No plou sempre a gust de tothom

Una de les troballes d'avui, festiu

Que no ens donin gat per llebre. El treball és un mitjà per aconseguir certes finalitats i no una finalitat en si mateixa. Ahir, quan malparlaven d'aquesta setmana, de racionalitzar-la, d'adaptar-la a la realitat actual, no podia deixar de pensar que parlaven els interessos econòmics. Parlaven els que els mou la butxaca. En cap moment pensaven amb l'ésser humà. En la persona. En el treballador. Per a mi una setmana com aquesta és fantàstica. Uns dies treballar i uns altres no i tampoc ens enganyem, si poguéssim, treballaríem la setmana dels tres dijous. És cert que avui en dia és una sort treballar del què ens agrada, però tampoc exagerem. La vida està feta per gaudir dels plaers, de tots i cadascun. D'admirar el vol de la papallona a l'estiu, de jugar amb el fill sense estar pendent del temps, de sentir l'aire fred a la cara mentre davalles amb esquís qualsevol muntanya, de fer l'amor amb la persona estimada, d'escurar l'última cullerada del iogurt i de quatre coses més, però enlloc entra treballar una setmana sencera o fer hores a mans plenes.
De sempre ens han volgut fer creure que el treball dignifica, que el treball és la mare dels ous i que el sacrifici ens condueix a un món millor i jo em dic, i un rave. Carpe diem, companys! Viure el moment i si aquest passa per no fer res, endavant. No em fareu sentir malament.
Alguns s'escandalitzen, d'altres s'indignen, però m'agrada creure que la missió, si és que en tenim alguna en aquest món, no és treballar. Senzillament, és gaudir dels moments. És clar però que a certs grups d'interessos els va bé fer-nos creure que l'home i dona de profit han de treballar, que el camí bo, recte, digne, ideal, passa pel treball. Només faltaria. El nostre treball és el seu benestar. El nostre sacrifici és la seva riquesa. I m'hi nego. Treballar és una necessitat, però res més. Un accident. Un mal pas. No en faré bandera. Tenim la sort relativa de tenir feina i prou. Res els devem.
Si em toqués la loteria? Apa siau, bon vent i barca nova. Potser em dedicaria a fer xerrades, viatjar, fer fotografies, escriure o rascar-me els polls, tant hi fa, però segur que decidiria jo. Les xerrades? Del què fos, fins i tot de com viure sense treballar o dels costums nocturns del cargol, més ben igual!
El treball és una cançoneta que he sentit sempre i al final ja no me la crec. Potser també perquè els que millor viuen, els que demanen que treballem més, poc fan, poc penquen i a l'hora de la veritat, quan vas al clot, el treball fet no et serveix per a res. Només per a un bon epígraf a la làpida i ja està.
Ara amb la crisi hi tornem a ser. Hem de treballar, esforçar-nos, sacrificar-nos. Això, alcem-nos i aneu-hi. Vosaltres quedareu escurats, jo, ric abans, ric ara. Però ho tinc clar. Malgrat sigui el president qui ho demani, malgrat els cants de sirena siguin bells, no perdré el nord. Ara no som més equip que ahir, quan reparties només amb els teus i jo quedava al marge, avui segueixo sent el lliure que m'has fet i no perquè em necessitis claudicaré. No senyor. Reclama als que ens han portat a on som. Jo no he canviat. Cada matí he treballat, m'he llevat i deixant enrere el que més estimava, he passat hores i hores feinejant. Sense sortir del guió, sense especular o provar. D'altres, jugant amb els diners amb daus, ens han portat a aquest atzucac i només a mi em demanes sacrifici. I els bancs? No hi tenen res a dir? A pagar? I els constructors? I els polítics que gestionaven els guanys? On són ara ells? Perquè només jo m'he d'estrènyer el cinturó? Perquè ara som tots els que hem de remar quan el motor se l'han venut d'altres i segueixen ben inflats? Heu fet trens on no hi havia ningú, aeroports al desert, cases de preus inflats, sous milionaris pels amics, estats espoliadors, privilegis assentats, reis aprofitats... i jo m'he de sacrificar? No és just. Faré el què calgui, treballaré per sortir-me'n, però mirant per mi, això m'heu ensenyat. Primer, jo, els meus, és clar.