Pic de la Mina ( 2.680 m)

 La primera sortida de la temporada ha estat amb el Marc, a fer el pic de la Mina (2.680 m). La idea era anar a fer el Pedrons, però tot i que parlaven de la gran nevada del novembre, la veritat és que a la part de baix no hi havia massa neu, i per això vàrem optar pel pic de la Mina. 

Aquest cim sempre està força bé de neu. Pots començar de molt avall, ja que hi ha les pistes i aquest dia es veia la part de dalt ben nevada.

Vàrem pujar molt bé i un cop deixant el darrer arrossegador, estava més pelat, però fent voltes anàvem trobant prou neu per pujar fins al coll amb els esquís posats.

La baixada igual, cercant on no es veien pedres que sortien fins a trobar les pistes. Un bon inici de temporada. 

Puig dels Llops (1.486 m) i Puigsacalm (1.512 m)

Dissabte vàrem anar amb la Gise a fer una sortida per la vall d'en Bas. 

Vàrem sortir de Joanetes. Seguint un camí ben marcat ens anàrem enfilant, perquè és un camí que puja força, fins al trencall a on pots decidir si vas pels ganxos nous o vells. Nosaltres vàrem pujar pels ganxos nous i després, per fer-la circular, vàrem baixar pels ganxos vells. 

El camí s'enfila pel torrent que es va encaixonant i hi ha un tros on uns passadors a la roca i uns ganxos, ajuden a pujar

És una pujada molt fàcil i divertida. Gairebé a dalt de tot, hi ha una campana, desviant-se uns metres del camí principal. 

Després de tocar-la vàrem acabar de pujar fins al santuari de Santa Magalena del Mont. A partir d'allà un corriol es va portar, passant per una fageda, al Puig dels Llops (1.486 m). Un cim amb molt bones vistes i aquest dia molt ventat, prou com per fer-te perdre l'equilibri. 

Després de fer algunes fotos vàrem tornar al camí principal per encarar el Puigsacalm (1.512 m). Un cop fet vàrem desfer un tros de camí, just passar la fageda, fins a trobar el trencall dels ganxos vells. 

En aquest cas a més d'alguna grapa i cadena a la paret, hi ha alguna paret vertical que cal baixar agafat per un passador clavat a aquesta i amb algun ganxo per posar peus. 

És una volta ben bonica, d'uns 10 km i un desnivell de 1.010 m. 

Al Puigpedrós (2.915 m.)

 Aquests dies he anat a fer el Puigpedrós (2.915 m.). Hi vàrem anar amb el meu germà, nebot, fills i la seva parella. Vàrem anar amb cotxe fins al refugi de Malniu (2.128 m.) on ara, des de fa un temps, cal pagar per poder arribar-hi amb cotxe.

Vàrem sortir cap a l'estany sec, on hi havia tot de paranys per atrapar peixos invasors. Aquí hi ha una zona d'acampada. La vàrem deixar enrere i vàrem enfilar cap al coll de les Molleres (2.482 m.), on fa temps varen trobar un antic poblat iber i aquest estiu hi han estat fent treballs de recerca. 

Des d'aquí ens vàrem enfilar cap al pic de Molleres tot fent ziga-zagues sense coronar-lo i un cop a dalt, planejant primer i després amb un darrer tram rocós, vàrem assolir el cim del Puigpedrós.

Un cop fetes les fotos de rigor, vàrem desfer un tram de camí, just per trobar la bifurcació que ens portaria a l'estany de Malniu. És un camí ben marcat amb fites que intercala trams d'herba amb d'altres de més drets rocosos. 

Un cop a l'estany, a on ja vàrem trobar més gent, vàrem seguir el camí que porta al refugi i que encara que marca mitja hora es fa amb poc més d'un quart d'hora. Allà ens vàrem refrescar i vàrem dinar al refugi. 

Va ser una sortida ben bonica, amb gent bonica i en un dia assolellat i fresc. 

De platges variades per Astúries

Tot i que no sóc molt entusiasta de les platges, reconec que aquestes m'agraden si no hi ha massa gent i si tenen quelcom i aquests dies a Astúries n'he gaudit d'algunes d'elles. 

Una de les platges que vàrem anar va ser la platja de Gulpiyuri. És una platja ben curiosa. A prop de Llanes es troba aquesta platja. És una platja força concorreguda, més per mirar-la que per banyar-t'hi, tot i que nosaltres ens hi vàrem banyar. Des de la distància sembla un llac, ja que està envoltada per totes bandes de terra, però la gràcia és que hi ha un túnel, degut al desgast de la pedra, que fa que comuniqui amb el mar i de la mateixa manera que al mar hi ha onades, en aquesta també n'hi ha, que venen i van, passant per aquest conducte des del mar a la platja. 

L'altra platja que també ens va agradar molt va ser la de las Cuevas, també a Llanes. El tipus de roca i l'embat constant de les onades, ha fet que aquesta s'erosionés i es formessin coves. Quan vam arribar les vam estar trepitjant, però hores més tard, estaven ja sota l'aigua, gràcies a la marea. 

També gràcies a aquestes onades es van formar els Bufones de Pría. De nou les onades han obert camí entre la roca, però en comptes de fer-ho de manera horitzontal, que també, ho van fer de manera vertical. Així doncs, quan les onades piquen fort, puja cap a munt el so, el vent i a vegades l'aigua, que surt com un sortidor.

I una darrera platja que també ens va agradar va ser la de la Iglesiona del Cabo Vidio. Des del cap Vidio, sobre uns penya-segats d'uns cent metres d'alçada, s'amaga una cova a ran de mar. Aquesta es pot visitar quan hi ha la marea baixa. Cal baixar per un corriol que zigzagueja fins a una pedra que després cal baixar amb l'ajut d'unes cordes. La cova té vàries entrades. Un cop passada una d'aquestes, on cal descalçar-se per passar un tram d'aigua estancada, s'obre la cova, amb el terra ple de pedres arrodonides per l'acció del mar i el sostre de volta. És espectacular i un xic angoixant. Fosca i fresca, retorna el so de les onades del mar amplificat i, un servidor, més de terra endins que de mar salada, es va neguitejar i li van sortir les presses per sortir-ne. 

Després d'anar a aquestes, vàrem anar a la playa de las Vallinas, però l'onatge ens va fer desistir de banyar-nos. 

Al poble de Bulnes

Una de les altres sortides que vam fer va ser la visita al poble de Bulnes. Per arribar a aquest poble només s'hi pot arribar amb funicular o bé a pota i la veritat, sabent que el camí discorre pel cor dels Picos d'Europa no ho vàrem dubtar gens, a pota. I res té a veure que el funicular costés 30 € anada i tornada o bé 17,5 € anada... 

Vàrem sortir de Poncebos, on vàrem passa la nit. Vam prendre el camí que puja cap a la ruta del Cares, però just a la caseta d'informació hi ha un trencall que primer baixa cap al riu Cares i després ja s'enfila de cop cap al poble de Bulnes. 

És un corriol obert a la pedra, que va zigzaguejant per poder suavitzar el pendent i que un cop ha guanyat alçada, puja més suau amb llargues diagonals. 

Algun tram és força aeri i el sol, obert a la pedra i trepitjat per molta gent, és un xic relliscós. De fet, fins no fa gaire, aquest corriol era l'única comunicació del poble amb l'exterior. 

Com passa arreu dels Picos, el camí s'obre al costat de parets dretes que s'enfilen desafiants cap al cel. 

Vàrem anar pujant cap al poble fins a l'entrada del funicular. A partir d'aquí hi ha un camí més ample obert, per tal que alguns vehicles de tracció mecànica puguin desplaçar-se des d'aquí al poble. 

Primer vàrem arribar a Bulnes i tot seguit vàrem pujar a Bulnes de Arriba (El Pueblu). 

Al poble no hi viu gaire gent durant l'any, una veïna ens va dir que només dues persones, però en temporada d'estiu bull. Bars, restaurants, cases rurals... Tot pel visitant. 

Des de Bulnes surten els corriols que porten a dos dels refugis de Picos per poder fer muntanya al massís central, el de  Jou de Cabrones i el Vega d'Uriellu. 

Nosaltres vàrem voltar pel poble i després vam baixar, aturant-nos en un dels seus gorgs per refrescar-nos. 

Ruta del Cares

Aquests dies per Astúries, pel parc dels Picos de Europa, vàrem fer diverses sortides. Una d'aquestes va ser la ruta del Cares. És un  ruta que discorre seguint el riu Cares des de Poncebos (200 m.) fins a Caín (550 m.), surts d'Astúries i entres a Lleó. 

És un recorregut d'uns 12 Km amb un desnivell positiu, si es surt des de Poncebos d'uns 360 metres de pujada i uns 160 de baixada. 

Aquesta ruta, molt transitada, ressegueix el riu Cares per sobre, en un camí tallat a la roca on trobes túnels i algun pont. 

És un recorregut ben bonic, força aeri en algun tram, que et permet tenir una panoràmica dels Picos d'Europa ben bonica. Va resseguint el canal d'aigua que es va fer per poder fer electricitat. 

Vàrem fer el camí d'anada i tornada. 

La nit la vàrem passar a Poncebos, a tocar de la central, perquè està tot bastant ple de gent i molta d'aquesta dorm a Arenas de Cabrales, el poble més gran que hi ha uns sis quilòmetres abans d'arribar a Poncebos. A Caín, un poble un xic més gran, tot està encarat al turisme, restaurants, botigues i altres serveis pels visitants. 

De tornada, ens vàrem banyar al riu, a uns gorgs que hi ha, de camí cap a Bulnes, en un indret preciós. 

Avui, malauradament, els incendis s'acosten a aquest indret idíl·lic i mentre el camp crema, els polítics es llencen dards per treure's les puces del damunt, però si una cosa és certa, és que a la major part on cremen aquests focs, governen en primera instància els del Partit Popular i com a comparses d'estat els socialistes i ni uns ni altres, fan el que han de fer. Prevenció i previsió. Però ja s'ho faran, perquè com va passar amb el Txapapote, a les properes eleccions tornaran a governar i per tant, és el que hi ha. 

Com anar des d'Espanya a Catalunya amb el Racc i no morir en l'intent

Corria una tarda calorosa d'agost, amb una no menyspreable temperatura d'uns 40º i al davant diferents ports de muntanya. Era la jornada catorzena d'una ruta per Astúries de manera ben reeixida, quan de cop, ja per terres de Castella, a galopar, a galopar, hasta echarlos a la mar... senyals sonors varen començar a sentir-se i poc després, pufff... Tot aturat. Allà  ens vam quedar, a la sortida de l'autovia, entre camps torrats de cereals segats i gira-sols capcots. Una cruïlla de camins enmig del no-res. 

Vàrem telefonar al Racc... Vols en català o castellà? Català, és clar. És urgent pitja u i t'enviem un Whatsapp... Doncs sí, ho és. 

El Whatsapp va arribar de manera immediata. Un reguitzell de preguntes i un "l'ajut" s'activa. Eren les quatre de la tarda. A les cinc, seguia activat cercant a qui assignar el servei. Així doncs, vàrem tornar a trucar. Aquest cop per parlar amb una operadora. Uns deu minuts explicant el que ens passava. Donant dades i indicacions. 

D'acord. Us enviem la grua. Ve de seguida... Una hora més i ens truca el de la grua. De nou indicacions, fins que es situa i ens diu que ja ve. 

Mitja horeta més i quan arriba... Déu n'hi do. Quin geni. Que ja ens val sortir tots les mateixes dates. Que quina merda de feina que té. Que si ens porta a la base i encara gràcies. De fet era un senyor de 75 anys que encara currava... I per cert, en arribar al taller, l'enllaç del Whatsapp encara deia que cercava a qui assignar el servei...

De camí truquem al Racc per saber què fem. Em diu si s'hi pot posar el de la grua per dir-li com és l'averia, però en sentir els improperis que diu aquest, que estava parlant amb el seu fill, diu que potser no és bona idea. I tant que no ho és. Ens diuen que buscaran un lloc per a dormir a prop del taller perquè és tard per llogar un cotxe. 

Arribem al taller i encara no sabem res. Tornem a trucar al Racc i ho tornem a explicar tot, perquè cada cop que hi he trucat, unes vint vegades en un dia i mig, sempre ho he hagut de repetir-ho tot, malgrat ho deixaven anotat... 

Ens asseguren que sí, que ja ens diran quelcom. Unes trucades meves més tard, ens informen que no hi ha res prop del poble a on estem, Villadiego i que ens envien a dormir a Burgos, a 50 km del poble. Ve el taxi, també una estona més tard i quan arribem a Burgos ens diu... A on anem? I nosaltres, ni idea. Fa una trucada i al cap d'una estona sap a quin hotel ens envien. Un del centre de la ciutat, molt bo, per cert, i ens diuen que tindrem esmorzar inclòs. També ens diuen que l'endemà al matí, a les 9 ens diran a quina companyia hem d'anar a buscar el cotxe de lloguer. 

Contents perquè tot es va arreglant, sortim per Burgos i anem a fer unes tapetes al carrer San Lorenzo i voltar per Burgos. Fantàstic!

L'endemà, evidentment a les 9 no sabem res i truquem de nou. Bé, que de cotxes, no n'hi ha en tota Castella. I mira que n'és de gran Castella. Si quan ho dius la boca ja s'omple. Ens informen que ens posaran un taxi fins a Logronyo... D'allà a Barcelona amb tren i després un altre taxi fins a casa. Però hem de passar per Villadiego a recollir coses... Cap problema asseguren. Què hi farem! Si no hi ha res més a fer... Així doncs esperem el taxi que vindrà tot de seguida i anem a comprar unes maletes per recollir la roba i el menjar de la furgo i emportar-nos-ho. Una hora més tard tornem a trucar per demanar si se'n recorden de nosaltres... i una hora més tard arriba el taxi. 

Alegre, el noi, ens diu que directe cap a Logronyo... Nosaltres astorats. No! Que hem d'anar a buscar coses de la furgo i treure'n d'altres de la nevera... A mi no m'ho han dit... De nou alguna trucada i endavant, cap problema. 

A mig camí, li comença a sonar una alarma. S'atura al voral de la carretera i afegeix líquid refrigerant al taxi i sense gaires més complicacions, arribem a Logronyo. Allà, veient que tenim temps, el tren surt gairebé a les sis, deixem les coses a una consigna i sortim a dinar a la "calle Laurel". Bé, un bon lloc per fer tapes.

Un cop al tren, en un viatge que dura quatre hores, veiem que el nostre vagó és l'únic que no té aire condicionat. Lo sentimos, si podemos en Lleida les damos otro asiento... I pim pam, ben calentets anem travessant uns paratges que semblen un forn. 

I ja, un cop a Barcelona ens rep un noi paquistanès que en un cotxe de Cadify ens porta fins a casa. Sé que és paquistanès perquè ens ho explica i que és de Cadify perquè a mig viatge em truquen per demanar-me a on m'han de recollir... Casualitats de la vida, aquest noi viu a Barcelona, al Raval, al mateix carrer a on vivia la meva tieta àvia i de qui guardo un record entranyable. 

Fet i fotut arribem a casa cap a quarts d'una... En un viatge que al final ens hem pres amb filosofia i hem gaudit d'allò que hem pogut i per descomptat, he parlat amb una munió d'operadores del Racc i a totes els ho he explicat tot cada cop, augmentant, trucada rere trucada el meu grau d'ironia en parlar amb elles.   

Ara tocarà la segona part. Portar la furgoneta d'Espanya cap aquí i això, ja són figues d'un altre paner...