De Calders als Rasos de Peguera ( 1.836 m. )

Ahir, amb la colla del Calders Bike, vàrem anar amb bicicleta fins als Rasos de Peguera. El més sorprenent és que en comptes d'anar amb les bicicletes de muntanya, com fem habitualment, vàrem anar en bicicleta de carretera.
Alguns ja hi estan acostumats, però per a molts va ser una experiència nova. La bicicleta de carretera sembla menys ferma, menys sòlida i per als que estem acostumats a la de muntanya, ens dóna més sensació d'inseguretat -totalment falsa i subjectiva, ja que una bicicleta és el que és- que amb la de muntanya.
Fins a Berga vàrem anar molt bé, gairebé sense adonar-nos-en. Amb una aturada a Gironella, a tocar de la benzinera, per esmorzar mentre esperàvem que passés el temporal que ens queia a sobre i que vàrem poder esquivar pels pèls. Va fer un dia rúfol, amb quatre gotes de tant en tant, excepte la tamborinada forta que ens agafà sota cobert i la de després de dinar.
La carretera tota l'estona la vàrem trobar molla, potser el més empipador, sobretot a les baixades amb aquelles rodetes que tenen aquestes bicis i que et dóna la sensació que a qualsevol revolt volaràs.
A dalt dels Rasos i durant la pujada, boira i núvols baixos, potser el millor per poder fer aquesta sense escaldar-nos i després de l'esforç, amb les famílies, a menjar a un restaurant. Tots plegats. Entre riures i anècdotes. Un plaer, ho reconec, com sempre, anar amb aquesta colla a pedalar i després a fer un mos.
Al final es varen sortir aproximadament 70 quilòmetres amb 1.700 de desnivell positiu i 400 de negatiu. Déu n'hi do!

Valsan com a model per Iberpotash

Sembla ser que els de Iberpotash, un cop hagin buidat el Bages de la sal que els interessa, faran el que a la resta d'Europa els obliguen a fer a mesura que perforen. Recolliran els residus i deixaran tot tal com ho varen trobar. En altres països, a mesura que tanquen galeries, aquestes les reomplen amb allò de rebuig que treuen i així no cal que facin una muntanya de runam salí com la que tenim a Sallent. La solució, si arriba, potser no serà massa tard, tot i que les aigües freàtiques moltes ja estan contaminades i els camps de l'entorn de Sallent i Llobregat avall, estan salinitzats en excés.
Ara bé, si ho fan, ja serà molt, perquè podria passar que fessin com ha fet Valsan a Monistrol. Tancar la paradeta, posar quatre cartellets i si t'he vist, no me'n recordo. Avui, totes les pedreres de Monistrol de Calders, les que explotava Valsan i que ara ha tancat, resten com ferides obertes que ens recorden el que allà es va extreure. És cert que uns quants treballadors en van viure, ara ja no, com també és cert que els dirigents en varen viure i en viuen encara. Segurament hi havia acords que deien que ho havien de restituir tot a l'estat original, però quan es fa fallida, aleshores tot es perdona, menys els guanys que varen fer. Aquests ja els tenen i ningú els els traurà, però de retornar l'espai al seu estat original, res de res. La caixa es veu que és buida i no hi ha diners per embellir l'entorn.
Esperem que Iberpotash no s'emmiralli amb Valsan -Santa Innocència-, perquè també ha promès que un cop acabi, allò semblarà el paradís. Qui sap, potser hi construiran assentaments. Temps al temps...

Canvi de cromos a Calders

A Calders som diferents. Som més valents que ningú i per això, quan falta poc per les properes eleccions municipals, l'alcalde, que va ser escollit sense cap sigla de partit important al darrere, excepte el de la Candidatura Democràtica de Calders, que governa des de fa anys al poble i amb l'única oposició de Convergència, ha decidit fer un pas enrere. Bé, més o menys. Com que som valents, el representant escollit deixa els càrrecs i la remuneració per la dedicació i la cedeix, atenció a l'excés de testosterona, al cap de l'oposició. Sí senyor. Aquell pel qual molts van decidir no votar i van decidir dipositar la seva confiança a la Candidatura per tal de que no sortís, ara serà el nou alcalde, a la pràctica. El mateix que fa anys que es presenta i no aconsegueix guanyar perquè el seu tarannà és poc clar i ha anat canviant de partits com de camisetes segons els interessos.
Les raons, qui les sap, l'alcalde i ja està. Podria ser per la llei d'estabilitat pressupostària i que afectaria el sou d'alcalde, limitant-lo, podria ser pels darrers maldecaps amb el circuit o bé perquè considera que ja ha solucionat aquelles cosetes que pretenia o qui sap si perquè ja en té prou, vés a saber, però el que és cert és que deixa la primera línia i el més surrealista és que cedeix les competències, no la capacitat de resoldre que no la perd, a aquell que no va guanyar les eleccions i que de fet es convertirà, a la pràctica, en el nou alcalde de Calders: L'Eduard. Ah, i això tenint majoria absoluta. Quina por! Entrant per la porta del darrere.

Aclariment. El motiu d'aquest text es deu a que...
Es revoca el règim de dedicació parcial del senyor Alcalde, així com tots els drets econòmics que d’aquesta se’n deriven.
L'alcalde delega de forma específica a favor del segon tinent d’alcalde, el senyor Eduard Sánchez Campoy, el servei d’urbanisme i el medi no urbà, delegació que comprèn la direcció interna i la gestió dels serveis corresponents, però no la facultat de resoldre mitjançant actes administratius que afectin a tercers. 
A més determina que el delegat del servei d’urbanisme realitzi les seves funcions en règim de dedicació parcial del 21,33%, tenint una presència efectiva mínima a l’Ajuntament de vuit hores setmanals. 
Per més informació veure l'enllaç del text

En Fermí i la Valentina a la Catalunya Nord

Un dels personatges dels contes

El diari ARA fa unes setmanes que publica uns bons articles on  personatges reconeguts expliquen com va ser el seu aprenentatge de la llengua catalana en l'època obscura del nap-buf -a nadie se le obligó a hablar en castellano, deia el tarat- i en algun cas s'atribuïa l'accés a la llengua gràcies a algun llibre escrit en català que tenien per casa.
A dia d'avui sembla que aquest accés a la lletra impresa en català està assegurat. És quelcom de normal i ja no ens hi capfiquem. Ara bé, hi ha un petit racó de país, allà passats els Pirineus, on trobar un llibre per infants, que parli de la seva realitat i en català, és poc més que una missió impossible. D'entrada perquè per trobar llibres escrits en la llengua dels seus avantpassats, han d'anar a alguna llibreria poc més que especialitzada, com la Llibreria Catalana de Perpinyà i a sobre, els que trobaran, seran des d'un punt de vista d'aquesta banda dels Pirineus, la vessant sud. És clar que si són adults podran triar un xic més, hi ha un cert nombre d'escriptors nord-catalans que a dia d'avui publiquen des d'allà llibres molt interessants, però per a infants, pocs. Molt pocs.
Per això, si aquells articles del diari ARA us van remoure quelcom, us convido a participar en el projecte de la Bressola i el Mas Casablanca. Un llibre en català per a cada nen de les escoles Bressola, de la Catalunya Nord, d'uns personatges entranyables i que han funcionat aquí al sud, en Fermí i la Valentina. Falta molt poc per assolir el límit del projecte, però també queden molt pocs dies. Aquest cap de setmana s'acaba el plaç.
Qui sap, potser algun dia, un d'aquells nens, explicarà en rossellonès com va poder conservar la llengua gràcies a un llibre que li van donar d'un ratolí. Un llibre que. li va despertar la curiositat i l'estima a una llengua sovint amagada. Potser el primer i únic llibre en català de la seva biblioteca.

L'onze de setembre, FESTA DE PAÍS. Festa d'Estat.

Si Ciudadanos i PP no volen celebrar la Diada és més que respectable. No ho han de fer. No hi estan obligats, ans al contrari, seria lloable. No tenen perquè commemorar la derrota del nostre país, alhora que valentia, sobretot perquè per a ells va ser una victòria. Que ara vulguin celebrar al dia de la diada no sé quines collonades, i perdoneu-me l'expressió, ho trobo maquiavèl·lic. Però què es pensen, que ens mamem el dit? És una manera menyspreable i barroera d'intentar prostituir una efemèride. Volen enganyar-nos i esborrar un fet històric. Són com aquells nacionalistes espanyols que s'amaguen sota l'escut de ciutadans del món. I un rave! L'onze de setembre és el que és. Ni la festa dels petons, ni la del pèsol, ni la del accident de la pistola que netejava i germà que perdo. Es recorda una derrota amb tints èpics. Un homenatge a un poble que va resistir amb el que tenia. Abandonat a la seva sort i traït per mitja Europa. Poden posar-li el nom folklòric que vulguin a la seva cutre festa, però el que està clar, és que aquest dia és la festa de Catalunya, els agradi o no, i si es pensen que posant-li noms bonics, com dia de la llibertat i convivència -em recorda en Bush a l'hora d'envair Irak, llibertat duradora, ecs-, són més enzes del que semblen, perquè en intentar manipular aquesta festa, fent que s'oblidin els que es van sacrificar en nom dels assassins, se'ls veu el llautó. I és roí. Roí i cruel. L'onze de setembre un poble va ser gairebé aniquilat. Civils em mans d'un exèrcit nombrós, ben armat i poderós, i això no pot esdevenir la festa de la convivència perquè sinó, seria com riure's dels que van morir defensant la ciutat i honorar per igual assassins i assassinats, com passa ara amb els franquistes. Quina convivència s'honora? I llibertat diuen. Però si des d'aleshores va començar el calvari de Catalunya sota el jou de l'Estat.
N'hi ha que es pensen que perquè ens visitin amb un ram de flors li comprarem les idees mesquines i oblidarem l'essència del país, però no és així. L'onze de setembre és un dia de resistència. De record. D'honor. I si a alguns polítics els pica, que es rasquin perquè qui perd les arrels, perd la identitat i en el fons és el que volen, que perdem la identitat per ser fagocitats per aquest Estat que fa anys que ho intenta.
L'onze de setembre, fem VIA!  

La Calderina

Una de les primeres coses que va fer el nou equip de govern de Calders quan va entrar a governar, va ser eliminar el Castell de Calders, l'antic butlletí municipal. Un dels motius argumentats, la poca pluralitat d'aquest, ja que es feia des de l'equip de govern i si bé hi havia espai reservat per a l'oposició, les entitats i qui ho volgués, semblava que aquest no era suficient. En aquest butlletí s'hi explicava l'acció de govern i segurament, es donava més rellevància a les coses positives que a les negatives, és clar. Tot i que es parlava de tot. L'altre argument, que suposo que va pesar de la mateixa manera a l'hora d'eliminar-lo, fou la feinada que comporta. Les hores i hores que cal destinar per publicar periòdicament una revista de la qual, segurament, se'n treu poc rendiment polític, ans al contrari, ja que moltes coses se't poden girar en contra.
A partir d'aleshores l'Ajuntament apostà per la creació d'una revista feta per gent allunyada de l'equip de govern. N'impulsà la creació tot proposant-ho a gent que sabia que podia tirar endavant aquesta proposta i se'n desvinculà. I la veritat, el resultat, tot i que té una vessant menys política -té uns apartats reservats a fer d'altaveu de l'acció de govern-, no està malament si volem una revista costumista. Ara bé, a vegades fa la sensació que li fa la feina a l'equip governant, però aquesta impressió és totalment subjectiva, ho reconec.
En el proper butlletí sortirà l'argumentari pel qual l'Ajuntament, govern i oposició -terme en perill d'extinció a Calders-, està a favor del circuit del Canadel,  fins i tot d'aquells regidors que anys enrere fent oposició recolliren signatures en contra de donar la llicència a aquest. El problema és que si volem saber el perquè de tot plegat haurem de pagar. Haurem d'abonar, ni que sigui un sol euro, per saber perquè l'Ajuntament del nostre poble dóna suport al circuit. Informació a la carta. En el sentit de pagar per saber.
Abans, amb l'altre butlletí, que es passava casa per casa, podies saber-ho gratuïtament, estant-hi d'acord o no, ara, no. Tot té un preu en aquesta vida.
A més, si ens envien a la pàgina web, una pàgina web que surt realment mal parada dins del rànquing de pàgines web municipals, no en sabrem res. Si no és que coneixem els codis emprats per indicar tal lloc i tal actuació i desxifrem els resums dels plens.
Vaja, que em sembla que la Calderina, tot i ser una bona iniciativa, li ha tocat ballar amb la més lletja i fer la feina que d'altres, en condicions normals, haurien de fer i fan arreu. Informar als ciutadans sense esperar res a canvi i a sobre semblant més transparents.

Fent-se entendre.

No té dos anys i es fa entendre. Té clar el que vol i es fa escoltar. Si vol que li canti la cançó de l'escarabat, s'estira a terra i es toca el cul. Si vol la de qualsevol altre animal, l'assenyala i em crida o fa un gest. "Apà" diu ara. A la mare, "amà". Així de clar. I quan comencem a cantar, entona la cançó, més o menys. Per cridar a la gossa, com que xiulem, imita una espècie de xiulet. Un crit agut i seguit. I l'entens. I la gossa també.
A l'hora de jugar ja no s'està amb formalitats. Ve i agafant-te de la mà t'estira perquè el segueixis. En arribar a l'habitació on hi ha els jocs, s'asseu i pica al terra, amb la mà, al seu costat. Vine, seu amb mi, diu. Ell tria el joc. T'ensenya les fustes, assenyala qualsevol altre joc o bé, ve amb una tassa i te la dóna. Quan fas veure que beus, somriu. Entre un què fas si no hi ha res i un que bé que juguem.
A vegades, quan mirem llibres, si hi surten animals, va fent-ne els sons, si no demana les cançons. A alguns, els acosta la mà i diu un ai tot mirant-te fixament. Són els que poden fer-li mal i que li hem explicat tot jugant. El tàvec, la vespa perquè va veure que picava el seu germà, l'escurçó i un munt més.
Si vol prendre les tisores comença a imitar-ne el moviment amb els dits i com que fa poc vàrem anar al metge i li va fer amb l'estetoscopi com si fos un perruquer, ara ell també ho fa. Amb les pinces de girar la carn fa auscultacions, talla el cabell, mira el nas i les orelles. Un no parar.
L'altre dia, amb dos llapis imitava un violí i entonava una cançó que el seu germà li va ensenyar, la marxa fúnebre que sortia a uns dibuixos.
I assenyalar. Si vol menjar directe a la cuina, a la nevera o el que vulgui. O tocar-se l'orella per fer-te sentir algun soroll, una moto, un avió o un ocell i tot seguit, amb un dit als llavis, mirar-te tot reclamant silenci per escoltar. Segurament entre nosaltres ja s'ha establert un llenguatge propi. Alguns d'aquests missatges els entendrà tothom, d'altres no, però tot i això, tot i encara no parlar, parla molt. Amb la mirada, amb els gestos i es fa entendre, potser més que altres parlant i diu el que pensa i vol al moment, sense embuts, sense convencions. Que bé que aniria que no perdéssim aquesta etapa.