Pic de la Mina ( 2.683 m. ), pics de la Font negra orientals ( 2.878 m. ), pic de la Baieta ( 2.814 m. ) i pic de la Font Freda ( 2.737 m. )

Avui hem anat amb el Josep i l'Oriol cap al coll de Pimorent. Des d'allà, hem anat cap al pic de la Mina ( 2.683 m. ). Hem pujat per les pistes fins al darrer remuntador i des d'allà, de dret cap al cim. Un cop al cim hem esmorzat i tot seguit, hem pres la cresta que puja cap al coll de la Vinyola. El primer tram sí que hem hagut de fer mans per baixar i pujar rocs, però de seguida, s'arriba a un corriol que va resseguint la carena fins al coll. De fet es puja molt bé, potser millor que anar fins al fons de la vall i pujar de dret, que algun altre cop ho he fet.
Des del coll hem anat direcció oest. Hem fet una altra cresta per assolir una punta que surt de la carena i que queda un xic aïllada. Després, desfent la cresta hem tornat a la carena i hem fet camí cap al pic de la Font negra oriental I ( 2.878 m. ) i després cap al segon. Els núvols anaven creient, però encara no massa. Ens ha semblat però, que la cosa canviaria, així doncs, hem arribat fins al pic de l'Esquella ( 2.785 m. ) i hem fet mitja volta.

Hem tornat cap al coll de la Vinyola, però en comptes de baixar, hem enfilat cap al cim de la Baieta (2.814 m. ) . Seguint la carena, hem encadenat uns quants cims secundaris, els Orriets fins a arribar al pic de la Font Freda ( 2.737 m. ).
Abans d'arribar al cim ens ha rebut un mastí dels Pirineus bordant i amb el pèl eriçat. No se'ns acostava, però anava bordant, tot empenyent-nos cap a les canals. Hem anat resseguint-les fins arribar al cim. De fet, ens allunyava d'un ramat.
Després, des del cim, cercant fites, hem baixat de dret, en un terreny força trempat amb roques i herbes, fent ziga-zagues per aconseguir evitar el desnivell fins al fons de la vall.
Tot baixant hem començat a sentir els primers trons. Ja a baix, quan faltava el darrer sifó per arribar al cotxe, ha començat a ploure. Poc. Però gotes grans. Quan hem arribat i entrat al cotxe, s'ha desfermat la tempesta. Algun llamp, molts trons, gotes grosses i pedres. Déu n'hi do de la que queia. Per sort ja érem a recer.

El cim d'on veníem es veia tot tapat de boira i se sentien trons, amplificats per les muntanyes, espetegar allà dalt. Sort que hem fet mitja volta.
La volta d'avui però, és una volta ben divertida d'una bona talaia.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

Jugant amb els fills

Ara que la línia horària entre el temps de treball i l'inici de les vacances es difumina. Ara que potser hi ha més temps per baix, del dia i per dalt. Ara que les hores són regalades, aprofito per gastar-les amb els xics de casa.
El gran ja és més gourmet. Les hores han de ser per fer una cosa o altra segons ell i a vegades, quan arriba un company, es talla tot i es canvien els plans. Per tant, cal aprofitar aquests moments de complicitat i fer bona cara a la nova demanda. Aprofitar compartir moments plegats, perquè amb el temps per davant, el temps d'un estiu que promet, cal obrir-se a qualsevol oferiment perquè el temps ens va en contra. Perquè encara avui estem en aquell moment que podem ser-hi sense fer nosa, però apartant-nos quan cal que aviat s'acaba, i per això, cal gaudir de la seva infància. Ser-hi latents.
Del xic dir-ne que estem en plenitud. En l'apogeu. Ara és aquell moment en que el joc és fluid i quan et veu, els ulls se li il·luminen i vol el joc compartit. El joc en exclusiva. Ja sigui a la piscina, ja sigui a casa i l'experiència del gran, que les coses van modificant-se i enrere mai es va, ens diu que cal aprofitar aquest regal. Aquestes estones de joc plegats, perquè només passa un cop. Allò del tren. Que si el deixes passar, potser el següent tren ja va massa tard.
Ara que l'estiu és aquí, aprofito per jugar amb els fills, perquè a més de que m'ho passo bé, ens ho passem bé, teixim complicitats i allò que construïm ara, demà encara hi serà.

Jo, no posaria la creu

Fa uns mesos que van fer saltar la creu de terme i així ho explicava. Al principi, quan passava per davant i veia que no hi era, pensava que caldria que es posés de nou. Que ja que s'havia trobat, tornés a alçar-se a sobre la columna, per allò de tenir cura del patrimoni, però poc a poc, he anat canviant de parer i més veient l'augment de les agressions feixistes que es donen arreu, Sant Joan de Vilatorrada, Oló, Artés... Bàsicament perquè no crec que s'hagi de posar i ja està, com si res no hagués passat, sinó que pot servir per ensenyar-nos coses. Per parlar en un futur d'allò a què ens hem enfrontat. Per fer-nos recordar. Que no hi sigui, també és part de la història del país.
Potser estaria més bé que en comptes d'arranjar-la, s'hi posés quelcom que recordés perquè no hi és, tipus plafó o placa, i guardar la creu, que també és cert que és un símbol d'una època passada, i explicar la trajectòria d'aquesta, que de fet serà un bocí del viscut al poble i ens ajudarà a entendre on som.
Sé que s'acabarà posant, tenim tendència a maquillar la realitat i amagar certes coses desagradables, però potser, per un cop, estaria bé que la columna malmesa i escapçada, servís per recordar la intolerància, la gent agressiva, organitzada i ignorant, que tenen el suport de l'Estat que els veu com a aliats seus i campa tranquil·lament. Vaja, que la columna mutilada fes de mirall d'un Estat capaç d'empresonar aquells que pensen diferent i permeten votar als seus ciutadans mentre atia els agressors.

A l'estiu, res de deures.

Cada any, quan arribem cap a aquestes dates, hi ha el debat sobre els deures d'estiu. Potser, i només potser, cada cop m'hi trobo menys, perquè potser ja no és un corrent generalitzat. De fet, els principals arguments que em dóna la gent que encara creu en els deures d'estiu, bàsicament són tres: Que l'infant oblidarà tot allò que ha après d'una banda. De l'altra que s'avorreix i la tercera, top dels arguments, és que l'estiu és molt llarg.
Pel que fa a la primera podríem dir que si s'ha oblidat, potser és que no era tan important. Tot i que també cal saber que els infants fan aquestes anades i vingudes. Passen, a vegades, de saber una cosa a no saber-la de la nit al dia com per art d'encanteri. Ho veuen aquells que fan examens, que un dia ho saben i l'altre no. Potser, segurament perquè aquell aprenentatge no és ni significatiu ni està consolidat. I tibant de tòpics, seria bo recordar quanta gent recorda tot allò estudiat a l'escola. La majoria, poc. I si a sobre no ho fa ni servir, com pot passar amb certs aprenetatges, encara més. Per tant, l'oblit d'estiu es recupera ràpid en tornar, quan la necessitat t'obliga i treus les teranyines - que tampoc se'n fan tantes- del bagul dels coneixements.
L'altre, que s'avorreixen, doncs... feliciteu-los. Feliciteu-vos. I tant! L'avorriment és un bon motor per a la imaginació. I sobretot, els ajuda a conèixer-se, ells mateixos i nosaltres, ja que n'hi ha que estan tan acostumats a que pensin per ells, que quan es troben que no tenen res a fer, els costa trobar alternatives i per tant, com en tot, de tot se n'aprèn. I d'un bon avorriment, surten bones alternatives... tard o d'hora. 
L'estiu és llarg. Ben clar! I potser per algun motiu serà. I de fet, tots aquells que ho diuen, no sé si ho deien quan eren petits. Aleshores potser els semblava que es feia curt o bé que era prou llarg per fer moltes coses. Des de sortir amb bici amb amics a la tarda, a llevar-se tard i esmorzar tranquil·lament o bé mirar mig endormiscat la tele sense presses o bé fer cabanes al bosc amb companys o anar de campaments o jugar a pilota a la plaça o jugar amb la família... i de fet, tot això ens ajuda també a aprendre quelcom de molt important. A relacionar-nos. A créixer com a persones.  A veure el que és important de debò. Perquè més enllà d'un quadern d'estiu, hi ha el món real i cal enfrontar-se a moltes coses, avorriment, jocs, trencament de rutines, gaudi dels amics, l'estiu en la seva plenitud, les relacions personals, el coneixement d'un mateix...
Per tant, com deveu haver vist, no sóc partidari dels deures d'estiu, tot i que sempre recomano, ja no com a deures sinó com a aprenentatge de vida, que en comptes de fer quaderns, se'ls proposi als infants activitats significatives. Des de cuinar tot llegint una recepta -tenim temps per fer-, a enviar cartes o correus electrònics des d'on som a parents o amics, mirar el plànol del lloc que visitem, descobrir indrets d'on anem, planificar rutes del que farem, anar a comprar amb qui hi vagi o qualsevol activitat quotidiana que a vegades no podem fer per les presses i les exigències del dia a dia i ara podem trobar aquestes estones per fer altres activitats derivades de les vacances. O senzilament no fer res. Perquè l'estiu, pels infants, és un període en que potser refermen sobretot relacions, es situen ells mateixos com a persones, es descobreixen i descobreixen als altres.
A l'estiu, encara que no ho sembli, es fan molts aprenentatges i molts, a vegades duren per sempre.

Montcau ( 1.056 m. )

Avui aquesta tarda hem anat a córrer cap al Montcau ( 1.056 m. ). Hem deixat el cotxe a l'alçada de Sanllehí, un mas de Mura i des d'allà hem agafat un corriol que voreja el cim. Ara bé, abans d'arribar a la canal del Llor, que puja directe al cim, hem agafat un trencall per pujar cap als Emprius, la serra que hi ha davant del Montcau, a llevant.
A dalt, primer hem anat al Cau dels Emboscats. És una cova que s'entra baixant per unes escales i que té una obertura cap a llevant. Després hem anat fins al Queixal Corcat, una agulla que es puja grimpant per dins.
En acabar hem desfet camí i hem anat fins a la canal del Llor . Des d'allà a coll d'Eres i seguidament al cim.
Un cop fet el cim hem baixat per les Roques de la Coca. És una baixada directe i molt bonica. i amb poc temps hem arribat als cotxes.

Més fotos, aquí.

Puigpedrós ( 2.914 m. )

L'altre dia, amb l'Oriol, vàrem anar a fer el Puigpedrós ( 2.914 m. ). Vam deixar el cotxe a on es pren el sender que puja cap al refugi de Malniu, a mitja hora a peu.

És un sender costerut, que va passant per zones enfangades, enmig d'amples zones cobertes d'argelaga. De fet el seu perfum se sent força.
Un cop al refugi, vàrem anar cap al llac de Malniu. És un llac força ampli on pasturen vaques a tocar. El vàrem voltar per prendre el sender que puja cap al cim, a tocar del Roc dels Lladres. Aquí ens va costar un xic trobar el camí, ja que el pas continuat de bestiar, ha obert senders arreu, que comencen i s'acaben de cop i volta. Tot i això, al cap de poc vàrem deixar els arbres enrere i vàrem arribar a la carena. Seguint aquesta, sortejant alguna clapa de neu, vam tocar cim ben aviat.

 Les vistes des del cim són impressionants. De fet el Puigpedrós és un mirador privilegiat.
Un cop havent menjat, vàrem anar cap a la Portella de Meranges, el collet, i des d'allà, al refugi lliure Folch i Girona, sota Els Engorgs, un seguit de petits llacs de aboquen l'aigua al torrent que passa a tocar del refugi.
Baixava força aigua. De fet, per aer arribar al refugi vàrem haver de travessar el rierol descalços i després, trepitjant una catifa verda, fins aquest.
Tot seguit, vàrem prendre el GR 11, que surt des d'aquest punt i va planejant direcció Malniu. Ara bé, altre cop, vam anar de cercant el camí, perquè aquest, es perdia sovint.

Fent algunes marrades, vàrem arribar al refugi de Malniu i des d'allà, en poca estona al cotxe.
Va ser una volta ben divertida, d'uns 17 km i més de 1.300 metres de desnivell positiu. 

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

Santuari de Cabrera ( 1.307 m. ) i Pla dels Aiats ( 1.303 m. )

Avui, en plegar, hem anat amb l'Oriol cap a Vic, cap a Cantonigròs. Allà a prop, surt una pista que s'acaba a la riera dels Aiats. Des d'allà, un camí ample primer, amb pendent, enmig de faigs, roures i avellaners, puja cap al peu del santuari de Cabrera. És un camí ombrívol. Fresc. De fet, bona part d'aquest vas seguint el torrent, que a dia d'avui baixa alegre.
Un cop al coll, hem pujat per les escales cap al Santuari de Cabrera. Avui ha estat un altre dia d'aquells que no et trobes ningú. Les escales són força dretes i algun tram un xic penjat.
A dalt, una esplanada acull el santuari i seguint la carena, passes entre timba i timba fins a l'altra punta on hi ha una senyera i unes vistes generoses als Pirineus.
Un cop fetes les fotos de rigor, hem desfet camí, però hem anat fins a un trencall que indicava els cingles dels Aiats. El sender puja enmig d'un bosc net de sotabosc, amb faigs també i molts boixos. Va serpentejant fins arribar al pla dels Aiats ( 1.303 m. ) i just després, arribes als cingles. Un lloc impressionant, per les vistes i per l'alçada, com a Cabrera. Als teus peus, un quadre immens.
A partir d'aquí ja hem desfet camí de nou fins al cotxe. Per cert que a tocar d'aquest, un petit salt d'aigua ens ha servir per refrescar-nos.
Hi vaig poc cap allà, però cada cop que hi vaig, torno enamorat d'aquest país que tenim.