Tosa d'Alp (2.536 m. )

Després de mesos de sequera, ja fos perquè no hi havia neu, ja fos perquè els astres no es conjuraven per poder fer una escapada a esquiar, avui hem anat a esquiar amb la Montse. I en feia de dies que no anàvem plegats. De fet, un parell d'anys. Entre pitos i flautes, el temps ha anat passant, però avui, hem pogut esquiar.
Hem quedat d'hora. Les previsions meteorològiques no eren pas gaire dolentes i per tant, hem decidit anar cap a Porta, però només entrar a la vall, ja nevava i els rètols lluminosos indicaven que calia posar cadenes. Per tant, preveient que segurament l'esquiada no seria massa bona, hem fet mitja volta i hem decidit anar cap al Puigmal. Aquella banda es veia ennuvolada però tranquil·la. Ara bé, només passat Er, ha començat a nevar i la carretera ja es veia blanca. Ara que han tancat les pistes d'Er, els llevaneus no hi passen, d'altra banda què hi haurien de fer allà i per tant, altre cop mitja volta i cap a una destinació segura. Cap a Masella. De fet es veia destapat i per tant, ja no hem dubtat més.
Hem deixat el cotxe al pàrquing i ran de pistes hem començat a foquejar cap amunt, cap a la Tosa d'Alp. La neu estava fantàstica, tant de qualitat com de quantitat i si bé és cert que el dia s'ha anat tapant, també hi ha hagut intervals de clarianes.
Feia temps que no esquiava i avui, de nou, hi hem tornat i ha estat un plaer.   

Pedraforca i Cadí.

Si n'hem d'aprendre d'elles...

Avui ha vingut a l'escola la Carme Alemany. És una mestra gran, però no per l'edat, sinó pels coneixements i tot i que ja està jubilada, segueix amb la seva tasca docent. Ara ja no està amb infants -es veu que quan un mestre es jubila, just l'endemà ja no pot estar sol a una classe amb infants, hi ha d'haver algú altre amb ell- sinó que assessora a mestres i a futurs mestres. Com ella, hi ha la Maria Antònia Canals. Una altra gran bèstia, amb perdó, de l'educació. Ambdues del món científic i la veritat, sentint-les a elles, escoltant tot allò que tenen per oferir, no acabo d'entendre com pot ser que persones grans, amb tot el meu afecte, estiguin tan per sobre, a nivell d'innovació, empenta, força, curiositat, interès i energia a gent que acaba d'acabar la carrera o bé fa uns anys que treballa. A més no es valora prou el que poden oferir. No ho entenc. Jo em pensava que d'elles, n'aprendríem molt, moltíssim, sobretot d'estratègies i de coneixements, però el que és més sorprenent, és que elles ens donin lliçons de modernitat. D'una banda per la visió que tenen de l'educació i de l'altra per les ganes d'aprendre, d'innovar i l'obertura de mires que professen.
En molts centres àrees com les matemàtiques se segueixen donant com fa cinquanta anys, potser pitjor i tot, i aquestes persones, que tindrien tota la justificació i lògica per fer-ho d'aquella manera polsegosa, no només no ho fan, sinó que a més, són models a seguir per la frescor que emanen. I de fet, és trist. No el fet de tenir referents com elles, i ara, sinó que no acabi d'haver aquell caliu, aquell foc somort que sacsegi l'educació i s'ho qüestioni tot, des d'aspectes formals, ja sigui històries com bates, deures, metodologies... fins a aspectes més de continguts, ja que a dia d'avui, sembla que encara cal treballar coneixements abastament superats i inútils, com poden ser la major part de les memoritzacions que es fan i que poden trobar-se arreu i que de fet, possiblement mai s'usaran, en comptes de preparar els infants per batallar i enfrontar-se a allò que es trobaran avui dia, a aprendre a treballar en grup, a diversificar-se, a viure en comunitat, a respectar l'entorn, a cercar la informació i manipular-la, a gaudir del fet d'aprendre, a despertar la curiositat en comptes del treball repetitiu, individual, competitiu, a ser feliços, a comprendre ... Vaja, que potser cal plantejar-se l'educació sense pors, pensant bé quin tipus d'infants volem i per a què els preparem. Deixant de banda allò que sempre s'ha fet, per plantejar-se si veritablement cal fer-ho. És cert que les diferents proves exteriors només fan que fomentar i perpetuar aquest model, basat en la repetició i memorització de temaris obsolets, sense tenir en compte l'evolució dels infants i dels temps en que vivim, per això, gent com elles, mestres en majúscules, encara són necessaris, fins i tot més que mai.

M'agrada. Comenta-ho. Comparteix.

Mira, a vegades hi he estat temptat. Qui no ho estaria? Perquè quan veus aquells textos al Facebook, aquells escrits ben fets a favor de qualsevol causa noble creats per robots, la temptació és clicar un m'agrada, m'adhereixo, ho segueixo i ho subscric. I tant! Qui no té un moment de record per aquells que han patit el càncer? Qui no està en contra de tot tipus de violència? Qui no vol , en definitiva, un món millor? Jo, sí. I tant! I tot i que el més fàcil seria anar clicant que sí -de fet a vegades ho faig-, en general m'hi nego o si més no m'hi resisteixo. Però ja dic que la carn és feble. M'hi nego des d'una òptica reivindicativa, perquè encara no he vist cap efecte real d'un munt de comparticions al facebook en contra, per exemple, del maltracte animal o bé a favor de les persones migrades i que porti enlloc. D'acord que ve a ser com una espècie de gest, com una mostra de que es pensa en ells, com també en els milers de malalts, persones necessitades o bé infants amb trastorns, però que no ho cliqui, no vol dir que no hi estigui d'acord, senzillament, que no vull jugar a aquest joc. Al joc d'exposar públicament i , perquè no, sense cap tipus de compromís i alhora efecte, de les meves dèries i fòbies, per això ja tinc aquest espai. Ara, també és cert que per les seves publicacions els coneixereu i estic ben segur que molts de nosaltres ens fem una idea d'una persona que acabem de conèixer o bé ens reafirmem en aquella que ja coneixem, segons els enllaços que comparteix o les notícies que segueix. Potser per això ràpidament es cliquen certes pàgines.
Per tant, malgrat no ho clico tot, deixeu-me dir ara que també maleeixo el càncer, desitjo el respecte als animals, anhelo l'estima als avis, postulo pel respecte al medi ambient, avorreixo la corrupció, ignoro els arrogants, celebro l'amistat, l'amor i la família, desitjo un món més just, igualitari i net i moltes coses més que tothom, ja de ben petit, desitja però que de gran oblida, ja sigui per desídia o bé per interès.

La fira de l'Aixada

Gàrgola de la Seu

Quan tens fills, canalla -deixeu-me dir que aquesta expressió no m'agrada massa i més després de sentir a un espanyol dir que només als catalans se'ns acudiria dir als nens canalles- aleshores adquireixes un do especial. Una capacitat de veure el món a través dels seus ulls que et fa especial.
Avui hem anat a la fira de l'Aixada a Manresa. És una fira medieval que està molt bé. També us diré que un servidor és un entusiasta de l'època i per tant, qualsevol cosa referent a aquella època m'atrau, des d'una dansa fins a uns beneits lluitant amb espasa i per tant, mentre els meus fills miraven embadalits qualsevol espectacle o personatge, un servidor estava al costat igual d'embadalit. Però és que a més a més, se m'afegeix que, si ja m'agrada tot el que té a veure amb aquesta època, a sobre, les expressions i les il·lusions que veig reflectides a les cares dels meus fills, sorpresos perquè veuen un combat d'espases, al·lucinant perquè veuen com un vidrier treballa el vidre o bé contents perquè poden tirar amb arc i se senten transportats a aquella època, jo, a través dels seus ulls i les seves expressions, en gaudeixo molt. Més, potser que ells, si és que és possible. Perquè si bé fa uns anys la gràcia i la diversió era fer, provar i tastar, ara, encara que és cert que en determinats moments no deixo de banda la part experimental, veure, provar i tastar a través dels seus ulls és igual o més excitant que viure-ho, perquè és com descobrir per primer cop el món i quan tens uns fills flipats, d'aquells que entren als personatges i s'ho creuen, que encara estan en aquella fase on tot és possible, aleshores redescobreixes el món en ulls d'infant i això és el més valuós que es pot aconseguir. És com una segona infantesa. Millor fins i tot, i avui, a la fira de l'Aixada, he estat altre cop un petit infant, igual que el dia que escrivia el llibre sobre el Senyor de Calders i vivia d'amagatotis al meu estudi aquelles històries, o bé quan corria amb una branca pelada pel bosc i cintes a la cintura creient-me un cavaller i perseguint malvats pel bosc, allà a l'escola, on un camió llençà retalls de roba que ràpidament jo vaig convertir en part important de la meva vestimenta.
Avui, igual que altres cops, he imaginat, he somniat i de fet, he viscut. 

I que tot fos això...

Em sento bé quan...
... en un dia calorós, una ràfega d'aire, m'embulla els cabells...
... sortint de la piscina gelat, m'estiro al terra calent i un calfred em recorre tot el cos...
... camino enmig d'un camp de cereals acabats de tallar i trepitjo les tiges que queden, sentint l'espetec sota el meu calçat...
... sortint d'un espai fred, entro al cotxe, que ha estat hores sota el sol i bull d'escalfor. Aguanto una estona en aquell forn fins que al cap d'uns instants, baixo la finestra per deixar córrer l'aire...
... cerco i trobo complicitats amb certs infants d'aquells que costa trobar-ne...
... cuino en un dia càlid, amb la música de fons, la finestra oberta i una cervesa ben freda acompanyant-me...
... sense solta ni volta, estirat al costat dels meus fills, m'agafa un o l'altre i amb una forta abraçada m'omplen de petons...
... corrent pel mig del bosc, a la tardor o a la primavera, en un dia agradable, entro al bosc i veig raigs de sol escolant-se entre els arbres...
... en un sopar amb els amics, desapareixes uns instants, més mentalment que físicament i des de la distància veus com gaudeixen del moment...
... en un sopar amb els amics, les bromes es succeeixen i sembla que tots esteu disposats a fer riure als demés...
... reps o fas una abraçada a un o d'un ésser estimat...
... condueixo un dia calorós, amb la finestra oberta i sona aquella cançó...
... al vespre, estirat al sofà, gaudeixo d'aquella sèrie amb quelcom per picar i acaba bé...
... després d'un sopar íntim, entre copes, la conversa s'allarga...
... la llar de foc espetega i tancant els llums, la cambra s'il·lumina...
... acabo algun article, conte o història i somnio amb el camí que farà ara que l'he deixat marxar...
... de bon matí puc restar una estona al llit, amb les persianes pujades i entra la llum del sol a la cambra...
... a la muntanya, arribo dalt d'un cim i veig quilòmetres enllà...
... càmera en mà, cerco la llum i la millor posició per fotografiar aquell ésser o aquell instant...
... trobo un amic a qui feia temps que no veia...
... esquís als peus, sol a la cara, neu abundosa, tens una jornada llarga per endavant...
... tens moments de sinceritat amb aquells a qui aprecies...
... quan estàs a punt d'acabar aquell llibre que tant t'agrada però que alhora et fa entristir veure que s'acaba aquella història...
... m'ho passo bé i s'ho passen bé els infants a l'escola, els meus i els altres, amb mi o sense mi...
... puc donar un cop de mà a algú i en aquest se li il·lumina la cara...
... tinc entrades per a algun espectacle, parc o a quelcom i sento aquella frisança tot esperant el moment per entrar com quan era un marrec...
... pensen en mi i m'ho fan saber...
...puc escriure i llegir sense presses...
...m'adono de la bellesa que ens envolta...
i moltes coses més...

De Mura, al Montcau ( 1.056 m. )

Dilluns al vespre em deixo la roba a punt. Pantalons per córrer, vambes, cangur i un parell de samarretes, una de màniga llarga i una altra de màniga curta per si de cas, mai se sap. A més, al cangur hi porto guants, buf i una gorra. De bon matí a Mura fa fred. Està un xic enclotat ( 455 m. ) i encara que aviat hi toca el sol, d'hora fa fred. És humit.
Avui, quan he sortit he anat direcció a l'ermita de Sant Antoni, resseguint la riera de Nespres. Aquests dies està molt seca, només un filet d'aigua es deixa veure. Passada l'ermita, hi ha un trencall. Pots anar a les Llossades o bé cap al Gorg del Pare i és en aquest punt, just aquí, que tallant els dos camins, talment una bisectriu, s'enfila un corriol, estret i força fresat. Està marcat amb fites, com alguns dels punts més conflictius del recorregut. Puja directe cap al pujol del Llobet.
Un cop a dalt, vas seguint la carena per una roureda espectacular, d'agradable trepitjar ara a la tardor, ja que té una catifa de fulles flonja. El camí va a espetegar a una codina i al teu davant, a uns cent metres, hi ha la Falconera. Ara bé, has de fer un sifó per arribar-hi, baixar uns metres per tornar a guanyar alçada, però el premi bé s'ho val.
En aquest punt es bifurquen els corriols. Uns cap a la Falconera, els altres, cap al Col d'Estenalles. Hi ha dues opcions, o bé vas a buscar la carretera o bé, pujant un xic cerques el corriol que et porta a la Mata. Avui he fet el tram fins a Estenalles per carretera. És una carretera on passen molt pocs cotxes. L'he seguit fins al coll i després, des d'allà, he enfilat cap al Montcau, per la pista dels bombers fins al trencall que et mena directe, entre codines acotades per trossos de cordes, al cim. És una pujada franca, amb grans vistes a banda i banda però que també, al ser un espai molt descobert, és força exposat al vent, si en fa. Avui en feia força i al cim només hi he restat una estona, just per fer la foto. La tornada, en comptes de fer-la pel mateix camí, he fet un tram de carretera fins a tocar de la casa de Sanllehí, per després prendre un corriol costerut que baixa directe fins a Mura.
És una sortida circular preciosa. Només hi ha un tram que em cal millorar, el de tornada per carretera, tot i que ja tinc en vistes alguna alternativa. De mica en mica l'anirem afinant.

Ja tenim circuit...

Avui he anat a córrer cap a la roureda de les Tàpies, a tocar del Canadell. Durant tota l'estona, un zumzeig molest m'ha acompanyat. Un so somort que augmentava a mesura que m'acostava cap a la roureda fins a esdevenir força clar, allà, a tocar del circuit del Canadell.
Fa uns mesos, es va fer una reunió entre defensors i detractors del circuit. Va ser una reunió un xic tensa, on la testosterona apareixia de tant en tant, quan un defensor del medi ambient parlava de coses tan "banals" com espais d'interès natural o bé d'aus singulars i la rèplica eren crits guturals a més d'aplaudiments irònics. Entre el públic, més quantiós dels favorables al circuit, també és cert que es va fer una crida a pobles veïns a assistir a l'acte per promoure aquest negoci, cada cop que parlava un detractor d'aquest espai, se l'interrompia i se l'insultava. Mai directament, sempre entre capelletes. Burles i cops de colze. No vull dir res, només relato uns fets que vaig viure allà, com a oient, sense intervenir i fent només d'espectador. És cert que els més bel·ligerants han estat, a part dels motoristes, els negocis propers, amb ofertes més encarades a un turisme de relax i repòs. Un servidor ha intentat mirar-s'ho des del vessant d'un veí de Calders, algú que estima la natura i ha anat a viure al poble per allò que oferia, un entorn agradable i tranquil. 
Fa uns mesos es feren proves sonores. Unes quantes motos varen córrer pel circuit i es mesurà l'impacte sonor d'aquest. En aquella ocasió hi hagué representants de l'Associació de Veïns de la Guàrdia que vetllaren per tal de que es fessin mínimament bé. També és cert que els pilots estaven alliçonats i quan passaven davant del sonòmetre, tenien instruccions d'afluixar la marxa, sense amagar-se'n. Tot i això varen sortir unes mesures correctores gairebé impossibles d'aconseguir. Murs de contenció sonora de més de 12 metres a més de limitar el número de motocicletes. Més endavant es van repetir les proves, però aquest cop, sense cap representant contrari a aquestes, ja que no se'ls informà del dia que es passarien. A més a més, l'empresa que feia l'estudi sonor, era contractada i per tant pagada pel propietari del circuit. No cal fer esment cap a on es decantaren els resultats.
A dia d'avui, ja corren les motos de nou pel circuit, a més de les que volten pels encontorns del poble, tot i que ens digueren que la presència d'un circuit faria disminuir la presència de motos als corriols i no és així. Els corriols en van plens. Davant de casa hi ha un cartell on es prohibeix passar en moto, però res de res. Als pobles som valents. Aquí són valents. L'oest és salvatge i la testosterona marca el camí i si vols un circuit, no pateixis que el tindràs.