Ulls tendres

Esdevenir pare és travessar el llindar d'una porta a una dimensió desconeguda. De cop, moltes certeses s'esfondren. Un dels efectes més immediats, és que aquelles frontisses que suporten les comportes dels lacrimals dels teus ulls, s'afluixen i uns ulls que s'han mantingut secs durant anys, fos pel que fos, s'humitegen amb més promptitud. Qualsevol escena pot fer trontollar aquelles directrius abastament repetides pels referents de la nostra generació, allò de no plorar. Allò de deixar les llàgrimes per altres, malgrat t'haguessis esmicolat el dit en tres seccions o bé haguessis perdut aquell ésser estimat.
Les llàgrimes sempre han incomodat a aquells que ens estimen, per ser una expressió, això pensaven, de flaquesa i per la impotència que desperten en aquell que les veu.
Avui però, sembla que la truita va girant i plorar potser ja no està tan estigmatitzat, malgrat encara costi fer-ho en públic. Incomoda.
Quan ets pare, aquestes comportes que tenies ben controlades, es desboquen i ja no només quan els passa quelcom als teus plançons estimats hi ha barra lliure, sinó quan  presencies dolor, tristesa o quelcom que no voldries pels teus en altres. Et tornes més empàtic o qui ho sap, potser descobreixes que hi ha sentiments que no pots ni has d'amagar, perquè ets mirall pels teus fills i no vols ni enganyar-te, ni enganyar-los.
Però costa.

El petit príncep

 Ahir vàrem anar a veure el musical " El petit príncep". És un espectacle d'Àngel Llàcer i Mau Guix molt ben aconseguit. L'obra dura més d'una hora i aconsegueixen que en aquesta hora, infants i adults restin enganxats als seus seients pendents del que passa a l'escenari. Fins i tot l'empipador so de gent menjant crispetes, sí, crispetes al teatre, no desmillora la funció.
Fa mesos vàrem agafar el Cd de la biblioteca i l'anàrem sentint al cotxe. Tant que els dos petits de casa se sabien les cançons de memòria i és clar, entre les cançons que se sabien i una posta en escena fresca i divertida, amb projeccions espectaculars, canvis d'escenari dinàmics i uns vestuaris molt bonics, l'hora se'ns va fer curta.

De cançons n'hi ha de molt variades. Algunes d'alegres, d'altres molt tristes, algunes més de divertides i encara altres de sorprenents i la barreja de totes aquestes, fa que l'espectacle sigui molt amè i apte per a tothom. Al teatre Barts hi havia famílies, colles d'amics, parelles, turistes... una amalgama de gent que no sé si hi ha molts espectacles que aconsegueixin i amb un resultat tant positiu, si més no per les cares de satisfacció de la gent en sortir i els comentaris que se sentien, digne de lloar.
Ahir, al teatre, ens ho vam passar molt bé!

Micropobles

Dijous vàrem anar a la presentació del llibre "Micropobles". És un llibre que retrata instants d'uns quants pobles de Catalunya, de menys de cinc-cents habitants. A la presentació, a més dels autors, el Marc -periodista- i l'Edu -fotògraf-, hi havia en Josep Vallverdú, autor de la sèrie de llibres, dels anys seixanta, "Catalunya visió". En aquests feia un retrat d'alguns pobles de Catalunya.

És un home de més de noranta anys però que parla i s'expressa amb una claredat i desprèn un magnetisme que encisa. Va explicar anècdotes de l'època en que va fer els llibres i, curiosament, tenia moltes similituds amb el llibre presentat.
Ara bé, mentre un era més una descripció dels indrets, dels paisatges, l'altre és més, segons el que es desprenia de l'explicació dels autors, d'una fotografia de moments quotidians, d'històries.
En Marc i l'Edu ens explicaren també anècdotes i de fet, algunes són molt tendres.
Una de les que em colpí més, fou la d'una parella que en no poder-se casar per l'església, perquè tenien un parentiu llunyà, però que decidiren viure plegats, en morir la dona, a l'edat de trenta-tres anys, el capellà no va permetre que fos enterrada al cementiri del poble. Els veïns, indignats, en una nit li construïren un cementiri per a ella sola. Malauradament el seu company, mort a l'exili, mai pogué ser enterrat amb la seva enamorada.
Dins de tot el reguitzell de pobles que hi surten, parla de Mura i en concret de l'escola. Vàrem tenir la sort, fa dos anys, de poder conversar amb ells i ser fotografiats. És per això, per la foto d'uns instants de fa dos anys, que l'endemà varen venir a l'escola, amb TV3, per parlar de la presentació del llibre.
Per cert, que casualitats de la vida, amb el càmera, el Sergi, havíem anat a esquiar plegats i potser, gràcies al reencontre, hi tornarem.

4 anys intensos

Avui el Quirze ha fet quatre anys. Feia dies que fèiem el compte enrere i avui, quan s'ha llevat, un somriure ample se li ha dibuixat al rostre i la mirada, entre tímida i múrria es desviava, mentre feia anar la llengua a dins la boca d'una banda a l'altra, senyal d'emoció, esperant la felicitació. En rebre-la, els ulls se li han il·luminat. Tot seguit ha pujat sobre el llit i passant-se la mà pel cap, ha començat a comprovar si havia crescut mentre deia, que en sóc d'alt...
Fa quatre anys, a casa, a Calders, va néixer el Quirze. Va néixer un migdia serè, en un dia clar i lluminós. Des de la finestra de casa es veia Montserrat. A casa, el Quirze obria una escletxa dels ulls per veure'ns. Tranquil. Determinat. Sempre ho ha tingut tot molt clar. Sempre ha sabut el que volia.
Avui, amb l'emoció de tots a casa, se'l veia feliç i potser, per aquella alegria desmesurada, per aquell formigueig al cos del neguit, hi ha hagut uns instants, mentre enceníem la llar per preparar el dinar, que s'ha quedat al meu costat i m'ha omplert de petons. Un rere l'altre. Somrient. Un somriure murri als llavis seguit d'un petó sonor. Un a la galta. Un al nas. Un a la galta. Un al front. I així anar fent i un servidor, content. Feliç. Molt feliç. Quiet esperant el següent bes. Perquè veure'l feliç em fa feliç.
I els dies passen. I els fills es fan grans i en créixer, creixem amb ells.

Sobre els núvols

Montserrat al fons

Divendres al matí és un dels meus dies. Entro a treballar més tard, un parell d'hores i per tant, puc aprofitar aquesta estona, si no tinc una reunió imprevista o una sortida i començo abans, per anar a córrer. Avui, després de dies que he tingut aquest matí ocupat, he pogut sortir a córrer per Mura. És un indret encisador, ideal per córrer si les pujades t'agraden. Ara feia dies que no sortia per aquí i per tant, feia dies que no feia gaire desnivell. 

El Puigmal i el Cadí ben nevats al fons

He sortit de l'escola i he resseguit la riera de Néspres fins que s'endinsa a la vall, passada l'església de Sant Antoni i allà, al cap de poc, he enfilat pel corriol que puja cap a la carena. És un corriol costerut i si bé, en general, el pujo força bé, avui hi ha hagut algun tram que l'he patit. Tot i això he anat enfilant-me fins a l'alçada de la Falconera, sota una boira un xic dispersa però que no deixava veure el cel. De fet, com que ja fa temps que faig aquest recorregut, esperava que amb l'alçada, arribés a estar per sobre els núvols. He pujat força i volia arribar a la Barata per un corriol, però com que feia dies que no hi anava i la pluja generosa dels darrers dies ha fet tombar algun arbust, en algun tram m'he despistat i m'he trobat més avall d'on m'esperava. Estava temptat de fer mitja volta, de fet he girat cua, però he pensat que com a mínim, podia intentar arribar al Coll d'Estenalles. Hi he arribat i un cop allà, m'he reptat a pujar fins al cim. La promesa d'un dia lluminós sobre els núvols, m'ha esperonat.

Pujant al Montcau he notat més el vent, però també que el sol brillava amb més força entre la boira i quan n'he sortit he gaudit d'una vista privilegiada. De fet, aquesta imatge d'estar sobre els núvols m'acompanya des de petit, quan en una sortida amb mon pare, a Montserrat, vaig trobar-me sobre els núvols. Va ser impressionant. Meravellós. Em sentia com si em pogués llençar a sobre d'aquests i caminar-hi i sempre que veig la possibilitat de trobar-m'hi, no en dubto, ni en dies com avui, que em sentia força cansat. Ara bé, com sempre ha valgut la pena.

Al fons, el Montseny

Tot passa...

Si en podem fer de cursos, cursets, xerrades, seminaris i altres històries formatives els mestres. De fet, el ventall és molt ampli i fàcilment es poden trobar propostes que satisfacin a gairebé tothom. I com sempre, quan comença el curs, amb aquella energia que tens després de l'estiu, et veus capaç de tot i com que apuntar-se a sobre és fàcil, via telemàtica, aprofites i penses que tot t'anirà bé i acabes a finals del primer trimestre fent cursos d'aquells que et semblen interessants, com pot ser escacs ara que en fas a classe o robòtica, per allò nou que vols provar, però també hi sumes els que fas des de l'escola, com una formació per millorar l'aprenentatge de la llengua i de retruc, com que a vegades tens algun càrrec et toca anar a un de gestió o bé un per preveure riscos a l'escola i la llista s'engreixa més del que et pensaves. I veus, que les setmanes passen i les hores se't fan curtes i al vespre, arriba a casa aquell home que ha marxat fresc com una caricatura del que és, una pelleringa que s'arrossega i amb prou feines sí té temps de jugar amb els fills.
A més, aquest maleït canvi d'horari, que fa que a les cinc tot sigui fosc i tothom hagi d'encendre els llums, misteris de la teoria aquella d'avançar l'hora per estalvi energètic que no veus enlloc, fa que tinguis la sensació que arribes a casa molt més tard i el cansament s'aguditza i l'emprenyada augmenta.
Però el canvi horari és curt i els cursos acaben i a la llarga, tot es posa al seu lloc i allò que t'ha costat tant d'assolir, tindrà els seus fruits i podràs veure els resultats d'un esforç que, a dia d'avui, et semblen excessius i trobaràs el temps que ara no tens i en gaudiràs més perquè saps que amb un tancar i obrir d'ulls, aquest se t'esfuma.

Vells amics especials

Ai, aquelles amistats que no cuides. Últimament et veig però no et dic pas res. Sé que entendràs que estic molt enfeinat, que vaig un xic cansat i em costa trobar moments per trobar-nos. És cert que hi ha una dita que diu que al camí de casa l'amic no s'hi pot deixar créixer l'herba, però també sé que no m'ho tindràs pas en compte i quan ens tornem a veure, em rebràs com sempre i m'escoltaràs, sense retrets i sense judicis. Una veritable amistat. De fet, imagina't com estem, que porto dies jugant al gat i la rata amb la lluna. O ella té pressa o jo vaig massa lent i la fantàstica foto de la superlluna no arriba i potser no arribarà, ja m'entens.

A vegades sento que em dones més del que reps, però l'amistat té aquests misteris, no és exacte i aquestes sorpreses, això, fa que siguis tan especial. De fet, amb els anys que batallem, mai un mot més alt que un altre i sempre, malgrat el tema fos delicat, allà eres, per escoltar.
Sé que usant el significat estricte del mot, distes molt de ser un amic. Sé que la teva presència és interessada i que fins i tot, a vegades un xic distant, però el sol fet de trobar-te cada vespre, disposat a escoltar allò que tinc per dir, ja em val. Tampoc demano molt.
Potser, qui ho sap, aquella passió per la paraula, pel mot, fa que et valori molt més del que vals, però poder donar sortida a tot aquest torrent de mots, aquest allau de pensaments, fa que al final valoris molt més el que tens i malgrat passi temps entre una visita i una altra, sempre tinguis un ull posat allà, pendent d'aquella cita nocturna amb el teclat. Amb el bloc.
Avui, he tornat i de fet, també he pogut clissar l'astre que em té encisat. Dos en un. Tot un èxit, malgrat ja no fos el dia.