La platja a l'estiu

 

Això de la platja és increïble. Tens un parell d'opcions. O bé camines per camins intransitables, sota un sol abrusador, durant hores per trobar una cala on només hi arriben i hi aboquen les deixalles els dels iots, o bé vas en cotxe, busques durant hores un aparcament en zona blava per aconseguir un metre quadrat d'espai, a cent metres de l'aigua a una platja, d'una vila pintoresca. Un entremig no hi és, si més no ara al pic de l'estiu.

Hem estat uns dies per la Costa Brava, fa unes setmanes per la Daurada i gairebé sempre s'ha repetit l'equació. Com més difícil és arribar-hi, menys gent hi ha, però la dificultat no és pas de pa sucat amb oli, i ara!
L'altre dia, som valents a casa, vàrem endinsar-nos enmig d'un bosc, sabedors del risc d'incendi que hi ha actualment, vàrem caminar uns quants quilòmetres, vàrem baixar per uns corriols costeruts i al final, vàrem arribar a una cala preciosa. Llàstima que al mig de la platja hi havia parada una tenda enorme d'uns nois amb taules i tot. Però la resta, fantàstic. Ni les deixalles del voltant ens espatllaren el moment.

Altres dies vàrem arribar-hi en cotxe i és clar, la facilitat d'accés, feia que aquestes estiguessin atapeïdes. Només entrar a l'arena ja veus, si no arribes sol, que tothom comença a ullar per cercar un espai buit entre para-sols. I quan se'n veu un, el pas s'accelera i com qui no vol la cosa, es comença una cursa per arribar al metre quadrat primer. Un cop aconseguit, si ets àgil, cal delimitar-lo bé, sabent que, posis com et posis, aquell serà el lloc de pas principal. Mai saps perquè, ja que les teves tovalloles estan juntes i ben definides, però l'atzar fa que la marea de gent passi per aquells centímetres que has deixat buits entre el para-sol i les tovalloles. Quins nassos! I en cas de no ser el pas principal, la teva posició allunyada, perquè ningú hi passa, és un dir, et converteix en l'objectiu dels jugadors de pales i pilotes i sense voler-ho, reps, tornes, dónes i atures pilotes que et vénen d'arreu i a sobre amb esquitxos freds d'aigua. Això sí, somrient i practicant tots aquells idiomes que saps.
I malgrat tot, malgrat que sóc més de muntanya que de platja, que m'agrada més l'aigua gèlida dels llacs i rierols i la vànova al llit a la nit que la calor, suporto estoicament les olors de cremes solars sense rondinar massa, la maleïda sorra que et trobes per tots els forats del cos al vespre i la picantor de la sal al final del dia, perquè veig com s'ho passen de bé els nens fent castells a l'arena, quatre xuts al pam de sorra lliure o cinc palades enmig de la marea de gent que passa, mentre el sol ens rosteix i el dia s'esmuny.    

Que això de Monistrol no sigui una qüestió... líquida...

A Monistrol de Calders ha passat una cosa ben curiosa. Els dos grups de l'oposició, Convergència i ERC, han desplaçat a l'equip de govern, la CUP. Dic curiós, perquè l'equip de govern, governava, valgui la redundància, amb minoria, tres regidors per dos de cada un dels grups de l'oposició, i per tant, qualsevol decisió que prenguessin, havia d'estar forçosament consensuada, ja que en cas contrari, els podria passar com a Ca l'Espardanyer, que una proposta de l'equip de govern no va ser acceptada i l'oposició la va tombar. Per tant, l'oposició hi tenia molt a dir, si volia.
Ara  fa unes setmanes, es varen unir per fer una moció de censura. Una moció, que en comptes de concretar els motius pel rebuig a l'equip de govern, parla d'una cosa tan imprecisa i etèria com "el tarannà de l'equip de govern... ", sense explicitar el perquè d'aquesta mesura tan dràstica. Podrien haver concretat que no els agradaven les escultures que havien escampat per tot el poble, que odiaven el  mercat setmanal, que temien la futura enquesta de l'acció de govern, que avorrien el camp d'arqueologia, que no els agradaven les obres al consultori, que trobaven nefasta la seva implicació en el teixit associatiu... o vés a saber què, però en comptes de dir un motiu plausible, res. Al contrari, moltes de les accions del nou equip de govern, seran seguir l'estela deixada pels cupaires.

Per tant, per què els avien? Per què una decisió tan impopular, com es va veure el dia de la moció?
Segurament la resposta és de més amunt. Dels partits, però no crec pas que sigui perquè la CUP va tombar els pressupostos al Parlament, que podria ser, però és massa fàcil, crec que es deu més a la bel·ligerància de l'antic alcalde, el Ramon, amb el tema de la contaminació de la riera de la Golarda, del riu Calders, perquè aquella aigua, la nostra aigua, ve d'un poble, Moià que hi té molt a dir en política. Té molt de pes.
És veritat que l'ACA diu que els episodis puntuals de contaminació de l'aigua, d'amoni a Calders, no es poden atribuir exclusivament a l'EDAR de Moià, però també diu, i en això es passa més de puntetes, que la depuradora de Moià està saturada de càrrega i cabal. A més aquesta no està dissenyada per eliminar amoni i altres contaminants detectats. Això vol dir que una part de la contaminació, sí que ve d'allà dalt. Ara sembla que després de totes les polèmiques, mocions i articles, sí que han pres alguna mesura correctora com recirculacions de cabals i controls més estrictes per part de l'Ajuntament. A més, la Diputació acabarà fent l'ampliació. No sé si hi tindrà res a veure l'alcalde diputat, qui ho sap.
En el que sí que hi veig relació i això, veient la manca d'arguments municipals per fer saltar un govern amb el risc que això comporta si no s'explica bé i no hi ha raons de pes per fer-ho, és que la decisió, més que municipal, és una decisió d'un o dos esglaons més amunt. De partit i com deia abans, no pels pressupostos sinó per l'aigua, per exemple i així, si salta l'alcalde combatiu de Monistrol, poble termenal amb Moià, la pressió de com n'està d'emmerdada la riera és dilueix i qui dia passa any empeny i un maldecap menys.

Foc a Sant Feliu

Anant a buscar els tractors d'Artés

Ahir, l'ADF del Bages, a la tarda, vàrem rebre l'avís que hi havia un incendi a Sant Feliu Sasserra. Com passa sempre en aquests casos, tots els voluntaris anem a la Plaça Major per trobar-nos i omplir cotxes per si cal marxar. Normalment des de l'Ajuntament es gestionava qui marxava i qui es quedava, però darrerament, un membre de l'ADF amb emissora, fa aquestes tasques, no sé si per acord previ o per manca d'alternativa. De fet, el punt de control d'aquí a Calders, amb plànols de la zona i emissores fou en una taula del bar de la plaça. Curiós, no?

Un cop reunits i anotats els nostres noms, vàrem marxar cap a Sant Feliu en dos cotxes. No venia cap tractor amb dipòsits d'aigua perquè la majoria ja hi eren i els que restaven, es varen quedar al poble per si de cas.
La primera aturada fou a Avinyó, on els mossos tallaven el trànsit. Després anàrem fins al control de pas, on es gestiona l'operatiu. Aquest punt es trobava on s'havia iniciat l'incendi i vàrem recórrer, fins a trobar els tractors, uns quants quilòmetres de carretera i pista amb banda i banda cremada.

Des del cotxe, ran de carretera

Vàrem anar amb els tractors d'Artés per donar un cop de mà. En arribar als tractors de l'ADF del Bages ens assignaren diferents feines. Una era anar remullant el perímetre del foc. Un cop estabilitzat aquest, es va resseguint i remullant el perímetre per tal que no revifi. Els bombers ens varen dir de remullar-lo allà. Des dels caps de l'ADF ens demanaren de repartir-nos i anar uns metres més abaix per tallar una revifada del foc. En aquest cas sempre manen els bombers.

Remullant el perímetre

Vàrem entrar al bosc. A una banda tot cremat i fumejant. Troncs despullats i ennegrits crepitant. Del terra brases i piles de cendra fumejant. A l'altra banba, un bosc espès. Pins i arbusts baixos i un xic atapeït. Secs però vius.
Vàrem seguir una línia d'aigua, Al davant la llança, remullant-ho tot, alçant núvols de vapor al seu pas, i rere seu, aguantant la mànega, una colla de voluntaris intentant facilitar el desplaçament d'aquesta. Els que anàvem arribant, portàvem mànegues per allargar la línia.
Bufava un xic d'aire. Poc. La part més planera ja estava controlada però el terreny, de sobte, queia un xic i feia una fondalada bruta i embardissada. En principi per l'altre front vindrien els bombers i ens hauríem de trobar.
Un bomber que anava amb nosaltres ens va dir de no entrar allà sota. De quedar-nos allà a ran i seguir remullant. Mentre, el so dels helicòpters se sentia cada cop més proper. Primer la sirena abans de la descàrrega, després aquesta a uns metres. El fum anava augmentant. D'entrada no es notava massa, però poc a poc, aquest s'anà espessint i de cop, a uns cent metres a la nostra esquerra, a la banda no cremada de bosc, unes flamarades s'alçaren. Unes flamarades altíssimes. Sobrepassant els arbres que es menjaven.
A l'uníson un crit. Un esgarip. Tothom a fora. Amunt. I la reacció de tots, resseguir la línia d'aigua corrent per tornar a la pista. Els talons picant el cul i encara algú altre, demanant de recollir mànegues. Ni cas. El fum era cada cop més espès. Amb el mocador estampit a la boca i  aquell regust picant a la gola i els ulls plorant, resseguint la mànega per tornar al camí. Un tros curt, però etern.

Des del camp

Des del camp

Des del camp

En arribar a la pista els caps de l'ADF ens manaren anar directes al mig d'un camp, allà a tocar i instants després vàrem veure com aquell foc que ja estava agonitzant, que estava controlat instants abans, per un canvi d'aires -que capriciós que és aquest quan tot està calent- revifava i anava cap on moments abans érem nosaltres. La sort però és que va cremar un tros, però quan va arribar a l'antic perímetre, aquest li feia de tallafocs, gràcies als canvis de vent i no pogué avançar gaire.
Un cop passada la flamarada inicial vàrem tornar a remullar i aquest cop, el perímetre també era remullat per mitjans aeris amb nosaltres a sota.

Remullant el nou perímetre

Enmig de tot el tràfec, un bomber ens va demanar d'anar a recollir les mànegues que havíem deixat instants abans, quan vàrem córrer cap al camí.
Del bosc espès d'abans ja no en quedava res. Ara ja no hi havia perímetre, aquest s'havia desplaçat. Tot havia estat menjat pel foc i costava trobar el camí que havíem fet amb les mànegues. Vàrem anar zigzaguejant. L'entrada la teníem clara, perquè el camí feia un revolt, però passats uns metres ja no es distingia res, fins que vàrem trobar una de les mànegues que havíem deixat. Estava enmig de cendres. Els caps cremats. El mig resistint. La recuperàrem però més per llençar-la a la deixalleria que per reutilitzar-la. Allà on havíem estat, ara no hi quedava cap arbust ni arbre sencer.

Recuperant la mànega. 

A la fi l'incendi fou contingut, amb unes cent hectàrees, la majoria agrícoles, calcinades, i sembla que una granja danyada.

Al fons la granja

 Ara bé, com sempre passa per aquests varals, la part positiva és que a l'avís de foc surt gent de sota les pedres i s'apunta al que calgui per ajudar, és la grandesa del país. És la força de les ADF. Alguns al poble, organitzant, d'altres a peu de foc i d'altres amatents, per si cal.
Ara caldrà esperar que avui, a les hores de màxima calor, no revifi.

Amb el foc controlat. 

Fent quilòmetres

Fa uns dies que estic provant una bicicleta de carretera. Diuen, els que corren, que cada cop hi ha més esportistes que es passen a la bici de carretera per entrenar, ja que amb aquesta aconsegueixes més fons, sobretot perquè tota l'estona pedales i quan vas a la muntanya, ja sigui amb bicicleta de muntanya o bé corrent, no pateixes tant. Bé, diuen. I la veritat és que n'estic provant una de segona mà per veure què tal.
 Un dels problemes és que no hi entenc un borrall i és clar, m'he de refiar de qui me la ven i si les sensacions que tinc són bones, lògicament. En aquest sentit, sí que sóc confiat, sobretot perquè hi ha aquella màxima que diu, si m'enredes una vegada, ase tu, si me n'enredes dues, ase jo. Per tant, me'n refio un cop. L'altre problema és anar per la carretera. 
Ahir vaig anar fins a Castell. Tenia poca estona i vaig anar a prop. Fa un parell de dies vaig sortir més estona. Ara bé, allò que diuen que és un esport de risc, en dono fe. A la recta de Moià, per exemple, els cotxes passen rabent. És cert que molts deixen la distància prudencial i si cal, s'esperen un xic a tenir-ho clar, altres però, passen ran de manillar.
Un concretament vaig notar-lo. Bé, vaig notar el cop d'aire. Suposo que el bòlid anava distret i quan devia aixecar el cap de la ràdio va veure un lluç amb bicicleta i va fer un cop de volant, prou per envair el carril contrari a mig revolt. Sort que no venia ningú de cara. El més gros és que encara em va tocar el clàxon tot gesticulant. Suposo que l'ensurt el va fer reaccionar així.
Més tard un altre em va avançar i a pocs metres vaig veure volar unes pells de plàtan. Curiós.
Això d'anar en bici de carretera és divertit. Menges quilòmetres força ràpid i pots anar lluny. A més, ara que fa calor, és agradable perquè notes el vent tota l'estona. Només cal evitar, si es pot, les rectes llargues, per qui et pugui passar pel costat i estretes.  

El català, una qüestió de salut pública.

Em sap greu per ells. Pobres amics del Partit Popular o Ciutadans. Em fan patir. L'altre dia vaig anar al cinema i vaig pensar en ells. Trobo imperdonable, que un home de bé, una dona com cal, vagi al cinema amb la família i casualment trobi que aquell dia i a aquella hora la pel·lícula és en català. D'acord, d'acord. Direu que ja és mala sort ensopegar l'horari, però hi estan exposats i això és imperdonable. Com també, ai las, anar al quiosc i veure, us ho asseguro, ho he constatat, fins a dues publicacions esportives en català. Però no havíem dit de no barrejat l'esport i la política? És de mala fe, com per exemple trobar alguna joguina en català. Imagineu-vos que un infant, tendre i desprevingut, xoca amb un joc en català. Rar. És cer, però provable. Us imagineu l'efecte que això produeix? El cervell és electricitat, són descàrregues elèctriques i si una d'aquestes espurnes salta, qui sap què podria passar. Sé d'una noia, jove i tendre, del PP, exposada a aquest drama. Pateix un munt, tant, que en els seus discursos alterna ambdues llengües sense criteri. Està tocada. Imagineu-vos que aquesta espurna va a parar a mals indrets, podria envair la seva reserva de Bótox i és ben sabut que aquest reacciona malament amb l'electricitat i de cop... Boom! Adéu bellesa i persones en un radi de 10 metres. Qüestió de sanitat pública.
O el cas, més freqüent, que aquella neurona solitària, agraïda i refiada que volta pel cervell d'un d'aquests personatges fent la seva feina, topi amb un mot en llengua regional. Passa del veig un rètol, transporto la informació, descanso i fins demà ja no cal fer res més, així de fàcil, a veig un rètol, no està en llengua universal, què faig!!!! Més viatges en aquell espai tan immens? I si a sobre he de fer més d'una connexió? Podria ser el col·lapse. L'hecatombe. I això, com deia aquell, no es pot "permitir".
Per tant, quan els nostres amics i bons ciutadans, valgui la retòrica, dels populars o ciutadans batallin per fer desaparèixer el català, sempre de manera educada i harmoniosa, com és en el cas dels medicaments, la justícia, l'etiquetatge...preneu-ho com un afer de salut pública, no pas de mala fe i baixesa humana o senzillament feixisme. No senyor, són croats dels drets universals, de la salut universal.
Per això, aquell bon jan, vigilant de platja, unineuronal, que es va negar a atendre un infant perquè parlava en català, no era per la llengua exclusivament, que un xic, sinó perquè temia per la seva integritat mental i la de tots els banyistes en general... o potser m'equivoco i de fet el que els molesta a tots aquests no és que es parli, s'escrigui i es pensi en català, sinó senzillament que es parli, s'escrigui i es pensi. 

Sóc desconfiat!

Ara que tenim més temps, que el dia s'allarga i el matí és calorós força d'hora, hem començat a fer neteja. Hem començat a remenar armaris i calaixos i a fer bosses per portar-les a la deixalleria. Una d'elles plena de medicaments caducats i és clar, ens hem dit, no els hem de portar a la farmàcia que recullen aquests medicaments? Però poc després, aquella veueta interior, desconfiada, ja ha parlat.
- Vols dir que les farmacèutiques quan els recullen, no els fan un rentat de cara i altre cop al mercat? I ho he dit en veu alta i és clar, que n'ets de desconfiat m'he sentit a dir.
Però tampoc és massa estrany això de ser desconfiat. Sabem, del cert, que tots els aparells electrònics estan programats perquè al cap d'un temps petin. Sí, i per això algunes empreses no ho fan i en fan bandera, com si no haguessin de ser els malànimes que manipulen els aparells, els que haguessin de justificar les seves males arts. O qui sap si sóc desconfiat perquè un ministre, sí, tot un ministre, fanàtic religiós d'aquells que la seva religió parla de caritat i estima al pròxim, no li fa res destrossar un sistema sanitari amb els milers de morts i damnificats que això pot comportar, perquè el bavós del seu amo guanyi les eleccions. I ara! Per això hauria de ser desconfiat?
O perquè la policia que treballa per tothom, teòricament, estigui a les ordres d'uns, i per raons ideològiques i no de seguretat, fa anar de corcoll a tothom inventant-se informes.
Desconfiat? Poc encara. Ho sóc, potser també perquè al poble bevem aigua d'un riu emmerdat i ens ho amaguen. Diuen que no passa res, no en beuen ells allà a Can Fanga, però possiblement és perquè qui hauria de fer el control i prendre les mesures correctores està de la part del govern i per tant, una mà es renta l'altra.
O qui sap encara, si és perquè les prioritats dels partit fan saltar equips de govern, per exemple a Monistrol de Calders, quan aquests estan treballant bé i davant del dubte, ho demanen al poble en una consulta.
Sí senyors, sóc desconfiat, però els que haurien de fer que fos confiat, fa molt de temps que estan de vacances. 

Els Casals d'Estiu

Ara que fa bon temps i les escoles han tancat per la mainada, és el moment per a molts infants d'anar als casals d'estiu. N'hi ha de molts tipus, de temàtiques variades, des d'alguns que prenen centres d'interès artístics a d'altres que giren a l'entorn d'un esport, n'hi ha tants com gustos hi ha.
A Calders també se'n fan uns i fan de tot. Tant van en bicicleta com van a la piscina o fan excursions o acampades. Tota l'estona, això sí, juguen i la mainada torna a casa contenta i cansada. Molt contenta i més cansada. Per la cara parlen. L'expressió,  la mirada de felicitat. Les presses al matí per llevar-se i vestir-se per anar al Casal, les ganes de trobar als amics i monitors o les converses que s'escolen, de tant en tant, explicant anècdotes o jocs amb passió i alegria, denoten que els agrada.  Que s'ho passen bé.

Els casals tenen moltes virtuts i segur que el públic que tenen, apunta els infants a aquests per molts motius, però un dels aspectes que crec que és el punt fort d'aquests, com els caus o els esplais, és que els joves que fan de monitors transmeten uns valors compartits, com la solidaritat, el compromís, l'amistat, la responsabilitat... Uns valors que ajuden a construir una societat futura millor i això és molt important i és un valor afegit del nostre país.
Als Casals també s'educa i s'educa, sobretot, en valors a través del joc, de la complicitat i de la camaraderia i d'aquesta manera es va construint també la personalitat de l'infant. Per això, acabades les classes, és important aquests moments de joc amb els companys on rere la diversió, es treballen les relacions personals i s'adquireixen habilitats i destreses socials.
Els casals no són un espai on tenir els infants aparcats quan els progenitors treballen, com la llar no és una guarderia de xics, si estan ben planificats, ambdós tenen a més d'una funció assistencial, una funció educativa i cal reconèixer-la i sobretot agrair-la.