Fer callar l'enemic

Per l'ignorant, pel mancat de recursos, per l'enze, la paraula és el més terrible. L'enemic principal, perquè la força de la paraula, la força del diàleg, és difícil de rebatre si no es tenen arguments o recursos i el mot tendeix a deixar a cadascú al seu lloc. Aleshores, els dèbils, arriben a estratègies absurdes i infantils com amagar el cap sota l'ala, per exemple darrera d'una pantalla de plasma per evitar preguntes o bé fugir corrent sota qualsevol pretext, digues-n'hi pluja, si cal. Una dita diu que és millor semblar estúpid per callat, que demostrar-ho tot parlant. Suposo que és el que pensa en Rajoy, sinó, no s'entén.
I per això, per la por a la paraula, anys enrere la informació era més controlable perquè arribava per menys canals, certs dirigents prefereixen passar per intolerants o durs, abans que haver-se d'enfrontar dialècticament amb un oponent a qui saben més hàbil. I ja no parlo de fer el debat en altres llengües que no siguin les maternes, perquè en aquest cas són comptats els dirigents espanyols que se'n sortirien, sinó que senzillament d'una batalla dialèctica sense apunts i espontània, amb arguments i ordenada. Terror, tenen alguns.
Per tant, s'amaguen i fan el que sigui, fins i tot el ridícul més penós, fent callar l'oposició mitjançant arguments poc sòlids, com no sé què d'una trobada d'Estats. Ara bé, l'error de càlcul és que si aquest oponent vol dir cul d'olla al presidente, no li cal un fòrum. Pot fer-ho en qualsevol mitjà, ara no tots estan controlats per l'Estat i arribarà a qui vulgui que arribi l'emissor.
El veto d'avui, més que pel que hagués pogut dir el President, que segur que no declarava la Independència, era per mostrar d'una banda la testosterona hispànica i de l'altra la veu única a l'exterior. La primera ja la coneixem i sabem que no tot s'aconsegueix amb testosterona, cal perseverar, treballar i convèncer, una gota d'aigua pot foradar l'acer i la segona, a menys que tornem a principis del segle passat, fracassarà. La informació arribarà. Malgrat l'esparadrap que usin.
Per tant, la manca de política de mà estesa del govern del PP els deixa en evidència. Se'ls veu el llautó.

Una altra visió des d'Espanya

Tot és qüestió d'arguments i de sentit comú i la veritat, aquest personatge, que desconeixia totalment, m'ha agradat i m'ha fet creure que realment hi ha una esquerra real a l'Estat i no la que ens volen fer creure que és els socialistes i que sovint denigren els d'Izquierda Unida. Possiblement amb més personatges com ell les coses anirien d'una altra manera.
Se'l veu un home de ment oberta i clara, sense por i pragmàtic. Sensat. En un mar on els embats de les onades són ferotges, on tots els mitjans de comunicació afins i no afins al govern tenen un discurs únic, monolític, petri, sense fissures, on pensar diferent és titllat de poc menys que de traïció i dir-ho en veu alta d'atac a la convivència, algú que des de la capital de l'Estat parla amb aquest aplom i tranquil·litat, sense tabús ni eufemismes, fa néixer esperances i mereix ser escoltat. Ara bé, no sé perquè, però em sembla que pocs l'escoltaran amb interès i que a més a més forma part d'una minoria minoritzada.
Vaja, un lliure pensador capaç de dir allò que creu malgrat l'entorn sigui hostil i que és digne de ser escoltat però que no ho serà.

Per fi, la cova d'en Pich

No és espectacular. Poc més que un forat gran. S'entra per una obertura al mig d'una paret, tot començant la baixada. Per dins segueix davallant uns metres fins que s'aplana. L'orifici d'entrada fa menys de metre i mig d'alçada, fent que per entrar a la cova t'hagis d'acotar. A dins hi regna una foscor pregona, només trencada per l'escassa claror que ve de l'entrada, poca a l'hora que hi hem anat. Les parets són d'argila mesclada amb còdols que es descomponen fàcilment al tacte. A sobre, el sostre està a uns tres metres d'alçada i al mig de la cova, un forat, semblant a un ou gegant estirat, d'uns tres metres de llargària, sembla que indica on devia asseure's, mancat de cadires i altre mobiliari.
Encara hi resten uns taulons rosegats i quatre estris de cuina. Una olla. La memòria a vegades juga males passades i et fa veure coses que no deuen ser, però diria, i només és una sensació, que aquella olla coincideix amb un joc d'olles que tenien els avis a Sabadell, una olla esmaltada de color granat, però mai se sap. També un vas i encara que és dels típics de bar pel tallat, la ment em porta altre cop a aquells que hi havia a casa dels avis. Però vés a saber. Són tan freqüents! A més a més hi havia un parell d'ampolles de cava. Ampolles velles i quatre estris de fireta.
Hem estat una estona allà dins, en silenci, mirant, escoltant, palpant. Gratant el terra. Allà dins l'avi s'hi va estar anys. Sortint només de dia, emboscat de nit. La por feia que s'amagués i potser, el fet d'amagar-se, de passar hores allà dins, féu que encara tingués més por i quan la guerra va acabar, i va passar per la presó, en sortí un home silent. Pensatiu. Poruc. Callat. Més avesat a escoltar que a explicar. Potser les llargues hores de silenci, qui sap si d'angoixa allà emboscat, el transformaren en l'ombra que fou a partir d'aleshores. Sempre discret. Assegut en un racó, fent les seves coses, marxant cap a la fàbrica, just després de dinar, o a mirar el bestiar. Tenien conills, gallines i coloms.
Qui sap fins a quin punt pot marcar-te estar anys i anys amagat. Amb la por al cos de si t'enxamparan. De dia treballant el camp, mirant de reüll el camí cada dos per tres, al vespre a la cova, amb l'orella parada per si sentia arribar algú. Quin neguit. Quin mal viure.

Dret de petició!

Vaja, que signant la petició demanem al Parlament que es faci la consulta abans del maig del 2014, però en cas de que l'Estat ho impedeixi, fent servir tot allò que té per impedir la lliure expressió dels ciutadans d'aquesta colònia, aleshores acceptem que la signatura emesa es tingui per un vot a favor de la declaració d'Independència. No està pas malament.
Aquests de l'assemblea deuen menjar sopes, perquè ben bé que se les empesquen totes i després de veure, viure i sentir l'èxit de la via catalana, amb ells, a ulls clucs.
Demà, si tot va bé, aprofitant que baixo a Castellar del Vallès, signaré. Endavant que tenim pressa!

Els mestres i la LOMCE

Bitxo rar...

Avui -ahir- és d'aquells dies que torno desinflat de la feina. Hem tingut claustre i durant una estona hem parlat de la vaga convocada per dijous. No se n'ha parlat massa, només s'ha demanat, per sobre, a veure qui en faria. Resultat. Ningú. Bé, ningú tampoc. Un servidor i algú altre la secundarà, tot i que m'he negat a dir-ho en públic i així ho he exposat, ja que crec que una vaga es fa perquè distorsioni el dia a dia i per tant, es noti que hi ha qui la fa i està en desacord amb la nova llei en aquest cas. No com un atac a uns companys que treballen, sinó com a visualització de la protesta. La majoria de mestres sembla que no en faran. Potser a última hora algú més s'apunta, ja ho veurem.
Segurament ho tinc mal entès i sóc jo el que està equivocat, sinó, com s'explica que d'una vintenta de mestres pràcticament ningú es declari a favor de la vaga? Molts han mostrat el seu desacord amb la LOMCE, més encara han donat suport als mestres de les illes, però a l'hora de mullar-se, de plantar-se, el col·lectiu, perquè hi deu haver col·lectiu, adduint que encara no ens afecta directament, acota el cap i escataineja.
Alguns dels arguments són els de sempre. La vaga no serveix per a res, amb els diners que ens trauran i així diferents versions per no mullar-se. Però això no és el que més m'ha deprimit, ja m'ho esperava. El fet més gros, és que tinc idealitzada l'escola i per extensió els mestres. Veig o vull veure l'escola com el motor de canvi del país, de la societat. Enlloc més de la societat es viu un sentiment més d'igualtat i solidaritat que a les escoles i es potencia, i per tant, suposava que aquests valors transmesos emanaven d'uns mestres que se'ls creien i que aquests tenien un pensament desprès i generós en general. Vaja, que sóc dels que somnia amb aquella escola activa, viva, apassionada i lluitadora de l'època negra de la dictadura. Capaç de revoltar-se i alçar-se com a líder d'un canvi. Que sense valorar els riscs propis, potser a vegades amb un excés d'inconsciència, treballava per un esdevenidor d'igualtat i fraternitat entre les persones i que per fer-ho partia de l'exemple. De la implicació, del model. Ara però, i després d'haver voltat unes quantes escoles, la il·lusió se'm fon ràpidament i començo a percebre el col·lectiu de mestres com qualsevol altre col·lectiu productiu, amb la diferència que els nostres productes són éssers vius i vivim d'un passat gloriós i d'uns antecessors que no ens mereixem.

Vacunem-nos, que arriba la grip!

Comença la campanya de vacunació de la grip. Diuen els experts, i això hem de creure, que a més de tots aquells col·lectius amb especial vulnerabilitat per la seva fragilitat, també s'han de vacunar totes aquelles persones que estan en contacte amb aquests col·lectius i persones en altres institucions tancades. Sembla que aquest darrer grup, institucions tancades, es refereix, entre d'altres, als mestres. Vaja, que m'he de vacunar. Per cert que a l'estat francès, tinc amics mestres que viuen a la Catalunya Nord, encara de França, que ja els passen directament la factura de la vacuna. Allà primer es paga i després te'n retornen una part.
Ara bé, la grip és una malaltia que si no estàs en cap grup de risc, es passa més o menys bé, amb poc més que malestar general, febre i algun dia de repòs al pic de la malaltia a molt estirar i el cos, podria ser, que en sortís reforçat d'aquesta lluita anual contra un virus que ens visita puntualment i a la llarga, s'enfortís.
Així doncs, sembla que si la grip es pot passar més o menys bé, no caldria agredir el cos amb una vacuna, perquè no oblidem que injectar qualsevol substància al cos, directament al torrent sanguini, no és precisament quelcom de natural i menyspreable. Però és clar, potser la raó, més que la nostra salut, que ja està bé tenir-la en compte, és una altra. Potser la principal preocupació és que deixem de ser productius i aleshores, algú o altre, fent números, ha vist que és més rendible augmentar les dosis de vacunes, de retruc augmentant els beneficis de certs sectors industrials, que arriscar-se a unes baixes per malaltia que suposarien un major cost econòmic.
Per tant, davant del dubte que aquesta campanya em genera jo ho tinc clar. Si la grip m'ataca, aguantaré tot el que pugui, però de moment la vacuna, ni borratxo.

De ben endins

Hi ha estímuls que desperten sensacions profundes. Alguns es poden comprendre mitjançant la raó, només que hi pensis una mica. Per exemple és normal que les sardanes em despertin quelcom. De ben petit a casa es respirava un ambient sardanístic. Si els diumenges tinguessin banda sonora, a casa, segurament aquesta seria en forma de sardana. Ja de molt xic, els diumenges, des del llit estant el seu so metàl·lic i alegre ens despertava, ens cridava a taula mentre les narius, ja excitades, flairaven una xocolata desfeta ben forta. Negra i espessa. Ara, lògicament, quan sento sardanes algun ressort intern se'm dispara i quedo embadalit mentre veig ballar els sardanistes o sento tocar la cobla.
Altres estímuls però, són més difícils de relacionar. És veritat que darrerament, suposo que el fet de tenir canalla ajuda, he seguit més els gegants o els castells, potser per això quan sento una gralla, qui ho sap, el cor em batega més ràpid i els peus, més avesats a estar ran de terra, sembla que vulguin separar-se'n i una estranya sensació de ritme m'envaeix. Una falsa sensació de ritme. El seu xiscle estrident em captiva i m'emociona.
Ahir, a Castellcir, a la fira del Moianès, enmig d'aquell ambient tan de comarca que no n'és sobre el paper però que veus que sí que n'és a la realitat, em vaig emocionar veient els gegants i sentint les gralles tot acompanyat dels meus fills.
Una sensació de pertànyer a algun lloc, singular i especial, em va acompanyar durant tot el matí, però no només la sensació de formar part del Moianès, que també, sinó d'aquest país que mira esperançat al futur, que fa de la gralla el seu instrument de guerra i dels gegants l'exèrcit que ha d'espantar qualsevol fantasma. Que només amb el cos construeix torres ben altes a tocar del cel mentre al voltant tothom mira embadalit. Un país que pensa en el futur sense oblidar el passat.