vallès. 

Després d'esmorzar allà, hem anat a buscar el corriol que puja cap al cap al camí de la Font Solella. Per arribar-hi cal superar un pas d'uns tres metres. Superat aquest, es puja per un torrent fins al camí. 

Un cop al camí, aquest està ja ben marcat i net. L'hem seguit fins a un turó, el de Panxa Contenta ( 933 m. ) i després, desfent aquest tros hem acabat d'arribar a la canal de Santa Agnès. 

Hem anat baixant fins arribar a Santa Agnès, que hem visitat i tot seguit ja hem baixat de nou fins a la riera i cap al cotxe.  

És una sortida ben bonica, tot i que el tram de la riera, ara que comença a fer calor, s'ha fet un xic feixuc.

La Foradada, cova de l'Estrella i balma del Gat mesquer.

Avui hem anat de nou cap al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Hem anat direcció a Matadepera i just abans de l'alzina del Sal·lari, al costat dret de la carretera, en un revolt ben marcat, hi ha un xiprer on hem aparcat. Hi ha un parell de zones per aparcar, a uns 700 metres d'alçada. 

Hem pres un corriol que es va enfilant cap a la dreta, passant per una codoleda i al cap de poc, hem trobat La Foradada. Un forat al mig d'una roca, a mitja alçada.

Des d'aquí hem seguit amunt, cap al GR 5. L'hem agafat uns pocs metres i tot seguit ja hem pres de nou un trencall que baixava. Un camí polsegós, entre alzines, amb còdols i una catifa de fulles a banda i banda. A mig camí, en una roca hem trobat la marca d'una cova. Hem seguit el corriol amunt i hem vist una petita cova. 

Després d'aquesta hem seguit baixant fins arribar al trencall que puja fins a la cova de l'Estrella ( 866 m.). Per pujar-hi hi ha algunes cordes per ajudar-te per superar el desnivell. Aleshores, un cop a dalt, la cova s'obre al davant fent una curiosa forma d'estrella. Per l'altre extrem la cova està oberta i té sortida, tot i que es veu difícil sortir per l'altra banda. 

Després de fer algunes fotos hem desfet el camí fins al trencall i de nou a aquest l'hem seguit, passant per sota l'agulla del Gat Mesquer, fins a la balma del Gat mesquer. És una bonica balma, amb bones vistes cap a la Mola, on sembla que seria un bon lloc per fer un bivac. 

Tot seguit ja hem pres el corriol que baixa directe a l'aparcament. 

Una volta fàcil, gens cansada, d'aquelles per fer amb infants i que té lloc que els sorprendrà. 

Els Cortins ( 967 m.)

Avui hem anat als Cortins ( 967 m.). Feia dies que hi volia anar. Fa uns mesos ho vàrem provar, però ens va enganxar la pluja, allò que passava abans, quan queia aigua del cel i el terra quedava xop, i vàrem haver de deixar-ho córrer.

Avui hi hem tornat. Hem deixat el cotxe a Estenalles ( 870 m.) i hem enfilat cap al Montcau. Primer seguint la pista i després, prenent el corriol que puja cap al cim directe. Abans de la pujada forta, hi ha un corriol que marxa cap a l'esquerra. Flanqueja el cim per sota i va cap al coll que separa ambdós indrets. És un corriol que planer marxa entre la paret i la caiguda.

Un cop al coll, hi ha un corriol que de dret baixa cap a l'altre vessant. Pocs metres després, es bifurca, un segueix baixant i l'altra es desvia a l'esquerra. Segueix la muntanya fins a trobar unes grapes de ferro en una esquerda que puja cap al cim.

El primer tram hi ha les grapes que pugen un xic. Un cop guanyada l'alçada surt  un corriol que voreja l'agulla. Algun tram entre arbres i la paret de l'agulla, l'altre travessant una codoleda que marxa amb la timba a una banda i la paret a l'altra. És una pujada suau i bonica que alterna espais arbrats i altres oberts. 

Fent aquest recorregut hem anat pujant fins a la primera part de l'agulla, per després acabar al cim. A dalt, en una esplanada florida, amb marcets, almesquins i lliris de muntanya, ens hem assegut per gaudir de les vistes. Al darrera el Montcau, amb la processó de gent cap a dalt i al davant Montserrat, des de la Cadireta a la Prenyada, fins a la Font de la Pola i més enllà. Unes vistes fantàstiques per a nosaltres sols.

Un lloc fantàstic, un altre dels indrets especials del parc que no estan massa trepitjats i que et fan sentir que fas muntanya a tocar de casa.