Xela -Huehuetenango - Todos Santos Cuchumatán

Aquest matí ben d'hora he anat una estona a córrer per Xela. De fet, com que duia poc més que el telèfon, he passat per llocs que no hagués passat. Carrerons deserts que tot just despertaven.

Més tard, havent esmorzat, potser és perquè fa temps que no bec llet però la d'aquí m'ha semblat boníssima, he anat a buscar una "parrillera". Potser un dels encants d'aquest viatge serà prendre aquest peculiar transport.
Avui era per anar a Huehuetenango i després des d'allà a Todos Santos Cuchumatán.
El viatge ha sigut ben distret. En aquest, a cada parada, pujava un venedor oferint els seus productes. Més endavant ha pujat un home a parlar-nos de Déu i la bondat per demanar diners per no sé quin projecte. Quilòmetres després un altre. Aquest també ha començat a parlar de Déu i la salut, però ell volia vendre vitamines.
Al cap de poc un altre que també ha filosofat i que volia vendre caramels d'eucaliptus.

Més endavant, fent fotos des del bus, un poli m'ha donat l'alto. Res. Les ha mirat i ja està. Instants després, quan el motor del bus començava a fer una olor sospitosa, hem parat al costat d'una botiga i obrint el capó han remenat una estona, li han afegit quelcom que han comprat i hem seguit fins a Huehue. Allà són festes i feien una desfilada. Cavalls, dones amb bandes rere les pickups saludant... i una munió de gent als vorals asseguts en cadires, dins del cotxe o sobre el sostre mirant. Badant.
De fet he fugit un xic de la gentada i he pres un altre bus per anar a Todos Santos, un poble d'uns tres mil habitants a uns 2.500 m. on la gent encara porta el vestit tradicional i em miren somrient tot picant-se amb el colze. La llàstima és que torna a ploure.

És un poble un xic allunyat. No hi ha locals d'Internet, només una botiga on pots tibar de wifi per poc preu però que va lent.
Demà, si tot va bé, faré una excursió per aquí. Estaré un parell de dies en aquest racó de Guatemala. 

Per veure més fotos, aquí.

San Pedro de la Laguna - Quetzaltenango ( Xela )

Avui m'he llevat d'hora per agafar un bus cap a Quetzaltenantgo, que els d'aquí n'hi diuen Xela, pel seu nom quítxua.
Fins avui havia viatjat amb furgonetes que et porten gairebé de porta a porta. Són més cares però còmodes. Avui però, he volgut provar les "parilleras". Són busos grans, acolorits i vells que van a tot arreu i els pots agafar arreu.

A dins hi ha unes quinze fileres de dos seients amples. Tan amples que el passadís ocupa un espai d'un pam i la gent s'asseu amuntegada. L'interior del bus és ple de rètols. Des del nom del conductor a precs a Déu. De fet, només quan hi viatges entens el perquè de tanta fe i és que entre l'estat de les carreteres i les presses del conductor, viatjar és una experiència difícil d'oblidar.

D'una banda si véns d'un poble de muntanya. Ja vaig dir que les pujades són impossibles, però és que descobreixes que els revolts són tancats, molt tancats i que a més, vora els espadats, verds, això sí, no hi ha cap protecció. De tant en tant trobes esllavissades i per tant, cal ocupar l'altre carril. A més, el conductor corre per tal de poder avançar altres busos i així fer més clients. Avances fins i tot cotxes i furgonetes. En algunes parades, l'acompanyant del conductor, que crida el nom de la destinació i cobra, sovint s'ha enfrontat verbalment a d'altres acompanyants per emportar-se els passatgers cap al seu bus. Això sí, sempre acaben amb un somriure.

Ara, el país em meravella. Malgrat que es veu brut i les carreteres així com les cases semblen atrotinades, té un encant difícil de descriure. Potser és pel paisatge.

Potser per la gent, les dones ben acolorides, amb vestits tradicionals ben lluminosos, els homes no. De moment. Diuen que quan pugi cap al nord veuré que son ells que van més arreglats. No ho sé o senzillament es tracta d'intentar mirar amb uns altres ulls.
A més del xivarri, sorprenen les olors. En qualsevol aturada del bus, en zones habitades, flaires d'aquests pastissets que fan o bé del menjar que es cou. A tothora couen.
He arribat a Xela pel nord, a l'estació de busos, on hi ha el mercat.

Un mercat immens. De vertigen. Parades curulles de tot. Un munt de gent pels passadissos i entremig, homes portant carretons i carros carregats, demanant pas.
Després, per anar al centre, he pres un bus d'aquells escolars americans. Pugi, pugi, que anem on diu, però després de voltar bona part del nord de la ciutat, en una plaça m'han dit que allà podia prendre una furgoneta per anar al centre. I amb un somriure, cap allà.
Volia anar demà a fer el Tajumulco, però diria que no hi podré pujar. Sembla que no és massa segur. Buscarem alternatives mentre gaudim del caos organitzat i sorollós de Xela, tot i que des d'ahir ha començat a ploure a les tardes.

Per veure més fotos, cliqueu aquí

Antigua - Panajachel - San Pedro de la Laguna

Avui m'he llevat d'hora i he agafat un cotxe per anar cap a Panajachel. És curiós, quan vas en cotxe tota l'estona vas trobant gent caminant i sembla que un cop sortissis de la part poblada no n'hauries de trobar més, però tota l'estona n'hi ha. Gent i gossos. Molts gossos. De la gent que trobem per la carretera alguns porten uns matxets enormes. Al principi sobta, com trobar tres o quatre persones en una sola moto, alguns d'ells menors d'edat, així com gent amb moto i escopetes, però al final veus que es habitual. Els matxets són sobretot a les zones rurals. Veus que els usen als camps per tallar el blat o bé el bròquil i les escopetes perquè molts són guardes. N'està ple.

Aquí les carreteres s'adapten al terreny, amb pujades i baixades impossibles, on a vegades passen tres vehicles de cop i persones al costat caminant o ciclistes. A un pam, poc més. Hi ha trams asfaltats, d'altres amb esvorancs, però la majoria esvorancs envoltats d'asfalt.
És un paisatge que sobta. A casa, el conreu, si el terreny és escarpat es suavitza amb terrasses. Aquí no. Pendents exagerades són camps de blat, coliflor o bròquil i els pagesos treballen a mà. Enlloc es veu maquinària, en uns angles que semblen desafiar la llei de la gravetat.

Aquest és un país molt verd. Amb molta vegetació. Verd sobre terra negra en molts casos, però també blanca i ple de deixalles. Arreu hi ha deixalles. Potser per això campen tants gossos.
Els comerços estan disposats de cara a la carretera. En molts casos l'únic tram que està asfaltat, els carrers interiors, molts sense asfaltar i rere les reixes dels comerços, que n'hi ha un munt, plens de colors, tot es ven. Tot es repara.

Molts d'aquests edificis tenen una sola planta i a sobre sobresurten les bigues, per si mai volguessin fer un pis més.
Enmig de tot, unes vespes adaptades volten per portar la gent. Tuc tucs n'hi diuen. I resseguint la carretera, on no hi ha comerços, cartells. Reclams enormes de tot tipus de productes.

Avui, com que hi havia vaga, hem passat per un altre camí. Deien que els vaguistes cobren un sou i menjar per manifestar-se. No ho sé. Semblava que ho deien de veres.
Quan he arribat a Panajachel he decidit passar de llarg i prendre un bot per travessar el llac Atitlan i anar a San Pedro de la Laguna. M'han dit que és més tranquil. No ho sé. No m'ho sembla. Això sí, un bon lloc per perdre's pels seus carrerons. És força agradable.

He aprofitat per visitar una escola. Bé, era un institut, perquè al matí és institut i a la tarda escola, però la xerrada que he tingut amb el director, la reservo per un altre escrit. Et cau l'ànima als peus.
Demà intentaré agafar un bus per anar cap a Quetzaltenango, Xela n'hi diuen i des d'allà a veure si puc fer el Tajumulco, però caldrà veure si és segur.  

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

Acatenango ( 3.962 m. )

Avui he pujat a l'Acatenango ( 3.962 m. ), és el segon cim més alt d'Amèrica Central i malgrat aquest inici tant pompós i magnífic, no deixa de ser una excursió llarga i dreta però sense complicacions. Tenint en compte que és gairebé un quatre mil i per tant, cal estar alerta, portar el material i preveure els possibles canvis de temps.
Hem sortit d'Antigua cap a les 4 del matí. Per aquesta ocasió he anat amb guia, l'Àlex, d'una banda perquè desconec el terreny i de l'altra per seguretat. Així doncs, hem anat amb cotxe fins a Soleda ( 2.200 m. ), un poblet a la falda del volcà.

Allà hem començat l'ascensió, és una pujada força dreta. De fet no té aproximació. Baixes del cotxe i comences a pujar. El sòl és volcànic. Pedra fina i esmunyedissa. Cada tres passes, dues enrere. Primer entre camps de blat de moro. Uns camps ben inclinats, treballats a mà. El matí semblava tapat, tot i que el vent d'alta muntanya, anava obrint clarianes. Cap als 2.500 metres ja hem entrat al bosc. Un bosc frondós. D'arbres imponents. Humit. I flors ben acolorides. En aquesta part el camí seguia pujant, però el sòl, amb les arrels, estava més ben afermat.
Hem seguit pujant fins a un lloc on acampen els que es queden a dormir per veure el volcà Fuego, sobretot perquè el cim encara es veia tapat. La nit passada va ser encapotada i no van poder veure gairebé res. Aquest matí, sí que es veien les erupcions, però la lava no es veia roja. Només passa a la nit. De fet, quan erupciona, és impressionant. El tro que fa, amplificat per les muntanyes del voltant, esdevé eixordador i l'acompanya un brunzit com de vol d'avió mentre expulsa lava.

Aquest punt està a uns 3.700 m. Hem pujat força bé, tot i que no negaré que m'ha costat un xic. És molt dret i constant, a part de la manca d'hores de son.
Després de fer unes quantes fotos, hem acabat de pujar. El darrer tram puja més enfilat, sense arbres, fins que hem arribat a dalt de tot. Un cim coronat per tres cims que envolten la xemeneia. El sol és pedregós. Negre.

Per uns instants el temps ens ha respectat. La boira ha marxat i he pogut fer fotos. Això si, al preu de passar fred gràcies a un vent ferotge.
La baixada ha estat per un altre costat el primer tram. Per uns corriols drets i pedregosos que convidaven a córrer, tot i que rellisquen més que les tarteres perquè són de pedra més xica. Ara, ha estat una baixada divertida. És un lloc ben bonic.
A baix, hi havia gent que havia acampat a la nit.

Després del cim ja he anat cap a Antigua, per preparar el viatge de demà cap a Panajachel, al llac Atitlán.

Per veure mes fotos cliqueu aqui

Barcelona - Atlanta - Ciudad de Guatemala - Antigua

Ahir, a quarts de nou, vaig deixar el cotxe en un d'aquests serveis d'aparca i vola. De fet es força pràctic. Aparques i et porten a l'aroport. Feia anys que em rondava pel cap marxar sol. Feia anys que ho volia fer i finalment, m'he decidit. He començat un viatge sol per Guatemala i crec que serà un gran aprenentatge. Segurament hi haurà moments de tot, però possiblement, el fet de valdre's per un sol, fa que tot s'amplifiqui i les sensacions augmentin. De moment ahir ja vaig tenir unes quantes experiències. Primer a l'aeroport de Barcelona. Allà he descobert enmig d'un camp de gent mirant mòbils, tauletes i ordinadors, que potser sóc dels pocs que encara porta un llibre. Seré un anacronisme? 
Només entrar em van marcar la roba amb quelcom els guardes de seguretat. Instants després, abans de prendre el vol, ja em van dir que m'havien de registrar. Per si duia explosius. Aleatori deia,  volien fer-me creure que la marca de l'altre no servia per res.
Després, un cop a Atlanta, el tràmit viscut a les duanes va ser etern. Gairebé un parell d'hores per presentar el passaport i obtenir el permís per enllaçar des d'allà. Per cert, que veient els policies, entenc les bromes sobre els Donuts i el cos policial. I aquí ho deixo. Allà, un parell de catalans, diria per com renegava, amb el pretext que perdien el vol van saltar-se la tanca, unes tanques disposades com en una atracció de Port Aventura, per passar els primers. Un de seguretat els va fer tornar enrere. No tenint-ne prou amb el ridícul, van avançar a tothom per posar-se al davant i un policia, sortint de la guixeta, els féu tornar enrere. Segurament devien pensar que els que fèiem cua hi havíem anat a passar la tarda. Lluços!
Un cop passat aquest tràmit, amb gairebé 10 hores de vol a l'esquena, cap a agafar el segon vol. Cap a Ciutat de Guatemala. Allà, en arribar, em van fer pitjar un botó. Si sortia roig, a passar pel detector, si sortia verd, entrada lliure. Als del meu davant a tots els va sortir roig. A mi, en canvi, verd.  A fora m'esperava un taxi per anar cap a Antigua. Cap a les 10 hora local -les sis a casa- arribava a l'hostal a intentar dormir, però entre el mal de cap i el canvi horari em va costar.
Avui de bon matí, he anat a voltar per Antigua. A perdre'm pels seus carrers. M'he enfilat al Cerro de la Cruz, des d'on es veuen els volcans que envolten la ciutat. L'Agua, que domina la ciutat de fons i a un costat, el que fumeja, el Fuego i al que pujaré demà, l'Acatenango ( 3.962 m. ). Després he voltat pels seus carrerons, pel mercat, per alguns monuments que tenen, tot xerrant amb gent d'aquí, deixant-me sorprendre.

Algunes fotos clicant aquí

Escapada al Puigmal ( 2.909 m. )

Avui hem fet una altra escapada amb l'Oriol. Hem quedat a Artés al migdia i hem anat cap a Ribes de Freser, on hem fet un mos. Tot seguit, hem pujat en cotxe fins a Fontalba.
Aquí comença l'ascensió al Puigmal, reseguint corriols entre turons encatifats de verd. Hem anat enfilant fins la carena, on ja era més un roquissar. És una pujada força dreta, que en alguns trams va fent zigazagues per suavitzar el pendent, fins gairebé dalt del cim. Amb poc més d'una hora érem al cim. Veient que anàvem bé, hem decidit fer tota la volta, és a dir, baixar cap a Núria ( 1.964 m. ) i després prendre el corriol que porta a Fontalba ( 2.000 m. ).
La baixada cap a Núria és força dreta, pelada i amb alguna clapa de neu. Hem vist uns quants isards i una marmota. Gairebé a baix s'arriba al bosc, que porta fins al santuari.

Des d'aquí hem resseguit el llac, passant per l'ermita, per enfilar de nou cap a la bifurcació que porta, d'una banda a Queralbs i de l'altra a Fontalba.
És un corriol que puja força i que passa per dins del bosc. Ara bé, un cop ha guanyat alçada, després va planejant un xic, tot i que tota l'estona va fent sifonets i per tant, talla bastant el ritme a l'hora de córrer.

És una volta divertida. Un xic llarga, han sortit uns 20 quilòmetres i uns 1200 metres de desnivell positiu, però es fa bé. Té molt bones vistes. Ara, com sempre, al cim del Puigmal, vent. Un vent fresc que era d'agrair.

Per veure més fotos, cliqueu aquí

Salta bonic! Seu! Canta!

Ara que la mainada ja no és a l'escola, és el moment de fer paperassa, acabar projectes i endreçar històries. Entre el munt de feinada feta, he endreçat dos projectes que vàrem fer a final de curs. Un de recerca, donant-li els darrers retocs amb tot allò que els infants varen fer. És un projecte de Pedra seca per a un llibre que sortirà a l'octubre a Mura i que, de fet, hem deixat pausat. Quan tornem el matem.
L'altre un llibre que han escrit els infants sobre els refugiats. Ambdós projectes molt ben fets -crec- dignes de ser exposats i segurament aviat ho estaran. Ara bé, ara que he tingut temps, i que he repassat la feina feta, no me n'he pogut estar de pensar en com hem treballat i que bé que ho hem fet -en general-. Amb aquests projectes crec que tots hem après molt i en molts camps. Treballar en grup, fent un llibre a quatre mans, per exemple, investigant sobre el patrimoni cultural, fent hipòtesis, indagant, provant, errant, tornant a investigar... I de cop, penso en les proves de competències bàsiques on tot aquest treball, tota aquesta feinada, tots aquests aprenentatges no es veuen enlloc reflectits. Només la foto d'un moment i amb uns vestits concrets i crec que no és just. Precisament, algun dels motors del llibre, algun infant, que ja dic que és un gran llibre, a les proves semblava que tenia dificultats per escriure. Ai làs! Capaç d'escriure una història ben narrada i extensa però incapaç d'escriure sobre el que li proposen i curtet. Aleshores què serà, que no sap escriure o bé que escriu d'allò que li interessa?
Aquestes proves són força comentades. No tenen valor, teòricament i només serveixen per orientar. Per tant, no n'hauríem de fer bandera ni potser entrenar als sagals a passar-les. Potser més que a superar el moment, acompanyar-los a créixer de manera global. És pervers, perquè sense voler-ho, caiem al parany i en comptes de relativitzar aquest moment, li donem una importància que no hauria de tenir i aleshores n'esdevenim esclaus.
Diria que des de que sóc mestre, deixant de banda tres anys a infantil i un a mitjà, sempre he estat a cicle superior i mai, he preparat als infants per aquesta prova. Al contrari. Aquesta prova és una foto, però de menys valor que allò que veiem al dia a dia. Per tant, intento donar-li el valor que té, un esglaó més en l'escala de la vida.
Reconec que seria el més fàcil entrar al joc de passar proves, d'entrenar-les. Fins i tot els micos s'entrenen per repetir seqüències i se'n surten, però aquesta no és la nostra feina. La nostra feina és educar, donar les eines i els recursos per transformar el món, no per respondre un test gràcies a la reiteració d'aquest. Hem de preparar els infants per resoldre problemes i situacions de la vida quotidiana. De fet el treball per competències va sorgir per això, però com passa molt sovint, hem confós el camí amb el destí i s'està més pendent del resultat d'una prova que de l'evolució real de l'infant.