No vull barrejar la velocitat amb la magnèsia -que ho faig-. No vull semblar tampoc d'arguments fàcils -que ho sóc-, però amb les darreres noticies, amb les darreres retallades a sanitat, els cables se'm connecten i cerquen allà on poden.
Fa anys em vaig fer donant d'ulls. Quan em morí, eh? També, acte seguit, donant d'òrgans. Just al límit, entre l'aquí i l'allà. En aquell mal pas. I finalment donant de sang. Cada tres mesos, és clar. Ep, però consti. Res de medalles. Perquè vull. Perquè crec que el que tenim serveix ara i aquí, i demà, quan el cervell s'aturi o el cor es congeli, aleshores res em serveix i per tant, que algú altre se n'aprofiti. No tinc res, només jo i sense cercar cap mèrit, perquè no en té, de debò que ho crec, vull que com un cotxe usat, si mai les peces serveixen per altri que les aprofiti. I ja està. Que segueixin rodant fins a la data de caducitat.
Però arriba un dia que sents els rics. Ergo els polítics de primer nivell. I et parlen de que cal pagar la sanitat, de que caldrà fer aportacions. També sents que Grifols, la gran empresa farmacèutica catalana, parla del gran negoci de la sang. Que ells aconsellen que es pagui a qui sigui donant, car ells compren plasma a d'altres països. I tot seguit, allò dels cables, allò de les connexions. Quan parlem del país, de l'economia, aleshores prioritzem l'individualisme. A pagar pel servei. Cadascú va per ell i segons el que té. Els rics un bon servei, per sobre de tot. Però quan l'altra cara de la moneda se sent exclosa i dubta sobre la conveniència de la seva generositat o del seu acte d'altruisme, aleshores apareixen mots com solidaritat, responsabilitat, sentit de país. I no ho entenc. Deixeu-me dir abans però, que també hi deu haver rics donants, és clar. Ara seguim raonant. A l'hora de donar ho hem de fer per grans ideals, però quan ens hospitalitzin, potser haurem de pagar. Aquí ja no valen els grans ideals i em faig un garbuix. Em perdo. Com sempre els mateixos actes prenen connotacions diferents segons qui els realitza, segons qui els proposa. Si sóc jo, és un acte de responsabilitat, de sentit comú. Vaja, que si tots els donants ens neguéssim, aleshores seríem uns irresponsables. Ara bé, si és el govern qui ens ho nega, a menys que paguem, aleshores és un acte de responsabilitat, de serietat, de justícia. I no ho entenc.No ho veig clar. Per què serà que sempre que els sento parlar marxo amb aquella sensació de que m'aixequen la camisa? De que tenim uns "trilers" per dirigents?
No ho sé, de totes maneres seguiré igual, perquè, al cap i a la fi, jo passaré comptes amb la meva consciència i els demés, que els passin amb la seva... si en tenen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada