La Calderina

Una de les primeres coses que va fer el nou equip de govern de Calders quan va entrar a governar, va ser eliminar el Castell de Calders, l'antic butlletí municipal. Un dels motius argumentats, la poca pluralitat d'aquest, ja que es feia des de l'equip de govern i si bé hi havia espai reservat per a l'oposició, les entitats i qui ho volgués, semblava que aquest no era suficient. En aquest butlletí s'hi explicava l'acció de govern i segurament, es donava més rellevància a les coses positives que a les negatives, és clar. Tot i que es parlava de tot. L'altre argument, que suposo que va pesar de la mateixa manera a l'hora d'eliminar-lo, fou la feinada que comporta. Les hores i hores que cal destinar per publicar periòdicament una revista de la qual, segurament, se'n treu poc rendiment polític, ans al contrari, ja que moltes coses se't poden girar en contra.
A partir d'aleshores l'Ajuntament apostà per la creació d'una revista feta per gent allunyada de l'equip de govern. N'impulsà la creació tot proposant-ho a gent que sabia que podia tirar endavant aquesta proposta i se'n desvinculà. I la veritat, el resultat, tot i que té una vessant menys política -té uns apartats reservats a fer d'altaveu de l'acció de govern-, no està malament si volem una revista costumista. Ara bé, a vegades fa la sensació que li fa la feina a l'equip governant, però aquesta impressió és totalment subjectiva, ho reconec.
En el proper butlletí sortirà l'argumentari pel qual l'Ajuntament, govern i oposició -terme en perill d'extinció a Calders-, està a favor del circuit del Canadel,  fins i tot d'aquells regidors que anys enrere fent oposició recolliren signatures en contra de donar la llicència a aquest. El problema és que si volem saber el perquè de tot plegat haurem de pagar. Haurem d'abonar, ni que sigui un sol euro, per saber perquè l'Ajuntament del nostre poble dóna suport al circuit. Informació a la carta. En el sentit de pagar per saber.
Abans, amb l'altre butlletí, que es passava casa per casa, podies saber-ho gratuïtament, estant-hi d'acord o no, ara, no. Tot té un preu en aquesta vida.
A més, si ens envien a la pàgina web, una pàgina web que surt realment mal parada dins del rànquing de pàgines web municipals, no en sabrem res. Si no és que coneixem els codis emprats per indicar tal lloc i tal actuació i desxifrem els resums dels plens.
Vaja, que em sembla que la Calderina, tot i ser una bona iniciativa, li ha tocat ballar amb la més lletja i fer la feina que d'altres, en condicions normals, haurien de fer i fan arreu. Informar als ciutadans sense esperar res a canvi i a sobre semblant més transparents.

Fent-se entendre.

No té dos anys i es fa entendre. Té clar el que vol i es fa escoltar. Si vol que li canti la cançó de l'escarabat, s'estira a terra i es toca el cul. Si vol la de qualsevol altre animal, l'assenyala i em crida o fa un gest. "Apà" diu ara. A la mare, "amà". Així de clar. I quan comencem a cantar, entona la cançó, més o menys. Per cridar a la gossa, com que xiulem, imita una espècie de xiulet. Un crit agut i seguit. I l'entens. I la gossa també.
A l'hora de jugar ja no s'està amb formalitats. Ve i agafant-te de la mà t'estira perquè el segueixis. En arribar a l'habitació on hi ha els jocs, s'asseu i pica al terra, amb la mà, al seu costat. Vine, seu amb mi, diu. Ell tria el joc. T'ensenya les fustes, assenyala qualsevol altre joc o bé, ve amb una tassa i te la dóna. Quan fas veure que beus, somriu. Entre un què fas si no hi ha res i un que bé que juguem.
A vegades, quan mirem llibres, si hi surten animals, va fent-ne els sons, si no demana les cançons. A alguns, els acosta la mà i diu un ai tot mirant-te fixament. Són els que poden fer-li mal i que li hem explicat tot jugant. El tàvec, la vespa perquè va veure que picava el seu germà, l'escurçó i un munt més.
Si vol prendre les tisores comença a imitar-ne el moviment amb els dits i com que fa poc vàrem anar al metge i li va fer amb l'estetoscopi com si fos un perruquer, ara ell també ho fa. Amb les pinces de girar la carn fa auscultacions, talla el cabell, mira el nas i les orelles. Un no parar.
L'altre dia, amb dos llapis imitava un violí i entonava una cançó que el seu germà li va ensenyar, la marxa fúnebre que sortia a uns dibuixos.
I assenyalar. Si vol menjar directe a la cuina, a la nevera o el que vulgui. O tocar-se l'orella per fer-te sentir algun soroll, una moto, un avió o un ocell i tot seguit, amb un dit als llavis, mirar-te tot reclamant silenci per escoltar. Segurament entre nosaltres ja s'ha establert un llenguatge propi. Alguns d'aquests missatges els entendrà tothom, d'altres no, però tot i això, tot i encara no parlar, parla molt. Amb la mirada, amb els gestos i es fa entendre, potser més que altres parlant i diu el que pensa i vol al moment, sense embuts, sense convencions. Que bé que aniria que no perdéssim aquesta etapa.
 

Sense novetats al front... Socialista

Cada cop els polítics prenen menys riscos. La cadira atrau i un cop li tenen la mida presa i la tenen ben agafada, aleshores temen perdre-la i per això quan fan discursos, els fan pels propis. Pels seguidors. Per la claca i deixen els equilibris que abans feien per sacsejar l'opinió i destacar dins del partit. Fa temps que no hi ha cap analista que parli de la valentia d'un discurs o altre, de tal polític o altre, i només s'analitzen les formes. El contingut és conegut i previsible i aleshores ens centrem amb tal gest o tal viatge. Intentem desxifrar situacions gestuals tot atribuint-li més significats dels que segurament tenen.
A dia d'avui els discursos estan més preparats per agradar als propis, per tal d'assegurar-se aquells vots que es tenen, sabent que la fidelitat només existeix dins de l'aparell dels partits i es deixa de banda la renovació i l'aposta per obrir el ventall i intentar abastar més i més gent, tot a canvi d'un immobilisme còmode i previsible. Pocs gosen explorar l'essència del partit, els límits d'aquest, les possibilitats que dóna i s'encotillen amb allò que els ha funcionat deixant de banda l'avenç dels temps.
Ho hem vist amb el discurs del nou i flamant dirigent socialista. Un discurs ple de tòpics i d'atacs a una visió legítima del poble català -que fàcil i previsible que és guanyar a Espanya atacant els catalans- per tal d'ancorar els pocs vots que els queden. Els dels unionistes que se'n van cap a Ciutadans i PP. Dels que tenen estima a Catalunya sembla que se'n desentenen. Un mínim risc davant l'ofensiva unionista que impera a la plana, fet i debatut, la pell de brau té més vots que el triangle català
No hi ha lloc per a la lògica de país, per a la conciliació entre les diferents maneres de veure la societat. Per a l'essència de les esquerres. O estàs amb mi o contra meu i val més assegurar una minoria convençuda que arriscar-se a ampliar el marge a risc de perdre els convençuts.
En aquest joc de poders es deixa de banda el respecte i la raó per atiar aquells sentiments més baixos si això permet consolidar un vot i sembla que els socialistes, en plena caiguda, s'aferren a un clau roent i s'enquisten en posicions tancades, totalitàries i intransigents. Vaja, que deriven cap a les posicions dels conservadors, tot i etiquetar-se com a progressistes.

L'únic Pujol bo, és el rom

La diferència entre idolatrar un personatges o bé respectar-lo i admirar-lo és qüestió d'anys i formes. En el primer cas és més freqüent en l'adolescència, quan les hormones vives i eixelebrades no et deixen distingir entre el personatge i els seus fets i et mostres com un gosset esperant la moixaina de l'amo, mentre que el segon cas, més guiat pel raciocini, et permets separar-te d'ell i veure'l amb perspectiva, valorant allò que té de bo i allò que no ho és tant i fent un balanç, el situes en un pla adequat, sempre molt llunyà de la idolatria i reconeixent-li els mèrits malgrat les seves errades humanes, tractant-lo amb cortesia però amb prudència.
Amb la confessió del gran Ioda molta gent es trobarà desemparada. Buida. Perquè malgrat que els obscurs d'aquest personatge s'han cantat i relatat a mil, des del suport que va donar a la mili obligatòria fins al vendre's per un plat de llenties en temes d'autogovern, passant per la baixada de pantalons dels jocs olímpics, no ha estat fins ara que els ha caigut la vena dels ulls als seus acòlits i s'han trobat amb el cul a l'aire. Ara poden passar-se de nou els vídeos on es veuen amb el mestre Ioda. Actes passats fent gala d'un servilisme i piloteig només digne de persones que s'infravaloren i veuen en l'altre només les virtuts i gràcies, lloant un ésser menyspreable i vil, amant del paper moneda i reflexionar sobre el seu paper en tot l'afer.
Per sort, poc a poc aquests grans homes van caient i el tel que cobreix les seves misèries, amagat rere la pàtria que ignoren i utilitzen, sempre embolicat amb boniques paraules i amb llaços d'amistat, s'esquincen i deixen veure que el poder també els ha fet vulnerables. Perquè algú que és de dretes i els Pujol en són molt, l'única fidelitat que tenen és vers els diners i sempre s'apunten al carro guanyador. El seny que ens han fet creure.
El procés passa l'escombra i de moment, s'emporta aquells que semblava que serien perennes i senyors del país, els de tota la vida. Un èxit més del poble en majúscules. Segur que serà un país millor.    

  

Nosaltres aquí, parlem valencià!

Fa segles, si algú deia que la terra era rodona, com a poc l'empresonaven en vida si era algú de prestigi reconegut o en el pitjor dels casos anava de pet a la foguera si no era algú de renom. Hi havia unes certeses on les persones, empeses per certes entitats, s'aferraven i sortir d'aquestes era perillós. Era quelcom que aterria perquè certes veritats servien per justificar unes teories i aquestes, en trencar-les, equivalia a trencar totes les seves veritats i qüestionar el seu estil de vida.

A dia d'avui, que hem avançat força, ja no fa por reconèixer que la terra és rodona -més o menys- o fins i tot algú podria assegurar que té forma de Donut i no passaria res si ho demostrés. Al contrari. Vivim en una època on la major part de les veritats acordades, poden ser qüestionades i això es veu com una riquesa, ja que si bé la resposta final és important, el més important és el camí. El procés.  I això en tots els camps. Bé, excepte en un.

En la llengua catalana. Aquí passa totalment el contrari. Totes les evidències, dades històriques, proves empíriques ens confirmen i constaten un i altre cop, que el català i el valencià -digueu-n'hi com us surti del sota ventre- són la mateixa llengua, però hi ha qui necessita que no ho siguin per justificar la seva existència i aquesta tossuderia, aquesta manipulació burda, absurda i estúpida de la veritat, fa que a vegades s'arribin a situacions còmiques -si no fos perquè és una representant política d'un país- en que una persona se les veu per mantenir un discurs coherent per confirmar una mentida. I és clar, quan se li veu el llautó, aleshores tiba de votacions. D'Estatut i de lleis. De majories, quan aquest tema, agradi o no, no és un tema de consens, és un tema científic. Vaja, com si ara a l'Estatut del País Valencià ens digués, que ja ho podrien fer car en són ben capaços, que la sida només es transmet els caps de setmana a les discoteques. Un despropòsit només equiparable a la seva fòbia a tot allò que olori a català.

Si voleu veure com en són de diferents els parlars de tots els Països Catalans, aquí teniu un divertit joc del diari Ara.       

Les vacances d'ara

Fa uns anys les vacances eren una gran aventura. Una sorpresa. Agafàvem el bitllet d'avió, fins on ens arribessin els diners, i a partir d'aquí a improvisar. A voltar. Per aquestes dates a l'estómac ja sentia un rau-rau i només s'aturava el dia que arribava amb el vol de tornada a Barcelona. Sempre m'ha agradat viatjar, conèixer llocs i gent i no descarto tornar-hi com abans.
Ara les vacances segueixen sent una gran aventura però, excepte alguna escapada puntual a l'alta muntanya pel meu compte, en general tendim a cercar allò que ens sembla que pot agradar als nostres fills i si anem amb gent, sobretot cerquem o repetim amb gent que té un tracte amb els infants bo, proper, respectuós i juganer. I aleshores, el gaudi de l'infant és el teu i les seves descobertes són les teves. Perquè ens agrada anar amb adults que no temen embrutar-se si el joc ho requereix, que prioritzen els infants per sobre dels desitjos propis, que entenen les rebequeries i no et jutgen quan n'hi ha una, i que tracten, com intentem fer nosaltres, els teus fills com els seus. Escoltant-los. Parlant-hi. Amb afecte i respecte però també marcant uns límits clars.
Sona estrany però hi ha gent que no parla als nens petits, que dóna per suposat que els adults sempre tenen la raó i que els interessos dels xics són banals i es poden obviar. L'adult és el general que ordena i el nen el soldat que acata. D'aquests n'intentem fugir.
Aquesta setmana hem estat a la platja amb uns bons amics, d'aquests que deia i avui mateix tornem d'un dia a la muntanya amb uns altres que també respecten i estimen els infants i això, tot i no ser els grans viatges d'abans, les expedicions misterioses i tropicals, són igual o més interessants i la cara il·luminada dels petits maquillats, jugant a fer pastetes amb l'aigua de la font o bé disfressant-se, tenen un efecte captivador i només veus els viatges d'abans com un record dolç que un dia tornarà però que a dia d'avui, ets on vols ser i fas el que vols fer i, el millor de tot, encara queden molts dies de vacances.

Ara és l'hora

Una nova campanya, organitzada per Òmnium Cultural i l'Assemblea, aquestes dues entitats i els seus dirigents hauran de passar al llibre d'història del país en lletres d'or per tot el que fan per aquest, pretén mostrar, un cop més la unitat i la determinació del poble català amb la consulta i forçar i esperonar la població a participar en aquesta.
La campanya es fonamenta en set punts. El primer en la gent i lligada amb aquesta una idea bàsica. Una idea que l'Estat obvia i ignora. La democràcia. El dret a decidir. El tercer punt, dels bàsics. La unitat. I sembla que de moment aquesta es manté ferma. Els atacs, les amenaces i els cants de sirena venen d'arreu, però de moment, no han fet forat, ni escletxa. Els tres següents fan referència a l'actitud, a la determinació. Valentia, generositat i l'excel·lència en el treball. Perquè ens caldrà fer-ho molt bé per sortir-nos-en. I el darrer, l'objectiu, votar i guanyar.
Una nova campanya que no deixarà indiferent a ningú i que ens acosta a la data assenyalada. A la fita somniada.
Enhorabona  Òmnium. Felicitats Assemblea.