La cantata de la Petita puça...

Fa temps, al meu fill gran, li varen regalar un cd d'un grup de música. No recordo si va ser la seva padrina o bé algú altre, però el fet és que aquest cd, que d'entrada no m'agradava massa, a base d'anar-lo escoltant, m'ha anat entrant i més des que un dia, quan el posàrem per enèsima vegada al cotxe, em demanà una cançó en concret i em confessà que aquella li agradava molt. Bé, que potser era de les cançons que més li agradaven.
Per tant, a partir d'aquell dia m'hi vaig fixar més i el fet d'anar-la sentint, acompanyat de saber que era una cançó que li agradava molt, va fer que a mi també m'agradés molt. Moltíssim.
Fa uns mesos, ens varen dir que els nens de l'escola participarien a una cantata i la sorpresa fou que aquesta versava sobre el personatge que sortia a la cançó que més li agradava.
Dimarts vàrem anar a la cantata. Com tots aquests espectacles infantils, on els nens canten, la qualitat d'aquest queda en segon terme i la presència del fill fa que aquest sigui interessantíssim. No deixo de banda que si m'ho hagués mirat com un espectador aliè m'hagués avorrit un xic. Ho reconec. L'obra estava mancada de ritme, sobretot perquè la narradora, per mi i això és totalment subjectiu, no acabava de llegir bé els tempos i allargava allà on no calia, però a banda d'això, veure com gaudia el fill cantant i seguint l'obra em va agradar. Agradar i emocionar. Perquè semblava una obra feta a mida, sobretot perquè la cançó que lligava l'obra era la seva cançó.