Primer dia d'escola

Primer dia d'escola amb nens i nenes. Un primer dia amb força canvis. Amb força novetats. La més esperada i espectacular ha estat el canvi d'edifici. Un edifici nou, restaurat, anterior a la República i que durant molts anys va ser les anomenades escoles per passar a ser després el punt d'informació del parc.
Durant el trasllat, força gent ha passat per l'escola. Pares i mares a donar un cop de mà, per descomptat. Però també molts avis i àvies que recordaven el seu pas per l'escola. El fred. Aquella salamandra que no escalfava gens. El mestre castellà que no els entenia o bé les bombes que es sentien lluny però alhora molt a prop. Recuperar aquest espai sembla que ha estat com recuperar part de la memòria del poble.
Avui, hem encetat un nou curs. Amb il·lusió. Amb les famílies. Fent, com sempre una petita activitat conjunta. Cada família anava a buscar un còdol a la riera, a tocar, i hi escrivia un desig. Un mot. I entre tots hem fet l'escola que volem i com sempre, ha estat un inici de curs agradable. Feliç. Alegre. Familiar. Càlid. És el que té treballar en una escola rural, que l'inici és plàcid i entranyable.

.

Diada a Barcelona

Dijous vàrem baixar a Barcelona a participar a la Via Catalana. Un any més. Tot i que des de l'assemblea local de Calders es muntava un autocar -quina gran feina que fan, s'ha de dir-, vàrem preferir baixar en cotxe, sobretot perquè anant amb nens petits, ens va semblar que era el més encertat.
Així doncs, de bon matí ens vàrem trobar amb el Jordi i la Gemma a la plaça -ells també tenen nens petits, nenes- i vàrem marxar cap a la capital plegats. L'entrada fou plàcida i vàrem trobar aparcament força bé.
Ja només baixar del cotxe ens vàrem adonar que poc a poc, anava augmentant pel carrer la gent vestida de groc o de vermell. Grups de gent que s'anaven reunint i preparant per a la concentració de la tarda.
Nosaltres estàvem al tram 52, amb la gent del Bages, a tocar dels del Berguedà. Allà hi regnava un ambient alegre i festiu. D'una banda hi havia un escenari on en Titot i els dels Brams, ja ben d'hora, anaven assajant cançons i posant l'equip de so en solfa. D'altra banda gegants, grallers i timbalers fent sarau.
Mentre estàvem passejant, vàrem veure arribar una corrua de motos. Un gran nombre d'aquestes amb estelades i tocant la botzina. Fent temperi i saludant. Pell de gallina.
A mesura que s'acostava l'hora l'emoció anava creixent i la gent s'anava reunint a tocar del carrer on fèiem el mosaic. Aviat varen arribar les autocars de Calders, seguits dels de Navàs i Artés i poc a poc el carrer s'anà omplint fins que tallaren el trànsit i esdevingué una veritable marea humana.
D'entrada semblava que seria impossible aconseguir fer les quatre barres ben definides, però poc a poc, la gent, s'anà col·locant al seu tram i la senyera, abans una taca difusa i confusa, anà prenent forma fins a quedar totalment ben definida.
Vàrem esperar llarga estona ben col·locats i quan foren les 17:14, un bram s'escampà, acompanyat d'alguns aplaudiments a l'hora que s'entonava el crit orgullós i sentit d'Independència.
Un cop acabat hi va haver castells i concert en directe. També vàrem poder veure dansar els gegants, aquests tota l'estona, de Moià i em sembla que els d'Artés.
Va ser una jornada molt emotiva i esperançadora. Una jornada que esperem, l'any vinent no calgui repetir, si més no amb aquest anhel i senzillament puguem festejar la Diada sense haver de reclamar quelcom tan bàsic, democràtic i alhora difícil com el dret a votar com volem viure.

Demà, a Barcelona!

Demà! Demà a Barcelona. A reclamar la llibertat. Els citats a Tarragona no sé pas què demanen. Potser la por els mou. Segur. Ja s'ho veuen a sobre i venen d'arreu de la pell de brau a fer número. A fer pinya i fer-se passar per catalans. Ja s'ho faran.
Nosaltres ens llevarem ben d'hora i anirem cap a la capital del país. A mostrar el nostre suport al procés i a empènyer encara una mica més. Avui, en Cameron implorava als escocesos que votessin no a la secessió, que es quedessin dintre del Regne Unit. Acte seguit, en un altre dial, sentia en Rajoy dient que no. Que ell no acceptaria res. Ni consulta, ni dret a decidir, ni cap tipus de democràcia que no fos la de la força de l'Estat.
Escoltant-los em plantejava qui era el més fort. El més ferm. Si en Cameron implorant o en Rajoy ferm i ordenant. Podria semblar que l'actitud d'en Cameron fos de feblesa. De debilitat. Veure un líder d'una potència mundial demanar quelcom, suplicant, podria semblar que fos perquè temés quelcom, que patís i fos dèbil. En canvi, en Rajoy, negant fermament podria donar l'aparença de força. De poder. Capaç de tallar unes ales que no li interessen. Però de fons, possiblement el fort sigui en Cameron, perquè sabent que té el poder de la força bruta, d'unes lleis que es pot fer a mida, opta per lluitar amb la raó, amb el seny i vol seduir, convèncer, atraure. Fins i tot va posar a tots els edificis oficials anglesos la bandera escocesa, mentre en Rajoy, volent aparentar força i determinació, s'aferra a l'únic argument del feble, del dèbil. La força bruta i la negació, acompanyat de la tàctica de l'estruç.
Els anglesos tenen molts defectes, han comès molts errors, però a dia d'avui, es mereixen ser, en aquest cas, dignes de respecte, perquè prefereixen una seducció que sigui una solució duradora i ben rebuda per totes les parts, que no pas una solució tirànica i obtusa. Un pedaç que només servirà per tapar temporalment el malestar, si és que pot, d'un poble que es vol lliure, a base d'emmanillar-lo i emmordassar-lo.
Demà, farem un altre pas cap a la llibertat, malgrat el líder obtús i sopes del'Estat i les seves eternes negacions.

Caminant amb la història

Avui hem anat a Barcelona a fer una passejada amb història. Amb el Llorenç. Érem uns quants de la colla de Castellar. Hem començat a la plaça Catalunya i baixant per Porta Ferrissa hem anat cap a la plaça Sant Jaume i després cap al Born. Hem passat per llocs on hem anat manta vegades pel nostre compte però avui, sota el guiatge del Llorenç, hem descobert en racons ja coneguts i trepitjats milers de vegades, aspectes que mai haguéssim trobat sense el seu acompanyament. Anècdotes i retalls d'història molt interessants, narrats amb una passió encomanadissa i d'un interès viu. Amarant-nos d'aquest esperit de descoberta.
Al nostre país, més avesats a fer-nos les coses nosaltres mateixos, tendim a obviar aquest tipus de servei. El guiatge. Ja sigui a la gran ciutat o bé a la muntanya i preferim fer-nos-ho nosaltres mateixos. Però si bé és cert que un és com la majoria i sol anar a la seva, reconec que aquests viatges en el temps són més interessants i captivadors si es fan de les mans d'un expert. D'acord que es poden fer amb guies de paper i que només a l'estranger agafem experts en el tema -qui sap perquè-, però val la pena deixar-se portar per un saberut. I tant! De l'altra manera es perd frescor. Espontaneïtat i passió. I això és el que hem viscut avui. Un viatge amb la història, realment es diu Caminant amb la història, amb passió, amb interès i sobretot, amb molt de coneixements i anècdotes interessants
Una experiència per recomanar i repetir. Sí, senyor!  

La Píxel ens ha deixat.

Al Bessiberri Sud

Si busqueu a la Píxel, la meva gossa, no la cerqueu corrent al meu costat. Ja no.Tampoc la busqueu, si em veieu amb algun amic, pujant muntanyes amb esquís o caminant. No pot ser. Ni al Puigmal, al Pedraforca, la Punta Alta o els Encantats, i ara! Malgrat les va fer diverses vegades. No us hi escarrasseu. Menys encara, si em veieu acotat fent fotos a flors o animals de Calders, a tocar meu, asseguda o estirada tot esperant pacient i obedient. No perdeu el temps. Seria estrany, a més, que fos prenent un bany al riu Calders o qualsevol bassiol, malgrat sempre tots els ha trobat i si res li he dit, ha tastat. No, senyor. I menys, saludant-vos tot remenant la cua com solia fer, ja no pot. Ni saludar, ni jugar, ni perseguir.
Aquest matí, després d'un accident, ha marxat. Els que tenen animals potser entendran el buit que ara tinc. Els que no, segurament se'n sorprendran. Però és que quan fa quinze anys que tens una gossa, i d'atura, alto senyors que aquests són ferrenys, espavilats i fets a la seva, es crea un vincle estrany. Una relació difícil d'explicar. Acabes coneixent aquell lladruc, aquell grinyol, aquella mirada o bé aquell desfici. El temps te la fa conèixer i el teu fer diari en queda condicionat.
Enrere queden les anècdotes. Moltes i variades. Les potes encetades a Serrabona, el pernil que va devorar juntament amb un televisor que esclafà, el camp de mongetes arrasat i tantes i tantes i tan variades. No en va era coneguda per tothom.
Ara, si la voleu trobar, la imaginació us caldrà esmolar. Resta a Calders, com no pot ser d'altra manera. A una pineda, però aquesta és peculiar. Diferent dels llocs bruts i emboscats que dominen el territori. És un racó humit, amb una catifa de molsa i pinassa que fa de bon trepitjar. A més, alçat com està, l'aire hi corre generós i les olors del romaní i la farigola s'hi senten fortament. És un bon indret per reposar. Si més no, a mi, m'ha agradat.

Espanya o la perversió del llenguatge

Avui, en un poblet, he vist un dels nombrosos cartells de la campanya Ara és l'hora amb una esvàstica dibuixada amb retolador a sobre. Molt mal feta, a corre cuita. D'un ésser suposo que mononeuronal, tampoc costa gaire de dibuixar-la. I la veritat, m'ha molestat, per la ignorància de qui ho ha fet.
L'Estat, a través dels seus altaveus mediàtics, estan fent allò que a en Goebbels li va anar tan bé i és repetir una mentida fins a la sacietat per tal que la mentida repetida un gran nombre de vegades i gràcies a la força dels seus altaveus propagandístics, sembli veritat.
No em molesta que titllin de feixista l'expressió democràtica del poble català, perquè sé que votar és democràtic i just. Ja els coneixem. Fan això i més, com atacar tots els que s'atreveixen a posar en qüestió l'Estat, a l'Assemblea li toca ara, sense ni tan sols intentar trobar arguments positius per a seduir-nos. Possiblement ni en tenen.
Però el súmmum de la qüestió, és que els que són descendents dels feixistes, que són on són gràcies a assassins que es van alçar sobre la legalitat vigent, aquella que ara clamen a defensar i que ni tan sols han condemnat l'antic règim dictatorial, s'atreveixin a titllar als altres d'allò que són ells i donin lliçons.
Detritus de la societat. Desferres humanes. Vaja, com la Camacho que insta en Pujol a presentar-se a la comissió del Parlament quan ella ni es va presentar, quins nassos! Operats, és clar.
Trobo que tenen molta barra i que només, assegurant-se un poble ignorant i sumís, d'aquí la llei Wert, successor d'en Goebbels, poden aconseguir els seus objectius. Una societat apagada i sense esma.
Fa uns dies, uns energumens, van atacar a Granollers una parada de l'ANC. Aquests, esperonats pels discursos incendiaris dels Populars i Ciutadans, atiats per mitjans afins al règim, van  agredir unes persones que senzillament reclamaven el dret a vot i que expressaven el seu desig pacíficament i curiosament, els titllats com a feixistes, els intransigents, són aquells que volen portar la democràcia a la seva màxima expressió i són pacífics. L'exercici del vot. Però és clar, aquest Estat, bastit a base de morts silenciats i assassins reciclats, es mostra tal com és quan se'l posa a prova. Quan ha de demostrar la cabuda de les llibertats i dels drets en aquest. Aleshores la cintura se li esqueixa i li retornen els tics del passat, tics dels guanyadors d'una guerra il·legal, recordem que es van alçar en contra de la legalitat vigent tot tapant les misèries a base de coaccions i pors i després ens parlen de la Llei i ens donen lliçons.

Circ de Troumouse. Cresta de La Múnia ( 3.133 m. )

Tubs de Gerbats

Dimarts, amb el Martí i el Dani, vàrem anar al circ de Troumouse, a Gavarnie. Vàrem dormir a la furgoneta, al mateix circ, al pàrquing ( 2.091 m. ) per l'endemà fer tot el circ per la cresta de la Múnia.
De bon matí una boira pixanera ho embolcallava tot. Vàrem sortir a les 7 i amb l'ajut del GPS, vàrem anar cap a la paret, travessant uns prats ondulats plens de bestiar.
Un cop a la paret, que des de lluny semblava impossible de pujar, vàrem anar-la enfilant seguint una diagonal marcada amb fites. El terreny era pedregós i descompost. En poc menys de dues hores vàrem arribar al coll de Sède. Només enfilar-nos un xic ja vàrem deixar la boira a sota i les imatges amb el sol ixent, foren impressionants.

Bona part de la cresta que vàrem fer.

A partir d'aquí comencem a resseguir la cresta. En un principi molt fàcil, planera i ample, però al cap de poc, cal travessar els Tubs de Gerbats. Un flanqueig sobre herba i pedra descomposta i esmicolada, sobre una timba d'uns tres-cents metres d'alçada. El camí és llarg i tot i que no és especialment difícil, la caiguda tota l'estona visible i la inconsistència del sòl, fan que sigui un pas especial. D'aquells que vas amb el cor encongit i la llengua tan seca que no enganxaria un segell.

A punt per a crestejar

Passat aquest s'enfila cap al Pic Petit Blanc ( 2.957 m. ) un camí fàcil i tranquil, sobretot un cop es deixen els tubs darrere. Després, seguint un corriol ample i ben fresat arribem al Pic Heid ( 3.022 m. ) des d'on veiem tots els cims del voltant sobre uns núvols baixos.
Passat aquest, crestejant una mica, amb roca gran, sòlida i amb bones nanses, no massa aeri, fem la Punta de Aires ( 3.028 m. ) i el Pic de Troumouse ( 3.085 m. ).

Equipant-nos a Sierra Morena

Quan baixem del cim de Troumouse arribem al segon punt clau de la sortida. La paret de Sierra Morena. Una paret d'uns 35 metres, força vertical, amb passos de II i III grau. És una paret que es pot pujar bé, però com sempre a la muntanya, el cap hi juga molt i el desnivell i l'alçada, ens aconsellen encordar-nos. Superat aquest pas, ja sense dificultat, arribem al cim de Sierra Morena ( 3.090 m. ).
Passat aquest, entre trams amples i fresats de descens i la pujada crestejant, arribem a la Petita Múnia ( 3.096 m. ) i seguint la cresta fem el punt més alt del circ, La Múnia ( 3.133 m. )
De baixada seguim la cresta fins al pas del Gat, una escletxa a la roca per on superarem uns tres metres d'alçada. Seguim baixant per una tartera i algun tram de roca i neu fins a Le Passet, una paret d'uns cinc metres que podem desgrimpar força bé.
A partir d'aquí ja només cal seguir el corriol que ens portarà a la furgoneta.

Pas del Gat

Le Passet

Abans però d'arribar a l'aparcament, ens aturem a un dels rierols que baixen i fem una bona remullada, una remullada reviscolant.
Al final ens varen sortir uns 1.300 metres de desnivell i 14 Km en poc més de set hores amb aturades per ganyipar.
Sense massa més temps per gaudir de l'entorn agafem la furgoneta i camí del Tourmalet i Aspen per tornar cap a casa.
La veritat és que és una sortida molt aconsellable. Ens ho vàrem passar molt bé, gaudint gairebé tota l'estona, patint algun pas, amb molt bona companyia i bona conversa, llàstima que està tan lluny.

Més imatges de la sortida
.