Pic de Bastiments ( 2.881 m. ), pic del Freser ( 2.834 m. ) i pic de l'Infern ( 2.870 m. )

 Avui hem anat fins a Vallter per poder pujar al pic de l'Infern ( 2.870 m.). Hem deixat el cotxe a l'aparcament de dalt i hem anat per les pistes cap amunt, fins el trencall que et desvies cap al coll de la Marrana. 

Un cop allà, ens ha semblat que el millor seria fer primer el Bastiments ( 2.881 m.) i després carenejar fins a l'Infern. La pujada l'hem fet bé, sempre amb gent pel camí. 

Al cim hem fet una aturada per ganyipar i després ja hem anat baixant fins a la collada de les comes de Malinfern. Allà surt un corriol que et mena de nou cap a la Marrana, però si careneges puges fins al Freser ( 2.834 m. ). L'hem coronat, trobant sempre algú o altre. Té bones vistes, sobretot de l'Infern.

Tot seguit ja hem perdut un xic d'alçada per enfilar cap a l'Infern. És un cim ben bonic, un gran mirador, des d'on veus el Puigmal ben a prop i més lluny el Cadí a un costat i a l'altre el Canigó. Enfront el Montseny i a la llunyania, mig amagat per una calitja tènue avui, Montserrat.

Fet el cim hem desfet un tros de camí, per flanquejar el Freser i baixar en diagonal cap al camí que puja del Coma de Vaca i no haver de tornar a fer la carena. 

Això sí, des del coll de la Marrana fins al cotxe hem repetit traça. 

És una sortida senzilla, una bona matinal amb poc més de mil metres de desnivell positiu i uns dotze quilòmetres de recorregut. Les vistes tota l'estona són fantàstiques perquè des de que puges al Bastiments, vas força estona alçat i veus els encontorns ben clars. 

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

Per les terres del sud

 Durant uns dies hem estat voltant per València.

A València? I què hi aneu a fer? Què hi ha?

Coi, quan he viatjat mai m'han qüestionat tant. València em feia gràcia. No hi havia estat i als meus fills els feia gràcia. I què caram, conèixer els Països Catanans o Valencians, tant me fa, val la pena. 

Vam marxar dimarts i només arribar vàrem visitar el Bioparc, una barreja de zoo, per allò de tenir animals, tot i que se'ls veia menys malament i Port Aventura pels decorats amb cartró pedra. No en tenen massa i no es veuen especialment rònecs. En entrar sempre tinc aquell dilema, entre el coneixement i l'absurditat de tenir uns depredadors campant al costat dels herbívors.  

A la nit vàrem anar cap al Saler, a l'Albufera. Allà vàrem trobar un càmping que dista dels de Catalunya. No cal empenyorar un ronyó per fer-hi estada. Per cert, parlant de sous, entrar al País Valencià i de peatges ni rastre. Ara, a partir de l'u de setembre aquí tampoc n´hi haurà. Ja veurem com recuperen aquests diners de Catalunya l'estat espanyol... Segur que paguem.

Bé, l'endemà, vàrem anar a la Ciutat de les Arts i les Ciències, a visitar un museu molt semblant al de la Ciència de Barcelona però potser més modern. Els va encantar als meus dos sagals. Realment està bé i després a l'Hemisferi, a veure una pel·lícula en una cúpula sobre els parcs naturals dels Estats Units. Està bé, tot i que semblava més un anunci llarg que una pel·lícula. 

En sortir, la canícula premia, vàrem anar a la platja del Cabanyal. Una platja immensa on pots gaudir de la música enllaunada i escollida del quillo del costat. Ara, és immensa i no estava especialment plena. Bé, just la distància Covid. La vàrem gaudir malgrat tot. 

La nit la vàrem passar de nou al mateix càmping i l'endemà a veure el camp del València. Per fora, que això de visitar-lo per dins és complicat. Per tant, vàrem decidir anar al del Vila-real. De fet no havíem demanat res i la visita ja s'havia fet, però en dir que érem de lluny, ens van fer la visita agrupant diferents persones que també el volien veure. Ben simpàtics els groguets. 

Tot seguit i després de menjar als voltants del camp, vàrem anar pujant cap al Delta. Aquest any hem escurçat els dies i si en principi pensàvem que hi podríem ser una setmana, al final s'ha hagut d'escurçar. 

Pujant, pujant, hem acabat a la platja de la Marquesa del Delta de l'Ebre. No sé pas, és un lloc que m'agrada i per dormir, com que els càmpings estaven a petar, vàrem anar a una àrea d'autocaravanes nova a Camarles. Un bon lloc per descansar. 

I avui, de retorn a casa. Una de les coses curioses, que suposo que a la tele en faran un documental, és que tots aquests dies que he estat per València he parlat català o valencià, digueu-n'hi com vulgueu i ens hem entès. Serà que els Països Catalans o Valencians existeixen? Probablement. 

Pic de Tarbésou ( 2.364 m. ) i estanys negre i blau.

 Fa uns dies vaig anar a fer el pic de Tarbésou ( 2.364 m. ) a l'Arièja. És un bon mirador. La sortida des del coll de Pailhères a 2.000 m. on vaig dormir. 

És un cim que corona les pistes d'esquí de Mitjanes. Un cim encatifat d'herba i ple de bestiar que córrer per allà lliure. 

La pujada és fàcil i franca. Hi ha un corriol que esborra l'herba i s'obre pas zigzaguejant fins al cim. Des d'allà es pot baixar fins als llacs per diferents itineraris. Un baixant per la carena, a banda de ponent per quedar sobre el llac blau, l'altre fins a un collet, entre el Tarbesou i el pic de la Comella de l'ós que et porta fins l'estany negre. El millor la carena, que és circular, l'altre et fa fer dos cops el mateix recorregut.

Fet el cim vàrem baixar fins al collet i primer l'estany negre i després l'estany blau. Allà, una família d'ànecs reclamava peatge, en forma de trossos de pa a l'estany. 

Feia un dia fantàstic. Al matí hi havia boira però ràpidament la vàrem deixar a sota i en arribar al llac, el bany es va imposar. Quina aigua! Fresca, agradable... 

És un cim molt trepitjat. Una volta fàcil i bonica que et permet viure l'alta muntanya. 

Després del bany, desfer el camí fins el coll i tot seguit el corriol que deixant a ponent el Tarbésou et porta fins al coll de Pailhères. 

És un d'aquells cims que m'apunto per fer amb esquís. Només cal anar amb cotxe fins a Ax les Thermes i després, depenent de la neu, pujar més o menys. Aturar el cotxe i enfilar cim amunt. 

Tuca de las Culebras ( 3.053 m. ) i Vallhivierna ( 3.067 m. )

 Fa molts anys, quan encara em creia que érem eterns i ens llençàvem a la muntanya com qui va a passejar pel bosc, vaig anar a fer amb el Lluís el Vallhivierna. 

Vàrem pujar trepitjant neu amb cotxe fins al pantà de Llauset ( 2.200 m. ) i vàrem dormir, dins d'aquest, al darrer túnel. La pujada va ser fatigosa, bonica però un xic perdedora. Vàrem arribar a la Tuca de las Culebras ( 3.053 m. ), calçats amb grampons i el piolet ben aferrat. El cim estava ben nevat. Al davant ens quedava el Vallhivierna i entremig el pas de cavall. Nevat i gelat. Amb les orelles abaixades, vàrem decidir no creuar-lo. Impressiona ja de per si, imagineu-vos-el amb plaques de gel. 

Fa uns dies vaig tornar a refer aquell itinerari, aquest cop amb la Gise que volia fer un tres mil. Un detall, portàvem el gos. La pujada no era com la recordava. Vàrem pujar per la vall que s'enfila fins al coll de Llauset. És una pujada ben clara i senzilla. El primer tram entre herba i pedres el corriol s'obre pas i després enmig d'una tartera. Ja al coll, una boira trencada anava i venia, amagant-nos els cims tota l'estona.

Un cop al coll es volta per darrera i després, de cop, s'enfila cap al cim, crestejant un xic però amb un traç ben marcat. Quan la boira s'obria, perquè feia vent, anàvem veient les fites i avançant a poc a poc. Es puja al cim de les Culebras, el primer tres mil. Allà comença el pas de cavall. Es diu així perquè molta gent el passa com si anés a cavall, amb cames penjant a banda i banda sobre una timba ben generosa. 

La boira que anava i venia ens deixava veure el pati. Una parella ens va aguantar el gos i agafant-nos amb les mans a la part de dalt i buscant peus, vàrem passar el pas de cavall per poder fer el cim del Vallhivierna ( 3.067 m. ) i tornar. 

La volta bonica és circular. Passat el pas de cavall es baixa cap al refugi i des d'allà al pantà de Llauset. Nosaltres però, vàrem haver de desfer camí. El ca, que poruc n'és un tros, va patir força a la baixada, cercant el camí adequat. Tot i això, vàrem anar tornant prou bé i a mitja tarda ja érem al cotxe.

Després de molts anys m'he tret l'espineta de no haver creuat el pas. 

Puig de Sant Marc ( 1.327 m. ) i Puig de les bruixes ( 1.390 m. )

 

Ahir vam anar uns quants de la colla cap a Sadernes ( 274 m. ). Vam deixar el cotxe allà i vàrem prendre la pista que et porta fins al pont de Valentí, al costat de la riera de Sant Aniol. Poc després d'aquest, el camí es bifurca i arribes a Talaixà, on hi queden l'ermita i el refugi sencers, i un parell de construccions mig en runes. No hi havia massa gent, un parell de grups que dormien al refugi. Nosaltres teníem clar que volíem fer bivac. Feia força vent, tot i que de mica en mica va anar afluixant. 

L'endemà al matí, avui, hem enfilat cap al Puig de Sant Marc (1.327 m. ). Puja força. Tot el camí està marcat amb marques grogues, tot i que algun tram, sobretot els de fageda, són un xic perdedors. És una pujada força ombrívola que hem fet força bé. Des del cim hi ha molt bones vistes del voltant. De fet vèiem la zona del Puigmal, Bastiments i Taga per una banda, i a tocar, tallats al mig pel Pic de les Bruixes que teníem al davant i el Coma-negra, el Canigó. Més a prop, el Bassegoda s'alçava imponent, sense gaires cims al voltant que li fessin ombra. I ja a l'altra banda, el Puigsacalm. 

Després de fer-nos algunes fotos i refrescar-nos, hem baixat fins al coll de Sant Marc on hem deixat les motxilles i hem enfilat cap al Puig de les Bruixes ( 1.390 m. ). De nou un altre mirador. Un cim preciós. De camí cap aquest, hem passat per un tros amb cards que estava ple de papallones que s'anaven alçant al nostre pas i envoltant-nos. Ben bonic.  

Fet el cim, hem pres el camí que baixa cap al coll de la Portellera. per arribar aquí hem passat un bosc de faigs. Des d'aquí es salta a l'altre vessant, a la Balma d'Uja, on comença una baixada ben dreta que et porta a l'ermita de Sant Aniol. És una baixada molt costeruda, entre alzines, faigs i teixos. El terra està encatifat de fulles i amb força pedres soltes, fet que fa que sigui un xic cansat de fer, relliscós i alguns trams a ran de timba. 

Un cop a Sant Aniol hem pres quelcom a la parada que munten els que restauren el refugi i després hem baixat ran de riera. Quan hem trobat un lloc que ens ha semblat que tenia prou fondària, ens hem banyat i ja refrescats, hem acabat de baixar fins al cotxe, a Sadernes, on hem tancat l'excursió amb un bon dinar. 

Avui, ens ha sortit una volta d'uns 800 m. de pujada i uns 1.400 m. de baixada, tot plegat fent uns 15 quilòmetres. No està pas malament amb un genoll que s'està recuperant. 

Ah, i sobretot, ens ho hem passat molt bé. Hem rigut força i hem recordat anècdotes de temps enllà. Com m'agraden aquestes sortides que munta el Marc i ens afegim amb delit. 

Monturull ( 2.760 m. ) i Perafita ( 2.753 m. )

Des d'Aransa surt una pista que va cap a Lles de Cerdanya, les altres pistes d'esquí de fons, a Cap de Reg. Entremig hi ha el refugi de Pollineres ( 2.133 m. ) on vam aparcar. Hi vàrem arribar cap a mig matí i l'aparcament estava ben ple.  

Des d'allà surt una pista que puja cap als estanys de la Pera. No cal seguir la pista, unes marques grogues, de circuits amb raquetes, tallen camí i hi pugen directament, ran de riu. En un punt, vàrem trobar un salt d'aigua força bonic. Vàrem anar pujant fins a l'estany petit de la Pera (2.303 m. ) i més endavant al gran ( 2.352 m. ). 

En un extrem de l'estany gran surt un corriol que s'enfila cap al coll de Claror ( 2.571 m. ).  Just deixar l'estany ja deixes enrere els darrers arbres i t'enfiles entre trams d'herba i altres de tartera. Un cop al coll, amb el Monturull a l'esquerra i el Perafita a la dreta, mirant cap a Andorra, vàrem decidir pujar primer al Monturull. Bufava força vent. De fet et feia perdre l'equilibri en algun tram i el Quet, el meu gos, buscava, quan paràvem un bon recer. 

La pujada al Monturull ( 2.760 m. ) es fa per la carena, seguint un corriol entre rocs que no sempre és clar, però que la pujada fa evident. El cim és arrodonit i ample, amb bones vistes d'arreu, sobretot del Cadí. Allà, en un bivac, arrecerats, vàrem ganyipar i tot seguit desférem camí per anar de nou al coll de Claror i enfilar cap al Perafita ( 2.753 m. ). A aquesta hora no vàrem trobar massa gent. El dia era força serè, excepte alguns núvols que corrien esverats pel fort vent que bufava.

Un cop al cim i després de signar i fer quatre fotos, vàrem anar cap al port de Perafita, camí franc per baixar cap al refugi dels estanys de la Pera. A l'alçada dels estanys ens aturàrem una estona a refrescar-nos i tot seguit, ja refets, vàrem acabar de baixar fins al cotxe. 

És una volta ben senzilla i alhora bonica. Amb bones vistes des dels cims i que es fa força bé, d'aquelles que gaudeixes encara que hagis fet vàries vegades. 

Montcau ( 1.056 m. )

Fa uns dies vaig anar a veure la posta de sol des del Montcau ( 1.056 m. ). A aquest cim hi he anat un munt de vegades. Moltes. De fet, durant els anys que he estat treballant a Mura, sovint sortia del poble i hi pujava corrent, però l'altre dia va ser diferent. Un parell de mesos després de l'operació del menisc, he tornat, un xic, a la normalitat. Més o menys. Encara no he anat a córrer. Amb bicicleta hi vaig gairebé des del cap de setmana després de l'operació. Però de caminar, poc. I l'altre dia em va agradar perquè em vaig sentir força bé. 

Ja sé que no és gaire el desnivell des d'Estenalles ( 870 m. ) però pujar i baixar sense patir, va ser molt.