Pic de Tristaina ( 2.878 m.)

Aquest matí hem sortit del capdamunt de les pistes d'esquí d'Ordino, on surt un corriol que va flanquejant la muntanya i s'enfila cap als estanys de Tristaina, direcció al pic de Tristaina. Feia un dia fresc, a la nit hem baixat dels 5º, i un xic de boires anaven traient el cap sobre els cims. Poca cosa. Més endavant han anat escampant-se, tot i que era un anar i venir. 

Hem arribat fins a l'estany Primer. Després hem anat seguint les marques grogues que volten tots els llacs. Tot seguit hem anat al llac del Mig i després, fins al de Més amunt. És un sender molt fressat. Hi passa molta gent i és un camí clar que puja suaument. De fet, està tot tan fressat i marcat que a vegades tens por de no acabar tornant d'on vens. 

Un cop al llac de Més amunt ja hem enfilat cap al cim. És un corriol que puja de dret cap al cim, obrint-se pas entre l'herba, fins que va a parar a les roques. A partir d'aquí hem anat grimpant sense cap dificultat, gaudint de les vistes, quan la boira se n'anava i abrigant-nos perquè amb el sol tapat feia fred. 

Així doncs, hem arribat al pic de Tristaina (2.878 m) sense cap complicació. Un cop a dalt s'ha destapat un xic i hem pogut veure el refugi de l'Estany Forcat, la Font Blanca i fins i tot l'aparcament d'Ordino. Aquest cim té molt bones vistes. 

De tornada hem pres el corriol que ressegueix el circ de Tristaina. D'aquesta manera hem anat desgrimpant sempre veient l'estany de Més amunt, fins que hem arribat al coll. Allà hem pres el corriol que tornava al pal que ens indicava la pujada al cim. 

Aquest cop, però, en comptes de tornar a resseguir tots els llacs, els hem esquivat flanquejant el pic d'Arbella fins a l'estany Primer. 

Ha estat una sortida genial. Pràcticament no ens hem trobat a ningú, només a ran de llacs, però un cop ens hem enfilat, hem tingut la muntanya per nosaltres sols i l'hem gaudit. 

Un cop feta, ara a pensar a fer-la amb esquís... si és que acaba nevant algun dia. 

Pic de les Escobes ( 2.781 m.), pic de Noè ( 2.745 m.) i pic de Ruf ( 2.619 m.)

Aquest cap de setmana hem anat amb el Marc a Andorra, a la Vall d'Incles.

Des d'allà vam prendre el camí que puja cap al refugi de Juclar, enmig de safrà de muntanya. És una pujada força dreta que va pel costat del riu i arriba fins a l'estany de Juclar. A sobre hi ha el refugi. Un refugi força gran i còmode. De fet hi hem estat de conya. Els guardes que ho porten són molt atents i és agradable xerrar amb ells.

Hi hem passat la nit i al matí ben d'hora, ens hem calçat per començar a caminar. 

Hem enfilat cap al coll d'Alba. Des d'allà el camí es bifurca. El GR segueix la volta, mentre que a banda i banda surten corriols marcats amb fites per poder fer els cims del voltant. 

Hem anat direcció el coll de Noè. Des de lluny es veu una pala força dreta, amb pedra i herbes. No sembla gaire fàcil de superar, però un cop t'hi encares, vas trobant pas fent ziga-zagues entre blocs de pedra i herba relliscosa. Cap al final hem pres una canal que pujava directe al coll.

La vista des del coll de Noè és espectacular. A tocar, s'aixeca esvelt i desafiant el pic de les Escobes ( 2.781 m). És un altre que de lluny sembla difícil de fer, però que un cop l'ataques, veus que vas trobant camí, crestejant un xic. 

Dalt del cim, com tot el matí, hem estat sols. Gaudint d'un dia sense núvols ni vent i amb vistes fins al Montseny. 

Després d'aquest hem tornat cap al coll per poder fer el pic de Noè ( 2.745 m.), a tocar del coll. 

Tot seguit hem baixat de nou cap al coll d'Alba i hem enfilat cap al pic del Ruf. Primer hem començat per l'herbei, però al final ens hem decantat per anar a cercar els blocs de pedra, ja que l'herba és relliscosa i punxa. És un cim ben bonic de fer. 

Un cop fet hem desfet camí cap al refugi i després de saludar als guardes, hem baixat cap a la cabana Sorda. 

 

Durant tot el recorregut d'aquest matí, el pic d'Escobes ha estat present. És un cim que sobresurt de la cresta i que es mostra desafiant i imponent. És un cim molt bonic de fer i està a un indret molt tranquil. De fet avui hi havia moments que no se sentia res. Hi havia un silenci absolut. Un regal de cap de setmana. 

Fontalba - Puigmal ( 2.910 m.) - Núria - Fontalba

Ahir amb la Gise vàrem anar cap a Fontalba ( 2.000 m.). Després de pagar l'impost revolucionari, prèvia reserva, vàrem fer els 10 km. aproximats de pista fins al coll.

Des d'allà vàrem enfilar cap al cim. És un corriol gravat enmig d'un sol herbós, que s'enfila de manera constant fins al Puigmal ( 2.910 m.). Primer vàrem fer un turonet, per després baixar a un coll per fer la darrera pala. 

Feia força vent, sobretot a les zones obertes. De fet el Puigmal és un cim on hi ha boira o fa vent i de nou ens va passar això. Vent i boira. Fins al cim hi ha uns 4,5 km. 

Al cim vàrem ganyipar, després de les fotos de rigor, arrecerats en un bivac. 

De tornada vàrem baixar cap a Núria. En hora i mitja vàrem arribar al parc temàtic. Aquell on tot està permès si pagues però que si no pagues s'apel·la a la consciència per tenir cura de la muntanya. Déu n'hi do. 

Després d'un pas fugaç per allà, vàrem prendre el camí cap a Fontalba on en poc més d'una hora hi vàrem arribar. És un corriol que puja i planeja tot resseguint la muntanya.

Per cert, a mig camí vàrem trobar algunes llenegues i és clar, les vàrem collir...

És una volta d'uns 15 km i uns 1.130 m. de desnivell de pujada. Una volta molt bonica, fàcil i que passa per llocs preciosos. D'aquelles que de tant en tant cal tornar a fer, malgrat la gentada que hi ha. 

El Castelló ( 659,5 m.)

Ahir a la tarda vàrem anar al Castelló (659,5 m.). Vàrem sortir de l'àrea de pic-nic de Mura. A l'altra banda de la carretera, a tocar de la riera de Nespres, hi ha un corriol que la ressegueix fins que la creua al costat del Molí. Tot seguit, ran de Cal Miqueló, surt un corriol que s'enfila cap al Puig de la Balma. Ara bé, abans d'arribar a aquest, a l'alçada de la Vila, hi ha una fita que trenca al costat de la pista i que s'enfila cap a la Quebeca, les restes d'una antiga masia. Seguint la pista s'arriba a un collet on surt un corriol que s'enfila al Castelló. És una agulla que des de la carretera es veu ben dreta, però que s'enfila a peu pla. 

Té unes bones vistes cap al nord, cap a Rocafort i més enllà, Cadí, Puig Llançada i Tossa d'Alp, mentre que al sud, el Montcau, amb el Puig Andreu que treu el cap al fons, limiten l'atalaia per aquella banda. A més es veu Talamanca i Granera cap a l'est.

És un bon mirador d'aquella zona. De fet, si t'acostes als límits, hi ha una bona timba a un vessant. Una passejada que sorprèn pel que es veu. 

Castellassa de Can Torres ( 835 m.)

Avui hem anat amb la Gise cap a Sant Feliu del Racó ( 500 m.). Hem deixat el cotxe al cap de munt, al restaurant el Cim i hem enfilat la pista que porta cap a la Castellassa de Can Torres ( 835 m.). És una pista força ample que hem anat seguint fins que hem trobat el trencall que encara la Castellassa per sota, per la font de les Mosques. Allà hem pres el corriol que s'enfila cap a l'agulla. Ara que ha plogut, la pujada l'hem fet amb una temperatura força agradable tot i l'hora, quarts d'una. 

És un indret especial, molt bonic i que em porta a l'època que hi anava amb els del centre excursionista. L'hem voltat, tot el que hem pogut i després, un cop hem gaudit de les vistes, des del Montseny al Bolet de la Castellassa a tocar, hem tornat cap a Sant Feliu però aquest cop pel turó del Gurugú ( 822 m.), passant pel Mal pas de la Castellassa.

És una sortida fàcil i curta, però que et porta a un indret molt mític, un indret diria que únic de la Mola. 

Estany de Laureti i Roc Blanc ( 2.542 m.)

A mitjans d'agost vam anar amb el Quirze i el Berenguer cap a l'Arièja, a Occitània. Vam anar a acampar a l'estany de Laurenti. Des del refugi, on deixes el cotxe, hi ha uns tres quarts d'hora d'un camí de pujada, ben fressat i marcat, fins a l'estany.

Vàrem arribar-hi a la tarda. És un indret força concorregut. Si bé el darrer cop hi vàrem trobar molts pescadors, aquest cop vàrem trobar-hi més aviat famílies amb infants. 

La idea era fer bivac, però és un lloc, evidentment amb molta humitat. Així doncs, vàrem acabar plantant la tenda per poder dormir. 

L'endemà al matí, força d'hora, vàrem anar a fer el Roc Blanc ( 2.542 m.). Vam sortir cap a quarts de vuit i cap a les 10 ja érem al cim. Per pujar-hi es segueix un corriol costerut que va fent ziga-zagues fins al coll de Laurenti. Des d'allà pots anar cap a la Bauxillada o bé el Roc Blanc. És un indret des d'on es veu la Dent d'Orlú. De fet estàs en el parc Natural d'Orlú. 

Dalt de tot del cim, hi ha una petita grimpada, quatre saltirons per coronar un cim que té molt bones vistes.

Un cop fet aquest, vàrem baixar de nou cap al llac, on vàrem desmuntar la tenda i després, carregats amb tot, cap el cotxe. A la baixada sí que vàrem trobar molts pescadors que pujaven.

Tuc dera Comassa (2.230 m.), Cap deth Malh de Cristalh ( 2.391 m.) i Tuc de Crabèra ( 2.630 m.)

Divendres vàrem anar amb el Marc i el Pep cap a la vall de Toran ( 1.070 m. aprox ). Vàrem arribar de nit a Sant Joan de Toran, on ens vàrem quedar a dormir a prop fent bivac al costat del cotxe.

L'endemà a les set ens vàrem llevar i vam anar fins on sortia el camí. El primer tram és un camí ombrívol, enmig de faig i avets enormes, en un terreny força dret d'una vall molt tancada. Mitja hora després de començar vàrem arribar a la presa de l'Hons dera coma. Un lloc temptador per banyar-s'hi si no fos que per arribar a l'aigua gairebé calia baixar-hi fent ràpel. Així doncs, vam seguir pujant, fins a la sortida del bosc, per prendre el corriol que s'enfila cap a una antiga torre de les vagonetes que portaven el que s'extreia de les mines de Liat. 

Allà quedàvem a peu de paret. Una paret herbosa, força inclinada, que calia superar per pujar al pas de la Comassa, per tot seguit fer un tram de carena fins a l'inici de la cresta. Va ser una pujada poc agradosa, clavant pals on feia pendent i aferrant-nos a les herbes o a les pedres on trempava més. 

Un cop a la carena, vàrem començar la cresta. És un indret poc recorregut i per tant, mancat de fites i de traça clara. Calia seguir la intuïció i el mapa per trobar el camí. És una cresta força aèria. Fàcil de fer però amb algun tram un xic exposat. La pedra és força abrasiva i trobes mà fàcilment, tot i que algun cop, se la veia més solta. En general vàrem seguir la cresta, intentant seguir el camí lògic, però en algun tram, vàrem dubtar. Un cop perquè vam haver de fer un flanqueig ben aeri, aferrats a matolls i trepitjant un petit esglaó de terra, mentre que en un altre, davant la inexistència de traces, vàrem flanquejar de nou la muntanya però aquest cop més fàcil, per sòl d'herbes i pedres amb menys pendent. 

Des de la cresta vàrem poder veure voltors i milans sobrevolant-nos, un espectacle meravellós. 

El primer cim que vàrem fer va ser el Tuc dera Comassa (2.230 m.). Un cim d'aquells que un cop l'has passat descobreixes que era un cim. Tot seguit el cim potser més ufanós, si més no vist des de lluny, per la seva esveltesa, el Cap deth Malh de Cristalh ( 2.391 m.). Passat aquest ja només ens quedava l'objectiu del dia, el Tuc de Crabèra ( 2.630 m.). Vist des de lluny es veu força imponent, amb una cresta dreta i que sembla difícil d'assolir en algun tram, tot i que quan t'hi acostes, veus que vas trobant pas.

Un cop al cim, vàrem ganyipar una mica, tot veient la nuvolada estesa sota els nostres peus, tapant-nos el refugi i el llar que té a tocar. Després d'una estona de descans, vàrem baixar fins al refugi de l'estany d'Araing ( 1.910 m. ), a Occitània. Si bé en tot el dia no ens havíem trobat a ningú, el refugi estava a petar. De fet hi ha molta gent que fa una travessa, que es diu Pass'Aran, que passa per aquest. 

L'endemà, ben d'hora, ens hem llevat i hem marxat cap al coll d'Albí ( 2.457 m.), a sobre l'estany de Liat seguint el Gr-10. Des d'allà, hem deixat el Gr i hem fet una diagonal fins al Coll de Sant Marc per baixar de nou cap a la vall de Toran. És un camí poc agradós. De nou és un camí poc freqüentat i cal anar cercant les fites amagades entre l'herbei que creix i la tartera que s'escampa. Són fites que marquen direcció però que no determinen camí, fins que hem arribat al fons de la vall i hem pres de nou el Gr-10, per desfer camí fins al cotxe.