A la Mola ( 1.104 m. )

Avui era un dia que es presentava tapat als Pirineus i per això, hem acabat fent una sortida de proximitat. Hem anat a la Mola.

Hem deixat el cotxe a Can Robert ( 690 m.) i d'allà ens hem dirigit cap a la Miranda dels Cavalls, passant per la Necròpolis de Can Robert. Tot i això avui ens hem desviat un xic, passant per un bosc perdedor d'alzines ben ombrívol i hem acabat anant a parar a la balma de Smoc. Segurament, si haguéssim portat ni que fos un cordino, ens haguéssim enfilat per la canal, però sense punts on assegurar-nos, hem preferit tornar a la Miranda dels Cavalls i acabar de pujar per allà. 

Hem anat al capdamunt de les agulles per mirar les vistes, ja que és una bona atalaia i després hem anat fins a la Roca del Salt dels Cavalls. Tot seguit hem acabat de pujar fins a la Mola ( 1.104 m. ). Allà al Salt, hem vist els primers almesquins de la temporada. 

Després de prendre quelcom, hem baixat cap a Can Pobla directe, per una canal que ens hi ha portat de dret. 

Tot seguit hem agafat la pista direcció Can Robert però de seguida l'hem deixat per prendre la canal de les bruixes. En aquesta canal es troba l'avenc del Terròs. Un avenc poc profund que es troba a l'inici d'aquest corriol. 

Vist l'avenc, hem acabat de baixar fins a Matadepera, que entre mansions indecents, hem acabat d'arribar al cotxe. 

Puigmal de Llo ( 2.762 m.)

 Avui hem anat amb el Marc i la Gise cap a l'estació d'esquí Puigmal. Hem aparcat al final de la pista, on es pren el telecadira, a uns 1.900 metres. Des d'allà hem pres la pista que s'enfila cap a la vall del Puigmal. Hem trobat molta gent. Moltíssima. Molts anaven a fer el Puigmal, nosaltres no ho teníem clar. Feia un dia molt assolellat i hi havia força neu. Tot i això un xic crosta. 

Hem anat pujant i al final hem decidit fer el Puigmal de Llo ( 2.762 m.). És un cim fàcil i clar, només cal anar seguint la vall fins al final, fins que et trobes la darrera pala. Va pujant progressivament, primer seguint el curs del riu per al final, encarar-se a la pala. 

Hem pujat força bé. Un cop al coll, hem carenejat fins al cim. Després de coronar-lo hem tornat al coll, on hi ha un bivac on hem ganyipat. Després ens hem encarat la pala i hem baixat. 

La neu no estava massa bé. Un xic transformada. Força gruix però amb una capa un xic dura a sobre i humida i amb pols a sota. Difícil de fer girs. 

Tot i això hem anat baixant a batzagades, esquivant alguna pedra i desfent el camí fins el cotxe.

Ha estat una bona sortida, malgrat que l'esquiada no ha estat gaire bona, però l'indret és preciós i el dia, fantàstic.  

Creant confiança amb les famílies des del primer dia

Aquest mes de febrer ha sortit a la revista GUIX un article que hem escrit a tres mans des de l'escola de Calders. En ell intentem explicar allò que anem fent per tal d'anar aconseguint la confiança de les famílies i la seva participació. 

Fins ara sempre que m'havien publicat un article feia referència a activitats que havia fet, activitats d'aprenentatge amb infants, en canvi, en aquest, hi ha una part de reflexió, on amb les mestres proposem actuacions per fer de l'escola un indret democràtic i participatiu.  

A més de la part de reflexió, també fem un buidat d'algunes de les actuacions que duem a terme. És d'aquells articles que costen, perquè com a mestre sempre et sents més segur en el terreny que domines, que és la pràctica diària amb els infants, mentre que en aquest cas, es barreja allò que fem, allò que pensem i allò que desitgem.

Pic de Tarbésou ( 2.364 m. )

Aquest matí hem anat amb la Gise a fer el pic de Tarbésou ( 2.364 m. ). Si bé a la Cerdanya tot està força pelat, en aquest racó de l'Arièja, a tocar d'Ax les Thermes, hi ha força neu. A més, un cop entres a la vall, entres en un paisatge força alpí. Tens sensació d'alta muntanya.

Hem sortit des de l'estació d'esquí d'Ascou Palhières, a uns 1.670 m., pujant pel lateral de la pista. Aquí està permès fer-les servir, només et demanen que pugis arrambat a l'esquerra. 

Hem pujat fins el coll de Palhières i allà ja hem deixat les pistes. Aleshores hem anat remuntant, sobre una neu fantàstica i sense gent enlloc, cap al cim. 

Feia un dia molt assolellat i hi havia força neu. A dalt del cim però, pel vent, es veia pelat a trossos, així doncs, he decidit treure'm els esquís i acabar de pujar amb els grampons. 

Des del cim hi ha unes vistes fantàstiques, des del Canigó fins a tot Andorra i més enllà puntes altes i escarpades que sense el Marc a prop em costa de posar nom.

Després de fer quatre fotos hem anat baixant. Una baixada divertida i franca fins el coll, on m'he calçat els esquís i he gaudit de la pala que baixa directe del cim. Una pala un xic dreta i amb una neu boníssima. Ara bé, he fet un xic de flanqueig per no perdre massa alçada i després haver de remuntar, fins que ja he trobat les pistes i he acabat de baixar per aquestes tot gaudint de la fantàstica neu d'aquest indret.  

Ha estat una bona descoberta aquest cim. Si bé està un xic lluny, és molt bonic i hi ha més possibilitats per fer amb esquís de muntanya, des d'anar als llacs a d'altres cims a tocar d'aquest. Segur que hi tornaré.

Pic de Pedrons ( 2.715 m. )

 

Avui hem anat amb la Gise a fer el Pedrons. Hem aparcat al fons de la vall, on la carretera que puja a Andorra deixa un petit espai on es veuen els tancats per les vaques, més avall d'on sempre vaig i hi ha poc aparcament. 

Feia un dia lluminós, fred, però amb un sol que lluïa. 

A les 10 ja tenia calçats els esquís i la Gise les raquetes. Hem començat a enfilar seguint la traça. La neu era pols, uns 10 centímetres de pols sobre una capa dura. Ideal per a esquiar o raquetejar.

Hem pujat a bon ritme, anant a buscar el llom del Pedrons i hem deixat els esquís a sota la cresta, després del fals cim. 

Aquest cop hem fet tota la cresta de punta a punta. Hem anar a un extrem, on hi ha una corda fixe i hem començat a pujar per un terreny mixta, pedra i neu. Ara bé, tot i que hi havia algun tram gelat, la major part estava en bones condicions i hem pujat prou bé ajudats pel piolet. És una cresta bonica, amb algun tram aeri però sense dificultats.

Al cim hem fet les quatre fotos de rigor, contents perquè les vistes eren esplèndides i hem esmorzat. 

Després hem desfet camí tot cercant les pales que es veien millor per baixar. 

Viatge a València

 L'estiu passat, per cloure el curs, vàrem marxar amb els infants de sisè a València. Va ser un viatge que van preparar íntegrament els infants. Els mestres hi érem per acompanyar. Bàsicament anàvem guiant-los en els passos a fer per preparar aquesta aventura, però tot, estava a les seves mans. 

Mesos després, amb el viatge fet, vaig intentar plasmar en un escrit el procés que havíem fet i veient la feinada feta, vaig compartir aquest escrit amb l'associació Rosa Sensat. Fruit d'això, dies després, em van dir que publicarien l'escrit a la seva revista Perspectiva Escolar.

Moltes vegades he dit que és important que els mestres expliquem allò que fem, que compartim, que llegim, que reflexionem i una bona manera de fer-ho és, un cop has acabat l'activitat, fer-ne un escrit per tal de recuperar la feina feta i a vegades, aquest resum, acaba publicat. D'altres, a la carpeta de tasques fetes que només veureu un grup reduït de persones però que us ajudarà a créixer com a professionals, gràcies a la reflexió feta.  

En aquest cas, l'escrit serà potser un xic més llegit. 

La païssa dels Planell

 Si el timbaler del Bruc, en comptes de tocar el timbal, s'hagués tocat els collons, ara seríem francesos i no espanyols... Manta vegades vaig escoltar això de xic i no ho entenia... No fins anys més tard, quan voltant per aquest país nostre i fent escapades al dels veïns, vaig veure com tenien cura del patrimoni uns i altres. Segurament ara el català estaria en franca decadència, més potser, allez la France, però el patrimoni cultural, estaria ben cuidat. I és que només es pot tenir tot a gust, sent un Estat, però es veu que ara no toca. El procés ha mort, diuen, però molts estem vius i sabem que no és cert. 

I perquè ho deia? Doncs perquè fa uns dies vaig passar per la Païssa dels Planell. Una casa on de xic anava de colònies i més tard feia de monitor, aquí, a Monistrol de Calders. És una fantàstica masia amb racons molt interessants i es veu que que la torre estigui documentada des de finals del segle IX, tot i que en queden pocs vestigis, no li serveix per ser espai protegit. És clar, és una propietat privada que va anar de capa caiguda i ara, que ningú no ho vetlla i tot està esbotzat, el sostre cau, literalment, i només cal esperar que la natura faci la seva feina. Perquè en aquest país nostre anem servits de patrimoni, no en va tenim peces d'art repartides pel món... o això ens volen fer creure. 

Estaria bé que el que és part de la nostra història, fos protegit i no anés a mans d'aquells que només ho protegeixen si en treuen un rèdit econòmic. Ara bé, mentre hi anem pensant, una altra baula de la nostra història està a punt de desaparèixer. Tant de bo entre la Diputació, l'Ajuntament i la Generalitat trobin una solució. 

 

Jo els en proposo una. Restaurar-ho i fer-ne una casa de colònies, un centre de natura, un camp d'aprenentatge o qualsevol espai que doni a conèixer la riquesa del nostre país, rics no es faran, però diuen que la feina dels polítics és vetllar per l'interès comú i què més interessant hi ha que els nostres orígens?