Ja aniria sent hora...

Que hi ha funcionaris que es repengen, és clar que sí! Que n'hi ha que ens sorprenen i ens regalen l'estereotip del paio mandrós, cendrós, caspós i penques que tanca abans d'obrir i que és malcarat? Segur que també. Com arreu.
Alguns diran que al món privat això no passa. No toca! Tampoc hi posaria les mans al foc, me n'he trobat uns quants de penques i desenganyem-nos, si el món laboral privat és tan fantàstic, com és que estem a la crisi que estem? Només pels funcionaris? Vinga home, que de penques i treballadors la baralla s'ha repartit per igual.
A ambdós mons laborals hi ha de tot, tants estils com persones, només faltaria. Però deixant de banda el debat sobre el món demoníac i sagnant dels funcionaris, aquelles sangoneres bípedes que dilapiden part de l'esdevenidor del país tot mofant-se del patiment aliè i que tothom veu bé d'atacar, potser hauríem de mirar més enllà. No deixar-nos entabanar per debats secundaris insignificants. Potser en comptes de discutir-nos per les restes del plat de l'Estat - és una cita adaptada de la pel·lícula  Braveheart - , ens hauríem d'indignar pel vedell que engreixem i s'emporten tot tornant-nos només l'esquellot o bé la fruita que mimem i que sols ens tornen el pinyol. Ep, com a idea, eh? Que a casa mai m'arriben restes de menjar, de moment.
Vull dir que si tenim clar qui és que ens aprima el país, que ens roba - espolia, esprem, maltracta, atraca, viola, dessagna, deshonra, mutila, escapça, enfonsa, enganya, estafa, menteix i fins i tot humilia, De Gispert, les coses pel seu nom -  si tenim clar qui és que té una vida regalada amb el nostre esforç i no parlo només dels barruts facinerosos que amb una milionada regalada encara diuen que no en tenen prou per anar tirant, per què no anem a l'arrel del problema? Per què ens entossudim a parlar amb parets de morter escrostonat? Tan porucs som? Tan enzes som?
Segur que plantar-se és complicat, segur que pot ser una caixa de difícil pronòstic quan s'obri, però potser ja n'hi ha prou d'acotar el cap i dir sí senyor llagoterament. No teníem al capdavant els millors?
Deia el Che, m'estimo més morir dempeus que viure una vida agenollat i la veritat, sense arribar a aquests extrems, caldria que per un cop ens aixequéssim, perquè sinó, estan tan avesats a veure'ns prostrats, que ja no es creuen res del què diem i es veuen amb el dret de fer i desfer a la colònia catalana a plaer. Se'n senten amos i senyors i actuen com a tals.    

Fem matemàtiques globals? Fem pizza

 Justificació

Una de les àrees amb més presència dins del currículum de Primària són les Matemàtiques. Un dels pilars bàsics a l'hora de construir els coneixements dels infants i si bé en les demés àrees es dóna en general molta importància a l'experimentació, a les provatures i als descobriments, en aquesta àrea es prima sobretot la mecànica i la memorística. En general demanem molt treball, més esforços i molt poca imaginació, quan aquest darrer aspecte hauria de ser bàsic. Pal de paller de l'àrea. Poques vegades traspassem el llindar del treball repetitiu i dirigit i només en comptades ocasions es permet certa llibertat d'acció. Possiblement això es deu al temor a una adquisició errònia de continguts o qui sap si a la mateixa inseguretat dels ensenyants a l'hora de raonar els conceptes matemàtics, fent que la major part de coneixements vinguin seqüenciats i estructurats de manera molt estricte i sense gaire marge de moviment.

Si el càlcul s'aprèn memoritzant i repetint, si la geometria s'aprèn a base d'estereotips, si els problemes s'aprenent repetint unes estructures iguals, aleshores si garantim aquest mínims, malgrat siguin insuls i avorrits -sembla que pensin la majoria de mestres- s'assegurarà l'assoliment d'uns infants matemàticament competents.

En les llengües tothom es veu molt capaç d'innovar, de provar, d'experimentar, en les matemàtiques en canvi, fa més por, com si qualsevol coneixement estigués subjecte a un tipus de solució tancada, sense marge de maniobrabilitat. Sense marge d'error ni diversitat de camins per arribar-hi.

L'entorn

Aquesta activitat l'he dut a terme enguany a l'escola de Mura. És una escola rural, amb 25 nens i nenes a tota l'escola. A la classe dels Romans, que és a la que vàrem fer aquesta activitat, hi ha 10 nens i nenes, sis de tercer i quatre de cinquè. He de dir però, per evitar suspicàcies, que fa temps vaig fer pràcticament la mateixa activitat a una escola ordinària, a sisè, amb 26 nens i nenes a l'aula i els resultats, per estrany que pugui semblar, pràcticament iguals. O no, potser més positius a l'escola ordinària on els nens i les nenes no estan tan acostumats a treballar d'aquesta manera i per tant s'hi avocaren plenament ja des del principi.

El projecte

Després d'uns dies treballant fraccions, que com sempre als llibres de text i material complementari surten representades com a particions de pizzes, un nen va demanar quan faríem una pizza. I era un raonament lògic. Si partíem tantes pizzes, les sumàvem, les restàvem, les ordenàvem i en parlàvem constantment, per què no en fèiem? Aquest nen no sabia que temps enrere un altre nen havia fet la mateixa proposta en una altra escola. Tampoc sabia que també vàrem fer pizzes.

Així doncs, després de veure que tothom hi estava engrescat, vaig estar-hi d'acord. Això sí, si volien fer pizza, era cosa seva -reconec que estava tan engrescat com ells, encara que tampoc ho vaig mostrar massa- i havien de ser ells els que s'havien de preocupar de veure com es feia i què es necessitava.

Per tant, el primer objectiu era portar una recepta de pizza. Cal dir que l'endemà mateix en varen portar unes quantes, però no acostumats a cuinar, moltes d'aquestes eren un llistat d'ingredients sense quantitats ni el procés per fer-la. Així doncs, després de veure que el que portaven no ens anava bé, vàrem proposar de buscar diferents receptes a l'ordinador. En vàrem escollir quatre de diferents i cadascú triava la que més li agradava.

Un cop escollida la pizza era l'hora de calcular. Calia, primer de tot, veure quina quantitat d'ingredients necessitàvem. Sabíem que les receptes eren per a quatre persones, però nosaltres ens havíem posat en grups totalment dispars. Quatre volien un tipus de pizza, tres un altre, dos una altra i hi havia un nen que la volia diferent de totes les altres per qüestions d'al·lèrgies. Per tant, per grups, cadascú segons la pizza que volgués, havien de calcular quina quantitat d'ingredients necessitàvem. En aquesta fase jo vaig estar ajudant a l'hora de fer regles de tres, tot i que molts ho feien intuïtivament, buscaven quina quantitat necessitaven per a una persona i després multiplicaven pel nombre de membres del grup. D'altres a partir de dibuixos o esquemes que s'inventaven.

Un cop ja sabien la quantitat que necessitàvem de cada ingredient calia veure quant ens costaria. Per tal de treballar-ho conjuntament i com que a Mura no hi ha supermercat, vàrem decidir buscar per Internet diferents supermercats que coneguéssim i veure'n les llistes de preus.

En aquest cas van haver de fer aproximacions, si volien 700 grams de farina, potser els en calia comprar un quilo o bé un de 500 g i un de 250 g si n'hi havia. Una de les situacions que es va repetir sovint fou veure com els infants s'explicaven com feien les divisions -les fraccions- car era indispensable que qualsevol dels nens sabés com s'havia arribat a aquell resultat. D'aquesta manera les converses a l'aula giraven totes a l'entorn de conceptes matemàtics de manera natural.

Per treballar els preus es van agrupar per parelles, de manera que tots cerquessin preus d'ingredients encara que no fossin de la seva pizza.

Un cop haguérem calculat quan ens costaria fer les pizzes va venir la part més espectacular del projecte. Decidírem repartir-nos la compra dels ingredients per a totes les pizzes entre tots. Deixeu-me dir que el nen que tenia una pizza diferent gairebé tots els seus ingredients eren comuns a les altres pizzes, per tant es podia incloure dins de qualsevol grup si calia. Dit això, per tal de repartir-nos els ingredients només hi havia una premissa. Calia que tothom pagués el mateix o pràcticament el mateix per a poder menjar la pizza.

En aquesta fase del projecte hi va haver diferents mètodes per trobar la solució. Alguns optaren per fer operacions. Calcular què s'havia de comprar, quan costava i dividir entre els membres de la classe. Tot i que es feia difícil dividir segons quins productes. D'altres, els més petits que no estaven acostumats a dividir, varen fer servir un mètode força efectiu. Dibuixaren una graella amb deu caselles, cadascuna amb el nom d'un nen. Tot seguit varen fer retalls de paper on escrivien el preu i el producte i anaven omplint les graelles amb els productes intentant que quedés el mateix a totes les caselles. Si calia retallaven un producte -tarja-, el dividien físicament i alhora matemàtica. Aquest mètode fou el més entenedor per a tots i aquests mateixos nens l'explicaren als seus companys un cop decidírem que era el més just i clar.

Un cop ja sabien què havien de portar, vàrem quedar per fer-ho al cap d'una setmana.

Fem la pizza

El dia de la pizza cada grup es disposà en una taula i a partir de la recepta, el mestre podia donar un cop de mà però eren ells que havien de seguir els passos, feien la massa. Després se la partien de manera que tenien una mini pizza i l'omplien ells mateixos fent-li el dibuix o la decoració que els interessés més.

D'entrada els incomodà que no se'ls ajudés més o més ben dit que no se'ls digués pas a pas què havien de fer, però poc a poc, a mesura que anaven veient que la pizza prenia forma, s'anaren engrescant fins que al final se'ls veia orgullosos del que havien fet i així ho expressaven. Un cop feta la pizza la vàrem portar al forn de pa del poble on ens l'enfornaren. La idea era anar-hi tots plegats i veure com la posaven al forn, però una pluja inoportuna va fer que un servidor s'escapés, amb un cop de cotxe i totes les pizzes, al forn. Poc després tots esmorzaren pizza.

Conclusió

D'entrada semblava que fer una pizza seria una tasca molt manipulativa. Una tasca on bàsicament farien quelcom manual i no es treballarien gaire les matemàtiques però al final, fent el buidat amb ells tot menjant la pizza, ens vàrem adonar que havíem fet un interessant treball matemàtic. D'entrada havíem aplicat les operacions que treballem sovint a l'aula per tal de donar resposta a una inquietud directa. Havíem resolt diferents problemes reals, molts dels quals més endavant ens els trobàvem en fitxes o a l'hora de fer càlcul mental. Havíem aplicat les fraccions a una realitat i podíem recórrer a aquesta imatge mental quan tinguéssim dubtes sobre aquestes. A més havíem treballat diferents unitats de mesura que desconeixíem fins aleshores, així com els estris per mesurar-les. També havíem pres consciència de grup, ajudant-nos i sent justos amb els altres, veient que la responsabilitat de portar els ingredients afecta a tothom o bé que com a grup cal tenir present els interessos de cada individu i les seves necessitats per sentir-nos tots bé.

En resum, va ser un treball que en el temps va durar unes quantes setmanes i que al final valoràrem molt positivament. No cal dir que durant tot el projecte els infants van estar molt engrescats i alhora van involucrar a les famílies, demanant, preguntant, suggerint i alguns, fins i tot, dies després fent altres pizzes a casa.

Si voleu veure comentaris seus o vídeos del procés, podeu clicar aquí i cercar pizzes.

De la guineu al fill

Podrà reconèixer la guineu el xerricar de les rodes del meu cotxe? Haurà ja entès l'estil de música que escolto? M'olorarà mentre avanço per la carretera? 
No ho sé, però darrerament, sembla que ens veiem més. Gairebé cada dia altre cop. Potser m'espera ronsejant fins que em veu de lluny per després escapolir-se. Sempre passo a les mateixes hores, minuts amunt o avall, i per això que penso que m'espera. Serà que l'hauré domesticat? M'haurà domesticat?
El que està clar és que cada matí i tarda des de fa poc, condueixo només pendent de veure-la. De veure onejar la seva llarga cua negra mentre se'n va. La seva mirada penetrant. N'estic captivat. Enamorat, tal vegada.
Les nostres mirades quan s'encreuen parlen molt, es diuen molt. La seva, el seu mirar fix poruc, em sedueix. Em parla de molt endins, de coses massa salvatges en un instant. La meva, més confiada, de moltes pors, de més il·lusions i de massa dubtes per un sol instant.  
Avui altre cop l'he vist, quan se n'anava bosc enllà.
És com a casa. El fill m'ha domesticat. Jo l'he domesticat. D'infants n'hi ha milions. Desenes de milions. De fill però, i en el meu cas en concret, només un i aquest, com la guineu, té la clau. Si cada dia el veus a la mateixa hora, estona abans ja frises per veure'l i a mesura que passa el temps i s'acosta l'hora la il·lusió creix. Igual que al revés, quan el temps es sobrepassa, el neguit augmenta. Notes un buit que només s'omple amb el contacte, amb la visió. Amb l'infant. Amb la guineu.
Això és domesticar. Ens tenim l'un a l'altre i com avui, que està malalt i tu poc hi pots fer per alleujar el mal pas, el cor se t'esquinça. El neguit creix i cada alenada costosa d'ell es multiplica per cent dins teu i comptes el temps que tarda a fer efecte el remei dubtós que t'han receptat, just acabada de donar la cullerada i esperes, i pateixes. I esperes molt, perquè patint, el temps s'alenteix i desitges que tot passi ràpid, però tot té un ritme, una velocitat i no n'ets pas tu el conductor d'aquest tren, no pots accelerar a plaer. Has de deixar fer. Has de confiar. I costa confiar un cop t'has / t'han domesticat.  

Calders-Barcelona

Arribant a Castellar

Ahir, amb la colla de Calders Bike, vàrem fet una sortida especial. Vam anar a Barcelona des de Calders. No és una sortida especialment bonica en quant a paisatges però té quelcom. Sortir de casa i arribar a la capital catalana és una experiència curiosa.
Vàrem sortir ben d'hora, quarts de vuit - abans és massa fosc - i per carretera vam baixar fins al sot, a Monistrol. Allà, passant per dins del poble vam prendre la pista que s'enfila fins a Granera. Una pista que va pujant de manera suau i constant, tot zigzaguejant, una de les poques pujades que ens esperava. Després vàrem baixar fins a Sant Llorenç Savall de dret. El sol ja brillava però l'abric; guants, buf, jaqueta prima i demés, no ens sobrava.
Un cop a Sant Llorenç vàrem tornar a pujar, però aleshores cap a Castellar, anant pel coll de Canyelles. L'altra pujada i ja en portàvem dues.
La baixada des del coll fins a l'Era d'en Petasques fou una bogeria. Si fins a les hores ens anàvem saludant amb els qui ens creuàvem, a partir d'aquí ja ho deixàrem córrer. Massa gent. Gent i més gent que s'enfilava cap al Puig de la Creu per després fer la baixada.

Badia del Vallès

Ja un cop a Castellar vàrem fer una aturada per esmorzar els entrepans que portàvem. Després d'esmorzar i pel camí del cementiri vàrem agafar  la pista que baixa fins a Sabadell, ran del Ripoll, passant per Can Casamada. En aquest punt l'entorn canviava. Si fins aleshores ens anàvem trobant bàsicament gent amb bicicletes de muntanya enmig del bosc, ben abillats i concentrats, al passeig del riu hi havia més gent passejant i corrent que amb bicicleta.
Resseguirem el camí del costat del riu fins a l'alçada de Barberà i després, voltant per dins la ciutat, entre pisos atapeïts i dúplex generosos, vàrem arribar i travessar Badia del Vallès. Un poble d'indigne fama però que la seva aparença deixada i bruta, si més no pels caminois que vam passar, no ajudaven a millorar.
Passat Badia vam enfilar cap a l'UAB. Des d'allà a Cerdanyola, on passàrem per una espècie de parc tancat amb reixa, on a dins, embotits i sorollosos, hi havia gent i més gent coent carn i parlant. Des de fora tenia un aspecte estrany, semblava una gàbia plena a vessar. Llàstima que no portàvem cacauets!
La darrera pujada fou per una pista del parc de Collserola, entre uns boscos força bonics i esponerosos fins a sobre Barcelona. Una Barcelona impressionant, estesa sota els nostres peus, com un formiguer gegant en ebullició.

La Barceloneta

La baixada fins a la Barceloneta va ser molt divertida, zigzaguejant per la Meridiana i esquivant cotxes pel carrer Marina.  Allà, al passeig, ran de mar, vàrem menjar un arròs negre ben merescut i ben regat amb vi del país.
I un cop dinats, amb el cap tèrbol però l'esperit més elevat, muntats a les bicis i un somriure a la cara, vam anar fins a plaça Espanya a prendre el tren.
I la veritat, va ser una sortida molt divertida. Al final uns vuitanta quilòmetres i uns mil cent metres de desnivell de pujada i uns mil sis-cents de baixada, però amb tot, una experiència per a repetir.
I és que tenim sort que hi ha qui organitza aquestes sortides que fan pinya i caliu. Una bona manera d'anar amb bicicleta tot ben acompanyat.

No plou sempre a gust de tothom

Una de les troballes d'avui, festiu

Que no ens donin gat per llebre. El treball és un mitjà per aconseguir certes finalitats i no una finalitat en si mateixa. Ahir, quan malparlaven d'aquesta setmana, de racionalitzar-la, d'adaptar-la a la realitat actual, no podia deixar de pensar que parlaven els interessos econòmics. Parlaven els que els mou la butxaca. En cap moment pensaven amb l'ésser humà. En la persona. En el treballador. Per a mi una setmana com aquesta és fantàstica. Uns dies treballar i uns altres no i tampoc ens enganyem, si poguéssim, treballaríem la setmana dels tres dijous. És cert que avui en dia és una sort treballar del què ens agrada, però tampoc exagerem. La vida està feta per gaudir dels plaers, de tots i cadascun. D'admirar el vol de la papallona a l'estiu, de jugar amb el fill sense estar pendent del temps, de sentir l'aire fred a la cara mentre davalles amb esquís qualsevol muntanya, de fer l'amor amb la persona estimada, d'escurar l'última cullerada del iogurt i de quatre coses més, però enlloc entra treballar una setmana sencera o fer hores a mans plenes.
De sempre ens han volgut fer creure que el treball dignifica, que el treball és la mare dels ous i que el sacrifici ens condueix a un món millor i jo em dic, i un rave. Carpe diem, companys! Viure el moment i si aquest passa per no fer res, endavant. No em fareu sentir malament.
Alguns s'escandalitzen, d'altres s'indignen, però m'agrada creure que la missió, si és que en tenim alguna en aquest món, no és treballar. Senzillament, és gaudir dels moments. És clar però que a certs grups d'interessos els va bé fer-nos creure que l'home i dona de profit han de treballar, que el camí bo, recte, digne, ideal, passa pel treball. Només faltaria. El nostre treball és el seu benestar. El nostre sacrifici és la seva riquesa. I m'hi nego. Treballar és una necessitat, però res més. Un accident. Un mal pas. No en faré bandera. Tenim la sort relativa de tenir feina i prou. Res els devem.
Si em toqués la loteria? Apa siau, bon vent i barca nova. Potser em dedicaria a fer xerrades, viatjar, fer fotografies, escriure o rascar-me els polls, tant hi fa, però segur que decidiria jo. Les xerrades? Del què fos, fins i tot de com viure sense treballar o dels costums nocturns del cargol, més ben igual!
El treball és una cançoneta que he sentit sempre i al final ja no me la crec. Potser també perquè els que millor viuen, els que demanen que treballem més, poc fan, poc penquen i a l'hora de la veritat, quan vas al clot, el treball fet no et serveix per a res. Només per a un bon epígraf a la làpida i ja està.
Ara amb la crisi hi tornem a ser. Hem de treballar, esforçar-nos, sacrificar-nos. Això, alcem-nos i aneu-hi. Vosaltres quedareu escurats, jo, ric abans, ric ara. Però ho tinc clar. Malgrat sigui el president qui ho demani, malgrat els cants de sirena siguin bells, no perdré el nord. Ara no som més equip que ahir, quan reparties només amb els teus i jo quedava al marge, avui segueixo sent el lliure que m'has fet i no perquè em necessitis claudicaré. No senyor. Reclama als que ens han portat a on som. Jo no he canviat. Cada matí he treballat, m'he llevat i deixant enrere el que més estimava, he passat hores i hores feinejant. Sense sortir del guió, sense especular o provar. D'altres, jugant amb els diners amb daus, ens han portat a aquest atzucac i només a mi em demanes sacrifici. I els bancs? No hi tenen res a dir? A pagar? I els constructors? I els polítics que gestionaven els guanys? On són ara ells? Perquè només jo m'he d'estrènyer el cinturó? Perquè ara som tots els que hem de remar quan el motor se l'han venut d'altres i segueixen ben inflats? Heu fet trens on no hi havia ningú, aeroports al desert, cases de preus inflats, sous milionaris pels amics, estats espoliadors, privilegis assentats, reis aprofitats... i jo m'he de sacrificar? No és just. Faré el què calgui, treballaré per sortir-me'n, però mirant per mi, això m'heu ensenyat. Primer, jo, els meus, és clar.

Puigmal ( 2.911 m. )

Avui amb el Marc hem anat a fer el Puigmal des d'Er, a la Catalunya Nord. Feia un dia magnífic, una mica fred de bon matí i amb cel serè. A les valls, boira. De lluny, un cop remuntat un dels collets, es veia sota els nostres peus un mar de núvols i sobresortint, allà a la llunyania, Montserrat i el Montseny. Imponents. 
Hem sortit amb els esquís a l'esquena des del pàrquing, la neu començava uns dos-cents metres i escaig més amunt i només estava empolsinat el primer tram. Un cop calçats però, la neu fantàstica.
Hem anat pujant a bon ritme fins a dalt, els 900 metres de desnivell que hi ha i després, des del cim, hem pogut gaudir d'unes vistes immillorables.
La baixada l'hem fet desviant-nos cap a les pistes d'Er, per no perdre massa alçada i poder aprofitar la neu. Cercant camí, hem acabat baixant per una canal no massa ample on un cop a baix, hem vist que la Píxel, la gossa, ha dit prou. S'ha bloquejat. Estrany, no? Mai fins ara s'havia aturat a un indret i avui, qui sap perquè, li ha semblat que era massa dret i des d'una roca estant, ha començat a bordar. Ni amunt ni avall. Per tant, veient que la cosa s'allargava, m'he calçat els grampons i he pujat a buscar-la. Ara bé, mentre em movia, ella s'acostava, un cop m'aturava, ella també. Finalment però, després d'una estona de jugar al gat i a la rata, ha trobat una sortida en diagonal i després ja no hi ha hagut qui la parés. Excepte al cotxe, que semblava una catifa otomana. No ha piulat en tot el camí.

Avui doncs, altre cop hem triomfat, però amb el sol que feia i la neu que s'enretira, o neva aviat o haurem de deixar-ho per més endavant això d'esquiar. Ara, aquest, ja el tenim altre cop.  

Créixer entre llibres

De petit anava molt a casa dels avis. Vacances, caps de setmana... I era una casa especial. Màgica. Arreu, fos on fos, obrint una calaixera, un bagul o un armari, hi havia llibres. Llibres, revistes, fulletons...I més llibres, revistes i fulletons... Encabits per tots els espais, a tots els racons.
L'avi havia treballat o ajudat, segons les versions, al mercat del llibre de Sant Antoni i tenia molts d'aquests llibres a casa. Li agradaven i en comprava sense mesura. Per tant, la casa estava plena de llibres, arreu en trobaves, fins i tot als llocs més insospitats, a més de l'armari horrorós i mal fet que havia construït el meu besavi per a aquesta finalitat i que es tenia com una obra d'art en aquella casa. Lletja, però una obra d'art.
El millor, per a mi, era que eren llibres de tot tipus, des de llibres sobre la fauna marina a d'altres de política o de fotografia o còmics o el què fos. Literalment, el què fos.
Quan arribava a casa seva sempre anava primer al passadís. Un passadís estret i fosc i allà, assegut al terra, amb les cames creuades tot tocant amb els genolls l'armari i l'esquena repenjada a la paret, anava remenant els llibres. Fullejant-los. Era un espai de pas amb el sòl fred, l'economia familiar d'aquella època - ara hi tornem a ser - no permetia tenir tota la casa escalfada sinó que només les cambres que s'usaven, on em passava hores i hores remenant llibres. Mirant imatges d'uns, llegint d'altres, remenant-los tots. Tenia total llibertat. I allà viatjava, somniava.
Ell es passava les hores al balancí llegint novel·les d'Estefania, jo per terra remenant llibres. L'àvia fent ganxet.
Potser d'aquells dies, d'aquell munt d'hores entre llibres i més llibres, em ve la passió. L'interès per aquests. Per llegir-los i per escriure. Sense cap pretensió, només per gaudir, per passar-m'ho bé, perquè és el què he viscut.
Ara a casa també tinc força llibres, no tants però, i si bé sovint em plantejo la possibilitat de cedir-los a una biblioteca o donar-los a amics, massa trasllats fan mal, un cuquet de molt endins em corseca i em parla de l'oportunitat i la sort que vaig tenir jo tenint tants llibres a l'abast i potser per això, potser pensant amb d'altres més propers, els mantinc a casa. Encara que sempre penso: Un dia...
Però aquest no arriba. És més fort que jo i quan estic una mica moix, cansat, trist o bé alegre i somniador, tan hi fa, m'assec a frec d'aquests i els miro, els observo i, perquè no, a vegades m'agrada passar les pàgines tot olorant-les, tocant-les. Sentir-ne l'aroma i el tacte i aquests em parlen de moltes coses. D'indrets llunyans o propers, d'històries tristes o alegres. D'una infinitat de coses que m'omplen i em fa feliç.