Dona'n una mica

No vull barrejar la velocitat amb la magnèsia -que ho faig-. No vull semblar tampoc d'arguments fàcils -que ho sóc-, però amb les darreres noticies, amb les darreres retallades a sanitat, els cables se'm connecten i cerquen allà on poden.
Fa anys em vaig fer donant d'ulls. Quan em morí, eh? També, acte seguit, donant d'òrgans. Just al límit, entre l'aquí i l'allà. En aquell mal pas. I finalment donant de sang. Cada tres mesos, és clar. Ep, però consti. Res de medalles. Perquè vull. Perquè crec que el que tenim serveix ara i aquí, i demà, quan el cervell s'aturi o el cor es congeli, aleshores res em serveix i per tant, que algú altre se n'aprofiti. No tinc res, només jo i sense cercar cap mèrit, perquè no en té, de debò que ho crec, vull que com un cotxe usat, si mai les peces serveixen per altri que les aprofiti. I ja està. Que segueixin rodant fins a la data de caducitat.
Però arriba un dia que sents els rics. Ergo els polítics de primer nivell. I et parlen de que cal pagar la sanitat, de que caldrà fer aportacions. També sents que Grifols, la gran empresa farmacèutica catalana, parla del gran negoci de la sang. Que ells aconsellen que es pagui a qui sigui donant, car ells compren plasma a d'altres països. I tot seguit, allò dels cables, allò de les connexions. Quan  parlem del país, de l'economia, aleshores prioritzem l'individualisme. A pagar pel servei. Cadascú va per ell i segons el que té. Els rics un bon servei, per sobre de tot. Però quan l'altra cara de la moneda se sent exclosa i dubta sobre la conveniència de la seva generositat o del seu acte d'altruisme, aleshores apareixen mots com solidaritat, responsabilitat, sentit de país. I no ho entenc. Deixeu-me dir abans però, que també hi deu haver rics donants, és clar. Ara seguim raonant. A l'hora de donar ho hem de fer per grans ideals, però quan ens hospitalitzin, potser haurem de pagar. Aquí ja no valen els grans ideals i em faig un garbuix. Em perdo. Com sempre els mateixos actes prenen connotacions diferents segons qui els realitza, segons qui els proposa. Si sóc jo, és un acte de responsabilitat, de sentit comú. Vaja, que si tots els donants ens neguéssim, aleshores seríem uns irresponsables. Ara bé, si és el govern qui ens ho nega, a menys que paguem, aleshores és un acte de responsabilitat, de serietat, de justícia. I no ho entenc.No ho veig clar. Per què serà que sempre que els sento parlar marxo amb aquella sensació de que m'aixequen la camisa? De que tenim uns "trilers" per dirigents?
No ho sé, de totes maneres seguiré igual, perquè, al cap i a la fi, jo passaré comptes amb la meva consciència i els demés, que els passin amb la seva... si en tenen.

La meva amiga

Fa dies us en vaig parlar. Ara feia dies que no la veia, però aquest matí, de camí a la feina, m'ha vingut a saludar i educadament, no podia ser d'altra manera, m'he aturat, he tret la càmera, he abaixat la finestra- amb les presses i l'emoció m'he equivocat de finestra, petit detall- i l'he fotografiat. Ella, amb paciència, ha restat allà, mirant-me. Esperant-se. Sóc maldestre, perdona'm. I finalment l'he pogut caçar. L'he fotografiat. Que n'és de bonica! Gràcies, amiga.

NO VULL PAGAR!

Aquest matí he anat a Terrassa. Tenia pressa i he buscat el camí més ràpid. Tot i això he anat pel segon més ràpid, sense peatges. Ara bé, de tornada, amb més temps, he decidit agafar l'autopista. Potser m'entretindria.  En proporció és de les més cares de l'Estat. 23 quilòmetres, 7 € i escaig. I és de la Generalitat. Com sempre hauria pagat. Fa anys que ho fem i els costums, per absurds que siguin, costen de deixar. Però arriba un dia que dius prou. L'espurna ha estat el moviment social que s'ha engegat en contra dels peatges. Un problema que, està clar, només podrem solucionar nosaltres. Amb la nostra tossuderia. Amb el nostre afany. Si hem d'esperar que el govern mogui peça, els mateixos que disposen de Teletac governamental, millor no fer res. Estan amb nosaltres diuen, ens comprenen postulen, però ens han de sancionar afirmen. Quins nassos! Quins dropos! Juguen a dues bandes. I és d'hipòcrita. És pervers. Amb qui estan? A favor de qui? Dels ciutadans? Jo no ho crec, pels seus actes els descobrireu.
La plantada d'avui no té res a veure amb la valentia. Els primers sí que foren de valents, jo, un de més. Passar i dir, no vull pagar, a part de l'immens plaer que representa, té més a veure amb la dignitat, amb la ràbia i amb aquell sentiment d'injustícia que fa temps que arrosseguem. Perquè ja n'hi ha prou. Sé que puc esperar una sanció, sé que possiblement em tocarà pagar, però avui, per segon cop, m'he plantat. I m'he sentit bé. He recuperat part de la dignitat. El primer no vull pagar fou al·legant que si pagava era per anar per una via ràpida i no per una via morta, fa cosa d'uns anys a la costa, un dia d'aquells d'operació tornada. I la veritat que no recordo si em van sancionar. Però avui, que reconec que hi he anat deliberadament, ruc direu alguns, ho he fet per mostrar el meu enuig. El meu rebuig i no restar assegut a casa o buscant altres rutes tot aplaudint als que es revolten. Està clar que a mi no em caldrà fer gaires no vull pagar, els meus camins passen lluny dels peatges, però encara que només sigui per un cop, encara que només sigui per mostrar la meva indignació de manera activa, avui també els hi he plantat cara. Avui m'he afegit a la nova pàgina del llibre d'història que entre tots anem escrivint. Avui i sempre, No vull pagar!

Un escenari divers

Uns se'n van de cap de setmana a la segona residència. D'altres perden la feina. Per cert una feina molt per sota de la seva titulació però que aquesta maleïda crisi, maleïda pels mortals comuns, fa que les exigències a l'hora de contractar gent es disparin i es vulguin duros a quatre pessetes. I els obtenen. I se n'aprofiten i malgrat blasmen la crisis se'n serveixen. Uns de més enllà preocupats, sobretot, sobretot, per si el Barça tindrà un entrenador o altre. Gran trasbals del país. Si el Barça va bé, la resta, misèria i companyia. I algun que encara trobes, pocs, però n'hi ha, per sort, que s'indignen i s'empipen i no abaixen els braços. Argumenten i raonen, malgrat la sordesa s'escampa. El cert és que els que tenim feina no notem tan la crisis. Guanyem menys, treballem més, però anem trampejant el temporal. Un temporal gran. D'aquells que està sacsejant els fonaments del nostre estil de vida. Ara bé, això no pot ser excusa per acabar amb tots els drets aconseguits. Diguem-n'hi educació, sanitat, cultura o ics. L'embranzida fa que tot s'aprofiti i la por a perdre el que es té, fa que molts mirin cap a un altre costat, mentre les tisores avancen implacablement. Cert és que els que més tenen, tindran. Mai ens hauríem d'haver cregut que aquest món és just, ni que ho podria arribar a ser. Senzillament, tot s'ha de batallar. Guanyar i els èxits aconseguits pam a pam, s'han de guarda amb zel, amb cura. Diu una dita índia, la terra no és un llegat dels pares als fills, és un préstec que fan els fills als pares. I amb aquest esperit, potser caldria replantejar-se moltes coses. La llista és inacabable. Els vividors també. Però potser seria hora de començar a passar comptes. Tenim un exemple proper. Islàndia. Per on comencem?

Els temps no han canviat tant

Com m'agrada! Ara és moment dels sacrificis. De treballar en equip. El vaixell s'escora i és hora d'arromangar-se, d'anar tots a una. Cal deixar enrere les disputes personals, és el moment de treballar pel país, de donar-ho tot per sortir d'aquest atzucac on hem anat a parar. No hem de buscar culpables, cal buscar solucions. Per descomptat la consellera compta amb el sacrifici dels funcionaris. Comptem amb ells! Rebla cofoia tot intentant tocar la fibra. I és que vol endolcir unes mesures ja de per si soles força amargues. I alguns ens les creiem. Alguns diem, com en Pep, llevem-nos d'hora i treballem. Fem. Produïm que en va el futur del país.  Que si volem, som imparables.

Però aleshores, un dia, descobreixes que si et poses malalt, que si estàs de baixa, l'equip et deixa. S'oblida de tu. Amb sort un bot amb mig barril de rom, quatre arengades i abandonat a la teva sort. O pitjor, un tauló rosegat i a surar. A buscar una illa deserta o corrents favorables que t'ajudin a sortir-te'n. I és aquí quan dubtes. Quan desconfies. 

És que l'esforç només va en un sentit? El compromís és només per una banda? Aleshores no en dubteu, si només té una direcció, triaré la meva car ells, des de sempre, només trien la seva i el que em passi a mi, se'ls en fot. Ja m'ho varen demostrar quan ens portaren a aquesta crisi tot enriquint-se. 

Privatitzem els guanys, socialitzem les despeses, canten inflats.

Fa temps que ho deia l'Ovidi. Ha plogut força des d'aleshores, però tot plegat ha canviat poc. 

El raid de Calders

El cap de setmana passat vàrem organitzar de prova un raid d'orientació a Calders. És una prova que dura tot el matí, es participa per parelles i es disputen vàries disciplines. Primer els equips havien d'anar a diferents punts del terme corrent. Prenien una fita i quan les tenien totes tornaven al control, el camp de futbol. Entremig havien de fer un petit tram amb patins. Després, amb bicicleta cercar més fites per tornar, un cop les tinguessin totes, al camp, on hi havia el punt de trobada. Entremig de la volta amb bicicleta calia que fessin un descens rapelant i un ascens amb júmer. Un cop acabada la bicicleta un recorregut urbà. Tots aquests es feien amb l'ajut d'un plànol força detallat. I al final, al camp altre cop, tir amb arc i prova especial. En aquest cas la prova especial era empènyer un cotxe un tram no massa llarg.
Va ser una prova. Un test. Van participar pocs equips, bàsicament amics a qui demanàrem que testessin l'organització i ara, un cop ho hem fet i amb les sensacions a les mans, segurament de cara a l'any vinent muntarem el primer raid de Calders, abans de la cursa. I és que per organitzar coses, només cal temps i ganes, ja que de despesa, poca si es vol.
És veritat que ara molts ajuntaments deixen de fer res o senzillament passen allò que s'organitzava a d'altres pobles més oberts, adduint la manca de pressupost, però en realitat, si hi ha ganes i imaginació, encara es poden fer moltes coses. Però cal tenir ganes de treballar i arromangar-se, cosa que darrerament, en molts consistoris, això sembla que només és feina de les brigades municipals, i els electes, a rumiar i passejar, d'altres ja els faran la feina.

En un tancar i obrir d'ulls

És el que cal. Cada dia com si fos el darrer. Cada dia gaudint del minut. De l'instant. Fruint de les estones robades a la rutina per poder gaudir amb l'infant, amb els de casa, amb els amics. Avui, enmig d'una passejada en bicicleta, ens hem aturat a tocar d'un camp. De civada, diria. I mentre jo em girava d'esquena, en Berenguer corria i s'amagava. Bé, s'estirava i feina que tenia jo per trobar-lo. Les tiges són altes. Ell, xic. Però les seves rialles me'l feien trobar quan m'hi acostava i després, canvi de torn. Ell es girava i jo em llançava enmig del camp. I m'esperava mentre ell em buscava. En aquella cambra de colors. Parets verdes i sostre blau. I així força estona. Després, més endavant, ens hem aturat a collir quatre badabadocs -faré un ram per la mare, deia rialler- i hem tornat a casa. Només arribar una trucada d'una amiga m'ha fet saber que el company d'una altra amiga està greu. Molt greu. Un accident en bicicleta. Té dos fills petits i molt camp per córrer. Ella és jove. Ell, també. 

Aleshores te n'adones de la fragilitat del que tenim. Del que som. I anheles que tot surti bé. Que demà sigui un altre dia, però un dia bo, quan s'explicaran l'ensurt que han patit, el tràngol que els ha fet passar. Però és una pàgina feixuga per fer-la girar de nou. I penses en els fills. En el desconeixement. En tot el que els ve a sobre i en la mare. En la companya. En l'amiga.  

No em puc ni imaginar què deu estar passant. És impossible. Hi ha dolors que només en sap l'abast qui els pateix, els demés, podem somiar, fantasiejar d'acostar-nos-hi, però és impossible. Mai coneixerem el patiment dels altres.

Suposo que ella se'n sortirà. Ell, no ho sé. Té bons motius. Tenen bons motius. Però l'esdevenidor és negre. Els de l'entorn poden prometre ajut, suport, però l'única crossa que no li poden donar, és la que necessita de veritat, la que alleuja l'ànima. La que li retorna el somriure.  

I faig l'únic que se m'acut. Tanco els ulls i des d'aquí els envio una forta abraçada. Una gran abraçada. Demà o quan sigui, cal espai per ordenar les idees, ja ens veurem i aleshores, la notarà. La hi faré. Ben forta. Ànims.