En la tradició excursionista catalana, fer un 3000 és quelcom d'especial. Sempre t'hi trobes gent que s'estrena o bé que ja n'ha fet un munt, però tots ells, del cim estant, en parlen cofois i alegres i se senten feliços de poder assolir els sostres del país. Allà es passarà llista dels que s'han fet i dels que s'han intentat i després, mirant a l'horitzó, s'intentarà posar nom a tots els relleus que es veuen.
Avui, amb la Ferri, hem tornat de fer la Punta Alta, un 3014 m. Hem sortit des del refugi de Ventosa i Calvell, a tocar de la presa de Cavallers, a sobre de l'Estany Negre. És un refugi força acollidor des d'on al capvespre es pot veure pondre's el sol rere el Pa de Sucre i la Punta d'Harlé, a tocar dels Besiberris.
Tot i ser un lloc on cal caminar una estona per arribar-hi, diuen els cartells un parell d'hores des de l'aparcament, ara, amb la dèria dels Carros de Foc, és gairebé impossible trobar lloc al refugi, nosaltres hem hagut de dormir al terra del menjador. Es veu que si fas la volta entre refugis, ja t'ho reserven tot i amb la gran afecció que hi ha ara, s'omple de seguida. Per tant, als que fem cims, ens costa més trobar lloc, ja que només volem una nit a un refugi i som imprevisibles.
De bon matí, cap a les set, hem encarat el cim per l'Estany de la Roca i cal dir que fer-lo per aquest camí és força divertit, ja que et trobes amb una grimpada i algun pas de flanqueig de neu poc exposat, poca cosa però que li dóna un aire especial, un aire de tres mil.
En canvi la baixada l'hem fet cap a Cavallers pel Torrent de Comalesbienes, un roquissar llarg i dret, però que et permet arribar al cotxe en poca estona. Ara, al final els genolls treuen fum.
Per cert que des del cim es pot atalaiar el massís de la Maladeta i tots els cims principals del Parc Nacional d'Aigüestortes, una meravella de veure mentre fas un ganyip tranquil·lament.
De moment l'estiu no s'ha acabat i per tant, més endavant caurà un altre cim.
dissabte, 31 de juliol del 2010
dimecres, 28 de juliol del 2010
Adéu als toreros
Avui era un d'aquells dies esperats pels que ens agraden els animals. Avui Catalunya decidia sobre la continuïtat d'un espectacle arcaic i sàdic com són les curses de braus.
Molts arguments s'han esgrimit, tant en la defensa com en l'atac a la "festa", però malgrat tota la dialèctica desplegada, malgrat tots els arguments emprats, només una cosa canviarà. Només una certesa tindrem.
A partir del 2012, a Catalunya no es mataran més animals sota el nom de l'espectacle o la cultura, és igual. La realitat és aquesta, si no és que surten amb una llei estatal, per allò de demostrar-nos que som una colònia i només podem decidir minúcies i es passen pel forro - permeteu-me l'expressió - com fan sempre, tot allò que decideix Catalunya.
Ja ens ha avisat la Camacho que no acceptaran la voluntat del poble català i mirat així, jo no en dubto gens. Preparem-nos per una ofensiva, en tots els sentits, d'atac i ofensa, cap al poble català. Suposo que tots recordareu l'atac que van rebre les Canàries quan ho prohibiren, no? És clar que no, allà ni piularen. I doncs què us penseu, per a ells sí que és una qüestió d'identitat nacional i aquí és on perilla, no mar enllà.
Ara desplegaran la seva artilleria mediàtica i propagandística i rebrem, una altra vegada, per totes bandes, perquè som això, el seu sac de boxe. Quan no guanyen per la raó, fan sevir altres arguments, sabedors que l'estat vetlla per ell mateix, sense tenir en compte la voluntat de les parts, doncs aquestes són titelles a mercè d'un ens major, d'un ens suprem.
I segurament se'n sortiran. Juguen amb les seves regles, amb les seves baralles, les tenen marcades i el crupier és d'ells. Ara, ens deixen escollir el color de la taula, si paguem tota la festa.
Però no avancem esdeveniments. Temps al temps i a gaudir de la victòria momentània. Avui, arreu se'n parla, desenes de mitjans donen a conèixer la voluntat d'aquest racó de món anomenat Catalunya, tant a l'estranger: Al jazeera, CNN, New York Times, BBC, ABC, La Razón, ... com al nostre país: Avui, e-notícies, Regió 7, el periódico, L'Indépendant....
I si bé l'alegria és en general compartida, per qui no ho serà és pel nostre president, que ja ha dit que ha votat en contra per defensar la llibertat. Però jo em pregunto. La llibertat, de qui? Llibertat de què?
Quins nassos. A sobre els que no estem d'acord amb que es mati un animal públicament com a espectacle i lentament som els que no defensem la llibertat. Seran demagogs, hipòcrites i contorsionistes dels mots.
Si estar en contra de les corrides és estar en contra de la llibertat, jo m'hi apunto.
Molts arguments s'han esgrimit, tant en la defensa com en l'atac a la "festa", però malgrat tota la dialèctica desplegada, malgrat tots els arguments emprats, només una cosa canviarà. Només una certesa tindrem.
A partir del 2012, a Catalunya no es mataran més animals sota el nom de l'espectacle o la cultura, és igual. La realitat és aquesta, si no és que surten amb una llei estatal, per allò de demostrar-nos que som una colònia i només podem decidir minúcies i es passen pel forro - permeteu-me l'expressió - com fan sempre, tot allò que decideix Catalunya.
Ja ens ha avisat la Camacho que no acceptaran la voluntat del poble català i mirat així, jo no en dubto gens. Preparem-nos per una ofensiva, en tots els sentits, d'atac i ofensa, cap al poble català. Suposo que tots recordareu l'atac que van rebre les Canàries quan ho prohibiren, no? És clar que no, allà ni piularen. I doncs què us penseu, per a ells sí que és una qüestió d'identitat nacional i aquí és on perilla, no mar enllà.
Ara desplegaran la seva artilleria mediàtica i propagandística i rebrem, una altra vegada, per totes bandes, perquè som això, el seu sac de boxe. Quan no guanyen per la raó, fan sevir altres arguments, sabedors que l'estat vetlla per ell mateix, sense tenir en compte la voluntat de les parts, doncs aquestes són titelles a mercè d'un ens major, d'un ens suprem.
I segurament se'n sortiran. Juguen amb les seves regles, amb les seves baralles, les tenen marcades i el crupier és d'ells. Ara, ens deixen escollir el color de la taula, si paguem tota la festa.
Però no avancem esdeveniments. Temps al temps i a gaudir de la victòria momentània. Avui, arreu se'n parla, desenes de mitjans donen a conèixer la voluntat d'aquest racó de món anomenat Catalunya, tant a l'estranger: Al jazeera, CNN, New York Times, BBC, ABC, La Razón, ... com al nostre país: Avui, e-notícies, Regió 7, el periódico, L'Indépendant....
I si bé l'alegria és en general compartida, per qui no ho serà és pel nostre president, que ja ha dit que ha votat en contra per defensar la llibertat. Però jo em pregunto. La llibertat, de qui? Llibertat de què?
Quins nassos. A sobre els que no estem d'acord amb que es mati un animal públicament com a espectacle i lentament som els que no defensem la llibertat. Seran demagogs, hipòcrites i contorsionistes dels mots.
Si estar en contra de les corrides és estar en contra de la llibertat, jo m'hi apunto.
dissabte, 24 de juliol del 2010
El Pedraforca
Aquest matí hem anat al Pedraforca. Hem sortit de Calders cap a quarts de vuit i a quarts de nou ja érem al Mirador de Gresolet.
Fins al refugi és un passeig. Després el camí es va enfilant entre arbres fins al coll de Verdet. De gent, un fotimer. És un dels cims més fotogènics del país i carismàtic i això fa que quan fa bon temps, s'ompli d'excursionistes. Bé, d'excursionistes i no tan excursionistes. Ja des d'abans del coll de Verdet, que és quan els hem avançat, hem sentit uns nois especials. Uns d'aquells que han de compartir la seva estada a la muntanya amb tothom i per això criden i criden. Però no criden per comunicar-se, criden per fer-se veure.
.
Vista des del Coll de Verdet i refugi Estassen.
Aquests sagals els hem anat sentint esporàdicament gairebé tot el camí i sobretot des de la grimpada al coll de Verdet, on la roca encaixonada fa d'embut i transporta els sons amb facilitat. Potser serà que mai se'ls ha explicat que els crits es guarden per si hi ha emergències, que fer veure que cauen timba avall no és graciós i que recitar els noms de les actrius més exuberants a ple pulmó tampoc no té res de divertit. O potser és que senzillament no ho mirem amb els mateixos ulls.
Doncs bé, ja feia una estona que érem al cim, en un cim com sempre ple a vessar, però amb un silenci monacal, per agrair, quan han arribat i com era d'esperar, al veure la munió de gent no se n'han pogut estar i han començat a cridar alegrement. Bé, alegrement segons ells perquè per a un servidor li han semblat més els bramuls d'un ase en zel que els d'un ésser racional expressant-se alegrement. I m'he emprenyat. Han envaït el meu espai i el de tots els d'allà i han trencat l'encant.
La part de dalt està força malament, tot i que si es pren un dels laterals, pots anar trobant força pedra i pots córrer i saltar sense gaires problemes.
Així doncs, pels costats l'hem baixat folls i ja lluny d'aquells energúmens, hem pogut seguir gaudint del matí, de la tranquil·litat del Pedraforca.
El corriol que segueix després de la tartera és ombrívol i planer, tant que convida a la conversa tot i ser estret i ple d'arrels que treuen el cap, i al final d'aquest, el refugi Estassen sempre espera curull de gent. Després, de baixada al cotxe et vas creuant amb els que fan el passeig fins allà a prendre un refresc o bé a dinar.
I malgrat tot, la gentada, els pseudoartistes o que ja l'he fet uns quants cops, ha estat una bona excursió, prou per seguir-hi tornant a venir i que no falti.
Fins al refugi és un passeig. Després el camí es va enfilant entre arbres fins al coll de Verdet. De gent, un fotimer. És un dels cims més fotogènics del país i carismàtic i això fa que quan fa bon temps, s'ompli d'excursionistes. Bé, d'excursionistes i no tan excursionistes. Ja des d'abans del coll de Verdet, que és quan els hem avançat, hem sentit uns nois especials. Uns d'aquells que han de compartir la seva estada a la muntanya amb tothom i per això criden i criden. Però no criden per comunicar-se, criden per fer-se veure.
.
Vista des del Coll de Verdet i refugi Estassen.
Aquests sagals els hem anat sentint esporàdicament gairebé tot el camí i sobretot des de la grimpada al coll de Verdet, on la roca encaixonada fa d'embut i transporta els sons amb facilitat. Potser serà que mai se'ls ha explicat que els crits es guarden per si hi ha emergències, que fer veure que cauen timba avall no és graciós i que recitar els noms de les actrius més exuberants a ple pulmó tampoc no té res de divertit. O potser és que senzillament no ho mirem amb els mateixos ulls.
Doncs bé, ja feia una estona que érem al cim, en un cim com sempre ple a vessar, però amb un silenci monacal, per agrair, quan han arribat i com era d'esperar, al veure la munió de gent no se n'han pogut estar i han començat a cridar alegrement. Bé, alegrement segons ells perquè per a un servidor li han semblat més els bramuls d'un ase en zel que els d'un ésser racional expressant-se alegrement. I m'he emprenyat. Han envaït el meu espai i el de tots els d'allà i han trencat l'encant.
Un dels racons buits per poder fer la foto
Han convertit un dels majors plaers que hi ha, gaudir del sol que t'acarona al cim mentre l'aire fresc s'emporta els primers rastres de calor tot emmarcat en un silenci dolç, amb un intent d'acaparar l'atenció amb comentaris poc elaborats, i sense esperar gaire, hem fugit. Hem anat cap a l'enforcadura per deixar-nos anar tartera avall i posar terra enmig.La part de dalt està força malament, tot i que si es pren un dels laterals, pots anar trobant força pedra i pots córrer i saltar sense gaires problemes.
Així doncs, pels costats l'hem baixat folls i ja lluny d'aquells energúmens, hem pogut seguir gaudint del matí, de la tranquil·litat del Pedraforca.
El corriol que segueix després de la tartera és ombrívol i planer, tant que convida a la conversa tot i ser estret i ple d'arrels que treuen el cap, i al final d'aquest, el refugi Estassen sempre espera curull de gent. Després, de baixada al cotxe et vas creuant amb els que fan el passeig fins allà a prendre un refresc o bé a dinar.
I malgrat tot, la gentada, els pseudoartistes o que ja l'he fet uns quants cops, ha estat una bona excursió, prou per seguir-hi tornant a venir i que no falti.
divendres, 23 de juliol del 2010
dijous, 22 de juliol del 2010
Paraula de Montilla, José.
Benvolgut ( Posar-hi qualsevol nom amb carnet socialista );
El 28 de juny, en la meva intervenció després que es fes pública la decisió del Tribunal Constitucional sobre el recurs presentat pel PP contra l’Estatut, vaig fer una crida al poble de Catalunya per donar resposta massiva i unitària en defensa del nostre Estatut i per mostrar el rebuig a la sentència.
Un grup nombrós d’entitats socials i cíviques de Catalunya, encapçalades per Òmnium Cultural i els sindicats, han convocat, com sabeu, una manifestació per al dissabte que ve, dia 10 de juliol, a les 18 hores a Barcelona. La marxa està previst que surti de la confluència del Passeig de Gràcia amb l’Avinguda Diagonal.
Vaig dir que volia una resposta massiva i que estava disposat a encapçalar-la darrere el símbol més universal del nostre país, que és la senyera. En conseqüència, tot i considerant que és un fet excepcional en el capteniment del President de la Generalitat, assistiré a la manifestació, convençut que en aquest moment Catalunya ha de mostrar la màxima unitat i fortalesa.
El PSC, responent a la meva crida, assistirà a la manifestació per expressar el rebuig a la sentència, i en defensa de la integritat de l’Estatut votat pels catalans i catalanes, i ho farà també amb la bandera de Catalunya. A tots us demano que m’acompanyeu i que la participació dels socialistes catalans sigui massiva, pacífica i exemplar.
Rebeu una salutació ben cordial.
José Montilla
Aquesta carta la va enviar uns dies abans de la manifestació del 10 de juliol en José Montilla a tots els socialistes de Catalunya. En ella deixa entendre que n'és l'atiador tot dient:
...vaig fer una crida al poble de Catalunya per donar resposta massiva i unitària
però que de cap manera la convoca ja que...
Un grup nombrós d’entitats socials i cíviques de Catalunya, encapçalades per Òmnium Cultural i els sindicats, han convocat una manifestació
Tot i això, tot i ser-hi convidat, com tothom, posa les seves condicions tot dient que
...estava disposat a encapçalar-la darrere el símbol més universal del nostre país, que és la senyera.
i és clar, va crear un conflicte. Un debat que ja mostrava que segurament la unitat reclamada
Catalunya ha de mostrar la màxima unitat i fortalesa.
duraria ben poc.
Com aquell de l'acceptem pop com a animal de companyia? Doncs vaja, que en Montilla no accepta una altra capçalera que la seva. I gràcies a diferents malabarismes, va ser una manifestació unitària però dies després, la unitat pregonada s'ha trencat i esmicolat al congrés, quan el germà gran, diguem-n'hi PSOE, ha sentenciat i els mesells catalans, han acatat.
Tornant doncs a la carta, al final canvia el sentit de la manifestació ja que diu
... assistirà a la manifestació per expressar el rebuig a la sentència, i en defensa de la integritat de l’Estatut votat pels catalans i catalanes...
quan des d'Òmnium es va apostar clar pel dret a decidir amb l'eslògan Som una nació, nosaltres decidim.
Vaja, que a més d'atribuir-se mèrits i de manipular el sentit de la manifestació, després és incapaç d'aplicar allò que demanava, aquella unitat i fortalesa i a la primera bufada, com un castell de naips, s'esfondra servilment i ploriqueja assenyalant cap a un altre costat.
El 28 de juny, en la meva intervenció després que es fes pública la decisió del Tribunal Constitucional sobre el recurs presentat pel PP contra l’Estatut, vaig fer una crida al poble de Catalunya per donar resposta massiva i unitària en defensa del nostre Estatut i per mostrar el rebuig a la sentència.
Un grup nombrós d’entitats socials i cíviques de Catalunya, encapçalades per Òmnium Cultural i els sindicats, han convocat, com sabeu, una manifestació per al dissabte que ve, dia 10 de juliol, a les 18 hores a Barcelona. La marxa està previst que surti de la confluència del Passeig de Gràcia amb l’Avinguda Diagonal.
Vaig dir que volia una resposta massiva i que estava disposat a encapçalar-la darrere el símbol més universal del nostre país, que és la senyera. En conseqüència, tot i considerant que és un fet excepcional en el capteniment del President de la Generalitat, assistiré a la manifestació, convençut que en aquest moment Catalunya ha de mostrar la màxima unitat i fortalesa.
El PSC, responent a la meva crida, assistirà a la manifestació per expressar el rebuig a la sentència, i en defensa de la integritat de l’Estatut votat pels catalans i catalanes, i ho farà també amb la bandera de Catalunya. A tots us demano que m’acompanyeu i que la participació dels socialistes catalans sigui massiva, pacífica i exemplar.
Rebeu una salutació ben cordial.
José Montilla
Aquesta carta la va enviar uns dies abans de la manifestació del 10 de juliol en José Montilla a tots els socialistes de Catalunya. En ella deixa entendre que n'és l'atiador tot dient:
...vaig fer una crida al poble de Catalunya per donar resposta massiva i unitària
però que de cap manera la convoca ja que...
Un grup nombrós d’entitats socials i cíviques de Catalunya, encapçalades per Òmnium Cultural i els sindicats, han convocat una manifestació
Tot i això, tot i ser-hi convidat, com tothom, posa les seves condicions tot dient que
...estava disposat a encapçalar-la darrere el símbol més universal del nostre país, que és la senyera.
i és clar, va crear un conflicte. Un debat que ja mostrava que segurament la unitat reclamada
Catalunya ha de mostrar la màxima unitat i fortalesa.
duraria ben poc.
Com aquell de l'acceptem pop com a animal de companyia? Doncs vaja, que en Montilla no accepta una altra capçalera que la seva. I gràcies a diferents malabarismes, va ser una manifestació unitària però dies després, la unitat pregonada s'ha trencat i esmicolat al congrés, quan el germà gran, diguem-n'hi PSOE, ha sentenciat i els mesells catalans, han acatat.
Tornant doncs a la carta, al final canvia el sentit de la manifestació ja que diu
... assistirà a la manifestació per expressar el rebuig a la sentència, i en defensa de la integritat de l’Estatut votat pels catalans i catalanes...
quan des d'Òmnium es va apostar clar pel dret a decidir amb l'eslògan Som una nació, nosaltres decidim.
Vaja, que a més d'atribuir-se mèrits i de manipular el sentit de la manifestació, després és incapaç d'aplicar allò que demanava, aquella unitat i fortalesa i a la primera bufada, com un castell de naips, s'esfondra servilment i ploriqueja assenyalant cap a un altre costat.
dimecres, 21 de juliol del 2010
La història es repeteix
La manifestació viscuda el proppassat 10 de juliol no és un fet extraordinari. Fa uns anys, cap al 32, ja hi havia una reivindicació semblant i curiosament per un estatut també.
Aquesta llei sembla ser la clau de volta del nostre futur, ara bé, veient els resultats passats i els possibles resultats futurs d'aquest i sabent qui ha de donar el vist i plau definitiu d'aquest acord nacional i com pensen, potser no caldria descartar tirar pel dret i exigir allò que volem.
A les Rambles el 1932
Segurament ara hi haurà alguna nova modificació, algun petit retoc per poder dir que se'ns escolta, però en el fons, hauran prostituït i traït la voluntat del poble català. Perquè es tracta d'això, del què va sortir d'aquí i malgrat que fos un plec de mínims, calia respectar-ho i acceptar el joc democràtic.
Possiblement no serà el darrer cop que haurem de sortir al carrer a reclamar els nostres drets, a reivindicar-nos com a poble, però estaria bé que el proper cop, en comptes de sortir a reclamar per un estatut magre i famèlic, si no és per una victòria de la selecció catalana a la final del mundial, que sigui per celebrar la independència de Catalunya.
Aquesta llei sembla ser la clau de volta del nostre futur, ara bé, veient els resultats passats i els possibles resultats futurs d'aquest i sabent qui ha de donar el vist i plau definitiu d'aquest acord nacional i com pensen, potser no caldria descartar tirar pel dret i exigir allò que volem.
A les Rambles el 1932
Segurament ara hi haurà alguna nova modificació, algun petit retoc per poder dir que se'ns escolta, però en el fons, hauran prostituït i traït la voluntat del poble català. Perquè es tracta d'això, del què va sortir d'aquí i malgrat que fos un plec de mínims, calia respectar-ho i acceptar el joc democràtic.
Possiblement no serà el darrer cop que haurem de sortir al carrer a reclamar els nostres drets, a reivindicar-nos com a poble, però estaria bé que el proper cop, en comptes de sortir a reclamar per un estatut magre i famèlic, si no és per una victòria de la selecció catalana a la final del mundial, que sigui per celebrar la independència de Catalunya.
dimarts, 20 de juliol del 2010
Mediterràniament
Hem estat fora uns dies. Una setmana per ser exactes. Vàrem marxar el diumenge i hem tornat aquest dilluns.Durant aquests dies hem desconnectat, he desconnectat. Feia temps que no estava tants dies sense mirar el correu electrònic, ni connectar-me per res i la veritat, gens de mono. Fins i tot se'm va acabar la bateria del mòbil, impensable quan sóc aquí. Pensava que em costaria deixar-me anar i no ha estat així. Un cop a Menorca, on hem estat, ens hem dedicat a viure i a gaudir del temps.
Veure passar les hores, descansar, banyar-nos, llegir, jugar, xerrar amb els amics... i tot sense rellotge. Sense l'esclavatge d'unes busques tiranes. Ara bé, té truc. La canalla ja en fa de rellotge, si més no per a àpats i son. La resta, anar fent. Veure-les venir i anar fent sortidetes tranquil·lament.
Hem anat a cales rogenques i poc concorregudes, com Cala Pilar, a cales d'arena blanca i aigües turqueses, com Sa Caleta o Santandria, cales abruptes i feréstegues, com les d'arran de Cap de Favàritx o cales idíl·liques que apareixen rere un bosc de pins com la Macarella. També hem tingut temps per veure Ciutadella o Maó, dos enclavaments mediterranis on les hores passen mandroses mentre et perds pels seus carrerons empedrats i escortats per façanes de colors cridaners i botigues plenes a vessar i com no, hem vist a s'horabaixa, davallar el sol i besar-se amb la mar allà al nord oest, a la Punta Nati, en un instant efímer d'abraçada calmosa com un regal. I sempre plegats, compartint un temps que a casa es fa més difícil de trobar, anant junts i trobant-nos de nou.
I ja hem tornat i hem deixat enrere el miratge d'unes vacances perpètues, d'aquelles que et promets que si mai ets ric o bé si mai goses, ho deixaràs tot i viuràs a aquell ritme, però sabent que és un brindis al sol, un bluf per allargar la dolçor del moment, perquè sabem que gaudim de les vacances perquè la resta de l'any treballem... o no? O potser ens ho han fet creure i podríem viure sense treballar?
No ho sé, però si més no, enguany hem fet mediterràniament - però amb Transmediterrània i l'hereu - i ha estat bé, molt bé.
Veure passar les hores, descansar, banyar-nos, llegir, jugar, xerrar amb els amics... i tot sense rellotge. Sense l'esclavatge d'unes busques tiranes. Ara bé, té truc. La canalla ja en fa de rellotge, si més no per a àpats i son. La resta, anar fent. Veure-les venir i anar fent sortidetes tranquil·lament.
Hem anat a cales rogenques i poc concorregudes, com Cala Pilar, a cales d'arena blanca i aigües turqueses, com Sa Caleta o Santandria, cales abruptes i feréstegues, com les d'arran de Cap de Favàritx o cales idíl·liques que apareixen rere un bosc de pins com la Macarella. També hem tingut temps per veure Ciutadella o Maó, dos enclavaments mediterranis on les hores passen mandroses mentre et perds pels seus carrerons empedrats i escortats per façanes de colors cridaners i botigues plenes a vessar i com no, hem vist a s'horabaixa, davallar el sol i besar-se amb la mar allà al nord oest, a la Punta Nati, en un instant efímer d'abraçada calmosa com un regal. I sempre plegats, compartint un temps que a casa es fa més difícil de trobar, anant junts i trobant-nos de nou.
I ja hem tornat i hem deixat enrere el miratge d'unes vacances perpètues, d'aquelles que et promets que si mai ets ric o bé si mai goses, ho deixaràs tot i viuràs a aquell ritme, però sabent que és un brindis al sol, un bluf per allargar la dolçor del moment, perquè sabem que gaudim de les vacances perquè la resta de l'any treballem... o no? O potser ens ho han fet creure i podríem viure sense treballar?
No ho sé, però si més no, enguany hem fet mediterràniament - però amb Transmediterrània i l'hereu - i ha estat bé, molt bé.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)