Un article a Perspectiva Escolar.

 Fa un temps vàrem iniciar un canvi a l'escola de Calders. Un canvi cap a l'escola que crèiem i creiem que ens porta cap aquell paradigma de l'educació que esperem. Un sistema amable, respectuós, compromès, innovador, efectiu, engrescador, responsable, de poble... Un sistema que afavoreix el creixement dels infants en tots els aspectes i amb aquesta il·lusió, vàrem fer una pinzellada sobre l'escola que començàvem, vàrem posar blanc sobre negre del projecte, a una revista del poble anomenada La Calderina. 

Ara, un temps després, ens hem reafirmat amb aquella idea i hem presentat el projecte a l'associació Rosa Sensat, via la revista Perspectiva Escolar i sembla que aquella idea, aquell somni que estem construint, també els engresca i és per això que aquest mes de gener, publicaran l'article a la revista. 

L'associació Rosa Sensat, una associació de mestres i educadors que cerquen la qualitat de l'ensenyament i l'educació en general. 

Contents és poc. 

Puigsacalm ( 1.512 m) des de Joanetes

Ahir amb el Marc vàrem anar cap a Joanetes. Vàrem deixar el cotxe a la sortida del poble i vàrem prendre el camí que puja cap a Santa Magdalena pel Barret. És un camí ben marcat, amb senyals grocs. El primer tram passa per un alzinar ben espès. Les primeres alzines es veien ben pelades, però a mesura que guanyàvem alçada, se les veia millor. És un camí que no dona treva, va enfilant-se fent ziga-zagues i de tant en tant, trobes esglaons de pedra, gres em va dir el Marc. 

En un moment determinat el camí es bifurcava, cap als ganxos nous o vells. Nosaltres vàrem anar cap als vells. A partir d'aquí el camí s'enfila més, entrant a una canal rocosa per, al capdamunt, anar trobant ganxos i passeres per poder progressar. A mitja pujada hi ha una campana que vàrem fer sonar i tot seguit el camí s'encaixona i puja dret fins a un prat, on hi ha l'ermita de Santa Magdalena (1.273 m). 

Després d'aquí vàrem seguir pujant per arribar al Puig dels Llops (1.486 m). Un cim ben estètic que s'alça sobre els penya-segats. I tot seguit, seguint per la fageda que havíem trobat metres abans, vàrem seguir enfilant-nos fins al Puigsacalm ( 1.512 m). A dalt feia força fred. Bufava vent del nord i el dia estava bastant tapat. De fet, no vàrem veure pràcticament el sol. 

Un cop fet el cim, vàrem anar a cercar el camí dels Burros. És un camí que sense perdre massa alçada va voltant el massís, enmig de fagedes i roquissars. En algun tram el camí s'estreny i tens a una banda paret i a l'altra timba. Sembla, des de lluny, que no hi ha pas, però a mesura que t'hi acostes, el vas trobant. 

El vàrem seguir fins que vam trobar els ganxos nous. Per una canal dreta, marcada amb una fita, vàrem iniciar el descens. És una baixada fàcil, tot i que cal estar a l'aguait perquè en un punt es desvia i no és massa evident. De fet ens vam trobar al marge de la timba i ens va caldre desfer un tram de camí. En aquesta canal també hi ha esglaons i cadenes per facilitar el pas, fins que s'arriba a la bifurcació dels ganxos vells.

Va ser una sortida ben bonica. Dreta, perquè al final vàrem acabar fent uns 1.200 m de desnivell positiu i 16 km, però que és molt entretinguda i amb unes vistes espectaculars del Pirineu i la banda de Roses. 

Montcau, roca Encavalcada i paller de les Fogueroses.

 Avui hem anat amb la Gise cap al Montcau. Hem pujat al cim i després hem baixat cap al coll d'Eres. Les vistes a Montserrat i al voltant des d'allà són espectaculars. 

Des d'allà hem agafat el camí que segueix la carena del Pagès. L'hem seguit uns quants metres, fins que fa el gir pronunciat cap a la dreta. Allà, a l'esquerra surt un corriol ombrívol, entre alzines, fins que arriba a una codoleda amb molt bones vistes. Des d'aquí hem pres un corriol que baixa cap a l'esquerra fins a la roca Encavalcada. És una gran roca suspesa entre dues agulles, amb Roca Mur al fons.

Després hem seguit el corriol que passa per les agulles de les Fogueroses. Primer la petita. Una agulla esbelta i prima que s'alça imponent. Passada l'agulla, el corriol es bifurca per baixar a la cova de Sant Joan. Una cova ampla i oberta amb vistes a l'agulla. 

Un cop vista l'agulla hem seguit el corriol per tornar a coll d'Eres i des d'allà al coll d'Estenalles.

Una sortida ben bonica, amb indrets espectaculars i poc freqüentada. Feia un dia assolellat i fred, si més no a l'ombra. He gaudit molt de la sortida i la companyia.

Pic de la Mina (2.680 m.)

 

Avui hem anat amb la Gise cap al Pas de la Casa. Volíem arribar fins a Grau Roig per poder fer el Montmalús, però ja a mig quilòmetre del trencall d'Ax les Thermes fins al Pas de la Casa hi havia cua, així doncs, hem fet mitja volta i hem anat fins a la Vignola ( 1.800 m.), a Porta. 

Feia un dia tapadot. Molta boira i una mica de pluja fina, però tot i així hem enfilat, pel costat de la pista, cap al pic de la Mina (2.680 m.). A mesura que hem anat pujant, la pluja ha anat parant i la boira no ha estat fins a la penúltima pala que aquesta no ha marxat. A dalt bufava força el vent, però això ha ajudat a escampar els núvols i el sol ha tret el nas. 

Per fer la darrera pala m'he tret els esquís. No hi havia prou neu i he acabat pujant sense. La neu era un xic humida, si t'aturaves gaire estona es feien pans als esquís.

Hem pogut gaudir del cim sols i amb sol, amb bones vistes que han durat just el temps de menjar l'entrepà, perquè al cap de res s'ha anat tapant, però aquest cop amb una boira més espessa que ja no hem deixat enrere fins que hem arribat a baix.

 

 

 

Ha estat la primera sortida de la temporada i l'he gaudit, malgrat el fred, la pluja, el vent i la boira. Potser era per les ganes que en tenia...

Balma blava

Avui hem anat amb el Marc cap al parc natural de Sant Llorenç del Munt. 

Hem quedat a les vuit a la Barata. Allà hem pres la pista que travessa la riera seca i puja cap a Can Pèlacs. Una pista ampla. Un cop allà, hem seguit cap a la Balma Blava, primer per un tram de pista, que ràpidament s'ha transformat en un corriol. És una balma gran, poc fonda i de color blavós. Després d'aquesta hem enfilat cap al Morralet de la Mare de Déu i després cap al morral. El camí va pujant suaument per una codoleda, fins que hem arribat a un punt, on hi ha una grimpadeta que puja a la Petanta, una agulla ben bonica i amb bones vistes. 

A dalt hem esmorzat tot dominant el Bages i més enllà. Un cop tips, hem anat a buscar la carena del Pagès, per anar fins al Morral del Drac i la canal de Santa Agnès. Hem baixat la canal i passada l'ermita de Santa Agnès, hem pres un corriol que va cap al Turó de les Nou Cabres. Volíem pujar pel costat del Turó i anar fins als Òbits, però és un tram molt poc fressat i només de tant en tant hi havia alguna fita enmig d'un pendent ple de fulles i arbres. Difícil de descobrir el camí. A més, tot aquest tram estava ple de plantes enfiladisses amb espines, de tal manera que feien com una teranyina que ens dificultava el pas. Finalment, hem decidit desfer el camí i tornar al Morral del Drac. Des d'allà hem pres de nou la carena del Pagès i hem agafat el camí de Can Pèlacs. 

Ha estat una bona sortida. Molt agradable, sense pràcticament trobar gent excepte a la carena. 

Pic de Tristaina ( 2.878 m.)

Aquest matí hem sortit del capdamunt de les pistes d'esquí d'Ordino, on surt un corriol que va flanquejant la muntanya i s'enfila cap als estanys de Tristaina, direcció al pic de Tristaina. Feia un dia fresc, a la nit hem baixat dels 5º, i un xic de boires anaven traient el cap sobre els cims. Poca cosa. Més endavant han anat escampant-se, tot i que era un anar i venir. 

Hem arribat fins a l'estany Primer. Després hem anat seguint les marques grogues que volten tots els llacs. Tot seguit hem anat al llac del Mig i després, fins al de Més amunt. És un sender molt fressat. Hi passa molta gent i és un camí clar que puja suaument. De fet, està tot tan fressat i marcat que a vegades tens por de no acabar tornant d'on vens. 

Un cop al llac de Més amunt ja hem enfilat cap al cim. És un corriol que puja de dret cap al cim, obrint-se pas entre l'herba, fins que va a parar a les roques. A partir d'aquí hem anat grimpant sense cap dificultat, gaudint de les vistes, quan la boira se n'anava i abrigant-nos perquè amb el sol tapat feia fred. 

Així doncs, hem arribat al pic de Tristaina (2.878 m) sense cap complicació. Un cop a dalt s'ha destapat un xic i hem pogut veure el refugi de l'Estany Forcat, la Font Blanca i fins i tot l'aparcament d'Ordino. Aquest cim té molt bones vistes. 

De tornada hem pres el corriol que ressegueix el circ de Tristaina. D'aquesta manera hem anat desgrimpant sempre veient l'estany de Més amunt, fins que hem arribat al coll. Allà hem pres el corriol que tornava al pal que ens indicava la pujada al cim. 

Aquest cop, però, en comptes de tornar a resseguir tots els llacs, els hem esquivat flanquejant el pic d'Arbella fins a l'estany Primer. 

Ha estat una sortida genial. Pràcticament no ens hem trobat a ningú, només a ran de llacs, però un cop ens hem enfilat, hem tingut la muntanya per nosaltres sols i l'hem gaudit. 

Un cop feta, ara a pensar a fer-la amb esquís... si és que acaba nevant algun dia. 

Pic de les Escobes ( 2.781 m.), pic de Noè ( 2.745 m.) i pic de Ruf ( 2.619 m.)

Aquest cap de setmana hem anat amb el Marc a Andorra, a la Vall d'Incles.

Des d'allà vam prendre el camí que puja cap al refugi de Juclar, enmig de safrà de muntanya. És una pujada força dreta que va pel costat del riu i arriba fins a l'estany de Juclar. A sobre hi ha el refugi. Un refugi força gran i còmode. De fet hi hem estat de conya. Els guardes que ho porten són molt atents i és agradable xerrar amb ells.

Hi hem passat la nit i al matí ben d'hora, ens hem calçat per començar a caminar. 

Hem enfilat cap al coll d'Alba. Des d'allà el camí es bifurca. El GR segueix la volta, mentre que a banda i banda surten corriols marcats amb fites per poder fer els cims del voltant. 

Hem anat direcció el coll de Noè. Des de lluny es veu una pala força dreta, amb pedra i herbes. No sembla gaire fàcil de superar, però un cop t'hi encares, vas trobant pas fent ziga-zagues entre blocs de pedra i herba relliscosa. Cap al final hem pres una canal que pujava directe al coll.

La vista des del coll de Noè és espectacular. A tocar, s'aixeca esvelt i desafiant el pic de les Escobes ( 2.781 m). És un altre que de lluny sembla difícil de fer, però que un cop l'ataques, veus que vas trobant camí, crestejant un xic. 

Dalt del cim, com tot el matí, hem estat sols. Gaudint d'un dia sense núvols ni vent i amb vistes fins al Montseny. 

Després d'aquest hem tornat cap al coll per poder fer el pic de Noè ( 2.745 m.), a tocar del coll. 

Tot seguit hem baixat de nou cap al coll d'Alba i hem enfilat cap al pic del Ruf. Primer hem començat per l'herbei, però al final ens hem decantat per anar a cercar els blocs de pedra, ja que l'herba és relliscosa i punxa. És un cim ben bonic de fer. 

Un cop fet hem desfet camí cap al refugi i després de saludar als guardes, hem baixat cap a la cabana Sorda. 

 

Durant tot el recorregut d'aquest matí, el pic d'Escobes ha estat present. És un cim que sobresurt de la cresta i que es mostra desafiant i imponent. És un cim molt bonic de fer i està a un indret molt tranquil. De fet avui hi havia moments que no se sentia res. Hi havia un silenci absolut. Un regal de cap de setmana.