Corrent per Roma

Per un dia vaig canviar els pujadors i baixadors de Calders, el seu verd tendre i el silenci calmós, l'aire fresc i el trepitjar muntanyós, per un escenari completament diferent. Per un matí vaig calçar-me les vambes per perdre'm per Roma corrent amb el Robert. El motiu de la visita un altre, però el fet és l'escapada d'un matí. D'un matí de córrer.
Enmig d'un trànsit caòtic, d'un tanca els ulls i corre per passar, d'un aquest so de clàxon, és per mi? vàrem voltar per la capital de l'antic Imperi romà.
Una cursa ben diferent del què trobem a Calders o corrent per les muntanyes, però igual de fascinant. Si més no per un dia.
Les llambordes, petites i irregulars marcant cada pas. Negres com el sutge guiant-nos força tros de camí. La resta un terra desigual, ja sigui per arrels que esquincen l'asfalt, ja sigui per parcs amb grava granelluda. De l'aire què dir-ne. Carregat. Dens. Ple de fums i olors. Res comparable a l'olor de camps i bosc de Calders. Mentre els sons, aquí inexistents en general o agradables en concret, allà eixordadors. Sirenes, màquines, crits de personatges gesticulant o de circulació. Bé, circulació és el mot, la realitat embús. Una massa metàl·lica compacte avançant a batzegades. Enmig, personatges serpentejant o motoristes arriscant. Certament però, un xivarri ferotge.
La cursa només intuïda, atzarosa. Ara a la dreta, després a l'esquerra, anar provant, anar tastant. La gràcia de disposar de temps. Hora i mitja i endavant. I a cada cantonada, a cada tram una joia arquitectònica. Un regal als sentits per descobrir. Una llista inacabable de patrimonis de la humanitat per guaitar.
Les sensacions floreixen. Corres oblidant-te que ets un turista. Que has d'anar a o has de veure tal i et deixes portar. Mires amb altres ulls. Explorant, fins que al final esdevens un personatge més de l'entramat urbà. Un personatge històric que forma part dels llocs per on passa.
L'avinguda fins al Colosseu, ample i sorollosa, que temps enrere va acollir milers de crits per aclamar o blasmar l'arribada de triomfadors o perdedors, igual de plena, sembla que t'aclama. Al fons l'arc de triomf. I a cada passa una descoberta, un racó que et xiuxiueja al passar, endavant, fins ara.

Estratègies de partit II

Avui, sortint d'escola, a la plaça, hi havia una carpa dels socialistes. Repartien globus a tort i a dret. Globus del PSC per la mainada i somriures pels grans.
Segurament és lícit, segurament volia ser un acte de campanya original, però posar-se a les portes de l'escola amb un globus per captivar als infants, m'ha fet pensar en aquella llegenda urbana, aquella dels que es posen a les entrades de les escoles repartint caramels amb substàncies addictives. Un globus a canvi de la teva fidelitat. Un globus enverinat per la teva voluntat.
Sembla que s'aprofiten de la il·lusió d'un infant per fer-t'hi acostar, per fer-te anar amb propaganda d'ells pel poble si vols estalviar-li un disgust al nen que no hi entén de política. Aprofiten l'ocasió.
Quan es cau tan baix, quan la finalitat justifica els mitjans, aleshores es traspassa una barrera i encara que només són globus, encara que només són regals innocents, deixa entreveure el tarannà de cadascú.
Ja ho diuen, per les seves accions els coneixereu. L'altre dia amb la votació en contra dels interessos de Catalunya, avui seduint els infants per captar els grans.
S'han ben retratat, altre cop.

Estratègies de partits

Segurament hi ha una coma correguda o una frase mal situada o un accent a deshora. Segur. Segur que si els socialistes catalans no reclamen allò que ens pertoca no deu ser per no incomodar als espanyols. Perquè segur que visió de país en tenen i sobretot treballen pels que els han votat, és clar. Segur que deu ser per altres motius, només faltaria.
Però es fa bastant difícil d'entendre que siguin incapaços de demanar justícia?, bé, ben bé tampoc sé com dir-n'hi. Representa que és quelcom que l'Estat deu a Catalunya i no ho paga. Deuen estar per sobre d'aquell lema que ni ells es creuen, el Hacienda somos todos...
Bé doncs, malgrat tot, malgrat pugui semblar que són els socialistes els dolents, demà ho seran els convergents i passat també - en són dues vegades ells, què hi farem -, i l'altre un altre partit, perquè tots estan tallats amb el mateix patró, el d'una mà renta a l'altre i així anem. El partit per sobre de tot. La disciplina a regnar.
Ara, després desencís, desengany i no sé quants sinònims més. Això ho diuen l'endemà del dia de les eleccions però de canviar, res de res. A fer veure que es fan grans reflexions, a parlar quatre dies de la desafecció i a seguir mamant de la mamella i fer el què els rota - tipus fitxar al parlament europeu i fotre el camp, sense pencar, que ells poden, és legal - , perquè encara no hi ha cap veu que s'hagi alçat per autoinculpar-se, dient que potser, només potser, els partits polítics també tenen una part de culpa.
Amb aquests partits polítics - si més no a nivell estatal i nacional -, que es nodreixen només de sangoneres que viuen del càrrec i que només tenen feina a mantenir la poltrona, peti qui peti, difícilment el país avançarà. I qui diu partits diu sindicats, perquè sembla que quan un agafa un càrrec, aleshores s'apalanca i fa mans i mànigues per no tornar a fotre brot, venent si cal a sa mare per un plat de llenties. Ep, a bon preu però, eh?

Ah, per cert, us recomano aquest enllaç...

Un divendres al vespre

Compartir estones. Moments amb amics. Anar al bar - diuen que va lligat a l'esperit mediterrani o bé al revés, el bar ens fa mediterranis, no sé què va primer - i petar la xerrada. Deixar que les paraules surtin i arreglar el món. Passar d'una conversa a l'altra, sense guió, només per plaer. Compartir estones i enriquir-se, amb el què pensa l'altre i el què diu. Seguir el seu fil argumental, discutir-lo, buscar-hi pegues, analitzar-ho i anar xerrant. Anar fent bullir l'olla. Enraonar. Raonar.
La millor escola, una altra persona i l'indret, qualsevol, per facilitat un bar, però bé podria ser una taula mig desparada o un pou - aquelles aturades llargues del adéu, quan acomiadar-se costa i es vol llençar la darrera paraula, la darrera idea -. Tan hi fa, escoltar i ser escoltat i anar construint el pensament, amb l'altre, acompanyat i analitzat, però raonant. Això ens fa més savis, compartir idees, raonaments, plantejaments, punts de vista. Això ens fa avançar.
Sort que l'SGAE no pot cobrar per les paraules dites, per les idees compartides, per les reflexions analitzades i així, el món va avançant, i fem bullir l'olla i demà serem millors que avui o si més no, haurem raonat més.

Dues postures

Si hem d'escollir entre dues visions de la llengua...

Podem amagar el cap sota l'ala i demanar perdó pel què som...



o bé estar-ne orgullosos i perquè no, fer-ne bandera.




Jo ho tinc clar.
No hi ha massa a dir... que cadascú decideixi.

Bildu, aurrera!

Uns tenen el GAL, d'altres el franquisme, d'altres són feixistes declarats i d'altres amaguen uns passats igual de grisos. Cap però renega del que va ser, tampoc se'ls demana i si es fa, poc cas fan. I malgrat no tenir un passat immaculat, net i clar, poden jugar. Poden presentar una proposta a les eleccions i la gent pot dir si hi està d'acord o no.
Tots excepte l'independentisme basc d'esquerres.
L'estan atacant per totes bandes i li exigeixen certs postulats que ells mateixos ni es demanen, perquè si s'apliquessin les mateixes postures higièniques, certs personatges desapareixerien de l'escena pública, a més de partits polítics intoxicats.
Encara hi ha en Fraga, el pèndol etern que unes radiacions manté apergaminat respirant odi, voltant per aquests mons malgrat haver estat ministre d'un dictador i haver defensat una guerra. Tenim encara un Gonzàlez o Guerra que diuen, crearen durant el seu mandat uns cossos d'elit que caçaven terroristes, però fent de terroristes, ves a saber. També es presenta un tal Ynestrillas... i així anar sumant. Partits amb passats obscurs.
I si a tots aquests se'ls permet presentar, sense renegar del què han estat, alguns del què són o del què defensen, com és que hi ha partits que es persegueixen tan aferrissadament? Com és que no deixen una sortida política al conflicte del País Basc? Que ja els interessa que només puguin expressar-se amb la violència? Pot ser que Bildu i ETA no siguin el mateix o potser sí, però si l'objectiu d'ambdós és la llibertat del País Basc i un ho reclama per via pacífica i aquesta la tanquen, què faran? Com se'n sortiran?
Els porten a un atzucac. Sembla que vulguin que només puguin escollir entre un model, el de l'Estat únic o bé la resolució armada.
Se'ls veu el llautó i el més trist és que qualsevol opció d'esquerres independentista política del País Basc està destinada a fracassar, perquè els partits estatals, que controlen els tribunals que ells mateixos es maneguen, mai deixaran que s'expressi l'opinió pacífica del país, sempre la vincularan a qualsevol banda armada per tal de treure's oposició. Per mantenir el pensament únic. També ho sabem prou això els catalans.
A Espanya, l'únic que compta és si ets espanyol i t'hi sents. Si defenses l'Estat, de la manera que sigui i amb els arguments que sigui, mai t'il·legalitzaran. Si no et sents espanyol i defenses el teu petit país, buscaran per on fer-te callar. Malgrat siguis pacífic. Penseu sinó en les consultes, en Bildu o qualsevol opció pacífica que amenaci amb el trencament d'aquest Estat.
Per això i com altres cops, Bildu aurrera!

Vist el què s'acosta, cambiem alguna cosa...

Són com els micos, aquells primats deliciosos. En rotllana un treu les puces de l'altre i l'endemà al revés. I així fan vida social, estableixen lligams, refermen els vincles. Cada dia els mateixos grupets i aquest favor que tu em fas avui, demà te'l torno amb escreix. Perquè ens hem de cuidar. I si com que no tens gaire pèl no et puc treure les puces, ves on s'arraparien, aleshores et dono una creu de Sant Jordi.
Abans la donaven pel servei al país, avui dia pel servei als amics, encara que facis més feina per l'estat que pel país. Però és igual, no passa res. La memòria és efímera.
Ara, per si de cas no fos tan efímera, mai se sap, amb les retallades, que això toca la butxaca i la gent se'n recorda més, esperem-nos a després de les eleccions. No cal patir. Vivim en un món on cadascú es mira el melic i si no et molesto directament, res, endavant que fa baixada i demà serà un altre dia.
Poc sentirem canviem les retallades per la solidaritat que ens ha caracteritzat. Un és solidari mentre pot, quan no pot, espera a una època millor. Aleshores, per què no passa el mateix en aquest país, per què no alcen la veu dient que ara no juguem, que no en podem ser més? Segur que Espanya ho entendrà després de tants anys de solidaritat. No ho faríeu vosaltres amb aquells que us han ajudat de donar-els-hi treva durant un temps? Són bona gent, només faltaria.
Però a cada bugada perdem un llençol i del cabàs amb què començàrem, demanant i exigint, acabem amb quatre coses mal comptades però ja farà el fet. Peix al cove n'hi diuen i així anem passant. Llepant-nos les ferides i sense avançar gaire.
Perquè el més estrany és que l'impuls de la gent, l'anhel que es desperta, amb consultes, manifestacions i declaracions, els mateixos partits que semblaven subscriure les il·lusions, poc a poc les van narcotitzant, les van despistant i arriba un dia que no te'n recordes d'una manifestació de milers de persones i passes de reclamar la independència a reclamar el concert econòmic i després a reclamar el fons de competitivitat i finalment una bestreta que ja us tornarem, no patiu. Però sigui com sigui res canvia, no avances gens com a país, però t'han fet creure que sí, que t'escolten. I les energies s'esgoten i el país s'aprima.
Potser és hora d'anar pensant altres models, altres interlocutors.