Fem República

Diu la Conillera, d'aquell partit d'aquell petit personatge que les llibertats aconseguides les viu i en gaudeix, però que lluitin els altres perquè ell només balla en cas de turbulències, que podrien demanar un indult els presos polítics. I que ella els el donaria. Ai, ves.
Molts adjectius, referents al món "clavagueramtístic" em sortirien, sobretot perquè veig que estem en un joc estúpid i absurd que ens vol fer combregar amb rodes de molí. Ens volen canviar el punt de mira com si fóssim enzes.
Els presos són presos i allà estan. Dol, empipa i emprenya. És injust perquè podrien estar a casa a l'espera del judici que els de l'Estat estan construint, fabricant i maquillant, però els prefereixen tancats, emmordassats i castigats. És una animalada. I tant! Un acte de terrorisme d'estat, entenent el terrorisme com la voluntat de crear terror i és el que volen. Ho van voler amb les càrregues policials del primer d'octubre, amb la repressió judicial, els grocfòbics o bé amb les amenaces a tots aquells que parlin malament dels pilars corcats de la pell de brau. Però l'objectiu de país no es pot centrar ni condicionar en la llibertat dels presos, com ja apuntava algun dirigent. No senyor. Perquè fer tot el joc, manifestacions i vagues pels presos ens allunya de l'objectiu pel qual estan a la presó i no és altre que implementar la República Catalana.
L'Estat envia cants de sirena per desviar l'atenció. Els llaços grocs són un altre error. La batalla ha de ser República sí o sí, i si la tenim, els presos sortiran. En canvi potser surten i no tenim República. Així de clar!
Branden una pastanaga i alguns, ben tips, l'agafen per tal de desviar l'atenció i l'atenció ha de ser exclusivament per la República, la resta, és una derrota en majúscules i només farà que deixar el temps que han passat els polítics catalans a la presó i els dirigents d'entitats populars, en un sacrifici inútil i pervers.

Visca Catalunya... des de Calders.

Quan em demanen d'on sóc, malgrat les vacil·lacions inicials, ho tinc clar i responc amb un, sóc de Castellar i visc a Calders. I no és per fer un lleig. Potser hauria de fer com l'estimat Rubianes, sóc calderí castellarenc o bé castellarenc calderí, no ho sé pas, però així ho sento.

Una cosa és on tens els teus records d'infància, la família, molts dels amics i l'altra on has fet camí. No només a Calders, és clar, però a Calders hi tinc grans moments, únics. Vitals.

A més del viscut personalment, hi ha aquella sensació de pertinença al grup, perquè quan, com per exemple l'altre dia al concert de festa major mires al teu voltant, totes les cares et són conegudes, totes et són afables i has establert algun tipus de lligam, més o menys fort, amb cadascuna d'aquelles persones i això et fa sentir part de la comunitat. Les històries dels seus avis i àvies són també teves, perquè malgrat la distància són com les històries dels teus, llunyanes en l'espai però properes en el contingut, els infants que juguen a la plaça, són com els teus, dels teus i te'ls mires amb un somriure familiar perquè els coneixes i en coneixes la història i les trapelleries. Has fet nous amics i has establert lligams forts, sòlids i amb el temps, en el poble, has teixit moltes complicitats. Formes part del grup. Ets grup. I tant és el que pensi cadascú, perquè, i potser es va viure més intensament el primer d'octubre, els lligams es van estrènyer i petites discrepàncies amb un o altre, quedaren en això i per sobre de tot, restà el veinatge, on cadascú, des de la seva posició, defensa el poble i els seus veïns. 

Avui, onze de setembre, és d'aquells dies on per sobre de tot està el país, Catalunya. Baixaré amb autocar a Barcelona, a fer país, a reivindicar, colze a colze amb la gent del poble, amb els meus veïns, un país lliure. A clamar per una República Catalana on tothom pugui expressar-se lliurement, decidir el seu futur i construir un país millor. 

Visca Catalunya!  

Construim un galliner

Ara que comencem un nou curs, faig memòria del darrer projecte que vàrem fer, el curs passat.

Construim un galliner from Sergi Pich Cañisà

Picos Infiernos ( 3.073 m. ,3.081 m. i 3.073m. ), Arnales ( 3.002 m. ), Agulla Pondiellos ( 3.016 m. ) , Garmo Negro ( 3.064 m. ), Algas ( 3.018 m. i 3.036 m. ) i Argualas ( 3.034 m. ).

Ahir vàrem anar amb el Josep cap a Espanya, a Panticosa, al Balneari ( 1.600 m. ). Vàrem arribar-hi cap a quarts de nou i després de sopar, cap al sobre. Déu ni do quines autovies que tenen per allà, gratuïtes i desertes.
Avui ens hem llevat a les 5 i a dos quarts de sis ja estàvem en marxa cap al refugi de Bachimaña seguint el GR. Hem anat pujant de fosc i quan el sol ja començava a sortir, hem arribat al coll dels Infiernos a uns 2.700 metres.

 Allà hem esmorzat. Hem deixat el GR i hem pres un corriol, enmig d'una tartera, que anava fent ziga-zagues cap al pic dels Infiernos. El tram d'abaix un corriol, però a mesura que pujàvem, una grimpada fàcil i tot seguit un flanqueig a un tram de pedra calcària blanca per acabar pujant al Infiernos Occidental ( 3.073 m. ) grimpant. Des de dalt, hem seguit la carena passant per la marmolera, un tram d'uns cinquanta metres, de pedra blanca, de bon pas i amb timba a banda i banda, arribant al Infierno Central ( 3.081 m. ) i hem seguit fins aconseguir a l'Infierno Est ( 3.073 m.).

 

A partir d'aquí hem anat crestejant, una cresta fàcil i aèria, per anar fins a la bretxa, un tall a la carena que cal superar ja sigui desgrimpant, ja sigui rapelant. Nosaltres hem optat per desgrimpar assegurats. Hem posat la corda al ràpel que hi ha muntat i hem baixat desgrimpant una paret dreta d'uns deu metres de grau III. Tot seguit hem encarat la canal que baixava i hem fet un ràpel per superar un pas curt. Des d'allà, flanquejant i pujant, hem anat fins al coll i seguint un corriol un xic descompost, hem pujat al cim d'Arnales ( 3.002 m. ). Després hem desfet camí fins altre cop al coll i hem anat cap al coll de Pondiellos.
Hem fet una cresta un xic dreta, que no supera de grau II per assolir l'Agulla de Pondiellos ( 3.016 m. ). Tot el terreny és entre calcari i pissarres. Bones preses però un xic abrasives, és a dir, d'aquelles que rasquen.
Un cop a dalt ens hem situat davant del Garmo Negro ( 3.064 m. ). De fet, la imatge d'aquest cim és impressionant. Costa creure que es pugui pujar a aquest cim per aquell costat. Tot es veu molt dret, però un cop t'hi acostes, veus que és dret però té bones preses. Es puja per la franja vermella per, al capdamunt, desviar-te cap al cim.

Hem assolit el cim, on ja hem trobat gent i un cop en aquest, hem baixat al coll d'Argualas per fer després els Picos Algas ( 3.018 m. i 3036 m. ) i l'Argualas ( 3.034 m.) crestejant de nou.
Un cop fet aquest darrer cim, hem baixat cap al Balneari, que tota l'estona el vèiem, uns 1.500 metres de desnivell directe. El primer tram per una tartera dreta, després per un corriol enmig d'herba, amb una baixada per una canal  fins a agafar el camí de pujada del Garmo.
Al final ens han sortit poc més de 23 quilòmetres i uns 2.300 metres de desnivell. Ara bé, ha estat una sortida ben distreta, crestejant amb trams força aeris i compromesos, però de fet, ben assequibles i el fet de crestejar, fa que sigui menys cansat, ja que cal estar ben al cas de cada pas.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

Mont Valier ( 2.838 m. ) i Petit Mont Valier ( 2.736 m. )

Ahir vaig anar amb una colla de bons amics a fer el Mont Valier. Vàrem sortir de Manresa cap a les 9 i cap a quarts d'una, després de recollir al Pep a Esterri, vàrem aparcar a la Borda de Perosa ( 1.400 m. ), sobre Isil. Després de dinar entrepans, vàrem prendre una pista que surt del costat de l'aparcament tot resseguint lel riu Noguera Pallaresa. Al cap de poc però, després d'un bonic salt d'aigua, ja vàrem deixar la pista i vàrem prendre un corriol costerut, que pujava directe cap a l'estanyet de Clavera (2.245 m. ). És un petit llac, ben bonic, a mitja pujada. Des d'allà, sempre ben dret, vàrem seguir el camí, marcat amb marques de GR,  tot i que el pas constant de bestiar fa que hi hagi força camins desdibuixant-se el principal, fins al coll de Clavera (2.615 m. ) per saltar a la banda francesa de l'Arièja, ben coberta de boira.
Baixant per l'altra banda, per una clapa de neu d'una allau, vàrem anar flanquejant la muntanya per poder baixar, tot cercant passos enmig de la paret, fins a l'estany Long. La baixada és fàcil, però hi ha algun tram un xic dret i aeri on hi ha passamans. Borejant el llac vam seguir baixant, fins gairebé 1.900 m. d'alçada per atànyer l'altre llac, l'estany Rond, on ja vàrem veure unes quantes tendes plantades.

Des d'aquí surt un corriol que s'enfila uns tres-cents metres per arribar al refugi dels Estagnols. Aquest estava força ple. De fet, només vàrem reservar per dormir, el menjar el portàvem. Vàrem cuinar entre riures i converses a fora, on vàrem sopar i cap a les 10, ja vàrem anar a dormir. A la nit la boira ja havia marxat i es veia un cel ben estrellat.
L'endemà cap a les 6, ens vàrem llevar i després d'esmorzar, vàrem enfilar cap al cim. 600 metres de desnivell per un corriol dret, zig-zaguejant, amb unes vistes als llacs precioses. A dalt del cim, les vistes són impressonants.
La banda francesa ben tapada per la boira. La part catalana ben destapada i el sol, lluent a dalt.
Un cop fetes les fotos de rigor al cim del Mont Valier ( 2.838 m. ), un cim espectacular, vàrem tornar al coll de Faustin, però en comptes de baixar de nou al refugi, vàrem fer una petita grimpada fins al cim del Petit Mont Valier ( 2.736 m.). Tot seguit, el vàrem baixar per una tartera fins a un collet, per després fer un altre cim, aquest grimpant entre rocs i fent algun flanqueig aeri sobre herba, per arribar al coll de Pèira Blanca que volíem prendre per baixar.

La baixada a partir d'aquí va ser per on havíem pujat el dia anterior. Més de mil metres de desnivell de baixada de cop.
Un cop a baix, abans de marxar, un bany ben refrescant al riu i cap a dinar.
Aquest cap de setmana, amb bons amics, hem rigut molt, hem xerrat més i sobretot, hem compartit molts moments i el que podria semblar feixuc, com fer-se l'àpat després de caminar hores o bé dormir en un refugi on comparteixes habitació amb molta gent, esdevé un plaer compartit. L'ambient de muntanya, on surt el millor de cadascú i on tots, acabem sent un. Caps de setmana com aquests refermen uns lligams que amb el pas dels anys es mantenen i s'estrenyen.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

Homenatge a Lledoners

Avui he anat a Lledoners. Quan vaig veure l'espectacle d'exaltació espanyolista que es preparava a Barcelona per recordar les víctimes del 17 d'agost de l'any passat, vaig tenir clar que no hi participaria. Perquè es veia clar que era una oda a l'espanyolisme. Una visita de forasters per penjar-se unes medalles que no es mereixen, ans al contrari tenint en compte la relació del cervell dels atemptats i l'Estat, per tant, he decidit anar aquesta tarda a Lledoners.
D'una banda per tenir un record per a les víctimes, sí, perquè hi ha unes víctimes innocents que han patit una tragèdia i de l'altra, per a mostrar el meu respecte a aquell que va dirigir tot l'operatiu que va acabar amb els terroristes i que ara, injustament, és a la presó. Possiblement més per la feina ben feta aleshores que per res més. Qui sap si va escapçar l'objectiu d'un atac de falsa bandera.
Allà, sota la pluja, entre centenars o potser de milers de persones d'arreu de Catalunya, de totes les edats i condicions, de nou he vist la determinació d'un poble, representada amb la màxima expressió amb l'ADF, un grup de persones que defensa el territori dels incendis, que se l'estima i en té cura, capaç de jugar-s'ho tot pel territori, pel país.
També m'he trobat un altre personatge que segur que d'aquí uns anys, perquè mai som de valorar la feina d'uns fins que ja no hi són, serà recordat per la seva gran feina per a la recuperació de la llengua catalana a la Catalunya Nord, en Joan Pere Le Bihan. Molta gent segurament ni el coneix, Ni li sona. Potser ni coneix la Bressola, una associació que promou escoles que treballen en la immersió al català allà, a l'Estat francès.

Ell va ser un dels primers mestres de les bressoles i amb el temps, esdevingué el seu director general. Va treballar per tal de consolidar un model de qualitat que fes la llengua atractiva i a partir d'aquí, créixer l'ús d'aquesta. A l'inici potser eren 12 infants, ara ja en són més de mil i la demanda creix.
Fa uns anys que es va jubilar, però lluny de restar passiu, és un home inquiet, segueix treballant pel país ara i aquí, a aquesta banda dels Pirineus, ja sigui lluitant per la Independència, ja sigui batallant per la llengua.
Avui, a Lledoners, he vist i tinc clar, que ens podran fer mal, molt mal, però la determinació del poble català, farà que tard o d'hora siguem un país independent, com Cuba, Argentina o les Filipines.

Fins a Montserrat i tornar en bicicleta de carretera

 Avui he anat amb bicicleta de carretera des de Calders a Montserrat... i tornar. Perquè el tornar no sembla important, però ho és molt. I tant! La d'avisos de rampa que he tingut tornant...
Hem sortit cap a dos quarts de vuit i hem anat directes cap a Sant Fruitós. De fet aquest tram fa força baixada. Després, cap a Manresa, passant pels bombers. Allà comences a veure que això d'anar en bici de carretera té un xic de risc. Ara bé, a aquella hora, no passaven molts cotxes. Hem baixat cap a la rotonda de la Pujada Roja i després hem agafat el camí que passa per l'escola oficial d'idiomes.
Des d'allà hem anat cap al Pont de Vilomara i Sant Vicenç. L'hem travessat i passant per l'antiga carretera, hem anat altre cop a la C-55, una ratonera, perquè ara que han posat la tanca al mig et demanes què passaria si tinguessis un accident. De fet, veus que hi hauria un embús important i l'accés seria dificultós. Vaja, el que passa quan hi ha un accident, però els calers són els calers i l'autopista deu ser prioritària, malgrat hi passin quatre gats.
Hem fet un petit tram fins a arribar al trencall de Castellbell i el Vilar per la via ràpida. Des d'allà ja hem pres una carretera secundària fins a Monistrol de Montserrat, on ja hem començat la pujada cap al Monestir. 10 quilòmetres constants.
Al monestir, com cal, hem esmorzat i després d'agafar forces, hem baixat però ara anant cap a Can Massana. La carretera d'allà, excepte alguna pujada que es fa pesada, tot és baixada fins a Manresa.
A Manresa hem pres la carretera de Vic i hem desfet camí fins a Calders.
Déu n'hi do quina volta. Perquè un servidor, que va a batzegades amb bicicleta, no acaba d'agafar ritme i per tant, pateix les pujades, les baixades -perquè no sé com s'ho fan per anar tan ràpid- i els plans. Però m'agrada sortir amb la gent de Calders Bike, perquè ric, coneixo llocs i em sento bé. Perquè, com diu el foraster, i un és foraster d'arreu i d'enlloc, són molt bona gent.
Per cert, aquells que aneu amb cotxe gran, també podeu deixar la distància de seguretat, que la marca, es veu igualment i per més que us arrambeu, no aniré més ràpid.

Al final ens han sortit gairebé 90 quilòmetres i uns 1.400 metres de desnivell, segurament la sortida més llarga que he fet mai i tenint en compte que excepte dimarts, que vaig sortir una estona i feia temps que no agafava la bici, estic més que content. Feliç! Feliç i trinxat!