Avui hem anat una colleta a la Mola ( 1.103 m. ). L'any passat ja vàrem anar a fer el Montcau. Et trobes a la piscina, vas xerrant, veus que els nens juguen junts i decideixes fer un pas més i avui, cap a les vuit, hem quedat a la plaça per anar a caminar.
De fet és un recorregut curt. Apte per a que els infants comencin a agafar gust per la muntanya. Són uns cinc quilòmetres amb uns tres-cents metres de desnivell positiu la volta i de fet, arribar al cim bé s'ho val. Les vistes des d'allà, si enganxes un dia bo, com avui, són genials. Veus clarament els Pirineus, i Barcelona a l'altre costat. Si enganxes un dia fantàstic, millor, des d'allà pots veure Mallorca.
Quan hem començat a caminar m'he hagut de fer més càrrec del xic, que amb tres anys tocats, va fent però encara camina a batzegades i el gran, ja amb set, ha marxat amb els companys i ha anat fent. Caminant, corrent, saltant i rient. Perquè quan vas amb grup, de canalla vull dir, aquests desapareixen i esdevenen totalment autònoms, excepte per a les necessitats bàsiques que aleshores tornen a port. Menjar i beure. Saben que els ho tenim assegurat i malgrat vagin i tornin, saben que l'avituallament el tenen amb els pares. Perquè encara que anem amb grup i qualsevol dels adults donaria el que fos per l'infant que li demanés, aquests tenen tendència a cercar la seguretat del progenitor, el referent.
Avui hem pujat i baixat de la Mola i de fet, el gran l'he vist poc. L'he sentit més, és un xic baladrer. Veure'l autònom, lliure i sobretot feliç, molt feliç i confiat, me'n fa més a mi i m'agrada. Perquè el veig créixer i en dies com avui, ho constato i a l'hora, ho gaudeixo.
Diuen que per ser feliç cal viure plenament els petits moments, i encara que no sé del cert si és veritat, avui, ha estat un d'aquells petits moments en que et sents feliç, molt feliç, tot veient la felicitat dels teus fills.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada