Si no puc escollir, usaré Internet i a piratejar.

Aquest dilluns està convocada una vaga per part del Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya, per mostrar el seu rebuig a la quota de pel·lícules en català.
Aquesta vaga, una tancada de sales de cinema, es fa coincidint amb l'entrega dels premis Gaudí de cinematografia, que concedeix l'Acadèmia del Cinema Català, per tal de pressionar la conselleria.
Podríem pensar, si estiguéssim en un país normal, que aquesta vaga respondria a una acció per reivindicar la qualitat del cinema o bé per defensar els drets dels consumidors, però paradoxalment, aquesta vaga es fa sense tenir en compte cap d'aquests criteris. De segur que obeir la llei seria una millora del servei, ja que tothom podria escollir la llengua, amplificant l'oferta, a més d'afavorir la supervivència del català, però el motiu de queixa, visca el negoci, no és millorar el servei i posar-se de la banda dels consumidors, sinó vetllar perquè els beneficis no minvin. I a sobre tenen els nassos d'intentar posar-nos del seu costat, quin cinisme!
Ep, és molt lícit que protestin, però diguem les coses pel seu nom i que no ens enganyin. És una vaga per mantenir un servei mediocre però amb uns bons beneficis i punt.
I jo em pregunto tot pensant en els beneficis, que no veuen pel·lícules a Malta i a Dinamarca i Islàndia i a Bulgària i a ...? I que no sobreviuen els seus cinemes? En aquests països hi ha menys parlants d'aquestes llengües que del català i de segur que tenen cinema en la seva llengua, encara que potser és subtitulat.
Doncs bé, no ho descartem, seria una bona opció, versió original i subtitulat en català, com proposa també la llei. Però és clar, després haurien de doblar-ho de nou per arribar als mercats de parla espanyola i per tant una nova despesa que es volen estalviar.
Així doncs, si fan vaga pels seus interessos, sense tenir en compte els que voldríem cinema en català, fent el longuis a les demandes dels consumidors, a mi que no em vinguin a tocar-me la fibra amb la pirateria. Ens tracten de ciutadans de segona, però ens fan pagar un preu de primera.
Està clar que ells no vetllen per mi, aleshores jo vetllaré per mi. El cinema, mentre no estigui en català, la millor oferta, pirata si s'escau o sinó aquells que com a mínim no fan vaga.
Ja decidiré.

Via fora catalans, via ràpida!

A Catalunya els guanys de les concessionàries de peatges puja a més de 700 milions d'euros l'any. Mentre que el 67 % de les vies ràpides a casa nostra són de peatge, a la resta de l'Estat ho són el 20 %. A la comunitat de Madrid només el 3 % és de peatge ( Dades del 2008 )
Si mireu recorreguts, per exemple a Via Michelín, on podeu saber els quilòmetres i preus de peatges, descobrireu que anar a Sevilla - per allò de visitar el què en queda de l'Expo - des de Barcelona costa 33,45 €, els quals íntegrament es paguen fins a València, la resta, de València a Sevilla convida la casa.
Però posem per cas que voleu anar a Madrid, pel tema de la solidaritat, doncs bé, pagareu 29, 35 €, que és el què costa pràcticament arribar a Saragossa ( 24,15 € ). Ara, si hi anéssiu des de València, Còrdova, Albacete, Sevilla, Jaén, Burgos... res de res. També hi ha recorreguts que paguen gairebé simbòlicament, com és l'autopista de Salamanca, Badajoz, Saragossa...
Un curiós exercici és posar sobre la pell de brau les autopistes de peatge i les autovies i curiosament es troben, sobretot les primeres, als Països Catalans, Euskalerria, Galícia i a l'entorn de Madrid. Fora d'aquests territoris les opcions són més econòmiques, per a ells és clar. Només cal intentar desplaçar-se per dintre del territori català de manera ràpida, que aleshores serà sinònim de manera cara.
També cal dir que entre les diferents autopistes els preus difereixen força i ja suposo que heu endevinat on és que es paga més, no? Exacte, a les terres catalanes.
Després hi ha morruts que ens volen vendre la moto, com si no sabéssim quin peu calcen i ens parlen de rescatar peatges i altres històries que ni ells es creuen, però és clar, el vot és el vot i sobretot a terres hostils.
De la tasca de la Generalitat, que té l'opció de mostrar el tarannà i ho fa amb autopistes com la de Manresa tampoc en farem bandera, tot i que mal per mal, prefereixo que els diners es quedin aquí que pagar les autovies d'Ebre enllà, que dol més.
Per tant, ja tenim un altre motiu per cantar allò d'adéu Espanya, adéu.

Ignorància o mala fe

Arriba en Martí

Allà la llunyania una silueta destaca, un personatge s'intueix. Apropant-nos lentament, notem una ràfega d'aire, massa càlida per aquestes dates, que li aparta el serrell, tot deixant al descobert una cara mal afaitada sota un front arrufat.
Enxiquint els ulls, amb un mig somriure mal dissimulat, comença a mirar arreu desafiant. És l'hora de saltar a l'arena. És l'hora d'actuar. La recambra la té plena d'intencions, les articulacions llestes per a l'embat. Poc li costa, és dels més ràpids, a més dels més fins, i ho sap.
Molt confiat, segur com és, feia temps que esperava aquest moment. Està avesat al combat, és especialista en el cara a cara, domina l'art de l'oratòria, mestratge de la maièutica.
Però compte, bo com el que més, quan cal és crític de mena, sarcàstic sense pal·liatius, creixent a cada enfrontament. És un soldat aprenent, cerca els mots allà on cal, busca el vocable adequat, la paraula escaient i com una daga gelada, com una maça pètria, la deixa caure sense pors, sabedor que parla a consciència. Sabedor que quan parla, si parla, és difícil de rebatre.
No espereu grans missatges, no espereu llargues lletanies. És estalviador de mena, no malgasta en perífrasis, sap el valor de cada mot i l'empra amb criteri, el temps cal gestionar.
Ai dels adversaris mediocres, ai dels contrincants sense conviccions. Sobre ells caurà un os dur de rosegar, un personatge singular.
A partir d'ara, a Castellar, tothom hi guanyarà, car algú assenyat, concís i calmat, fa entrada a l'escena política i aviat els seus mots ressonaran al temple popular.
Vàrem començar amb el Rafa, ara seguim amb el Martí, potser aviat, serà un temple sense mediocritat.

Dóna'n una mica... de tu

A vegades em sorprenc. Ja ho sé que no tothom funciona igual i per sort és així, però em sembla que estem perdent quelcom. Avui en dia treballar pels altres de manera desinteressada no està en voga.
Segons Kant, em sembla recordar de les classes de filosofia, tota acció és interessada, no hi ha res gratuït, ja sigui perquè n'esperes quelcom a canvi de material o bé més espiritual, tipus satisfacció, reconeixement, fer allò que es creu que cal fer... bé, que en trauràs quelcom que t'omplirà d'alguna manera i la veritat, potser és cert i ja està bé, però sembla que darrerament les satisfaccions personals o materials no omplen prou com per veure cues de gent treballant pels altres.
Molts poden fer feines de monitor, d'altres a associacions, però, i m'agradaria equivocar-me, una immensa majoria només espera. Està a l'aguait del què se li ofereix, sense retorn. Sense preguntar-se en què puc ajudar jo i si rasques una mica, potser fins i tot són dels exigents.
Els que esperen dels altres, que els hi facin, que els hi muntin, però a l'hora d'invertir el seu temps, de dedicar esforços pels altres, sembla que no va amb ells, que no els compensa i que el seu temps és molt més car.
Naturalment em venen a la ment les paraules d'en Kennedi amb allò de no et demanis què pot fer el teu país per tu, demana't què pots fer tu pel país i veient on som, no sé si molta gent es demana què pot fer, ni que sigui pel seu veí.
El treball en associacions és desagraït, les entitats fan un munt d'hores i sembla que pateixen d'efectius, però sort n'hi ha dels que hi són. Tothom vol activitats, tothom vol ofertes però pocs es mullen i es posen a l'altra banda de la moneda.
Podríem excusar-nos dient que és el preu de la societat consumista on vivim, del materialisme que ens impera o bé de l'educació que prioritza l'individu sobre la col·lectivitat, però sigui com sigui, el motiu no supleix la pèrdua, ni la fa menys dolorosa. Enrera queda el donar temps desinteressadament, el comprometre's amb els altres, el posar-se al lloc dels altres. Associacions, entitats, semblen espectres del què foren, on la mateixa feina titànica es reparteix en menys efectius, però amb les mateixes expectatives.
Qui sap si d'aquí poc no ens penedirem d'on anem, valorant sobretot què tenim, sense valorar allò que som, allò que oferim.
Molts diran que són els joves els que no fan, però potser, i aquí m'incloc en la reflexió, tots hauríem de pensar què fem en el nostre dia a dia pels altres, quina empremta deixarem del nostre pas.
Serà una empremta suau, que la propera onada esborrarà o bé serà una petjada ferma que, com la d'en Neil Armstrong, perdurarà llargament?
No ho sé. Depèn de cadascú, sempre hi serem a temps, però caldrà esforçar-se.

$empre Guanyem Alguns Euro$

Escoltar música mentre et pelen té data de caducitat. Enrera queda escoltar els empallegosos 40 principals. Finalment els han enxampat. Aquests trinxeraires fraudulents, perruquers en diuen, es veu que s'aprofitaven dels músics sintonitzant emissores clandestinament i deixant que els clients escoltéssim música de manera il·legal, tot robant el pa dels artistes.
Ara bé, les guineus de l'SGAE, falcons voraços, protectors dels intel·lectuals i dels creadors de l'Estat, els han descobert i justament els reclamen la quota pertinent per tenir la ràdio encesa. Només faltaria!
Per la seva banda, els perruquers, murris ells, engeguen una campanya perquè portem la nostra música de casa, tot passant-nos la pilota. Caram tu, que en són de filisteus.
Però, no patiu, l'SGAE està a l'aguait i no es deixarà entabanar.
Fixeu-vos sinó que també va enxampar, no sense dificultats, a uns altres deplorables pirates, púrries de la societat, tots ells camuflats de venerables avis que es reunien en un casal per veure la tele sense pagar ni consumir. Valga'm Déu, on s'és vist.
Sort que l'SGAE està en tot i els ha aturat els peus que si no...
I malgrat la gran feina que fan, hi havia qui volia fer befa d'ells, com si no tinguessin raó, però hàbils com són, feren anar un dels seus llargs tentacles i aconseguiren clausurar el sinistre lloc, si més no temporalment.
Ja se sap, no tothom està d'acord en pagar per evitar la pirateria, però és de llei. És de dret. I és que tenen una feina desagraïda, ara bé, cal fer-la malgrat la baixa rendibilitat.
Ja avisen, perquè qui avisa no és traïdor ni mal amic, que també lluitaran perquè qualsevol mitjà que pugui servir per fer còpies - CD, DVD, fotocopiadora, telèfon, càmera... - pagui un cànon d'origen, encara que només serveixi per a ús personal, doncs val més prevenir que perdre un euro volant.

Quan es fa fosc

Fa uns anys, en tenia uns disset, feia de monitor de colònies a la Païssa, a Monistrol de Calders. En una sortida nocturna un sagal es deixà els mitjons a l'habitació, coses de l'estiu; així doncs, al cap de mitja hora de camí ja tenia els peus ben llagats. Per tant, els monitors ens rifàrem qui aniria a buscar-li'n a la casa, tot passant pel bosc, un corriol emboscat i fosc. Bé doncs, em va tocar i va ser un dels dies que vaig haver de fer el cor més fort, poruc com sóc.
I no vaig ser l'únic. Una monitora que intentà atrapar-me per tal de que no anés sol - va decidir just quan acabava de marxar d'acompanyar-me, però és clar, aquell dia era veloç, molt veloç - acabà fent el recorregut també sola, però, servidor, vaig posar la directa i a volar, no fos cas.
Anys després vaig afeccionar-me a córrer. No massa és cert, una estona cada setmana per allò de no rovellar-se. Vaig començar un estiu, però a l'hivern la cosa canvià. Es feia fosc més d'hora i vaig veure que o bé sortia de fosc o bé em quedava a casa.
Després de dies sense sortir - a córrer - vaig decidir fer-ho, però al principi anava amb auriculars, la música ben alta i corria ràpid, molt ràpid, tot cantant per espantar possibles perills. Poc a poc però, a mesura que anava sortint i veia que no passava res, vaig començar a aturar els auriculars i més endavant ja ni els agafava.
Ara, temps després, gaudeixo corrent de nit pel bosc. Això sí, com ja vaig dir un dia, córrer en indrets molt coneguts, no m'agrada perdre'm res.
I la veritat, és una gran sensació. Ets sents... com diria, et sents poderós, però no un poderós altiu i fanfarró, més aviat un poderós de domini d'un mateix, una sensació de control de la situació, d'amo dels esdeveniments, que gaudeixes del què fas. També he descobert els sons: ambulàncies ben lluny, cotxes que passen, gossos que lladren, arbres que dansen, branques que espeteguen o ocells que s'enlairen i m'acompanyen en la cursa nocturna, a més de veure les clarors, reconèixer-ne la procedència. Artés de lluny, més enllà Montserrat mal il·luminat, darrera del Montcau la claror del Vallès, una amalgama de ciutats difícilment destriable des de la distància si no les has viscut. I així anar gaudint dels sentits, amb aquell puntet de llum enganxat al front que sempre ens avança.
Ah, me'n descuidava, mai vaig sol del tot, sempre m'acompanya la meva gossa i no sabria dir-vos qui s'ho passa millor. Jo diria que estem a la par, però és difícil de quantificar.