Visca Arenys de Munt. Visca els arenyencs.

Quina alenada d'aire fresc. Quin bon regust que deixa al paladar. Un jorn per a parlar i noto la mel als llavis que se'm desfà. Sens dubte, és una flaire que cal delectar.
Només la possibilitat de dir, bon vent i barca nova, encara que de poc serveixi, encara que sigui actuar, em satisfà. Com m'agradaria ser arenyenc, de Cal Jalpí o de Collsacreu, tant me fa, només voldria poder anar a votar. I és que cal felicitar-los, cal elogiar-los, cal copiar-los. És una iniciativa que s'ho val. Ara podran expressar-se, podran dir el què pensen. Per primer cop no caldrà refiar-se d'unes estadístiques d'enquestats invisibles, ni d'estudis de desconeguts. Podrem esperar-nos al recompte d'urnes i veure com estem. Veurem on estem. Visca Arenys, visca la llibertat!
Però no hi ha cel sense núvols ni llibertat sense feixista i així s'ha demostrat. El mateix dia de la consulta hi ha una manifestació programada. La FE, es veu que la llei de partits només afecta als que no lloen l'estat i per tant només s'aplica a partits d'esquerres, independentistes i bascs - de moment, ja que s'avorreixen i a Catalunya aviat li tocarà jugar -, ha convocat una trobada, una concentració, una manifestació, vaja, un acte de pressió. Ah, i amb el vist-i-plau de les autoritats. Visca la llibertat d'elecció. Visca la lliure repressió.
Ara caldrà veure com anirà. Aniran a votar tots els que voldrien o bé n'hi haurà que, evitant-se saraus, es quedaran a casa? No ho sé pas. Tu, què faries? Jo no ho sé, valent mai he estat.
Passi el què passi però, Arenys ha obert la porta, ara només cal passar.

La moneda del Castell

Corrent pels Alps

Em trec el barret. Sorprès, impressionat, admirat... Aquest cap de setmana ha tingut lloc l'Ultra Trail del Montblanc, una de les curses més bèsties que hi ha de muntanya. Això sí, es pot triar entre diferents recorreguts segons les aptituds de cadascú. Un és de Courmayeur-Champex-Chamonix, d'uns 98 Km i 12.000 metres de desnivell acumulat. L'altra és tota la volta al Montblanc, 166 Km i 18.000 metres de desnivell. I encara n'hi ha un de tercer que no en recordo les distàncies. En el més llarg però, ha guanyat en Kilian Jornet, que ara córrer per Salomon Santiveri i està demostrant que és un fora de sèrie. Vaja, un crac.
Deixeu-me dir que fins fa poc molts corredors podien competir portant el mallot de Catalunya de manera oficial, no com a marca que passa ara. Es veu que un dia els espanyols - organismes esportius, governats per algun català ressentit - es van adonar que els catalans dominaven a gairebé a totes les curses de muntanya i per això, veient-se un medaller de casta - com dirien els locutors casposos - els van obligar, sí, obligar, històries de política entremig, a córrer per l'espanyola. Diuen ara, que no s'ha de barrejar política amb esport... almenys quan no els interessa, és clar. L'hoquei n'és un bon exemple. No tenen esportistes d'elit de certes disciplines ni els importa, però si els catalans dominen, fotem-los, els obliguem a participar per la roja, encara que no n'entenguin ni un borrall de l'esport ni els interessi i així matem dos ocells d'un tret. Tenim premis i demostrem qui mana.
Bé, deixant polèmiques a part, a més de corredors com en Kilian, professionals que s'hi dediquen, hi han participat molts, moltíssims, per no dir gairebé tots, esportistes amateurs. Gent que es prepara després de treballar, abans o entremig. Gent que després d'una setmana de feina, el cap de setmana se'n va a fer curses per puntuar i poder participar a l'Ultra Trail.
Segurament no els veurem al telenotícies, segurament mai en llegirem un titular, però ells, els esportistes anònims, es mereixen tot el respecte i admiració. En Kilian, no ho negarem, és un crac, un superdotat de la muntanya, la resta, els milers d'amateurs, són uns megacracs i per ells em trec el barret.

Tempus fugit!

Feia dies que m'ho ensumava. Feia dies que es veia a venir. Però tot i això, malgrat que en el fons en sóc conscient, sempre m'agafa desprevingut i amb aquell deix innocent.
No fa gaire, un vespre cap a quarts de deu, vaig mirar el cel i esgarrifat ... què dic esgarrifat? Indignat! Això mateix, indignat, em vaig adonar de que ja era fosc. A quarts de deu! Quina barra, si jo he reservat un estiu sencer i encara no s'ha acabat! I per si no fos prou, l'endemà a mitja tarda, com acostumo a fer sovint, surto a passejar i unes móres, simpàtiques elles, em saluden. Ben madures, sí senyor! Per recalcar-me que l'estiu ja s'ha acabat. No fos cas que m'il·lusionés, o senzillament no hi pensés. Ah, això sí, podrem fer melmelada, però una melmelada que sempre té aquell punt amarg del final de l'estiu. De l'acabament de les coses bones i que cada matí, mentre l'unti, em recordarà els dies passats. El què faria ara.
Avui però, cal ser valent. És el moment de dir adéu al què faré quan em llevi, al no portar rellotge i a tornar a llegir quan pugui, no quan vulgui.
I és que el què és bo, allò pel qual lluitem gairebé tot l'any, ja ha passat. Silent, sense fer-se notar, massa veloç pel meu gust, massa lent pels fabricants de caldos en brick. Aviat caldrà tornar a posar el despertador, a córrer al matí i, als vespres, l'ésser que al matí ha marxat més o menys sencer de casa, tornarà fet un nyap, arrossegant els peus i sent l'ombra d'ell mateix.
Ara ja només ens queden les acaballes, però que aprofitarem al màxim, ja sigui en forma de Festa Major o bé de darreres capbussades a la piscina.

La família del Nord

Tinc família a la Catalunya Nord. No són ni pares, ni germans, ni cosins. Són quelcom més. Quan fa uns anys hi vaig anar a viure no en sabia res. Arribava il·lusionat per a fer una nova feina, deixant enrera amics i familiars. L'inici, com tots, va ser ple d'energia i il·lusió, adaptant-me a una nova feina i a un entorn meravellós. Les hores s'omplien de feina, bé, de passió, perquè treballar a la Bressola és això, passió.
Hora rera hora estàvem a l'escola, pensàvem en l'escola i planificàvem per l'escola. Necessitàvem ordinadors? Contactàvem amb una empresa de Tarragona que se'ls treia i els anàvem a buscar. Necessitàvem taules i una escola d'Olot se les treia i ens les donava? Doncs el dia de festa a buscar-les. I així anàvem construint un somni, un futur.
Em sentia implicat en el projecte, part d'aquest. Prou implicat com per no tenir temps per a voltar, prou com per oblidar-me'n d'aprendre el francès, que malgrat les meves il·lusions inicials, és necessari no imprescindible per viure i treballar a la Catalunya Nord. I amb tota aquesta feinada, amb tot aquest temps ocupat, era difícil sortir a conèixer gent, però alhora anaves coneixent als companys de feina. Gent del nord i del sud, perquè la Bressola també és això, un punt de trobada de gent de diferents parts del país. Puigcerdà, Prada, Illa de Tet, Barcelona, Perpinyà, Vilafranca, Castellar, Castelldefels... una mescla catalana.
Persones que havien anat a treballar a la Bressola per motius variats. Formàvem un equip, un grup. Hores i hores de treball colze a colze, hores i hores de xerrades i reflexions sobre l'aprenentatge, el país, els amics. A la llarga, després de tan contacte, després de tantes hores plegats, amb les mateixes inquietuds, les mateixes pors, acaba naixent quelcom, acaba precipitant un sentiment. S'estableixen uns vincles difícils d'explicar, fàcils de veure. Neix la família del nord. Aquells que t'ajuden en cas de necessitat, que ajudes en cas de demanda. Els que t'ententen, els que et donen aquell copet a l'espatlla quan més ho necessites.
La soledat inicial, aquelles hores d'enyor dels amics d'infància o la família llunyana, es va omplint amb l'estima i comprensió dels companys del nord, dels amics del nord.
Anys després els camins s'han separat. Anys després alguns encara segueixen a la Bressola, d'altres estem al sud - com en dèiem dels Pirineus avall - però malgrat el temps, malgrat la distància, com la família, encara hi són, encara hi som. Aquell vincle que ens unia, aquell fil que ens lligava, encara hi és, encara ens uneix. Un vincle ferm. El regal d'aquells anys.

Els petits canvis ...

Encara sóc dels que es resisteix. Encara parlo del Document d'Identitat - el del Caprabo per a mi és més nacional que el que fan des de Madrid - i a la matrícula hi porto el cat. Sí, ja ho sé, foteses, però què voleu, siguin coses del llenguatge o de les xapes, és un petit acte de rebel·lia que em permeto. Petitet, sí senyor, però un passet i ja en tenim un altre i així em sento viu, com a poble, és clar.
La veritat és que ja ni hi penso que porto l'adhesiu, només me'n recordo quan passo per la frontera i veig aquells de blau que un dia em digueren:
- No lo ves, Policia Nacional, háblame en español o no me hables. I bé, és clar, vaig callar. I em vaig esperar, sí senyor, una hora em van tenir allà per tocar allò que no sona. Però què hi farem, són la docta autoritat i què els pots dir? Al final vaig marxar, amb l'adhesiu, un somriure i un adéu, bon dia, que a casa ens han ben educat.
Bé, doncs com deia , que ja no me'n recordava fins que vaig anar l'altre dia a passar l'ITV, la inspecció tècnica, d'aquelles que et fan - al cotxe - per veure que tot rutlla i de passada cobrar quatre calerons.
Semblava que tot anava bé, és un cotxe vell però ferm, però caram, arriba un moment en què un treballador em comenta:
- Sembla que al meu company no li ha agradat l'adhesiu. Ho ha marcat com un defecte del cotxe. Per sumar i veure si et tomben.
Davant d'això em vaig quedar de pedra. Primer per l'arbitrarietat del sistema i després perquè des de la inspecció TÈCNICA valoressin això. Com podia repercutir al funcionament del cotxe l'adhesiu del Cat? Jo ja vaig notar quelcom quan li vaig demanar si dels fums anava bé i em digué:
- Dels fums, sí... deixant la frase sense acabar.
Alguna cosa passava, però s'ho callava. Suposo que no gosava dir-me que li molestava l'adhesiu. Que volia jugar a policies i a casa no li deixaven fer servir les manilles.
Finalment però, m'ho van solucionar. Bé, és que no hi havia cap problema, excepte per aquell repassa fums sense llengua.
Ara, cada cop que torni per passar l'ITV a Manresa, m'hi fixaré si m'escriuen res del Cat, no fos cas que aquell lluç hi tornés i em busqués les pessigolles.
Per cert, ara que costa tant trobar-los, hi ha una pàgina a Internet on en venen... i que consti que no hi tinc participacions en els beneficis.

Un, dos, tres. T'ha to-cat!

Un altre que salta, Xavier Solà, i ja en són uns quants. Suma i segueix. Bassas, Clapés, Basté... periodistes de programes de màxima audiència que salten per raons curioses i així la caiguda lliure de Catalunya Ràdio esdevé imparable. Inqüestionable.
La veritat és que només escolto la ràdio a estones, als desplaçaments en cotxe o bé cuinant i poc més, però tot i així, malgrat que hi passo poques hores, me n'adono del què m'agrada i del què no. Puc veure si hi ha programes que se m'enganxen, com un xiclet de l'asfalt a la sola de la sabata un dia d'estiu o bé dels que em repel·len com un somriure seductor de la Duquesa d'Alba. És el què hi ha. Potser no tinc molt criteri, potser no sóc un model a tenir en compte, però sé el què vull. I no em cal que parlin de política, ni d'esports - futbol gairebé sempre- ni res. Només m'han de captivar, potser parlant el mateix llenguatge, potser sent clars, potser sent originals. No ho sé. Només vull escoltar algú amb criteri, algú que no sembla estar programat i dirigit. Que parla del què vol i creu, malgrat que de vegades no combreguem, malgrat que d'altres sí. I això és difícil de trobar, difícil de consentir en un mitjà tan poderós. Tan influent. Sobretot si fan por les crostes. Les catalanes, és clar. I això que de dents no els en falten, però deuen preferir la molla. Més tova i modelable. Perquè en el fons és això. Si una cosa no la podem controlar, orientar, dirigir, se'ns pot girar en contra, no ens serà útil i serà millor extirpar, cop de bisturí, tallar el braç si el dit et comença a picar, no fos cas que es tornés gangrenós. Desafecte en deien abans.
I ara, com hem quedat? Doncs així, amb una emissora nacional de Catalunya sense suc ni bruc i la líder d'audiència en mans del grup Godó, que té el significatiu títol de Gran d'Espanya, alça Manela!
Per tant, si la nostra és seva, què ens queda, doncs una altra seva que no es nostra però no ens menteix dient que és la nostra. Les coses clares i la xocolata espessa.
Ara ja només ens queda fer travesses. Qui serà el proper, qui pensa diferent? Serà l'Albert Puig ? Jo, per si de cas, perquè si descobreixen que agrada el lapidaran, me'n guardaré prou de dir-ho.