Quina barra! Quins nassos! A sobre hem de sentir que afalaga la sanitat pública catalana.
No només monopolitza el servei i els professionals durant uns dies, sinó que a més a més tanquen tota una ala de l'hospital per ell i per les mesures de seguretat. Possiblement no ha hagut de fer cues ni llistes d'espera ni res de res, no senyor. I a sobre, pagant des de Catalunya.
Que no en tenen d'hospitals a Madrid? La sanitat està transferida, no? La paga la Generalitat, no? Doncs si vol que el visitin, que pagui, que nosaltres ja paguem per tots els seus capricis per una guerra que vàrem perdre.
Aquests monarques foten el què els rota. Que vol casar-se amb una persona que no és de la noblesa, endavant, que som moderns. No passa res, modernitzem la institució. Però si l'única via de modernitzar-la és suprimint-la! Enrere aquests privilegis de l'època medieval, deixem-los allà als castells enrunats. I si volen privilegis, que també tinguin les obligacions, a buscar dona, lletja, de la família però princesa per tal de continuar la nissaga i tenir un proper rei com els d'abans, amb motius dignes com el Gras, l'Impotent, el Geperut, el Calb, el Botella ... i uns quants més.
Però és clar, són prou moderns per canviar allò que els interessa, però no allò que no els és favorable. I els demés, vinga a fer la rosca, que deu minuts de telediari van bé per les enquestes i això que els que manen són d'esquerres... Deuen ser de l'esquerra de l'Eixample perquè sinó, no s'entén.
És com jugar a cartes contra el crupier, amb una baralla marcada, en una cambra plena de miralls i amb jugadors cecs. No perdran mai aquests.
Llàstima que al 1789 no estiguéssim més globalitzats...
dijous, 13 de maig del 2010
dimarts, 11 de maig del 2010
Bada, badoc!
Avui no me n'he pogut estar. Tornava de fer un volt en bicicleta i ja arribant a casa, a l'alçada del carrer Pirineus, he fet mitja volta.
La monotonia d'un verd que ara tot ho acoloreix, es veia trencada en uns camps per un roig viu i alegre. A més a més, el sol, ja en declivi, il·luminava el camp d'una manera especial, fent que semblés que la llum sortia de dins del camp donant-li encara més vida.
Sorprès, de debò, he anat corrent cap a casa i he agafat la càmera.
Segurament les imatges preses no fan justícia al decorat que tenia al davant, ben clar que m'és impossible transmetre la sensació que m'ha despertat aquella lluentor al passar-hi, però és que sóc un incondicional dels badabadocs i per això n'he retratat uns quants. Serà perquè sóc un poc badoc?
No ho sé, però sempre m'ha sorprès que un color tan viu existís sense cap tipus d'artificis ni manipulacions. A més a més, quan surten els primers, sento un xiuxiueig que a cau d'orella em diu que el bon temps ja s'acosta.
La monotonia d'un verd que ara tot ho acoloreix, es veia trencada en uns camps per un roig viu i alegre. A més a més, el sol, ja en declivi, il·luminava el camp d'una manera especial, fent que semblés que la llum sortia de dins del camp donant-li encara més vida.
Sorprès, de debò, he anat corrent cap a casa i he agafat la càmera.
Segurament les imatges preses no fan justícia al decorat que tenia al davant, ben clar que m'és impossible transmetre la sensació que m'ha despertat aquella lluentor al passar-hi, però és que sóc un incondicional dels badabadocs i per això n'he retratat uns quants. Serà perquè sóc un poc badoc?
No ho sé, però sempre m'ha sorprès que un color tan viu existís sense cap tipus d'artificis ni manipulacions. A més a més, quan surten els primers, sento un xiuxiueig que a cau d'orella em diu que el bon temps ja s'acosta.
dissabte, 8 de maig del 2010
Mauthausen és l'Andreu
Fa uns anys, força, vaig visitar Mauthausen. Era un dia rúfol i humit enmig de l'estiu, amb pocs visitants, i per tant amb les avingudes desertes i els barracons a més de buits, silents. Un dia per veure el camp sense el maquillatge benaurat d'un sol lluent, d'una temperatura agradable i de cares ben peixades arreu. Era un dia lleig com s'esqueia a l'ocasió.
Remodelat feia temps, amb diferents monuments commemoratius arreu escampats i amb la majoria dels barracons buits, el circuit recomanat anava passant per tot el camp: Esplanada del recompte, avingudes entre barracons, tanca electrificada, barracons amb lliteres, càmeres de gas, crematoris, pedrera... Un recorregut ben documentat amb fotografies mostrant la cara més despietada dels éssers humans, el costat més fosc i incomprensible.
La imaginació, reforçada per aquelles fotografies arreu presents, ràpidament començà a omplir l'espai, a donar forma als indrets. Aquelles imatges, sobre el paper, rere uns vidres i en blanc i negre, enmig d'aquella solitud, d'aquell silenci només trencat per algun tro llunyà, semblaven prendre vida. Semblaven cridar des del passat. Despulles del què havien estat éssers humans, ara amb mirades buides i cossos destrossats, estaven a tocar d'homes que ja no n'eren, d'éssers que perderen la seva condició humana al acceptar aquell encàrrec, aquell treball de cel·ladors. Condemnats uns, degradats els altres.
Malgrat pugui semblar que els indrets més esfereïdors i temibles podrien haver estat uns crematoris ara curulls de plaques recordatòries, unes càmeres de gas ben segellades o bé una pedrera amagada sota unes escales d'esglaons desiguals i relliscosos, la veritat és que cap espai sobresortia de la resta. El conjunt, el global deixava astorat. El fet de saber que a qualsevol racó podia haver mort algú, podia haver estat el punt i final d'un ésser humà, donava a l'indret un valor gegant, un valor atroç. Arreu s'ensumaven històries trencades, vides esquinçades i cada història salvatge, era superada només per una de següent, una cadena d'horrors sense fi, un despropòsit rere l'altre.
Amb el temps, anys després, a Bulaternera, un petit poble nord-català on vaig viure, vaig conèixer l'Andreu. Un avi valencià que ens explicà que ell hi havia estat i que ara, any rere any, els alemanys l'escrivien per veure si seguia viu, per pagar-li la pensió i ell, any rere any, responia que sí, que feia temps que s'havia aferrat a la vida i que són costums difícils d'abandonar.
Fa temps que no en sé res d'ell. Fa temps que no he anat a Bula, però aquella mirada, aquells ulls d'un blau intens, els tinc gravats en la memòria com si els estigués veient ara mateix. Molts detalls no ens explicà, ja que quan començava a recordar quelcom, poc a poc la seva mirada es desdibuixava i segurament perquè retornava a una època massa dolorosa, acabava parlant de l'abans o del després del camp, com si hi hagués un forat mal tapat, passant-hi de puntetes, sense massa detalls. I nosaltres, acabàvem sempre sent uns quants al seu voltant, escoltàvem embadalits, callats, aprofitant cada mot assedegats de curiositat, però sense gosar insistir, només esperant i serrant els punys.
Avui, quan he vist l'homenatge que es feia en honor de les víctimes, en el 65è aniversari de l'alliberament del camp, he pensat amb l'Andreu i de nou m'he esgarrifat.
Remodelat feia temps, amb diferents monuments commemoratius arreu escampats i amb la majoria dels barracons buits, el circuit recomanat anava passant per tot el camp: Esplanada del recompte, avingudes entre barracons, tanca electrificada, barracons amb lliteres, càmeres de gas, crematoris, pedrera... Un recorregut ben documentat amb fotografies mostrant la cara més despietada dels éssers humans, el costat més fosc i incomprensible.
La imaginació, reforçada per aquelles fotografies arreu presents, ràpidament començà a omplir l'espai, a donar forma als indrets. Aquelles imatges, sobre el paper, rere uns vidres i en blanc i negre, enmig d'aquella solitud, d'aquell silenci només trencat per algun tro llunyà, semblaven prendre vida. Semblaven cridar des del passat. Despulles del què havien estat éssers humans, ara amb mirades buides i cossos destrossats, estaven a tocar d'homes que ja no n'eren, d'éssers que perderen la seva condició humana al acceptar aquell encàrrec, aquell treball de cel·ladors. Condemnats uns, degradats els altres.
Malgrat pugui semblar que els indrets més esfereïdors i temibles podrien haver estat uns crematoris ara curulls de plaques recordatòries, unes càmeres de gas ben segellades o bé una pedrera amagada sota unes escales d'esglaons desiguals i relliscosos, la veritat és que cap espai sobresortia de la resta. El conjunt, el global deixava astorat. El fet de saber que a qualsevol racó podia haver mort algú, podia haver estat el punt i final d'un ésser humà, donava a l'indret un valor gegant, un valor atroç. Arreu s'ensumaven històries trencades, vides esquinçades i cada història salvatge, era superada només per una de següent, una cadena d'horrors sense fi, un despropòsit rere l'altre.
Amb el temps, anys després, a Bulaternera, un petit poble nord-català on vaig viure, vaig conèixer l'Andreu. Un avi valencià que ens explicà que ell hi havia estat i que ara, any rere any, els alemanys l'escrivien per veure si seguia viu, per pagar-li la pensió i ell, any rere any, responia que sí, que feia temps que s'havia aferrat a la vida i que són costums difícils d'abandonar.
Fa temps que no en sé res d'ell. Fa temps que no he anat a Bula, però aquella mirada, aquells ulls d'un blau intens, els tinc gravats en la memòria com si els estigués veient ara mateix. Molts detalls no ens explicà, ja que quan començava a recordar quelcom, poc a poc la seva mirada es desdibuixava i segurament perquè retornava a una època massa dolorosa, acabava parlant de l'abans o del després del camp, com si hi hagués un forat mal tapat, passant-hi de puntetes, sense massa detalls. I nosaltres, acabàvem sempre sent uns quants al seu voltant, escoltàvem embadalits, callats, aprofitant cada mot assedegats de curiositat, però sense gosar insistir, només esperant i serrant els punys.
Avui, quan he vist l'homenatge que es feia en honor de les víctimes, en el 65è aniversari de l'alliberament del camp, he pensat amb l'Andreu i de nou m'he esgarrifat.
1 x 1 = 0?
Educat 1 x 1 és un projecte que pretén que a totes les aules del país, a la llarga, hi hagi un ordinador per alumne. És un projecte ambiciós, un projecte que pretén canviar els llibres de text en format paper per llibres de text digitals. Modernitzar les aules amb pissarres digitals tot fent entrar les TIC ( Tecnologies de la Informació i Comunicació ) per la porta gran.
Aquest projecte, que tot just està a les beceroles, pot ser molt interessant. Pot aportar molts aspectes positius, sempre que no perdem el nord i que els professionals estiguin ben formats.
D'entrada hi ha uns compromisos per poder participar en el projecte. Un és que s'ha de garantir que un mínim del 60 % de les matèries es faran amb ordinador i per tant, així s'especifica, amb llibre de text digital. A més a més s'ha de garantir també que es faran servir els quadernets digitals. Així doncs, mentre a certes escoles es tendeix a la progressiva disminució de llibres de text per l'aposta d'una docència més adaptada a cada entorn, significativa i vivencial, des del departament es creu indicat tornar al llibre de text i al treball sistemàtic i uniforme arreu.
Veig, i suposo que molts professionals també, que aquells que han decidit deixar el llibre de text fan una aposta clara per la innovació, per la proximitat i per la motivació de cara els infants. Treballar sense llibres sovint és més complexe, ja que la programació la fa el docent a partir de diferents fonts i segons els infants que té al davant. El llibre de text pot convertir-se en l'únic guió o fins i tot en el paper a seguir fil per randa, deixant de banda allò que passa a dins de l'aula.
Possiblement l'obligatorietat d'usar llibres de text digitals, dels quals les famílies hauran de pagar les llicències, deu ser un pacte amb les editorials per ajudar a finançar una part d'aquesta despesa, no tota, perquè una part l'assumirà de nou la família. Bé, si sou catalans, perquè si sou d'Extremadura, Aragó o qualsevol altre regió de l'Estat, no haureu de pagar res. Ja sabeu, cornuts i pagar el beure.
Deixant de banda qüestions econòmiques crec que digitalitzar les aules és important, interessant i bàsic, però compte, que no ens passi que tornem a la classe magistral però amb una ordinador al davant. Cal tenir clar com s'ha de fer per tal de que no acabem corrent molt per fer la fotografia i a l'hora de la veritat, el fracàs escolar existent segueixi sent el mateix.
Jo apostaria per una convivència entre els diferents mètodes i per tant, d'entrada no en compraria per a tothom. Jo apostaria, ara que les aules d'informàtica ja estan consolidades així com la presència d'ordinadors a moltes aules ordinàries, en un model on progressivament vagi augmentant el temps d'ús de l'ordinador, però sense passar per aquest tot o res.
Ara que ja hi ha garantides a les escoles unes hores d'informàtica, ara que ja les tenim, podríem anar-les augmentant, augmentant el nombre d'ordinadors, portàtils si cal, per escola, de manera que a la llarga - i em refereixo amb alguns anys - s'acabés a primària amb una gran part de la franja horària usant ordinador, no tota. I per descomptat potser caldria assegurar-se l'èxit abans de fer comprar a les famílies un ordinador, no haurien de ser els conillets d'índies de les inspiracions dels tècnics del departament. Cal garantir l'eficàcia del sistema abans de institucionalitzar-lo.
I del tema dels llibres de text digitals, crec que hauria de ser optatiu, ja que com en tot, si el docent vol, pot trobar material arreu, gratuït i de qualitat.
Aquest projecte, que tot just està a les beceroles, pot ser molt interessant. Pot aportar molts aspectes positius, sempre que no perdem el nord i que els professionals estiguin ben formats.
D'entrada hi ha uns compromisos per poder participar en el projecte. Un és que s'ha de garantir que un mínim del 60 % de les matèries es faran amb ordinador i per tant, així s'especifica, amb llibre de text digital. A més a més s'ha de garantir també que es faran servir els quadernets digitals. Així doncs, mentre a certes escoles es tendeix a la progressiva disminució de llibres de text per l'aposta d'una docència més adaptada a cada entorn, significativa i vivencial, des del departament es creu indicat tornar al llibre de text i al treball sistemàtic i uniforme arreu.
Veig, i suposo que molts professionals també, que aquells que han decidit deixar el llibre de text fan una aposta clara per la innovació, per la proximitat i per la motivació de cara els infants. Treballar sense llibres sovint és més complexe, ja que la programació la fa el docent a partir de diferents fonts i segons els infants que té al davant. El llibre de text pot convertir-se en l'únic guió o fins i tot en el paper a seguir fil per randa, deixant de banda allò que passa a dins de l'aula.
Possiblement l'obligatorietat d'usar llibres de text digitals, dels quals les famílies hauran de pagar les llicències, deu ser un pacte amb les editorials per ajudar a finançar una part d'aquesta despesa, no tota, perquè una part l'assumirà de nou la família. Bé, si sou catalans, perquè si sou d'Extremadura, Aragó o qualsevol altre regió de l'Estat, no haureu de pagar res. Ja sabeu, cornuts i pagar el beure.
Deixant de banda qüestions econòmiques crec que digitalitzar les aules és important, interessant i bàsic, però compte, que no ens passi que tornem a la classe magistral però amb una ordinador al davant. Cal tenir clar com s'ha de fer per tal de que no acabem corrent molt per fer la fotografia i a l'hora de la veritat, el fracàs escolar existent segueixi sent el mateix.
Jo apostaria per una convivència entre els diferents mètodes i per tant, d'entrada no en compraria per a tothom. Jo apostaria, ara que les aules d'informàtica ja estan consolidades així com la presència d'ordinadors a moltes aules ordinàries, en un model on progressivament vagi augmentant el temps d'ús de l'ordinador, però sense passar per aquest tot o res.
Ara que ja hi ha garantides a les escoles unes hores d'informàtica, ara que ja les tenim, podríem anar-les augmentant, augmentant el nombre d'ordinadors, portàtils si cal, per escola, de manera que a la llarga - i em refereixo amb alguns anys - s'acabés a primària amb una gran part de la franja horària usant ordinador, no tota. I per descomptat potser caldria assegurar-se l'èxit abans de fer comprar a les famílies un ordinador, no haurien de ser els conillets d'índies de les inspiracions dels tècnics del departament. Cal garantir l'eficàcia del sistema abans de institucionalitzar-lo.
I del tema dels llibres de text digitals, crec que hauria de ser optatiu, ja que com en tot, si el docent vol, pot trobar material arreu, gratuït i de qualitat.
dijous, 6 de maig del 2010
Bressolada 2010
Tot el dia, al rovell de l'ou de Perpinyà, a tocar del Castellet, s'organitzen activitats per festejar una manera de ser i de pensar, per defensar la catalanitat.
Molts anys han passat des de que una dotzena d'infants, a una antiga clínica veterinària de Perpinyà, començaren els seus primers passos sota la mirada sorneguera i prepotent de les autoritats, per ara, trenta anys més tard, arribar a ser més de set-cents infants i a veure com l'aprenentatge en català és sinònim de riquesa, prosperitat i qualitat.
Molt ha canviat tot plegat, però encara s'és lluny de l'objectiu, malgrat que ara sembla que hi ha moviment a l'estat. Escoles bilingües que sorgeixen, augment d'hores de català introduïdes dins l'horari a les diferents escoles del país, però tot plegat encara és insuficient per cobrir la demanda real i amb el rerefons de mantenir el francès com l'única llengua oficial de l'estat.
Avui en dia encara hi ha infants que no poden aprendre en català, car les places són limitades, així com els recursos.
Dissabte 29 de maig hi haurà activitats tant dels mainatges de les escoles com d'entitats nord-catalanes, així com d'altres personatges dels Països Catalans i ja en van unes quantes edicions.
Comença a ser una de les dates marcades al calendari en vermell, com a punt de trobada del catalanisme, al nord de Catalunya, a aquell bocí de terra que ens varen arrabassar fa 300 anys però que encara sobreviu, amb fermesa i altivesa, on els seus habitants orgullosos proclamen la seva catalanitat en un entorn hostil i agressiu.
Enguany, a més de tota l'oferta, hi haurà l'espectacle de musiquetes per la Bressola, un fantàstic recull de cançons populars interpretades per músics d’arreu dels Països Catalans, sota la producció de Marc Serrats i Marc Grau (Xerramequ Tiquis Miquis) i Núria Lozano (La Carrau).
Un motiu més per visitar aquell racó de país que tan oblidat tenim.
Jo, si puc, no hi faltaré.
Mareta, mareta cantada per Miquel Gil
dimarts, 4 de maig del 2010
Retalla que retallaràs
És tan divertit veure com ara es posen d'acord tots els partits per poder escollir com vestirà el botxí de l'Estatut, com també n'és d'inútil i patètic. El resultat serà el mateix, això sí, decidirem la vestimenta - quina sort - dels botxins.
Ja ha passat tots els tràmits a casa nostra - segons les seves regles de joc, és clar - , però per si de cas ara el volen repassar per tornar a retallar, seccionar, esmicolar, filtrar, trossejar, laminar, tallar, esquinçar, puntejar, foguejar, escurçar, limitar, acotar, capar, castrar, trencar... i en comptes de revoltar-nos, de dir, ja n'hi ha prou, ens limitem a buscar pèls als ous - de gallina, és clar- i a dir, plantarem cara, ens negarem, escollirem l'eina... tisores, destral o ganivet. Amb dignitat, això sí, que es preparin, anem forts, ara discutirem que si el tribunal és tal o Pascual, que potser amb un tribunal més progressista, que si amb un de conservador progressista, que si amb un de progressista conservador... i un be negre amb potes rosses, que tots són iguals. Uns fatxes d'aquí t'espero que gaudeixen mirant els toros, fumant puros, tot bevent conyac mentre es rasquen els picarols jugant a cartes i amb l'estatut de falca a la taula perquè no els balli. Només faltaria.
Caram tu, i nosaltres endavant, l'estratègia decidida no és defensar tot l'estatut que s'ha aprovat, aquest díptic que ens defineix com a país, no, és veure si podem endarrerir la retallada, perquè no ens enganyem, si una cosa està clara, és que l'hem enviat a cal Guillotina, a cal us humiliarem encara més, ja ho veureu.
Potser aquest acord de país del que ara parlen, potser s'hauria de fer per defensar aquest text tan minso, per protegir-lo amb fermesa. Res de ribots. Res de segades. Ni símbols de Catalunya ni nacionalitat. Nació i símbols nacionals i a qui li piqui, que es rasqui. Que hi ha coses que no es negocien o bé el Montilla i els altres negocien el seu sou? No senyor, se'l posen i a parar la mà.
Ara bé, el passat pesa molt i la sang fenícia ens obliga a mercadejar fins i tot amb quelcom tan important com el què som i el què volem ser. I després els estranyen les consultes sobiranistes o la tan parlada desafecció. Si caldria tirar pel dret, adéu veïns, adéu cirurgians, adéu dirigents. Hola Ítaca.
Tal com estan les coses o ens fem valer més o només aconseguirem que encara en prenguin més el pèl... i els calés, és clar.
Ja ha passat tots els tràmits a casa nostra - segons les seves regles de joc, és clar - , però per si de cas ara el volen repassar per tornar a retallar, seccionar, esmicolar, filtrar, trossejar, laminar, tallar, esquinçar, puntejar, foguejar, escurçar, limitar, acotar, capar, castrar, trencar... i en comptes de revoltar-nos, de dir, ja n'hi ha prou, ens limitem a buscar pèls als ous - de gallina, és clar- i a dir, plantarem cara, ens negarem, escollirem l'eina... tisores, destral o ganivet. Amb dignitat, això sí, que es preparin, anem forts, ara discutirem que si el tribunal és tal o Pascual, que potser amb un tribunal més progressista, que si amb un de conservador progressista, que si amb un de progressista conservador... i un be negre amb potes rosses, que tots són iguals. Uns fatxes d'aquí t'espero que gaudeixen mirant els toros, fumant puros, tot bevent conyac mentre es rasquen els picarols jugant a cartes i amb l'estatut de falca a la taula perquè no els balli. Només faltaria.
Caram tu, i nosaltres endavant, l'estratègia decidida no és defensar tot l'estatut que s'ha aprovat, aquest díptic que ens defineix com a país, no, és veure si podem endarrerir la retallada, perquè no ens enganyem, si una cosa està clara, és que l'hem enviat a cal Guillotina, a cal us humiliarem encara més, ja ho veureu.
Potser aquest acord de país del que ara parlen, potser s'hauria de fer per defensar aquest text tan minso, per protegir-lo amb fermesa. Res de ribots. Res de segades. Ni símbols de Catalunya ni nacionalitat. Nació i símbols nacionals i a qui li piqui, que es rasqui. Que hi ha coses que no es negocien o bé el Montilla i els altres negocien el seu sou? No senyor, se'l posen i a parar la mà.
Ara bé, el passat pesa molt i la sang fenícia ens obliga a mercadejar fins i tot amb quelcom tan important com el què som i el què volem ser. I després els estranyen les consultes sobiranistes o la tan parlada desafecció. Si caldria tirar pel dret, adéu veïns, adéu cirurgians, adéu dirigents. Hola Ítaca.
Tal com estan les coses o ens fem valer més o només aconseguirem que encara en prenguin més el pèl... i els calés, és clar.
diumenge, 2 de maig del 2010
Torna el Sant Ofici
Sembla que no ens hauria d'afectar. Cadascú ha de fer allò que cregui a casa seva i només la seva família pot retreure-li certes coses.
Si al Bisbat de Vic hi ha un bisbe que diuen que és ultraconservador, que dóna peixet als Legionaris de Crist, al Verbo Encarnado i altres ultres, és problema seu.
Si aquest bisbe no massa llarg és el que posa al capdavant d'una rectoria un mossèn problemàtic, aviat d'arreu per la porta del darrera i conflictiu, segueix sent cosa seva. Només faltaria!
I si a Sant Vicenç aquest rector castellonenc, David de Vargas, es posa gran part de la comunitat religiosa en contra, allà ells, ni em va ni em ve, altres feines tinc.
Res he de dir perquè menystingui el Consell Parroquial o la Junta Econòmica Parroquial o que no reparteixi els aliments de Càritas fent-se malbé o que cobri massa per les comunions o que a les seves homilies s'insulti a qui discrepi o que faci un lleig a les Caramelles perquè li són crítiques o, o... Res a dir. Visca la llibertat d'acció. Allà la seva claca si els agrada fuetejar-se.
Però quan sento que arracona el català, se'm comencen a eriçar els pèls del clatell. Em surt la bèstia, però em mossego la llengua. Ara, quan per la processó treu les imatges i la primera peça que toca, a tot drap i per tothom és l'himne espanyol, pels carrers de Sant Vicenç, veig que aquest home no hi toca. Si ni tan sols té lletra!
Deu ser com en aquella pel·lícula del Louis de Funès, Hibernatus, en què un home es desperta després d'estar molts anys enmig del gel i es creu que viu al passat. Suposo que en Vargas es deuria congelar cap als anys quaranta i ara anys després, segueix fent com si res.
Si al Bisbat de Vic hi ha un bisbe que diuen que és ultraconservador, que dóna peixet als Legionaris de Crist, al Verbo Encarnado i altres ultres, és problema seu.
Si aquest bisbe no massa llarg és el que posa al capdavant d'una rectoria un mossèn problemàtic, aviat d'arreu per la porta del darrera i conflictiu, segueix sent cosa seva. Només faltaria!
I si a Sant Vicenç aquest rector castellonenc, David de Vargas, es posa gran part de la comunitat religiosa en contra, allà ells, ni em va ni em ve, altres feines tinc.
Res he de dir perquè menystingui el Consell Parroquial o la Junta Econòmica Parroquial o que no reparteixi els aliments de Càritas fent-se malbé o que cobri massa per les comunions o que a les seves homilies s'insulti a qui discrepi o que faci un lleig a les Caramelles perquè li són crítiques o, o... Res a dir. Visca la llibertat d'acció. Allà la seva claca si els agrada fuetejar-se.
Però quan sento que arracona el català, se'm comencen a eriçar els pèls del clatell. Em surt la bèstia, però em mossego la llengua. Ara, quan per la processó treu les imatges i la primera peça que toca, a tot drap i per tothom és l'himne espanyol, pels carrers de Sant Vicenç, veig que aquest home no hi toca. Si ni tan sols té lletra!
Deu ser com en aquella pel·lícula del Louis de Funès, Hibernatus, en què un home es desperta després d'estar molts anys enmig del gel i es creu que viu al passat. Suposo que en Vargas es deuria congelar cap als anys quaranta i ara anys després, segueix fent com si res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)