Pic de Pedrons ( 2.677 m. )

 Avui hem anat a fer el pic de Pedrons ( 2.677 m. ). 

Hem deixat el cotxe entre el Coll de Pimorent i la frontera amb Andorra, a un espai que hi ha per aparcar i des d'allà ja hem enfilat cap al cim.

La pujada és força suau tota l'estona, sostinguda i suau fins al darrer tram, on s'enfila un xic. Les vistes són genials. 

Després, gairebé a dalt hem deixat els esquís i hem enfilat cap a la cresta. És una cresta curta i divertida. La puges en diagonal i un cop a dalt, has d'anar crestejant per assolir el cim. És curta, potser uns 50 metres, i des d'allà veus a una banda el Pas de la Casa i de l'altra la vall que baixa arran del Pic de la Mina. 

Al cim vèiem des de l'Aneto i la Pica traient el cap, al Canigó, el Carlit. Una panoràmica de gairebé 360º esplèndida. 

Fet el cim hem baixat esquiant, amb una neu fantàstica. Uns 10 cm de neu pols sobre una capa de neu dura. Un regal d'esquiada, ben gustós.

Pic Peric ( 2.690 m. )

 

Avui hem anat amb la Montse cap a Formigueres.

Hem aparcat al pàrquing de les pistes d'esquí i hem pres dos telecadires per arribar fins a la cota 2.300 m.

Allà hem seguit traça cap al refugi de Camporrells. Hi ha força pujades i baixades, i ens hem ghagut de treure i posar unes quantes vegades les pells de foca. El refugi estava ben colgat de neu, si més no la cara nord, la sud estava més neta per deixar pas a la gent que hi anés.

Des del refugi hem enfilat cap a la pala del Peric ( 2.690 m. ), fent abans un flanqueig un xic empipador, per neu glaçada, on hem vist a més d'un relliscar i caure un xic. 

La pala l'hem fet bé fins al cim, això sí, quan ja no quedàvem arrecerats, bufava força vent.

Al cim hi havia força gent, però gairebé tots fèiem un parell de fotos, ens equipàvem per la baixada i cap avall.

Hem desfet el camí per tornar a les pistes, per on després hem baixat.

Avui ha estat una sortida ben bonica, tot i que després d'haver passat el COVID, he esbufegat un xic més que de costum. 

Pic de Bastiments ( 2.881 m. )

Aquest matí hem anat amb el Marc cap a Vallter. 

De lluny els Pirineus es veien un xic pelats i allà, se'ns ha confirmat que hi ha poca neu. Bé, el Gra de Fajol està ben pelat, el pic de la Dona també, però la pala del Bastiments té força neu i el coll de la Marrana també conserva la neu.

Hem pujat pel costat de les pistes fins al peu del coll de la Marrana. La neu estava un xic glaçada. Les pells s'agafaven bé, però preveient que al capdamunt del coll la neu estaria més dura, i que alguns trams estaven força pelats, ens hem posat les ganivetes. 

Hem pujat força bé. Els esquís s'agafaven bé i la sortida, amb la cornisa habitual, l'hem pres més pel costat del Gra de Fajol, ja que sota aquesta, es veia un xic pelat i n'hem vist un que ha relliscat un tros avall. 

Des d'allà hem planejat un tros cercant la neu, que havia marxat força, però en res, ja hem pres la neu que enfila cap al cim.

No es veia massa la traça dels esquís, ventat com estava, i al final hem optat per pujar per la carena, en un terreny mixte, que ens permetia anar més ràpids. 

De tant en tant bufaven ratxes fortes de vent. Un vent punyent que ens obligava a aturar-nos i acotar-nos si no volíem perdre l'equilibri i caure. 

Trempejant les ventades hem arribar a dalt del Bastiments ( 2.881 m. ). Allà he fet la carena que porta al cim, empès de tant en tant pel vent. Al cim no hi havia pràcticament ningú. No era pas massa agradable d'estar-s'hi. 

Fet el cim, hem tret pells de foca i encarat la pala. Al principi pensava que estaria molt gelada, però no ho estava massa i de fet, era bastant uniforme, de manera que la baixada ha estat ben divertida i ràpida. 

Després, al coll de la Marrana, hem saltat la cornisa per encarar la darrera pala. De nou la neu estava millor del que es pensàvem i hem pogut gaudir d'una altra baixada fins a les pistes, on les hem pres i hem acabat d'arribar fins el cotxe. 

Ha estat una sortida molt divertida, feia dies que no feia cim amb neu i n'he gaudit. 

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

Pic de les Agudes ( 1.705 m. ) i Turó de l'Home ( 1.706 m. )

 Avui hem anat cap al Montseny. Hem deixat el cotxe a Sant Marçal ( 1.093 m.) i hem començat a enfilar cap a les Agudes ( 1.705 m.). Creuant l'aparcament hem enfilat per un corriol que anava zigzaguejant, tot pujant, pel mig d'una fageda. El terra invisible sota una catifa de fulles i el cel, cap al cim, tapat, amb una boira arrepapada a la muntanya. Tot i això teníem l'esperança que s'aclarís. 

El camí, de tant en tant s'obria i les fagedes deixaven un xic d'espai perquè ginestes verdes i pelades, ocupessin el terreny, però de seguida tornaven a dominar els faigs. 

Hem anat pujant fins a l'inici de la cresta, per Castellets. És una cresta de roca granítica, amb bones nanses i amb mà, tot i que de tant en tant, calia aturar-se per cercar el pas, que s'obre camí recte amunt. És una cresta que ens ha sorprès, perquè ens l'esperàvem més curta. És molt divertida i que li dóna un aire especial al cim.  

Hem anat progressant, fent alguna sifonada fins a dalt on el cel s'ha obert. Mentre, a sota, la boira restava arrapada al cim. De fet, amb el sol a l'esquena, hem pogut veure un espectre de Brocken fantàstic. 

Hem fet tota la pujada sols o gairebé sols, però en arribar al cim, hem trobat una munió de gent. La majoria venien des del Turó de l'Home, que es troba a una mitja hora de distància planejant. 

Després de fer el cim, hem decidit ramblejar, perquè amb la gentada que hi havia bé ho semblava, fins al Turó de l'Home ( 1.706 m. ). Les vistes des de dalt eren força boniques, tot i que el Pirineu, ben nevat, es veia mig tapat per uns núvols alts.

La tornada hem decidit fer-la seguint el GR, per fer la volta circular. Hem tornat cap a les Agudes, però abans de la darrera pujada, surt un corriol que s'endinsa a la fageda i va baixant de dret cap a la vall. De nou el terra s'ha encatifat de fulles i ha estat així fins gairebé a baix. 

Ha estat una sortida preciosa. L'entorn espectacular i de fet, un cop hem deixat la via Turó de l'Home - Agudes, ja no hem trobat a ningú.  

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

Pic de la Dona ( 2.702 m. ) i pic de Bastiments ( 2.881 m. )

Diumenge vàrem anar cap a Vallter. Vam anar un xic tard però el dia acompanyava. Feia un dia fresc a l'ombra i més calorós al sol. Al cel només quatre núvols escadussers a la llunyania excepte la boira baixa que cobria la Catalunya Nord i Occitània.

Vàrem pujar pel torrent que puja cap al coll de Mantet ( 2.412 m. ). El corriol es pren per darrera l'estació, direcció nord i s'enfila primer entre arbres però ràpidament va resseguint el rierol que baixa sense arbres.

Al coll de Mantet vàrem dubtar si anar a fer el Roca Colom, però finalment ens vàrem decidir pel pic de la Dona ( 2.702 m. ). Vàrem pujar per la carena fins al cim. Les vistes des d'allà són precioses. S'albirava, traient el cap sobre una boira arrepapada a la seva falda, el Montcau, Montserrat i més enllà el Montseny. 

Després de menjar una mica, vàrem baixar cap al coll de la Geganta i tot seguit enfilàrem cap al Bastiments ( 2.881 m. ). Un cop a dalt va començar a tapar-se, una nuvolada que venia des del Puigmal. 

Vàrem desfer camí fins al coll de la Geganta i des d'allà, vàrem agafar la pala dreta que baixa directe cap a les pistes de Les marmotes. És força dret però és una tartera que pots anar encadenant des de dalt fins a baix amb pedra força fina.

Era el primer cop després de l'operació de genoll que enfilava una tartera i la veritat, fantàstic, vaig poder córrer i saltar com feia, amb un somriure d'orella a orella, content i feliç.

Durant tot el recorregut, tot i que vàrem trobar algú, el silenci va dominar tot el matí. Un silenci que per estrany que sembli, sobretot parlant d'allà, no estava trencat pel vent, ja que no en feia. Un dia d'aquells per recordar. Un dia fantàstic. 

Comaloforno ( 3.029 m. )

 

Dissabte, amb el Marc i la Gise, vàrem anar a fer el Comaloforno ( 3.029 m. ). 

Vam sortir de la presa de Cavallers ( 1.781 m. ), creuant-la per sobre i agafant el corriol que s'enfila de dret a l'altre costat. És un corriol molt costerut, que va fent giragonses per superar alçada, entre arbres i roques. Poc després de començar ens vàrem trobar el que se'n diu el pas d'ós. Bé, de fet dos passos d'ós. Un, un pas entre roques que es passa caminant. L'altre, un pas que cal grimpar per superar un desnivell entremig de roques, com si passessis a sobre de la teulada.  

Poc a poc vam anar guanyant alçada, fins a deixar el bosc enrere i començar a trobar els primers trams de roques. Blocs grans de granit que encatifen tot el terra i que es van superant caminant per sobre tot seguint unes fites confuses entre tant rocam. De sempre, en aquests trams, m'he imaginat que en jugar amb l'equilibri, ballo amb la muntanya. 

Feia un dia fantàstic. Cap núvol al cel i sense vent. A més la temperatura era força agradable, ni fred ni calor, excepte en trams ombrívols on alguna clapa de neu resistia i la temperatura baixava força. 

Un cop al llac Gelat del Comaloforno, se'ns presentava al davant la darrera pala entre roques per arribar fins a la cresta. De lluny es veu majestuós, un paisatge selènic, sense verd, dominat per tons grisosos i algun esquitx de blanc.

En arribar a peu de cresta, vàrem enfilar per una canal, grimpant, escalant, per superar un desnivell d'uns tres metres fins a passar a l'altra banda del vessant. Allà, un corriol mal dibuixat, anava resseguint la cresta, amb algun tram més penjat que altre, per poder assolir el cim. 

Feia anys que el perseguia. Amb vint-i-pocs anys vam intentar fer-lo amb la colla, però la boira, la neu i el fred d'aquell dia ens ho van impedir. El darrer cop va ser fa unes tres setmanes, però una nevada sorpresa ens va destarotar els plans. 

Dissabte, després de dos intents, el vàrem fer i allà dalt, en aquell cim, amb les fabuloses vistes que teníem, sense cap núvol i amb bona companyia, em vaig sentir molt feliç. Feliç i satisfet d'haver fet cim. 

Sovint em diuen com és que no em costa si cal desistir d'un intent i baixar, i la veritat no és que no em costi, és que vull fer cims gaudint-los, que no vol dir sense patir casament o neguit per la dificultat, sinó sabent que les condicions són, per a mi, les bones i els riscos són els que puc assumir. 

Un cop fet el cim i ganyipats, vàrem desfer camí, aquest cop amb un sagal que se'ns va ajuntar fins al cotxe. Ves, el noi tenia ganes d'anar amb algú i a nosaltres ens va semblar bé. De fet, qui sap si mai tornarem a fer un cim plegats. Temps al temps. 

Dissabte va ser un gran dia, d'aquells que et sents feliç i regalat a la muntanya. 

Canalejant per la Mola ( 1.104 m. )

 Avui hem anat cap a Matadepera. Hem anat direcció a Can Robert, però abans d'arribar-hi ja hem aparcat, al capdamunt de la urbanització.

Hem pres el corriol que puja cap a la pista que ve de Can Robert i l'hem creuat. Un corriol costerut que s'enfila cap a la canal del Bolet. Una canal entre alzines i roures, ben ombrívola i dreta. A certa alçada hem pres el camí del Mal pas, per poder trobar la canal del Salt del cavall. 

Hem enfilat per una codoleda fins a dalt, on les vistes eren fantàstiques. Avui feia un dia clar i fresc. Un cop a dalt, després d'una petita grimpada, hem arribat al corriol que puja fins a la Mola, per darrera, on hi ha els rucs. 

Aquí ja hem trobat gent, sobretot corredors que rellotge en mà narraven en veu alta la seva proesa.

No ens hi hem estat gaire, hem baixat direcció al Morral del Drac però de seguida hem pres la canal Freda per anar a trobar el camí de la Font Solella.

Un cop l'hem trobat l'hem seguit fins al turó Panxa Contenta, on hem esmorzat. De vistes, un regal. El Morral del Drac a tocar, el Turó de les nou cabres més lluny, la Morella i enllà, el Montseny i de companyia, un sol lluent i un aire fresc. 

Poc després hem pres de nou el camí per arribar fins a la canal de Santa Agnès i pujar cap al Morral. Des d'allà hem pres el corriol que s'enfila cap a la Mola per unes escales de ferro, grimpant. 

Hem baixat un xic per anar a buscar el corriol que ens portaria al Bolet. Hem pres el corriol que passa per la Balma de la Llosa i arriba fins al collet de la Miranda dels cavalls i allà hem baixat per la canal del Bolet fins a mitja alçada. Hem decidit buscar el camí del Mal pas, per veure com era. L'hem fet i també hem intentat el camí del Mal pas de dalt, tot i que aquest ens ha semblat massa perdedor i l'hem deixat. De fet no hem vist la cadena que ajuda a passar-lo. 

Hem desfet camí per anar fins a la canal del Mal pas per pujar a agafar el corriol que porta a la Miranda dels Cavalls i des d'allà hem desfet camí, primer per la canal del Bolet i després la dels cavalls, que ens menava al cotxe.

Ha estat una sortida genial. Pel dia i per la volta. Buscant passos, resseguint corriols, enfilant canals i baixant-les, mirant racons. Sovint em venia al cap aquelles voltes que feia amb mon pare, per la Mola, descobrint racons i raconades. Moltes vegades al mateix massís i sempre per llocs diferents.