Puigmal (2.910 m)

Aquest matí, amb el Robert, hem anat a fer el Puigmal (2.910 m) per Er. Hem pujat en cotxe fins a l'estació d'esquí Er-Puigmal, que està tancada i hi ha una tanca als primers telecadires. 

Des d'allà, cal fer una pista d'uns 4 km fins a on comença la vall. Hem anat enfilant bé. La neu era crosta però les pells de foca s'agafaven. Hem anat flanquejant tot seguint el curs del riu, fins que on la vall s'obre, hem anat cap a la dreta, a buscar les primeres pales. 

Al principi la neu estava molt bé, però al capdamunt, a una pala on encara no hi tocava el sol, aquesta estava força glaçada i ens ha costat un xic remuntar-la. Ja al primer llom, hem posat les ganivetes i bé que ens han anat. A dalt el Puigmal sempre venta i la neu d'allà estava força glaçada. 

La darrera pala, força dreta, l'hem començat amb un flanqueig molt gelat. De fet teníem al davant un home amb grampons que havia de picar perquè se li clavessin. Veient això, quan hem trobat un lloc segur, ens hem calçat els grampons, els esquís a l'esquena i amb el piolet hem pujat de dret. Era un pendent força inclinat, però equipats com anàvem ja es pujava molt millor. 

Hem arribat al cim al cap de poc i el vent, cosa habitual, a dalt es feia sentir força. Hem fet quatre fotos i hem baixat un xic per trobar un lloc on ganyipar. 

Després de menjar, encara amb els esquís a l'esquena, hem baixat fins un replà que ens ha semblat bo per calçar-nos-els. 

Des d'aquí hem iniciat la baixada, una gran diagonal, amb uns quants girs, per anar a cercar la pala que baixa del Puigmal de Llo. Hem trobat en aquest tram la neu millor. Ara bé, un cop hem anat baixant, aquesta ja estava transformada, una neu primavera amb trams un xic gelats. 

Hem seguit el curs del riu fins arribar a la pista i des d'allà, de nou al cotxe.

Una sortida bonica, amb un xic de tot. 14 km i 1.080 m de desnivell. 

Un matí ben gaudit. 

A la vall d'Angliós i tornant per Salenques

 Aquest cap de setmana, amb el Dani, hem anat a fer una ruta per la franja. Vàrem deixar la furgoneta, que fent la viu viu encara va durant, a tocar de l'embassament de Baserca (1.400 m.) , prop de la boca sud del túnel de Viella i vàrem prendre el Gr-11. Ben marcat, amb els esquís a l'esquena comencem a pujar, entre faigs i avellaners, per, al cap de poc, començar a trepitjar neu. La gran nevada que ha fet aquest hivern, ha fet que moltes branques hagin caigut i pel camí anem trobant moltes branques a terra. Quan ens sembla que està millor, ens calcem els esquís i anem pujant. Tot i això, veient com està de brut el camí, acabem posant-nos els esquís de nou a l'esquena i anem pujant, fins que deixem el bosc enrere. Abans però, deixem la bifurcació, a un costat la vall de Salenques i a l'altra la d'Angliós. Pujarem per una i baixarem per l'altra. 

Fem el primer tram de pujada i entremig de muntanyes altes i esquerpes, i a dalt, s'estén l'estany Gran i els estanys d'Angliós, on xica enmig de la immensitat de les parets de pedra, hi ha el refugi lliure. Una cabana de fusta, enmig d'aquell desert de neu. 

Allà hi vàrem estar una bona estona, gaudint de la soledat i el silenci, admirant les parets d'aquells cims esquerps. 

Estona després, vàrem calçar-nos de nou els esquís i vàrem continuar fins a la pala que ens portaria al coll d'Angliós. Una pala força dreta, però que després d'hores rebent la solana a sobre, tenia una neu força transformada, permetent una pujada prou segura. A l'altra banda, després de baixar uns 200 m. hi ha el refugi del Cap de Llauset (2.425 m.) on, la marabunta espera i nosaltres vam fer nit. De fet, l'accés a aquest refugi ve de la banda de l'embassament de Llauset, gràcies a la pista que arriba allà a tocar. 

L'endemà, vàrem enfilar la canal que porta al coll Negre. Per l'hora, el sol encara no hi havia tocat i aquesta estava un xic gelada. Així doncs, per això i la inclinació d'aquesta, vàrem pujar amb els esquís a l'esquena i amb grampons i piolet. Un cop al coll, amb unes vistes espectaculars del Russel i els Bessiberris, vàrem fer un flanqueig amb força pati, tot i que aquest, en ser cara est, ja li havia tocat un xic el sol i la neu estava molt bé.

Després del flanqueig vàrem calçar-nos els esquís i vàrem començar a baixar cal a la vall de Salenques, fent diferents pales força dretes. La primera tenia neu crosta, però després, tenien neu primavera més agradable d'esquiar i la darrera, gairebé neu pols.

Un cop al fons de la vall, vàrem anar seguint el curs del riu, fent ziga-zagues i esquivant aquest fins que la densitat del bosc ens obligà a treure'ns els esquís i de nou, anar buscant camí, tot enfonsant-nos sovint. 

Vàrem esquivar el salt d'aigua de Salenques, seguint el Gr per arribar a la bifurcació de les dues valls i desfer el camí fins al cotxe.

Ha estat  una sortida molt bonica, per paratges isolats, plens de neu, amb un sol abrusador i amb molt bona companyia. Una sortida top gaudint de la immensitat de la muntanya.  

Volta de Vallter a Mentet i tornar

Dissabte vàrem arribar una colleta a Vallter, abans de les 8, abans que tanquessin la barrera a Setcases. Vàrem arribar just per sentir que l'estació s'havia quedat sense lavabos per una fuita d'aigua. Quina emprenyada general. 

Nosaltres, després d'un cafè, vàrem enfilar el torrent cap a la portella de Mentet. Un torrent curull de neu. Des d'allà vàrem anar cap al pic de la Dona (2.702 m). Feia un dia clar, sense núvols ni vent. 

Fet el cim vàrem seguir la carena, tot fent al nostre pas el pic de Bacivers (2.633 m), després el de Santa Catalina (2.634 m) i el pic de Gallinera (2.663 m). Des d'aquest vàrem buscar una pala per baixar esquiant fins a Mentet. 

Les que vèiem es veien amb cornises i dretes. A la part alta la neu estava prou bé, ventada però dura, esquiable, mentre que uns metres més avall, estava humida i pesada, un malson per esquiar. Sobretot amb les cames ja cansades de tot el recorregut. Al final vàrem seguir la carena fins a trobar una pala esquiable.

Vàrem arribar a Mentet al migdia, fins al poble esquiant. Allà ens vàrem instal·lar a una Gite d'etape, on vàrem passar la nit.

L'endemà, cap a les 9, vàrem anar cap al coll de Mentet i després, seguint la carena, primer passant per un bosc ben carregat de neu i després ja a la part de dalt, en espais més oberts, fins al pic de Pomerola (2.453 m). Un cop fet el cim, enmig d'una boira fugissera i un vent insistent, vàrem anar cap al coll de Mentet, per després baixar fins a Vallter.

Aquesta baixada, tot i que no es veia el relleu del terra degut a la neu, va ser més divertida que la del dia abans, ja que la neu estava més glaçada, gràcies al fred i el dia encapotat. 

Ha estat una ruta molt divertida. El primer dia uns 13 km amb un desnivell de pujada d'uns 700 metres i uns 1.300 de baixada i el segon dia, també uns 13 km, però al revés, uns 1.100 de pujada i uns 600 de baixada. 

Montcau nevat (1.056 m)

Aquest matí, aprofitant la nevada que ha fet, hem decidit anar a fer el Montcau (1.056 m). Hem aparcat al costat de la carretera, a tocar de Sanllehí, a uns 650 m d'alçada i hem pres el corriol que va cap al coll del Llor. Avui, el corriol estava bastant brut. Molts arbustos vinclats pel pes de la neu, algun arbre tombat i sobretot, molta aigua i força neu al corriol. 

Hem anat fins el coll i des d'allà, hem agafat la bifurcació que porta fins a la canal del Llor, la mateixa que porta a la cova Simanya. Fins a la canal, no ens hem trobat gairebé a ningú, però un cop a la canal, ja hem començat a veure més gent. 

Hem pujat fins al coll d'Eres. Avui estava força nevat. Durant la pujada semblava que plogués, ja que el vent sacsejava els arbres i feia caure l'aigua i la neu que tenien a sobre. Els torrents baixaven ben alegres.  

Un cop al coll d'Eres hem acabat d'enfilar fins al Montcau. Avui, com gairebé sempre, el vent era ben fort. 

Hem pujat al cim, trepitjant neu, a on ens hem fet algunes fotos i de seguida hem desfet camí fins al cotxe. Abans però, hem parat a ganyipar un xic. 

Per sort, el vent i el fred ha fet que a dalt no hi hagués gaire gent i la que hi era, com nosaltres, s'hi estava poca estona. Un matí ben aprofitat, gaudit molt.

Tosa d'alp (2.536 m)

Avui, que tenia festa, he aprofitat per fer una escapada a la muntanya i és clar, amb les nevades dels darrers dies, no podia ser d'una altra manera. Hem anat a fer esquí de muntanya. Ara bé, ha caigut una bona nevada, d'aquelles que tardarem anys a veure de nou i la muntanya està ben encatifada. Però si bé és bonic i espectacular, també cal anar amb compte. El risc d'allaus al Pre-Pirineu era de 4/3, això es força marcat i per tant, hem decidit anar sobre segur, hem anat per pistes. 

Hem fet la Tosa d'alp des de Coma Oriola (1.960 m). Hi hem arribat d'hora i amb un cel tapat. Ens hem calçat els esquís i hem començat a enfilar-nos per la pista dels isards. Ens ha semblat que estava tancada, ja que no baixava ningú i de fet, la impressió de passar enmig de dues muntanyes curulles de neu, emboirat i tot silent, feia un xic de fressa. 

La pujada l'hem fet força ràpid fins a la pista de la Tosa del mig, on de cop, un vent ferotge ens ha anat colpejant tota la pujada. A dalt, l'antena gairebé ni es veia, entre la boira i que estava folrada de neu, al cim de la Tosa d'alt (2.536 m)

Hem fet el cim i després hem baixat fins al refugi, on hem esmorzat. 

En acabat, ha sortit el sol i hem pogut fer una baixada fantàstica. Això sí, a dalt el vent era tan fort que el semblava que unes agulles ens perforessin el cap. El dolor s'ha aturat un cop hem baixat un xic. 

Hem tret pells de foca i hem xalat un munt amb la baixada.