dissabte, 15 de juliol del 2017

San Pedro de la Laguna - Quetzaltenango ( Xela )

Avui m'he llevat d'hora per agafar un bus cap a Quetzaltenantgo, que els d'aquí n'hi diuen Xela, pel seu nom quítxua.
Fins avui havia viatjat amb furgonetes que et porten gairebé de porta a porta. Són més cares però còmodes. Avui però, he volgut provar les "parilleras". Són busos grans, acolorits i vells que van a tot arreu i els pots agafar arreu.


A dins hi ha unes quinze fileres de dos seients amples. Tan amples que el passadís ocupa un espai d'un pam i la gent s'asseu amuntegada. L'interior del bus és ple de rètols. Des del nom del conductor a precs a Déu. De fet, només quan hi viatges entens el perquè de tanta fe i és que entre l'estat de les carreteres i les presses del conductor, viatjar és una experiència difícil d'oblidar.


D'una banda si véns d'un poble de muntanya. Ja vaig dir que les pujades són impossibles, però és que descobreixes que els revolts són tancats, molt tancats i que a més, vora els espadats, verds, això sí, no hi ha cap protecció. De tant en tant trobes esllavissades i per tant, cal ocupar l'altre carril. A més, el conductor corre per tal de poder avançar altres busos i així fer més clients. Avances fins i tot cotxes i furgonetes. En algunes parades, l'acompanyant del conductor, que crida el nom de la destinació i cobra, sovint s'ha enfrontat verbalment a d'altres acompanyants per emportar-se els passatgers cap al seu bus. Això sí, sempre acaben amb un somriure.


Ara, el país em meravella. Malgrat que es veu brut i les carreteres així com les cases semblen atrotinades, té un encant difícil de descriure. Potser és pel paisatge.



Potser per la gent, les dones ben acolorides, amb vestits tradicionals ben lluminosos, els homes no. De moment. Diuen que quan pugi cap al nord veuré que son ells que van més arreglats. No ho sé o senzillament es tracta d'intentar mirar amb uns altres ulls.
A més del xivarri, sorprenen les olors. En qualsevol aturada del bus, en zones habitades, flaires d'aquests pastissets que fan o bé del menjar que es cou. A tothora couen.
He arribat a Xela pel nord, a l'estació de busos, on hi ha el mercat.



Un mercat immens. De vertigen. Parades curulles de tot. Un munt de gent pels passadissos i entremig, homes portant carretons i carros carregats, demanant pas.
Després, per anar al centre, he pres un bus d'aquells escolars americans. Pugi, pugi, que anem on diu, però després de voltar bona part del nord de la ciutat, en una plaça m'han dit que allà podia prendre una furgoneta per anar al centre. I amb un somriure, cap allà.
Volia anar demà a fer el Tajumulco, però diria que no hi podré pujar. Sembla que no és massa segur. Buscarem alternatives mentre gaudim del caos organitzat i sorollós de Xela, tot i que des d'ahir ha començat a ploure a les tardes.

Per veure més fotos, cliqueu aquí