Gran Quayrat ( 3.060 m. )

 

Ahir vàrem anar a fer el Gran Quayrat ( 3.060 m. ) amb el Josep, l'Agnès i la Verònica. 

Vàrem sortir cap a quarts de set del fons de la vall de Lis, a tocar de Banhèras de Luishon, a l'Alta Garona, Occitània. Hi ha una pista que entra dins de la vall i et deixa a una alçada d'uns 1.200 metres, on hi ha el pàrquing i uns quants bars. 

El camí comença seguint una pista que ràpidament es deixa per enfilar-se per un corriol que discorre entre faigs. Un bosc preciós que amaga faigs enormes, pujant entre salts d'aigua. Un d'aquests, de molta alçada, es pot veure en tota la seva plenitud gràcies a uns miradors que hi ha. S'hi formen gorgs molt temptadors, però que la força de l'aigua i l'alçada de la caiguda ajuden a respectar. 

Cap a uns dos mil metres d'alçada es deixa el bosc i el terreny esdevé inclinat i herbós. Entre mig d'aquestes herbes s'obre pas un corriol mig amagat que zigzagueja guanyant alçada. A mitja alçada hi ha una construcció derruïda i algunes mines en desús. També hi ha un refugi de pastors. 

Cap als 2.400 metres d'alçada hi ha el llac de Cabrioules. Un petit estany al peu de la tartera que puja al coll de Quayrat, a 2.800 m. A partir d'aquí es pren la cresta, primer vorejant el primer tram per després encarar-la tota des de dalt. La pedra és molt ferma, té moltes preses i el calçat s'agafa molt bé. De fet és una pedra força abrasiva. Hi ha un primer tram que cresteges al fil d'aquesta i després, un tram que és més de caminar per la cresta. Al final, abans del cim, torna a haver-hi un altre tram de cresta dreta, aquesta amb algun pas un xic més aeri per acabar a dalt de tot, a peu del bloc que corona el cim. Aquest bloc, de grau tres, té poc més d'un parell de metres i amb confiança es fa bé. Vàrem seure a dalt, estrets, tots quatre.

Altre cop les previsions deien que plouria cap al migdia, però el dia aguantava i feia un sol que escalfava prou. Tant com per a la baixada, fer un bany, que vàrem fer al llac. Ara bé, va ser acabar el bany, assecar-nos i arribar la tempesta. Primer en forma de gotes grans per tot seguit caure pedra. Tot i això no va durar gaire. 

Vàrem anar baixant trobant-nos entre dues tempestes, la que venia del nord i la que vèiem que descarregava a sota la vall. Només de tant en tant ens atrapava a del darrera i ens remullava una estona. El més empipador és que amb tot el mullader, la roca i l'herba esdevé més relliscosa i cal parar atenció, sobretot perquè algun tram el camí no és molt evident i cal baixar de dret. 

Ja a la barraca del pastor la pluja escampà i vàrem poder fer la baixada sense les capes que portàvem.

És una sortida molt bonica, tot i que és un xic llarga, ens varen sortir uns 20 km. i amb un desnivell positiu d'uns 2.000 metres. Gairebé tota l'estona tens el cim al davant, que s'alça imponent, enmig d'un circ resseguit per crestes precioses i cims temptadors. 

Allà dalt només ens trobàrem un parell de pastors, un grup de sis persones que devien pujar per l'altra vall i un munt de cabres i ovelles. Tantes, que et dissuadeixen de beure aigua dels corriols cristal·lins que baixen perquè arreu hi havia excrements d'aquestes.   

Viatjant pel País Basc

 Dijous vàrem arribar del País Basc. Aquest any varen ser els nens els que van triar on volien anar i de fet aquest fet, el fer-los partícips de la decisió, va fer que tot fos molt fàcil. 

Vàrem sortir diumenge i al vespre ja dormíem a Larraitz, en un pàrquing a tocar del camí de sortida del GR. La intenció era fer el Txindoki, un cim de poc més de 1.200 metres que n'hi diuen en Cerví basc, per la forma, no per la dificultat. 

Al matí ens llevàrem d'hora i tot i que el dia es veia prou bé, el cim es veia encapotat. Vàrem començar a pujar. La pujada es fa per un llom verd suau, agradable i algun tram boscós. Durant tot el camí vàrem trobar moltes vaques i més tifes. De fet, amb l'humitat tot el camí estava molt relliscós. El coll es veia emboirat. Tot i així vàrem anar pujant, fins a trobar la boira. Un cop allà, ja va començar a ploure i veient que no escampava, vàrem decidir tornar enrere. Xops. Ben xops. Però contents perquè el lloc és molt bonic. Els boscos ens recordaven, sobretot als nens, els boscos de Harry Potter. 

Un cop al cotxe vàrem anar cap a Donostia. Allà dinàrem de tapes. I quines tapes! Ens vam posar les botes i després vam anar a visitar les escultures de Chillida, la platja de la Concha i el Monte Urgull. Bé, i visita obligada a Anoeta.

A la nit, vàrem decidir buscar un lloc allunyat de la ciutat. Després de voltar un xic, visitant alguna platja i llocs per dormir, acabàrem anant a dormir a Orio, a una zona per campers, a tocar del mar. 

L'endemà, vàrem anar a Getaria i Zarauzt. Les platges estan molt bé i a més, com que feia un dia encapotat, tot i que calurós, vàrem estar allà molta estona sols. Per dinar, vàrem anar a un lloc que ens va recomanar una bona amiga, el restaurant Zubiondo, i de fet, vàrem menjar molt bé i ens tractaren fantàsticament.

Un cop ben tips vàrem anar cap a Mundaka, un lloc preciós, amb una platja impressionant pels canvis de marees, a tocar de la ria. De camí ens aturàrem a Guernika, a veure l'arbre. Aquella nit vàrem fer càmping amb piscina i relax. De fet, l'endemà vàrem anar a banyar-nos a la platja. Un dels problemes que teníem era el gos, ja que a les platges no pot entrar, però sempre trobes bona gent i uns, veient que anava amb nens, el van vigilar mentre ens banyàvem. En aquesta platja és interessant estar al cas dels infants ja que et banyes a la platja però a ran de ria i el corrent és força fort. 

Després del bany, vàrem marxar ja cap a Bilbo. Vàrem aprofitar per visitar el Guggenheim, que em pensava que els cansaria i van flipar amb les exposicions. En acabar vàrem fer el recorregut amb vaixell per la ria. Al vespre ens vàrem allunyar un xic per dormir, vàrem anar a Auzoa, a buscar un lloc tranquil i vàrem trobar un parc preciós, gran i tranquil on dormir. 

L'endemà vàrem tornar a Bilbo, a visitar el nou San Mamés. No les tenia totes i més després d'haver visitat el Camp nou i de fet, em va sorprendre gratament. No només perquè tot és molt nou, sinó perquè a més et deixen passejar per tot arreu, acompanyat i alhora els preus, pels petits, són raonables. 

Després de la visita vàrem decidir anar tornant cap a casa, ja que l'endemà havíem de ser a Calders. De tornada vàrem fer una aturada a l'embassament de Yelsa, on ens vàrem banyar. Un bon lloc per acampar, a peu d'aigua, tranquil i amb una aigua ben tèbia. 

Ha estat una setmana intensa. Un viatge amb els nens que ha sigut molt fàcil i tranquil, i on anàvem decidint entre tots sobre la marxa , des d'on dormir a on menjar, i és que es fan grans. I pots comptar-hi. A més, el gos tampoc ens ho ha complicat massa.  

De cara a l'any vinent, repetirem i segur que els moments de complicitat, joc, confidències i relació es multiplicaran i ens faran més forts i units.  

Salt del Brull i gorg blau

És un bon lloc per anar-hi ara a l'estiu. Una excursió entretinguda i prou obaga. De fet la major part del camí passa per densos boscos de freixes, boixos i til·lers, i algun tram, l'inferior, amb alzines. Dels boixos però, només en queden uns troncs tristos i rosegats atacats per l'eruga del boix, però la verdor que hi resta, combinada amb aquests arbres, dóna la sensació de bosc fantàstic. 

Hi vam anar amb els nens, els meus i l'Eva amb el Jordi i els seus. El camí surt de Sadernes. Si arribes abans de les vuit pots aparcar més amunt, sinó has de fer un quilòmetre, més o menys, per pista i després ja t'endinses per corriols que corren a ran de riu. 

És un camí suau, que va pujant gradualment però no massa i que tota l'estona té el riu al costat. A més, està ple de gorgs i pots, si vols, aturar-te a nedar en alguns d'aquests. L'aigua és cristal·lina i no és especialment freda. 

En menys de dues hores vàrem arribar a l'ermita de Sant Aniol. Al costat té un refugi que estan reconstruint i hi ha una font generosa. Per l'aparcament semblava que estaria ple, però com que és llarg i ple de raconades, no tens mai la sensació de gent. 

A deu minuts de l'ermita hi ha el Gorg Blau. Un gorg molt bonic amb un petit salt d'aigua. Passat aquest, pujant pel mateix llit del riu, saltironejant entre pedres, però marcat, com tot el camí amb marques verdes i vermelles, s'arriba al salt del Brull. 

És un salt ben alt, que va a parar a un gorg. Un petit tresor amagat en un racó de la muntanya.

El camí de tornada es fa pel mateix recorregut. Una mica abans de prendre la pista, hi ha un establiment on pots menjar i beure quelcom. 

Allà, després d'un dia ben bonic, ens vàrem aturar a fer un got, a recuperar les forces i emprendre el darrer tram de camí que ens portaria al cotxe i d'allà a la piscina del càmping. 

És una sortida molt bonica, agradable, plena de llocs preciosos i si a més la fas ben acompanyat, t'assegura un dia triomfador. 

El recorregut, anada i tornada, són uns 16 quilòmetres.

Perafita ( 2.752 m. ) i Monturull ( 2.760 m. )

Aquest matí hem anat amb l'Oriol cap a Lles de Cerdanya. Hem pres la pista que surt del refugi de Cap de Rec i va al refugi de les Pollineres ( 2.135 m. ), on  hem deixat el cotxe. 

Des d'allà surt un corriol, primer entre arbres i al costat d'un rierol que s'enfila fins a deixar enrere els arbres cap als estanys de la Pera i al refugi de la Pera. En comptes de pujar al refugi, ens hem desviat direcció al Monturull, tot i que hem anat a cercar el coll de Claror, fent un flanqueig per la pala del Perafita. De lluny sembla una pala molt dreta, gairebé impossible de flanquejar, però quan hi ets, es fa molt bé. De fet és el que passa sovint a la muntanya, el que de lluny sembla molt difícil, a mesura que t'hi acostes, s'acota i esdevé assequible.  

Des del coll hem pres el camí, marcat com a GR que puja fins al cim del Perafita ( 2.752 m. ). Un GR, és un sender de gran recorregut, un camí, marcat amb marques blanques i vermelles que segueix diferents itineraris i que són, en general, fàcils de fer. Un d'aquests travessa els Pirineus de punta a punta, el GR-11.

Després hem tornat al coll i hem seguit la carena, rocosa, fins al Monturull ( 2.760 m. ). La pujada és ràpida, en algun tram hem fet tartera, algun altre blocs més grans, però es fa distreta. A dalt del cim, segurament voltors, no en sóc expert, ens delectaven amb el seu vol majestuós i sense esforç, guanyant alçada tot cercant les corrents d'aire que pugen i en pocs instants s'allunyaven cims enllà. 

Al capdamunt hem esmorzat i després hem baixat direcció sud, seguint les fites per anar fins a la Bassa de Claror. Al fons, ramats de vaques i cavalls pasturaven aliens a la nostra presència, fins i tot ignorant el pas del Quet, un gos que tampoc els feia massa cas. 

Un cop allà ja hem pres de nou el camí d'abans fins al refugi de Pollineres. 

Aquesta sortida, matinal, és prou distreta, circular, fàcil i recomanable per a fer en família. 

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

Pollegó Superior del Pedraforca ( 2.498 m. )

Avui, per enèsima vegada, he anat al Pedraforca i com ja he dit algun altre cop, cada cop és especial. Avui hi he anat amb uns amics que m'estimo molt, el Marc i la Marta i els seus fills. A més, tenia d'especial, que era el primer cop que els fills pujaven al Pedra i per a algú que li agrada la muntanya, aquest fet és un fet especial i poder-lo compartir és molt bonic. És màgic.
És cert que els infants, a l'adolescència, viuen aquests moments de manera molt variada. Moments d'il·lusió, altres de frustració, cansament, alegria, sorpresa, enuig, intriga... perquè l'adolescència és un moment molt intens i totes les emocions són intenses i variades, i poder acompanyar a uns adolescents a fer aquest cim, tan variat i divertit i cansat a vegades i imponent sovint, no té preu.
Hem començat a caminar des del mirador de Gresolet, bé, un xic més amunt que hi havia molts cotxes i hem pres el corriol de dalt, cap a quarts de nou. En poc temps ens hem plantat al refugi Estasen ( 1.640 m. ) i des d'allà ja s'albira tot el que s'ha de caminar. De fet, si no hi estàs avesat és un xic frustrant, ja que veus que has d'anar força amunt. Si hi estàs avesat et fa il·lusió veure de tot el que gaudiràs, maneres de veure la muntanya.

Amb bon ritme hem anat progressant, xerrant i esbufegant, aturant-nos per mirar les vistes i per prendre l'alè i amb poc menys de dues hores, amb la calma, hem arribat al coll de Verdet, a uns 2.200 metres. Allà hem ganyipat un xic i després de gaudir de l'entorn, ja hem enfilat cap a la canal del Verdet.
És una grimpada senzilla. Sempre de cara a la paret i sense cap moment exposat, ni amb sensació de timba. En algun tram hi ha cordes fixes, tot i que no cal ni agafar-les. El primer tram és força dret i arribes a un primer replà. Després camines un tram i fas una sifonada per enfilar el segon tram. Primer seguint un corriol, després de nou grimpant i arribes a un altre replà on hi ha una fita molt gran. Altre cop has de resseguir-la per fer una altra sifonada i enfilar un altre turonet per després baixar-lo de nou i fer la darrera pujada. Tota aquesta part és molt distreta. Es fa molt bé. A més a més, en ser grimpada, no és tan cansat.

Hem anat fent-ho molt bé, tots amb molta seguretat i gaudint d'aquesta dansa amb la muntanya i al cim, al Pollegó Superior ( 2.498 m. ), que tot hi haver-hi gent no era dels dies que més n'hi havia, hem esmorzat.

Després ens hem fet les fotos de rigor i un cop acabat ja hem baixat cap a l'enforcadura.
A la baixada, un és dèbil i no se'n pot estar, m'he separat i he anat a cercar la tartera per baixar-la corrent. Aquest cop l'he fet tota, de cap a cap corrent i he gaudit molt, moltíssim. He xalat.
Al final de la tartera ens hem tornat a trobar després i junts ja hem acabat de fer el camí fins al refugi.

Avui ha estat una sortida molt bonica, amb gent molt bonica.

Pics d'Estaragne ( 3.006 m. ), Campbieil ( 3.173 m. ), Lentilla ( 3.157 m. ), Mau ( 3.074 m. ) i Badet ( 3.160 m. )

A l'esquerra l'Estaragne, al mig Campbieil, al fons el Maud i el Badet i a la dreta el Pic de Cap Long. 

Ahir vàrem sortir de Calders amb el Josep cap a les 6 i a quarts de deu ja aparcàvem al llac de Cap Long, passat Aranhouet. La intenció era fer uns quants tres mils de la zona del Nhèuvièlha. Jo vaig fer bivac, el Pep va preferir dormir dins del cotxe, però és que m'encanta dormir a l'aire lliure. Sobretot perquè, malgrat que pot refrescar, humitejar o a vegades hi ha sorolls que et desperten, obrir els ulls, a aquestes alçades, el pàrquing està per sobre de dos mil metres i veure la volta estelada sobre teu, és espectacular. Quan vam arribar hi havia boira però cap a la matinada va escampar i la Via Làctia es veia perfectament, així com les Plèiades, Júpiter i altres astres. De fet, amb aquell fons, se'm feia difícil tancar els ulls.
Avui, a les cinc ens hem alçat i hem baixat un xic amb cotxe per prendre el camí que puja cap al coll d'Estaragne. És un corriol que va a parar a un circ, sense arbres, que puja primer suau i cap al final trempa, sempre amb el so de l'aigua que baixa constant.

Un cop al coll, hem provat de fer un cim que hi ha allà al costat però les fites marxaven molt i de fet, era força exposat. Així doncs, hem tornat al coll i hem crestejat fins a l'Estaragne ( 3.006 m.). Bé, només hem crestejat un tros curt, ja que gairebé tota l'ascenció fins al cim es fa per un corriol que va resseguint la carena.
Un cop fet aquest, hem baixat un xic, per després remuntar fins al Campbieil ( 3.173 m. ).  De lluny el camí semblava força complicat, però un cop allà, només hem trobat dos trams especials. Un, quan hem superat un esperó i ha calgut fer una grimpada amb un pas exposat, però les bones preses no et feien témer res. L'altre, un tram de roca contínua inclinada que calia pujar sense mans, tot i que la roca s'agafava bé.

Després del Campbieil hem fet el Lentilla ( 3.157m. ), una passejada enmig de tarteres.
Aquesta era la primera part, després calia baixar fins a un collet, una baixada força llarga, per després fer la cresta del Maud ( 3.074 m.) i el Badet ( 3.157 m. ).
De lluny semblava força exigent, però un cop allà, es feia molt bé. Un corriol que s'obria pas enmig de pedra descomposta. Només hi ha hagut un pas complicat per fer el Maud, a més del cim. Una xemeneia vertical, d'uns quatre metres, que calia pujar com si fos una escala. Ara bé, tenia bones nanses, tot i ser un xic exposada. Passada aquesta ja arribaves al cim.

el Maud, blanc.

Un cim que vist de lluny sembla impossible de fer però que des del lloc, es veu bé si vas amb compte. Hem menjat un xic i després hem seguit la cresta cap al Badet. De nou, semblava molt dret i aeri però de fet, no ho era tant i altre cop tenia bones preses on calia.
Un cop fet el Badet hem baixat de dret cap a l'estany Cap de Long. Allà hem dinat un plat del dia i després, cap a casa.
Ha estat una sortida molt divertida, d'aquelles que et sembla que trobaràs passos que seran molt difícils de fer i que a l'hora de la veritat, tot es fa.
Durant el dia, anava pensant perquè m'agrada tant la muntanya, sobretot quan passo per llocs on la boca se m'asseca i he de posar tots els meus sentits en algun pas que, en cas d'error, podria ser fatal. He pensat si era per la bellesa de la muntanya, que em captiva i m'atrapa. O bé si era per allò de superar un repte, perquè et poses a prova cada cop que hi vas i sempre trobes coses diferents. No ho sé! O potser per aquell sentiment alhora de llibertat, on et sents lliure de tot i només hi ets tu i la muntanya, més com un ball que com una lluita i alhora de força, superant reptes i demostrant-te que ets capaç d'assolir fites que semblaven impossibles. També pensava que era perquè sempre m'ha servit per fer lligams forts amb la gent, ja que passes situacions i vius experiències úniques. O qui sap si és perquè m'acosta a gent que m'he estimat i ja no hi són, tots ells relacionats amb la muntanya. Potser és per algun d'aquests motius o tots o altres, però el que és cert és que a la muntanya tot és intens i potser per això, tornem a aquella essència que enfronta, no sé si és la paraula, les persones amb els elements. O senzillament, és una anada de l'olla i ja està.

Si vols veure més fotos, clica aquí.