Una altra escola... un xic decebedor...

Ahir vaig veure "Una altra escola", un documental de TV3, referent als nous models d'escola, nous models educatius. La idea és lloable, que un diumenge al vespre parlin d'educació a la tele del país és envejable i ajuda a reflexionar i a pensar sobre el model educatiu que volem pel país i més ara, en un moment de canvi.
Ara bé, tot i que celebro la decisió de TV3 -segurament a moltes llars es va parlar d'educació aquell vespre- no comparteixo massa el format del programa... i anem a pams.
Primer, a l'hora de seleccionar els centres innovadors, d'això anava, de centres amb metodologies innovadores. Crec que la proporció entre centres públics i concertats apareguts al programa, no s'ajusta a la realitat. Si no m'erro varen sortir dos de cada, un institut i una escola pública i el mateix de privada i la proporció real no és aquesta. La concertada-privada estava sobre-representada.
Cal afegir que d'escoles públiques innovadores n'hi ha moltes, moltíssimes, com també, encara que menys, de privades i potser caldria haver fet una selecció més curosa. Sobretot varen mostrar només un model privat innovador. D'institut públic en sortia un d'alta complexitat i això em fa pensar que potser el documental tenia certa intencionalitat, ja que la contrapartida del privat eren flors i violes. Segur que podem trobar dos instituts que s'assemblin més, amb un públic més proper per poder comparar. Es va posar accent en el fet que unes famílies preparessin esmorzars per uns infants que no en tenen, però tot i que és digne d'admiració, si el que volíem era parlar de models innovadors, potser hagués calgut centrar-nos en les estratègies que feien servir per educar i no en les dificultats per sobreviure. També van repetir abastament que el privat tenia un èxit escandalós a l'hora de superar la selectivitat, mentre que el públic, aquells que hi anaven, se'n sortien prou bé i això, fent una radiografia del país no és just. D'entrada perquè el públic hi envia més gent. Segon, perquè molts privats només envien a la selectivitat aquells que segur que passaran i a més, aquest no era el tema de discussió. Si parlem de canviar el model educatiu, potser també ens hem de plantejar canviar les proves per al model educatiu. El tema era els avenços cap a una educació més significativa.
D'altra banda vaig veure que es feia molt d'èmfasi en els jesuïtes i potser, tot i que ara estan en procés de transformació, excepte les bates que mantenen com al "Florido pencil", allò que proposen, treball per projectes per exemple, a moltes escoles públiques ja es duu a terme des de fa anys i el que veritablement és innovador, també es fa a certs centres públics del país.
De l'escola pública que sortia, se'n feia un retrat simpàtic però amb un aire poc professional, poc seriós, com si la seva aposta fos poc menys que una dèria de quatre mestres que s'embrancaven en una quimera acompanyats de quatre pares, mentre que el discurs del privat s'acompanyava de suposats experts en la matèria. Estic segur que autoritats i referents pedagògics catalans donarien suport i celebrarien l'aposta de l'escola pública que allà apareixia i altres, però allà, no es veia exemplificat.
Un altre aspecte que em va xocar, va ser que criticaven que a les escoles públiques no es pogués fer fora a algú que no funcionés, mentre a la privada sí. Ara bé, si bé això en part és cert, també és cert que moltes escoles privades col·loquen gent per afinitat o parentiu. No és a totes, com tampoc a totes les públiques hi ha problemes de personal. Per cert, a les públiques, vulgues o no, els que hi treballen han passat un sedàs de selecció que intenta ser -tot i que segurament no s'aconsegueix- objectiu -oposicions per funcionaris i avaluació interna per interins-, mentre que a les privades és totalment subjectiu.
També em va xocar l'elecció dels experts. Movent-me en el món de l'educació, hi ha un referent clar en aquest camp i és Rosa Sensat i aquests no s'han tingut en compte per res, com tampoc en el projecte Escola nova 21. Potser caldria donar-els-hi veu, ja que dins d'aquest col·lectiu hi ha gran part de la gent que es mou i s'ha mogut al llarg dels anys per aconseguir una educació de qualitat.
Crec que aquests reportatges estan força bé, tot i que en cert moment donava la sensació que s'acarava un model d'escola amb l'altra -pública vs privada- però no es feia de manera honesta. Es feia exaltant les virtuts de la privada, sense parlar de tot allò que paguen les famílies i alhora reben de diner públic els centres, mentre de l'escola pública es posava èmfasi en les dificultats que té al ser una escola universal.
Sóc un acèrrim defensor de l'escola pública. Crec en una escola de qualitat per a tothom i quan veig reportatges com el d'ahir, que em va semblar força esbiaixat i, perquè no, tendenciós, em molesta. Perquè crec que tothom, i en primer lloc la televisió pública d'aquest país, hauria d'apostar per l'escola pública, entenent aquesta com la base que formarà la societat del futur, en igualtat i qualitat.
Em ve al cap el símil de la llengua. De la mateixa manera que defensem que el català és la llengua d'acollida, la llengua de cohesió social, que ens fa a tots iguals, que ajuda a vertebrar la societat, que uneix i trenca diferències, l'escola pública hauria de ser el mateix. És l'instrument que ha de posar en contacte les diferents realitats del país i fer que tothom tingui les mateixes oportunitats i privilegis, perquè només d'aquesta manera aconseguirem una societat més justa i igualitària i de retruc, un país millor.

Com més petit, més confós.

Catifes. Calcomanies. Pelleringues. Allò que dilluns al matí sortia de casa amb cara de son i ben pentinat, i que se li endevinava un mig somriure sota unes lleganyes empipadores i se li sabia una vitalitat desmesurada, ha tornat avui talment una catifa. El procés ha estat ràpid. Dia a dia el dipòsit energètic ha anat minvant i en una setmana aquell sac d'energia, que durant l'estiu amb prou feines s'acabava de consumir, s'ha fos i avui, en sortir de l'escola, la cara era de necessito jeure. Necessito una recàrrega.  Només la clau al contacte i Morfeu l'ha pres.

Abans, aquests senyals que li coneixes t'han avisat que s'acostava el moment. La mala jeia ha sortit i el petit ésser que durant totes les hores en societat està amagat, descansant, reservant-se per a tu, sí, aquell monstre que et vol però no et vol, que té gana, son i està cansat i que sap que tu li oferiràs tot però al deixar-se anar apareix en tota la seva plenitud, negant la necessitat evident però volent-la i volent que tu li ofereixis però decidit a no posar-t'ho fàcil, ha tret el nas. Tot em fa nosa i tothom, deixa'm sol però no te'n vagis. Ves-te'n però queda't. No tinc son però badallo. No tinc gana però vull menjar. No marxem perquè no estic cansat però m'arrossego... Però el cotxe és efectiu.
Divendres a la tarda, després de la primera setmana els missatges són confosos i costa llegir bé el que es vol i tot s'embolica i només la coneixença tradueix els embats.
Avui el xic ho volia tot i no volia res. Tenia ganes de tot i res. El cansament, la manca d'habitud fa que el cap vagi més ràpid però el cos demana una pausa. Un temps per habituar-se de nou al canvi, per agafar ritme. A certa edat costa desxifrar missatges i ens toca a nosaltres, poc a poc i entre aparicions del monstre, ajudar-lo a posar nom al que sent i alhora ajudar-lo a regular-se, sabent gestionar els seus estats d'ànim i de cansament.

L'inici del curs...

Ja fa anys que sóc mestre i sempre havia trobat que el primer dia d'escola era quelcom que s'havia de mimar. D'una banda acollint els infants de manera tranquil.la i relaxada, i de l'altra transmeten a les famílies confiança i tranquil·litat. Tenim entre mans el més preuat de cada casa i per tant, és important que aquestes famílies puguin marxar tranquil.les i refiades, sabent que els seus fills estaran ben atesos o si cal, que ells mateixos podran estar allà per acompanyar-los en aquest pas tan important.
He viscut diferents formats. Des d'aquelles escoles que tancaven la porta als morros dels pares, per allò de no entorpir la dinàmica d'escola, tot i que encara no hi ha dinàmica creada, a d'altres que no sabien on marcar els límits i tot s'allargava en excés. La clau i alhora la dificultat està en trobar el terme mig.
És veritat que cada cas és diferent, però darrerament hem provat la fórmula de fer una petita activitat inicial amb les famílies i els infants, i després alternar una activitat dirigida amb una de lliure donant l'opció a les famílies de participar-hi i quedar-s'hi si volien.
En general ha funcionat. Les entrades són agradables i relaxades i de retruc, s'estableix un grau de confiança amb les famílies que passen a veure't com algú que treballa amb ells, que té un objectiu comú i aquest és el benestar de l'infant. Aquells que es queden és perquè ho creuen necessari, no per entorpir l'activitat, de la mateixa manera que aquells que no es queden, si és que es poden quedar, és perquè creuen que la seva presència ja no és necessària. Per tant, tothom fa allò que bonament creu que és el millor pels seus fills.
Començar un curs de manera relaxada és molt important perquè a més d'establir una bona base per a la relació, permet que els infants se sentin ben acollits i això els donarà confiança i tranquil·litat per afrontar la nova etapa que se'ls presenta.

Que n'és de complicat això d'estar de cara al públic...

Sí, d'acord, anar a pelar-se allà a unes grans superfícies hauria d'anar associat a qualsevol tipus d'experiència i no m'hauria de sorprendre, però vull dir en descàrrec meu, que a més de passar per allà, la meva perruquera, aquella a qui només he de dir, com sempre i fa allò que espero, té uns dies tancat i què caram, no perquè sigui aquí han de treballar malament, he pensat.
He entrat convençut. Moltes vegades he anat a pelaburres i per tant, ja no em fa gaire por com em deixin. El cabell creix i de fet, n'he marxat força satisfet, si no fos per... perquè me n'he adonat que si durant un instant marxo de la cadira i li poso una escombra ni se n'haguessin adonat.
De fet la cosa ja no pintava massa bé en entrar. Poques paraules i molts gestos i a l'hora de rentar el cap, s'ha confirmat. Un està acostumat a que ara, quan et renten el cabell, sembla que vagis a un spa i et fan uns massatges increïbles. D'acord que potser no cal, però s'agraeix. Avui no ha estat així. He descobert tot el que pot sentir una cassola a la pica. Queda neta, és clar, però a base de fregar. De fet estava a punt de dir que al matí m'havia dutxat, que el color fosc era meu i no pas brut. Però no he gosat, encara m'havia de pelar. Per cert que en comptes de tovallola m'han posat com un tovalló al coll. Curiós.
Mentre em rentaven el cap he sabut la situació laboral d'una de les noies -ep, sense voler-ho- perquè parlava o cridava, ara no sabria afinar quin to de veu era, amb la que em rentava el cap. L'aigua i els assecadors molesten les converses, queda clar i cal alçar la veu.
Un cop net i ben fregat, cap a la cadira i allà les primeres paraules. Com? Així, ras i curt. Una breu explicació -no em volia allargar per si de cas- i de nou s'ha iniciat la conversa entre elles. Aquest cop però, m'he assabentat que una companya de feina fa menys hores i li permeten. Quina barra!
I les tisores anar fent. En un moment donat, una altra pregunta. Així? No, més curt. I a tallar i a seguir amb la conversa. Ja t'ensenyaré com treballa menys... De fet em sabia greu molestar-les.
I quan ha acabat, un va bé?, sí, passem per caixa i res del raspall per si els pèls et molesten.
Reconec que m'he arriscat. Sóc valent i de fet m'ho ha fet prou bé, llàstima que no li puc enviar el cos i deixar la resta a casa, un repara la façana sense el disc dur, perquè jo també hagués aprofitat el temps per fer altres coses mentre em pelava, què hi farem.
De fora semblava un lloc correcte, però és clar, ara, com que totes les perruqueries posen Perruquers i el nom en gran d'una persona, com si fos tal algú molt bo, ja no saps quina és tal que pela bé o pelaburres. És com les botigues que hi són des del 1945 i tu no saps que fa un parell d'anys allà només hi havia un solar i per això proves.
No és el primer cop que em passa. Potser sóc llepafils, però crec que una feina de cara al públic també hauria d'anar associada al tracte amb aquest, però això es va perdent i ara, quan trobes algú, que a més de fer-ho bé està per tu, fas una festa. No demano gaire, només no ser invisible.

De Festa Major

Aquest cap de setmana ha començat la Festa Major de Calders i ha començat molt bé, amb moltes activitats i força engrescadores. 

D'entrada hi havia la proposta d'engalanar les façanes i entre uns i altres, entre uns que s'animen i altres que fan el pas, poc a poc van apareixent façanes engalanades pel poble i això, afegit a les que tenen les banderes del poble i de Catalunya, donen un aire de festa al poble molt interessant. Nosaltres, per cert, també l'hem engalanat.

Ahir al matí hi havia diferents activitats per nens. Bàsquet, escacs, circuit de bicicletes, escuma i petanca. La que potser va estar millor, si més no pels meus, va ser la petanca. Vàrem estar-hi jugant força estona i la barreja d'edat va ser molt divertida. En un determinat moment hi havia jugant una parella de més de vuitanta anys i nens de tres anys, i la veritat, veure les diferents generacions interactuar, va estar molt bé. A més és un joc que enganxa. Ja ho vaig viure a la Catalunya Nord, quan en una trobada per celebrar l'aniversari d'un antic alumne, on em van convidar, vàrem anar amb la seva família i amics a jugar a petanca. Va ser un moment de relació distès, divertit i agradable en que entre bola i bola anàvem xerrant, fent broma i comentant temes, fent i consolidant lligams. 

Al vespre hi va haver, entre altres activitats, un sopar de carmanyola després del pregó. La gent del poble anava amb el seu sopar a la plaça, per compartir i des de la Comissió s'oferien amanides -del concurs d'amanides- i les postres. Altre cop un encert. Acabat aquest, un concert de dos joves de Calders que ens feren gaudir molt.

Avui també hi havia un reguitzell d'activitats i tot i que no les hem fet totes, tenim la sort de poder gaudir d'un programa dens.
Ara hi haurà una aturada fins dijous i després, la traca final, fins al dia onze, darrer dia en que molts anirem cap a Berga a la manifestació d'aquest any.

Un article interessant

Avui sortia un article a tota pàgina al diari Regió 7 de l'escola. Era un article molt interessant. Explica com s'està treballant a l'escola i cap a on anem. El títol deia que l'escola de Mura està de moda, però segurament el més encertat seria que digués que un tipus d'escola com la de Mura, comença a ser tendència, un petit matís que el que fa és parlar d'un altre tipus d'educar i que moltes famílies busquen. No com una moda, com quelcom passatger, sinó com una aposta de vida. Moltes famílies canvien el lloc de residència per poder donar als seus fills l' educació que ells creuen i l'escola n'és un referent.
De fet, aquest article el que ens diu és la gran feinada que tenim, perquè encara que anem per un camí que ens creiem, no podem abaixar els braços i serà gràcies a l'esforç i la feina de cada dia que l'anirem fent, i no perquè un diari o algú altre ens digui que hi hem arribat, perquè no hi ha destí. El destí és el canvi, és el camí, i aquest es va fent dia a dia. El dia que ens creiem que ja hi hem arribat, ens passarà que ens quedarem ancorats, vivint d'èxits passats, però fallant al projecte, perquè al no saber seguir surfejant sobre l'onada educativa, acabarem sent una escola aturada. Una escola sense propostes engrescadores. Potser un xic més dinàmica, activa i innovadora que moltes, però en perill d'estancar-se tot vantant-se d'uns èxits passats i ja no cercant la millora educativa. I no és que vulgui posar aigua al vi, però el dia que ens creiem que ja ho tenim fet, aleshores haurem fracassat.

Per això, veure l'article m'ha agradat, però alhora m'ha fet adonar de la feinada que tenim. Del que ens queda, per sort, perquè en educació cal sempre intentar anar més enllà, i tot i que hi ha objectius finals, aquests només serveixen per replantejar-se allò que s'està fent i seguir avançant. Són com petites aturades en una llarga travessia, illes en un gran mar, en una travessia que no s'hauria d'acabar mai.

Calders - Castellar del Vallès - Calders en bicicleta

Aquest matí he sortit una estona amb bicicleta. Des de l'inici d'estiu he anat sortint, de tant en tant, en bicicleta de carretera i he de dir que enganxa força, sobretot a algú com jo, que no està acostumat a anar en bicicleta i se n'adona dels quilòmetres que pot fer.
M'he llevat tard i pensava fer una volta que ja he fet algun altre cop, però com em passa sovint quan corro, qui sap si em començo a adaptar a la bicicleta, a mesura que pedalo vaig canviant el recorregut i improviso. De fet tenia pensat fer moltes voltes però al final, m'he decantat per una que, si bé pels companys de Calders bike o per qualsevol que estigui acostumat a anar en bicicleta no és res, per a mi ha estat un petit repte. Sobretot perquè desconeixia què em trobaria, si aniria bé o no. Però com que em trobava amb ganes de provar, avui he anat des de Calders a Castellar en bicicleta i he tornat, és clar.
Sé que no és gaire. Que molts fan això i més cada cap de setmana, però per un que comença és força i la veritat, connectar aquests dos pobles m'ha fet il·lusió.
Darrerament, quan torno a Castellar me'l miro diferent. Veig que el poble em parla. Que els carrers, les places o bé les cases em parlen d'anècdotes viscudes i no hi ha racó de Castellar que un cop o altre hagi trepitjat i en tingui una anècdota i per això, quan hi vaig m'agrada.
El poble ha canviat força. La gent també. Potser només queda el record del Castellar de la meva infància, però malgrat això, sempre hi ha quelcom que em fa somriure i que em desperta quelcom i per això, baixar des de Calders a Castellar m'ha vingut de gust. M'ha fet gràcia i en arribar-hi un sentiment d'alegria m'ha envaït. M'he sentit a casa, com m'hi sento a Calders i segurament com m'hi sentiria a Bulaternera, perquè tots aquests llocs, tenen un tros de mi, un tros de la meva història, de la meva vida, dels meus records i sobretot, de petites vivències que m'han anat fent com sóc ara.