Costa Pubilla ( 2.056 m.)

Avui hem anat a fer el Costa Pubilla ( 2.056 m.). Passat Ribes de Freser, direcció la collada de Toses, a l'alçada de Planoles hi ha un trencall que porta a Nevà, on hem aparcat. De fet més amunt no es pot anar. Estava tot ben blanc.
Hem pres una pista nevada que pujava fent ziga-zagues cap a la muntanya. Està ple de traces.

Hem anat seguint les traces fins al coll, on el vent havia deixat clapes sense neu. Al coll però, en comptes de pujar cap a l'esquerra, hem anat cap a la dreta, on es veia un cim pelat d'arbres i que semblava el nostre objectiu. Ara bé, un cop a dalt hem vist que hem fet un altre cim, l'Emperadora (1.956 m. ). Tota la pujada l'hem fet sota un sol lluent i al tram de dalt, ben ventats. En sortir al coll hem vist que al sud, uns núvols negres ho cobrien tot. De fet, baixant en cotxe ens ha enxampat una tempesta de neu a l'alçada de Sant Quirze de Besora. La carretera en poc temps ha quedat ben blanca.
La baixada amb esquís des del cim ha estat poc lluïda. Una baixada amb neu crosta, pesada, d'aquelles cansades i que dificulten els girs. No ha estat una gran baixada, ara bé, el lloc és ben bonic.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

De colònies

Fa temps que vaig de colònies. Diria que des dels setze o disset anys de monitor. Abans de nen, des dels set o vuit anys. I des d'aleshores, gairebé cada any hi he anat. Al principi eren llargues. De fins a quinze dies. Ara ja no, com a molt tres o quatre dies. Alguns cops a la muntanya, d'altres a la platja i d'altres de viatge. Com a mestre a vegades amb monitors i d'altres sense. I les edats molt variades. Hi he anat amb nens de llar d'infants, rutes amb adolescents, colònies per nivell a algunes escoles i d'altres per cicles. Les darreres, d'escola. Infants d'infantil fins a cicle  superior barrejats. Fent pràcticament les mateixes activitats, buscant un punt en comú entre tots i aquestes, barrejades, esdevenen també especials. Cada sortida amb infants té quelcom d'únic perquè es creen uns vincles i unes complicitats sòlides, que ajuden a conèixer-se i a la llarga a poder establir aquella relació que permet tenir confiança i ajudar-se.
En el món dels mestres també n'he conegut molts que vénen del camp de les activitats del lleure i amb aquests, es fa fàcil fer colònies, perquè parles el mateix llenguatge, perquè amb la mirada ja t'entens i perquè, encara que cadascú tingui la seva manera d'actuar, aquesta té una base sòlida i treballada.
Ahir vàrem tornar de colònies d'escola i tot i arribar molt cansats, ja que ets present les vint-i-quatre hores del dia, és un esforç que val la pena. Perquè tens una altra visió dels infants i ells de tu. T'han vist fer l'indi, menjar amb ells, riure, mostrar-te cansat... i això et fa més proper als seus ulls i aquesta proximitat et permetrà apropar-t'hi i acompanyar-los en el seu camí. A establir aquell vincle que et farà company de viatge.

Bastiments ( 2.881 m. )

Aquest matí hem anat amb la Montse a fer el Bastiments ( 2.881 m. ). Hem aparcat a l'aparcament del mig de les pistes de Vallter i hem baixat a peu un xic fins a prendre el corriol que puja fins al refugi d'Ulldeter. En sortir del cotxe, aquest marcava sis graus sota zero. A més a més feia molt vent.
Quan hem pres el corriol del refugi, el vent ha desaparegut, ja que és un camí que passa enmig d'arbres. Pujant hem trobat molta gent. Molts amb raquetes, alguns amb esquís i d'altres amb grampons.

A partir del refugi la gent ha anat separant-se. Uns s'han quedat al refugi i d'altres han anat cap al Gra de Fajol per fer alguna canal o altra i la resta cap al Coll de la Marrana.
A partir del refugi hi ha pistes i tot està més destapat, per tant, hem tornat a sentir el vent amb força, ràfegues que et feien perdre l'equilibri.
Hem anat pujant per pistes fins que hem pres el camí que va directe cap al coll de la Marrana. El vent portava boira i ens l'anava amagant. L'hem pujat força bé, però a dalt, el vent cada cop ha estat més fort i constant, fins que no hem arribat a peu de la pala del Bastiments.
A partir d'aquí la traça s'enfila constant, fent ziga-zagues per suavitzar el pendent. Feia temps que no feia tantes voltes Maria. De tant en tant ràfegues de vent ens venien de dalt, escopint-nos de la pala. Per evitar-ho ens acotàvem tot inclinant-nos cap a la muntanya.
Un cop a la creu el vent ha bufat de manera constant i hem anat carenejant, sentint a la cara la neu repicar-nos, fins al cim.
Feia molt fred. Moltíssim.

Tornant a la creu hem tret les pells i hem iniciat la baixada. Una baixada molt divertida. La pala del Bastiments és força dreta i ample. Ja al coll hem dubtat uns instant per on baixar, ja que el vent fa cornises dretes, però cercant hem trobat un pas franc.
A partir d'aquí una baixada fàcil, ventada, amb bona neu i agradable.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

Més lluny, cal anar més lluny...

No entenc pas res i com deia aquell, sóc pas mestre jo, o sí, però d'entendre, res de res. Perquè els discursos abrandats, les presons mai seran prou per a tots i la història ens jutjarà que deien, ha deixat pas al tactisme ancestral. De nou comencem a fer càlculs i a comptar, tot preparant una tàctica en previsió del que farà l'altre, però l'altre, farà tot allò inimaginable per anorrear-nos. I ho sabíem. Van matar milers de persones en una guerra i mai han demanat perdó ni buscat els morts de les cunetes. Per tant, la sorpresa és sorprenent en si perquè no hauria de sorprendre el que ha passat.
Fer el pas i posar-se al davant hauria de ser a consciència,  sabedors que els caps visibles durant un temps deixaran de ser prioritats quan la tàctica ho requereixi. Ara bé,  seguim allà, confonent la lluita a curt termini per la lluita a llarg plaç, canviant l'objectiu de tots per una restitució que, si no s'hagués començat res no caldria, però de fet es va començar per anar més enllà i no més enrere. Vull dir que les energies haurien de destinar-se totes construir a la República i res més. La resta, després.
Un altre aspecte que em sorprèn és que si bé ens sabem sobirans, actuem com a súbdits i si bé temporalment podem patir una repressió ferotge, injusta i despiatada a nivell individual, a nivell col.lectiu som prous per poder aguantar el cop i avançar, perquè si reculem o mostrem feblesa, tots els mecanismes que estan en mans del govern central i que usa barroerament i de manera partidista, acabaran enfonsant-nos. Sabem que mai deixarà al poble català decidir, malgrat siguem una majoria que volem la independència o per això i per tant, si ens creiem l'objectiu, hem d'actuar com a éssers lliures i desobeir. Actuar amb plena sobirania. Mostrar-nos amos del nostre destí i ignorar certs requeriments de personatges manipulats per un govern de moral qüestionable o sermons de rèmores del passat que viuen a cos de rei sense fer res i instruint-nos sobre una realitat social que desconeixen.
Si som sobirans hem d'actuar com a tal i fins que no ho fem, ningú ens creurà i per tant seguirem sent un afer intern i lluitant per no desaparèixer.

Pedró Quatre dels Batlles ( 2.384 m. ) i Gespeguera ( 2.332 m. )

Aquest matí hem anat a fer el Pedró dels Quatre Batlles ( 2.384 m. ), al Port del Compte.
Ens hem trobat a Manresa, el Josep, el Marc, el Bernat i jo i des d'allà hem anat fins a l'aparcament del Sucre de les pistes d'esquí del Port.
Anant cap allà es veien alguns estels, no estava massa tapat i de fet, a l'aparcament només es veien alguns núvols alts, però el cim estava ben emboirat.
Hem sortit del Sucre cap a les nou i hem enfilat ran de pista fins el primer telecadira. Allà hem pres una pista que marxava cap a la dreta fins uns 200 metres, perquè just al revolt, es pren un corriol que entra al bosc i s'enfila cap a la carena. Els trams oberts, el vent es feia notar, però dins del bosc o arrecerats per la muntanya, el vent s'aturava de cop.
Hem anat pujant fins a un collet, sortint del bosc i des d'allà, a un altre coll més ample, d'on vénen els que surten de l'Estivella.

Pujant altre cop, ens ha començat a nevar un xic, que amb el vent, era neu granulada que ens picava a la cara fort. La solució, ben tapats i capcot.
Hem seguit la carena fins al punt més alt per després, de nou baixar per fer l'última pujada. Si bé normalment ens desviem un xic, per pujar suaument, aquest cop, seguint les traces, hem pujat de dret. De fet la cornisa que es veia no era massa gran. Dalt del cim el vent bufava fort, tant que s'ha destapat un xic.
Un cop fetes les fotos, hem baixat per la carena per anar a fer el Gespeguera ( 2.332 m. ), un cim que sabia que hi era però que de fet, no es veia gens. Hi hem arribat i ens n'hem adonat pel munt de pedres que el coronen.
Després d'aquest hem desfet el camí per tornar al cotxe, això sí, passant per la Bòfia, un avenc que hi ha a peu de pistes.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

Fills d'un sistema educatiu

Fa força anys que sóc mestre. He estat acompanyant infants des de la Llar d'Infants, quan estava a la llar "El coral" de Castellar del Vallès fins a batxillerat donant classes a Psicovallès, en el seu procés d'aprenentatge.
N'he vist de molts. I una de les coses que em sorprèn més, és que en general, molts dels pares i mares d'aquests infants, se les veuen i desitgen per acompanyar-los en aquest procés. Molts voldrien ajudar-los. Ensenyar-els-hi allò que no saben. Però no poden. Se senten superats, incapaços. Malgrat haver passat quan eren infants hores a l'escola, malgrat tenir professions variades i molts exitoses, es troben que són incapaços d'ajudar-los a resoldre certs problemes. Moltes vegades matemàtics, ja sigui perquè fa temps que no s'hi troben, ja sigui perquè aleshores els costà comprendre aquells mecanismes que automatitzaren i això, aquest fet, és una constatació d'un fracàs. D'un frau. Perquè és increïble que gent que ha tingut més o menys èxit a la vida, que ha tingut una escolaritat continuada, que se'n surt en el seu camp d'acció, sigui incapaç d'ajudar als seus fills en problemes que haurien de ser de coneixement general i aquesta mancança, aquest error, només cal atribuir-lo a un sistema educatiu. A una manera de treballar que era com un corró, que anava endavant i aquell que era incapaç de saltar-lo o flirtejar amb ell, era esclafat.
Una època en que els aprenentatges eren lineals. Calia aprendre i d'una manera, ja fos memorístic o bé repetitiu i el veritable coneixement, la comprensió, era arraconada en favor d'uns resultats immediats però efímers i a dia d'avui, ens trobem molta gent gran que té dificultats per fer una divisió, restar de manera efectiva o bé jugar amb porcentatges i potències.
D'ells, d'aquella època, potser hem d'aprendre que un aprenentatge perquè sigui real, cal que sigui significatiu i això només s'aconsegueix si allò que s'aprèn es fa des del cor i deixant de banda la memòria, per aprendre a entendre, a preguntar-se i interrogar-se sobre allò que es té al davant, però aquest aprenentatge és més costós, perquè no es basa en repetir una sèrie de resultats sinó en improvisar i experimentar. En equivocar-se i permetre's l'error, sense presses, només desitjant el coneixement per aquest.
D'altra banda potser cal especificar que durant la República això canvià. L'educació canvià, però durà poc i amb el nou règim es potencià l'aprenentatge memorístic i neutre a aquell que confrontava idees, coneixements i obligava a argumentar i pensar per un mateix. En definitiva a raonar.

Corrent sota la pluja

Feia dies que no sortia a córrer amb pluja. De fet, feia dies que no plovia.
Aquest matí, quan he sortit, feia un plugim suau, però que de totes maneres, al principi, era molest, venint com venia de l'escalfor de casa. Però al cap de poc, quan t'acostumes al regalim de gotes fredes  i grosses cara avall, comences a gaudir del moment. Les sensacions es multipliquen. Perceps cada trepig en la seva plenitud. El soroll en trepitjar el sòl moll, l'aigua que es desplaça i els esquitxos que et toquen a les cames nues.
En entrar al bosc, les gotes s'esmorteeixen, així com el soroll, que s'emmudeix. Només gotes grosses, que s'han format per la unió del petit plugim constant, cauen amb un soroll intens.
En sortir del bosc de nou un soroll constant, suau. La respiració se sent molt més. Els esbufecs acompanyen cada passa. Acompassats i no n'ets conscient fins que un so diferent et desvetlla.
Avui ha estat en passar al costat d'un camp de colza. Les seves fulles noves, amples i dures, esdevenen altaveus i el so de les gotes que cau s'amplifica. Sembla que de cop plogui més, però en el instant que deixes el camp enrere, el so s'atura, fins al proper camp de colza.
Altres sons també es fan més presents, com de nit. Un cotxe llunyà que escampa aigua amb el seu pas tot fent l'efecte Doppler, l'ocell que s'envola i avisa als companys tot cantant que cal marxar o bé el torrent que sempre està sec i que avui, després d'hores de pluja, baixa alegre. Alegre i un xic enterbolit dels residus que porta, per la manca de costum.
Córrer amb pluja, si superes la mandra que fa, és divertit, és una experiència que et desvetlla i obtens sensacions noves.