Piz Bernina ( 4.050 m.), piz Spina i piz Palu ( 3.905 m.)

Ahir ens vam llevar a quarts de cinc, però sentint el vent que feia, vam decidir esperar-nos fins que amainés. A les sis, després d'esmorzar, ens vam equipar. Grampons, piolets, casc i encordats. Tot i això encara bufava un xic i estava una mica tapat
Des del refugi Marco e Rosa puja una pala de neu força dreta cap a un roquissar i després d'aquest, l'aresta per fer el Piz Bernina ( 4.050 m.).
Vàrem pujar bé la pala i un cop a la cresta de roca, vàrem anar progressant fent servir els claus que hi ha per assegurar-nos.
A uns tres-cents metres del cim, en línia recta, vam sentir trons. Vam esperar-nos un xic, però quan va començar a nevar, vam decidir tirar avall. Ja baixant, vam sentir que el piolet del Roc fimbrejava. Quan es prepara tempesta elèctrica, el metall que sobresurt, en aquest cas un piolet de l'esquena, fa un zumzeig. Com més fort, més a prop.

Vam baixar ràpid al refugi i ens hi vam estar un parell d'hores esperant que la tempesta passés.

El temps no pintava massa bé, nevava, un dit va caure i estava emboirat.
Al final vam decidir tirar avall, però fent una volta fàcil i amb l'opció de si el temps canviava, fer un cim.
Vam marxar emboirats i encara amb restes de la nevada cap al coll de Bellavista.
És un recorregut preciós. Tot sobre neu. Algun tram passant grans seracs i sempre atents i encordats per por de les esquerdes, nombroses.

Al coll, veient que el temps millorava, vam decidir fer el cim.
Vam deixar les motxilles allà i vam encarar la cresta.
És una cresta distreta. A un costat té una caiguda vertical de centenars de metres, a l'altre una pendent llarga cap a un mar de neu.

Vam anar progressant encordats, amb grampons i piolet, fins a la pala final. Abans vam coronar el Piz Spina, el de la cresta.
El pic Palú ( 3.995 m.) és un pic molt bonic i amb vistes precioses.
Per baixar, per no fer de nou la cresta, vam anar a buscar una pala ben dreta de neu i assegurant-nos amb la corda la vam anar baixant.
Després, remuntant un xic, fins al coll a buscar les motxilles. De fet no ens esperàvem estar tanta estona fins el cim i no duiem aigua ni ganyips al cim. Allà vàrem devorar.
Baixant, cap al refugi Marinelli, la boira va baixar i vam haver de buscar el camí, no hi havia traces, amb el GPS. Tot i això fent moltes voltes, ja que sovint el pas quedava tallat per una esquerda. Algunes es podien passar, altres saltar i moltes desfer camí per esquivar.

Vam arribar al refugi cap a les 9, vam sopar i vam decidir seguir baixant.
De nit doncs, vam acabar de fer el camí fins al Campo Moro, per avui, ben d'hora, prendre el cotxe per tornar cap a casa.

Refugi Marco e Rosa ( 3.630 m. )

Ahir vam sortir de Calders cap a quarts de nou del mati i a quarts de dotze de la nit arribàvem a Campo Moro ( 1.900 m. Aprox), als Alps.
Vam buscar un lloc per dormir arrecerats, un porxo que ens tapés un xic i aquest matí, cap a quarts de sis ja ens hem alçat. Hem carregat tot el material a la motxilla i hem fet camí. L'objectiu era el refugi Marco e Rosa ( 3.630 m.).

 El camí que surt del pàrquing és ben distret, entremig del bosc pujant a trams força dret. Guanya alçada fins que deixes el bosc enrere i comences a caminar entre rocs fins al refugi Carate, que està gairebé al coll.
A partir d'aquí es canvia de vall i comencen a aparèixer les primeres clapes de neu, fins el refugi  Marinelli ( 2.813 m. ).
En deixar el refugi, es puja fins un collet per una tartera i poc a poc la neu es va estenent més.
En aquest tram hem passat una placa plena d'esquerdes, zigzaguejant, fins al peu del promontori on hi ha el refugi Marco e Rosa.

Per arribar-hi primer hem pujat per una pala de neu, un xic dreta i després, passant per un pont de neu la rimaia, hem fet la ferrata.

És una ferrata amb una cadena tota l'estona. Al primer tram puja amb quatre escales un tros vertical, però després ja es suavitza, amb bones preses.
Arribar al refugi ha estat divertit. Demà, ben d'hora, cap a les 5 marxarem per fer el Piz Bernina ( 4.050 m. ).

Bany a Llo

Aquest matí  hem anat cap a les gorges del Segre  Des de Llo surt una pista, asfaltada, que va pujant fent ziga-zagues a ran de riu. És un camí força agradable, bastant ombrívol a aquella hora i arribats a una cruïlla, pots tornar a Llo per senders, completant una volta d'uns cinc quikòmetres o seguir cap a les gorges.
Nosaltres hem fet mitja volta. El reclam de les piscines termals era massa fort i hem acabat desfent camí per anar a banyar-nos.

És un indret tranquil, amb cinc piscines, dues d'interior, una sauna i un hamam i encara que hi ha força gent, és prou gran per poder-se relaxar. Això sí, l'olor d'aigua sulforosa se sent força.
Després del bany ja hem tornat, parant a Guardiola a dinar, on sempre val la pena.
Ara, d'aquí uns dies una escapada als Alps amb amics, ja sense nens, a fer el Piz de Bernina, un 4.000 que promet.

Labouiche, Foix i Llo

Hem dormit força bé al costat del llac. Quan ens hem llevat, hem marxat cap a Foix. El camí fins allà és ben bonic. Està ple de camps de girasols i també, a part dels de blat, algun d'alls. Un paisatge, el de l'Arièja, ben bonic.
Abans d'arribar a Foix ens hem desviat per visitar el riu subterrani de Labouiche. De fet és una cova, que al punt més profund està a 65 m. sota terra i que es fa en barca. Es canvia tres cops de barca, ja que hi ha tres nivells. És força bonic. Hi ha força formacions i amb la calor que feia a fora, a dins estàvem regalats.

Després de fer la visita hem anat a veure el castell de Foix. És un castell que està sobre un promontori rocós. Està molt ben conservat i de fet, a totes les cambres, hi ha les rèpliques dels mobles fets amb força gust. Allà hem vist com funcionaven les màquines de guerra, picapedrers en acció i hem provat unes ballestes.

En sortir, ja hem marxat direcció a Llo, on farem nit, a tocar dels banys termals, però abans, hem sopat tapes a Puigcerdà.

Fins a Carcasona

Seguim. No estarem massa dies i per tant, cal aprofitar-ho. Avui hem marxat direcció Carcasona, però en passar pel costat de Sigean, no ens n'hem pogut estar i hem acabat visitant la Reserva africana. Ha estat força bé, fins i tot ha fet núvol una estona.
El xic, que és un amant dels animals, ens feia gairebé córrer, per veure un animal i l'altre i l'altre... I al final els hem vist tots.

Fa uns anys ja hi vam venir i ara m'ha semblat que n'hi havia menys. Millor per ells, tenen més espai.
Després de dinar hem anat al Llac de Cavayere a fer un bany i després cap a Carcasona, a visitar la ciutat emmurallada.

És digne de veure. Té aquell encant de ciutat medieval, carrers estrets, empedrats, tortuosos, amb pendent... i moltes botigues de records, restaurants, hotels... Ara, quan juguem al joc, ja li posarem cara.
Feta la visita hem tornat al llac, on intentarem passar la nit.

Cap a Leucata

Just avui hem marxat. Res, uns dies. Per França, tot i que per ser exactes la Catalunya Nord i Occitània. Els nens i jo. És curiós el poder balsàmic que té el mar. Ens hem aturat a Leucata i abans d'aturar-nos, tot era cansament, però un cop al mar, ambdós ben feliços. I el millor. Jugant plegats, perquè quan hi ha altres nens potser no es troben, però sols, a la força es busquen i ho gaudeixen.

Dormirem arran de mar. De fet han preferit això per demà llevar-nos i poder fer un bany sols a voltar pel poble i fer un gelat al vespre, tot i que potser, a la nit, també fem un bany.
Després, demà, un cop banyats anirem a Carcasona, a veure si s'assembla al joc que tant ens agrada.

Pedraforca ( 2.506 m. )

El Pedraforca l'he fet amb vent i sol. Plovent i llampegant. Bé, de fet els llampecs em van enganxar a dalt i amb el cul ben apretat vaig baixar corrent. Més ràpid que mai. També amb neu, pel verdet i per la tartera. Un cop esquiant, l'altre només amb grampons. Des de Gósol i Saldes. Amb algun amic, amb colla o bé amb sortides del centre excursionista, de Castellar o Calders. Anant a un Pollegó o a l'altre i encara que l'he fet molts cops, és un cim que no em canso de repetir. 

Quan hi vas, abans de Maçaners, en aquell revolt que tothom recorda i que sorprèn als que hi van per primer cop, al davant, el Pedraforca et saluda i és preciós. Màgic. Un reclam. Ja veus la tartera, el verdet... tot el recorregut s'obre davant teu.  

Ahir hi vaig anar de nou. Altre cop pel Verdet. Amb un sol ben lluent i un xic de vent. De nou em va passar com sempre. La pujada fins al Verdet més feixuga. Suant pel desnivell, però un cop a peu de grimpada, tot canvia. El cor s'eixample i a gaudir de la pujada. Mans i peus. Anar fent. Es puja molt bé. És divertit i encara que la pedra està un xic desgastada pel pas de gent, no té dificultat.

Al cim, com sempre, una munió de gent. Gent d'arreu. Si escoltaves podies sentir parlars variats. De Lleida, Cornellà, Alemanya... Tothom captivat per aquest cim. Grans i xics. Satisfets d'haver-lo assolit. 

Un cop coronat a fer la baixada. I sí, ho reconec. No segueixo mai el camí. També us diré que el pas constant per aquest, ha fet que esdevingui molt relliscós i veus la gent patint. Molts potser perquè no estan avesats a fer excursions, però cal reconèixer que és relliscós. 

A mi m'agrada més fer una diagonal i cercar la tartera. Al primer revolt ja deixo el camí i sense canviar de vessant, ja encaro la baixada. 

Ahir, des de dalt de tot, gairebé, fins a on s'acaba la baixada i es pren el corriol que planer porta a refugi, una tartera contínua, fent-la de cap a cap, amb pedra ideal per fer el cabirol. I, i tant que el vaig fer! Vaig gaudir moltíssim. Saltironejant amb un somriure instal·lat a la cara. 

I és clar, amb la pujada grimpant i la baixada per la tartera, com no puc pensar a tornar-hi un altre dia? És un cim ben divertit i segur que aviat hi tornaré.