Del carnet d'identitat

Avui, perquè encara que som república i fem república necessitem el carnet de l'Estat veí per viatjar, però res, que són divuit mesos i ja ho tenim a tocar, he anat a renovar el carnet d'identitat del meu fill. Per si de cas. Per si allò que ja tenim aquí s'allarga i volem conèixer món. Als visats posaré el que cregui, però encara em caldrà mostrar el plàstic aquell i aguantar els tabarnesos del què posa al teu carnet. Sí, que caduca no sé quan, però de moment, el faig servir i no m'atabaleu.
Bé, com deia, en anar a fer-lo, hi ha hagut una imatge que m'ha colpit. No parlo dels murals que tenen en aquella sala, de joves uniformats somrient i mostrant-se postissament afables i disposats a  ajudar, i ara, sinó els records i sentiments que se m'han desvetllat en creuar la porta.
Allà, una agent uniformada impecablement, ben armada, ens ha rebut. Mentre ella, en un espanyol perfecte i educat em demanava què volia i jo responia en un català igual de curós i cordial que tenia cita, sembla que aquí no hi ha el conflicte lingüístic que s'inventen els taronges o està latent, a la ment m'han vingut les càrregues policials del primer d'octubre.
També aquelles imatges d'uns energúmens en un autocar tot cantant un "a por ellos" i finalment una colla de sàpatres al peu d'un vaixell, no sé si el patètic Piolín o un altre, fent-se la foto al final de la jornada de repressió.
La meva expressió segur que ha mutat. He estat incapaç de fer cap tipus de salutació o gest cordial, ja que en el fons he pensat que avui, la seva afabilitat era només postissa,  doncs un any enrere, per votar, volien obrir-nos el cap, espantar-nos, acabar amb nosaltres i anihilar-nos i això, per més policia que siguis, t'hauria de fer caure la cara de vergonya. No crec que una persona pugui un dia atonyinar o animar a companys que atonyinen a votants i l'endemà rebre't amb un somriure d'orella a orella.  És fals, cínic.
Segurament poc a poc aniran sortint sentències i veus explicant la bestialitat d'aquell dia, d'aquell mes, d'aquell any, d'aquest Estat, qüestionant l'operatiu, qüestionant l'Estat, però també com tot el que passa a l'Estat, la banca guanya i excepte un arronssament d'espatlles o una disculpa forçada, res no passarà i se'n sortirant amb la seva. 
Dissabte ja ho vam veure al FAQS, on vam sentir com uns convidats explicaven les tortures que havien patit anys enrere i com, ja fos un periodista de "Okdiario" o una de "La Vanguardia", relativitzaven i fins i tot qüestionaven el relat. Un, allò de si ha passat per quelcom serà i l'altre, no m'ho acabo de creure i així, l'Estat va fent i els mitjans ho venen, mentre nosaltres anem fent paelles, figuretes o bé piulades irades.
Avui, en veure aquell uniforme, he pensat en el meu avi republicà.

Les aules d'avui

Avui he anat a una formació a una escola qualsevol. A una escola d'aules blanques amb una franja de tons pastel fins a l'alçada del pit. Com a moltes. Un toc de color per trencar tan blanc. Una aula asèptica. Neta. Impoluta. A les parets penjaven alguns cartells, molts amb dibuixos infantils. Al sostre fluorescents, d'aquells que donen aquella claror blanquinosa de sala d'hospital. Efectius. Capaços de suplir la manca de claror per les escasses finestres que hi havia i que a l'hora mantenen la fredor d'un l'espai ben il.luminat. El mobiliari, donat pel Departament, és espartà, sòlid, ferm. Pràctic. A prova d'infants. Sense massa concessions a la imaginació.
Durant anys he voltat per escoles com aquesta arreu del país, on l'eficiència guanya la batalla a l'estètica, però fa temps, gràcies a companyes que em vaig trobar pel camí vaig començar a parar atenció en l'espai i a valorar-lo. Un espai entès com un agent d'aprenentatge i amb el temps, vaig començar a prendre consciència de l'espai com quelcom que em jugava a favor, com un aliat més. Un espai que em fos acollidor, agradable, càlid i respectuós, no com moltes escoles que segur que s'assemblen a Lledoners i que  transmetia aquests valors.
Moltes escoles són impersonals, fredes i pràctiques, incapaces de despertar cap tipus de sentiment als seus ocupants, excepte la indiferència. Qui tindria ganes de tornar a un lloc on res li fos còmplice?
A les escoles els infants hi passen un munt d'hores. Hi estan gairebé més que a casa i no tenir cura d'aquest espai no afavoreix el seu sentiment vers l'escola com a quelcom propi i agradable, ans al contrari. Crea indiferència sinó rebuig.
És cert que a molts indrets, per molta imaginació que es tingui, costa de fer acollidor, però si més no, caldria intentar fer de les escoles quelcom d'atractiu, on vingués de gust estar-s'hi. I dono fe que a certes escoles, a certes aules, costa estar-hi, ja que no desperten cap altre sentiment excepte la claustrofòbia.
No ho dic per assenyalar a ningú, jo he fet un camí i he tingut sort, però sí que estaria bé reflexionar en això. Reflexionar si aquell espai on hi som gairebé tot el dia és atractiu, sobretot pels infants, perquè tenir cura de certs detalls pot canviar la perspectiva de l'educació. L'amor que posem en l'espai, pot reflectir el respecte que tenim cap a ells i potser, els serà més agradable anar a l'escola. L'espai és un aliat més, no pas un enemic.

Pic de Sayó ( 3.211 m. )

Divendres vam sortir de Manresa cap a les tres i a quarts de set ja érem als Llanos del Hospital. Negre nit i va començar a nevar.
Vam equipar-nos i vam prendre el camí cap a la Besurta,  seguint una pista nevada d'uns cinc quilòmetres. Des d'allà un corriol fins al refugi de la Renclusa on vam arribar cap a quarts de nou. Érem tres, el Josep, la Verònica i jo. El refugi no estava massa ple, de fet anàvem a aprofitar la primera nevada. És un refugi portat per uns guardes molt simpàtics.
L'endemà al matí, a quarts de sis, ens vam alçar i cap amunt. Aquest cop només anava jo amb esquís, ells amb raquetes. No hi ha prou base per anar amb esquís. La neu que ha caigut, tapa un xic les escletxes del rocam, però no té prou consistència.
Vam anar pujant fins al coll d'Alba, però dificultosament. Obrint traça tota l'estona amb força neu pols però poc consistent i sense base.
El coll d'Alba és un collet dret i estret que s'hi arriba després de fer una pala llarga.  Allà vaig deixar els esquís. L'últim tram l'havia fet amb els esquís a l'esquena i només amb els pals. La neu estava prou bé. Més d'un metre on la neu s'acumulava, però sense massa cos.
Des del coll, només amb grampons, vàrem enfilar cap al coll del Mir. A partir d'allà volíem fer un flanqueig, però es veia rocós i complicat. Mixte, neu i pedra, a part del desnivell. Vàrem baixar un xic per cercar el recorregut marcat amb fites, per anar al coll de Cordier, però al cap de poc ens va semblar que podíem pujar per una pala dreta i nevada.

Ens hi vàrem llençar. Cal dir que la pala tenia trams de més de 55 graus, tot i que la neu estava bé. Grampons, piolet i mà clavada a la neu. Poc a poc i amb alguna dificultat, algun tram on era difícil trobar peu, vam assolir la carena i des d'allà el cim. El pic de Sayó ( 3.211 m. ), Maladeta occidental.  

A la baixada, a part d'alguna pala dreta però sense dificultats, vam arribar bé i cansats al coll. Allà, uns metres més avall em vaig calçar de nou els esquís. Una baixada curta però divertida, però veient que rascaven amb pedres, vaig acabar de baixar amb els esquís a l'esquena. Cada deu passes, una enfonsada fins al genoll o més amunt. Cap a quarts de set, tornàvem al cotxe i enfilàvem cap a Manresa.
Tot i que no vaig poder fer tota la baixada esquiant, fet i fomut poc tros, m'ho vaig passar molt bé, buscant pas a les pales per pujar, baixant el tros que podia esquiar i amb la companyia. Ha estat un bon inicide temporada.

Per veure més fotos cliqueu aquí. 

 

L'esplai, el cau o el centre excursionista, tan se val.

L'altre dia, en una celebració, als urinaris vaig coincidir amb un noi. Ambdós pendents de buidar la nostra bufeta, vàrem encetar una curta conversa. No d'aquelles què tal, ja veus, aquí, anar fent, que sol encetar-se a vegades, sinó que el noi, mirant-me a la cara, em digué, jo feia de domador.
Clar, mentre estàs pendent d'encertar i no esquitxar-te, perquè a vegades pot passar, aquell comentari em deixà un xic distret. Res. Uns instants, perquè seguí i va afegir, de colònies.
De fet mai més hi havia pensat en aquell nen, ara home, però el seu comentari em va retornar de cop a la casa de colònies, la Païssa dels Planell de Monistrol de Calders, fa més de vint anys. Feia de monitor i aquell any el centre d'interès era el circ. Vàrem destinar totes les colònies a preparar una actuació de circ els darrers dies i aquell nen, em va venir de cop al cap. El recordo perfectament. Un sagal molt xic, en aquella edat que era massa gran per anar amb els petits i massa petit per anar amb els grans i esporuguit, anava amb els  grans, buscava el seu lloc a les colònies. Vàrem congeniar. Era un sagal molt maco. Res d'especial, si no fos perquè era tot cor, un xic maldestre però entranyable i cercant el millor paper, vàrem trobar el de domador. En aquell moment ens semblà una bona pensada, perquè seria una manera de que se sentís realitzat. Mai més hi he pensat.
L'altre dia, urinari a tocar, em va dir de com li havia agradat i com s'ho havia passat de bé allà i del record que en guardava. Allà mateix vaig trobar altres nois que havíem portat de colònies i en parlàrem.
De fet, vaig veure que l'emprempta que vàrem deixar encara perdura i que una activitat que fèiem perquè ens agradava i ens ho passàvem bé, feia els estius d'alguns infants, més ric i alegre.
Amb el temps, me n'alegro que un dia el bon amic Marc em proposés d'entrar al món de l'esplai perquè encara avui, més de vint anys després, encara em dóna alegries.
Per això, quan algú m'ho demana, li recomano de tot cor, que entri a un esplai, un cau o un centre excursionista, perquè el que rebrà si és infant i donaràs a més si ets noi, és un aprenentatge de vida, que t'acompanyarà sempre més i et conformarà com a persona. Si més no vull pensar que sóc com sóc també per aquella època fent de monitor.

Bon dia del genocidi

Avui és un bon dia per constatar el tarannà de molts polítics espanyols, d'aquells que ens titllen de tot als independentistes.
Avui veurem líders polítics que es diuen demòcrates i moderats, onejar la bandera del patriotisme més ranci defensant una data indefensable, tant, que era vista amb bons ulls per l'eunuc de veu aflautada per la gràcia de Déu, tot i que va canviar el nom poc clar de la festa per dir-ne de la raça, perquè com bé canten ja certs líders esvàstics, no tenen complexes. El BOE busca amorosir el nom d'aquesta efemèride usant una retòrica incomprensible per amagar l'origen d'aquesta festa, on se celebra, no ja l'arribada d'en Colom a Amèrica sinó per extensió, l'extermini de diferents cultures i l'espoli de les seves riqueses. Vaja, al que ens tenen acostumats, però en comptes d'avarar vaixells per anar a altres països a fer la guerra, es queden aquí. Ai no, que els vaixells encara els usen per sotmetre pobles, però abans eren galions majestuosos i ara són vaixells de la Warner.
Avui la casta política sortirà al carrer amb el braç lligat a l'esquena, no se'ls disparés enlaire amb tantes emocions a flor de pell i passejarà orgullosa tot ventant-se de l'aniquilació d'un poble menys modern, més innocent, feble i fàcil de derrotar, amb els forts, els anglesos o els francesos per exemple, mai pogueren, d'aquí la mostra de força, per amagar la seva veritable feblesa.
Per tant, avui treuran pit, com els legionaris, forts de braços però d'encefalograma pla, a reivindicar un poder que només han tingut puntualment, però que el temps, savi conseller, els ha pres per tornar-los al seu lloc.

L'aquari

Sóc dels mestres que encara s'emocionen a l'aula. Dels que quan veu els infants captivats i intrigats, nota com el cor se li expandeix i valora aquets moment per sobre de tot, com un regal per a tot. Són el perquè de tot plegat.

Fa dies que intentem tenir un aquari a classe. Dic intentem perquè, de moment, tots els peixos que hem posat, comprats a botigues especialitzades, han acabat morint i és depriment. Tot i que de tot se n'aprèn.
Avui però, hem anat a la riera que hi ha a tocar de l'escola, a poc més de cinquanta metres de distància i hem agafat alguns animals per portar-los al nostre aquari. Entre ells, hem agafat algun peix que sembla que s'està adaptant bé a l'espai.
En deixar-los a l'aquari, un préstec temporal perquè només els tindrem uns dies i després els retornarem a la riera, els infants s'han transformat. Han mutat. El seu interès per aquests s'ha tornat real, viu i han centrat tota la seva atenció en aquests animals. Primer intentant identificar-los, després preguntant-se per la millor manera de tenir-los.
Els ulls, altre cop, altres vegades ho he vist però no em deixa de sorprendre ni agradar, els espurnejaven i la seva il.lusió era aclaparadora. Moments com aquests, quan veus aquest interès real i que té la virtud de fer desaparèixer el temps, esdevenen els motors per fer de la feina quelcom més que un treball, una passió, perquè veus que aquells infants han fet un pas de gegant i estan motivats, interessats, encuriosits i per sobre de tot, se'ls veu feliços d'estar allà, descobrint, aprenent sense ser-ne del tot conscients, immersos en un món màgic de descobertes.
Dies com avui, que connectes amb l'interès real, fa que ser mestre sigui màgic i tingui sentit. Altres vegades serà per qualsevol altra cosa, però avui, ha estat per això, pel contacte amb la natura.

Per un primer congrés d'Educació Pública a Catalunya

 Dissabte vaig anar a una trobada de mestres d'arreu de Catalunya per informar-me sobre el Primer congrés d'Educació Pública a Catalunya  en representació de l'escola.
Diferents escoles del país fan d'impulsores d'aquesta proposta, però és una proposta horitzontal, és a dir, és una proposta que s'ha de construir des de les diferents escoles i entitats que s'apuntin a l'organització d'aquest congrés. La iniciativa ha sorgit d'escoles vinculades a la Xarxa 0-12 de la Federació de MRP - Moviment de renovació pedagògica- de Catalunya i un cop feta la proposta, comparteixen el testimoni amb totes aquelles escoles i entitats, que juntament amb elles, s'embarquin a l'organització d'aquest esdeveniment. De moment, en aquesta trobada hi eren representades unes cinquanta entitats, entre escoles, instituts, moviments de renovació pedagògics, centres de recursos i altres ens vinculats amb l'educació.
És un espai per debatre i per donar valor a l'escola pública, per fer-la visible i marcar uns objectius comuns com a model de país.
De moment tot està a les beceroles, perquè la planificació del congrés ha de ser una aposta dels participants i són aquests els que han de determinar la direcció de l'acte, així com el format o bé els objectius.
La trobada, feta a Barcelona, va començar amb una pluja d'idees sobre determinats aspectes referents al congrés i per extensió a l'educació. Tot seguit, en grups, vàrem fer unes dinàmiques per debatre, en format més petit, els temes proposats i treure'n unes primeres conclusions. En acabar, això es va compartir amb la resta d'assistents. De moment només va ser una primera pinzellada, però va ser força enriquidor poder compartir les diferents visions que tenim tots plegats.
Poc a poc s'anirà bastint aquest congrés on totes les escoles públiques hi són benvingudes, i necessàries, per aportar el seu granet de sorra, per compartir i pensar en l'educació del país.
Aquells centres que estiguin interessats en participar en l'organització del congrés, s'hi poden afegir tot seguint aquest enllaç.
Som-hi, que tots som necessaris!