Excursions amb nens. El Collbaix.

Aquest matí, amb els nens, hem anat a fer el Collbaix ( 543 m. ). Hem anat en cotxe direcció al Congost i al trencall, sortint de l'eix, en comptes de dirigir-nos de nou a Manresa, hem girat per travessar la C25 per sobre i hem aparcat a uns 200 metres, en un camp.
Amb quatre coses de ganyips i una ampolla d'aigua, hem pres el camí de les oliveres, una pista ben marcada que passa enmig de camps. Els marges estaven plens de flors. De fet, agafant badabadocs, anàvem jugant a gall, gallina i pollet mentre anàvem avançant.
Deixant enrere la pista, hem pres el corriol que s'enfila cap al peu del Collbaix, on pots triar si puges per Les Tines o per Solell. Nosaltres hem pujat per les Tines.

Aquest turó està travessat per infinitat de corriols que s'encreuen i surten d'arreu. El recorregut per les Tines va direcció Sant Joan de Vilatorrada, un camí força planer fins que, un cop ha voltat un bon tros, empalma amb els corriols que vénen de Sant Joan i pugen directes.
Són corriols que van de dret, desgastats pel pas de la gent i les pluges, que deixen la roca a la vista i que en alguns trams esdevenen esglaons. De fet, aquesta singularitat, fa que sigui, pels infants, força divertit, ja que s'imaginen que escalen i grimpen.
Gairebé a dalt, s'arriba a les Tines. Un parell de tines, gairebé poc més que unes parets de pedra amb una filera de rajoles a la part de baix per dins i una barraca de vinya xica i d'entrada misteriosa.
Després de descobrir-ho un poc, hem seguit pujant fins arribar al cim. Avui hi havia una colla tornant a posar el màstil per penjar-hi de nou l'estelada. Sembla el joc del gat i a la rata, uns posant el màstil i els que no els agrada que els mirin malament quan t'atonyinen, els que volen tancar TV3 o que treuen llaços i odien l'escola catalana, tirant avall aquest perquè els molesta que hi hagi qui pensa diferent. Quina creu!

Després d'estar-los mirant una mica tot tement per la seva integritat, enfilats allà dalt, hem emprès el camí de tornada, aquest cop però per la banda de Solell. Aquest camí, de fet corriol costerut, baixa paral·lel a l'eix fent ziga-zagues, fins arribar de nou al camí de les oliveres.
Ha estat una excursió ben divertida, entre jocs, conversa, algun plany de cansament, però que al final, al cotxe, la cara de satisfacció compensava.

Puigmal de Llo ( 2.762 m. ), pic del Segre ( 2.843 m. ) i Puigmal ( 2.913 m. )

Avui hem anat amb el Josep i el Dome cap a Lles, a fer la Tosa Plana. Ara bé, tot i que fa tres dies varen caure uns 60 cm de neu, avui en quedava ben poca, o això ens han dit els del refugi perquè amb la boira no es veia res. Per tant, preveient un matí amb els esquís a l'esquena, hem acabat anant cap a Er, per fer el Puigmal.
Hem aparcat al final de la pista, al fons de la vall ( 2.000 m. ) i des d'allà, ja m'he pogut calçar els esquís. La part obaga està ben nevada. Hem anat pujant ran de torrent fins al capdamunt i després, seguint les indicacions del GPS, perquè no es veia res, hem fet la pala fins al coll. Uns metres per sota el coll la neu s'acumula i fa una paret dreta i curta. Ens hem tret esquís i raquetes i hem acabat de pujar fins al coll fent escaleta.
Allà ens ha passat una cosa molt curiosa, de fet mai ens havia passat. Nevava un xic, poc i la boira tot ho cobria, ara bé, l'escalfor del sol era increïble, tant, que ens hem desabrigat. Mai havia passat tanta calor en unes condicions semblants. Hem menjat una mica i hem acabat de pujar fins al Puigmal de Llo ( 2.762 m. ). Després, desfent un tros de camí, hem anat direcció el Puigmal, però uns metres més amunt, ens hem desviat per anar a fer el pic del Segre ( 2.843 m. ). Per fer aquest es veia un tram amb pedres i per tant, hem deixat esquís i raquetes al coll i hem fet els 300 metres que quedaven fins al cim sense el material. Quan s'ha destapat, un moment, hem vist que potser hauríem pogut pujar equipats.

Desfent de nou el camí, hem passat per on teníem el material i hem seguit la carena fins al Puigmal ( 2.913 m. ). Al cim no hem trobat ningú, de fet no hi havia petjades. Hem estat una estona allà i després hem baixat directes cap a la vall. La neu, al principi, estava força bé, però a mesura que he anat perdent alçada, aquesta ha esdevingut més primavera i transformada, difícil d'esquiar, perquè és pesada i hi havia força gruix, que dificultava els girs.
Fent llargues diagonals he anat baixant fins al començament de la pista i des d'allà, al cotxe.
Ha estat una bona sortida, amb molta neu i una temperatura molt bona, llàstima de la boira.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

Creant vincles amb el nord

Divendres vàrem tornar de Prada, de la Catalunya Nord. Durant tres dies, amb els infants de l'escola, hem estat a Prada. Hi vàrem arribar dimecres al migdia i després de dinar plegats amb els infants de la Bressola, vàrem anar a fer un taller de rugbi a l'estadi de la JOP. Un taller molt divertit, on amb jocs molt senzills, infants de Mura i Monistrol, totalment desconeixedors d'aquest esport, varen poder aprendre quatre nocions de manera molt amena de la mà dels catalans del nord.
Després, cap a les cinc, començava el veritable intercanvi. Els nens i nenes marxaven cap a casa dels companys de Prada per viure en família. Per parelles, aquests eren acollits pels nins i nines de la Bressola i d'aquesta manera vivien una altra realitat. De fet, fa uns mesos, varen venir els bressolaires aquí on foren acollits per les nostres famílies i tinc clar que la riquesa d'aquesta activitat rau aquí i és enorme. Vital.
Primer perquè descobreixen una altra realitat. Una altra manera de viure la vida i de veure-la. Després perquè aprenen a esdevenir autònoms, a relacionar-se directament en un altre entorn, en alguns casos un entorn on la llengua no és, necessàriament, comuna amb tots els membres de la família i de l'altra, perquè fan un gran treball personal enfrontant-se a una situació nova i desconeguda que els obliga a usar totes les eines que tenen al seu abast, i que representa que des de l'escola es potencien, per a poder moure's per una nova realitat i adaptar-se a aquesta. Ja no parlo tampoc de la descoberta d'un bocí de país que tenim allà oblidat, que certament també s'esdevé.
L'endemà vàrem anar a visitar Perpinyà i encara que crec que aquesta no és la part més interessant d'un intercanvi, voltar per la capital m'encanta. És una ciutat amb encant, plena de racons preciosos i de contrasts interessants. I el darrer dia ens vàrem dedicar a jugar. Jugar i jugar. Passar estones amb els companys del nord, tot deixant que els infants es relacionessin de la millor manera possible, amb el joc. Deixant temps perquè es coneguessin, riguessin, xerressin... Vaja, perquè establissin uns vincles que només es fan amb el contacte i amb temps i potser, a la llarga, veuran amb afecte aquell tros de terra i aquella bonica i afable gent del nord del nostre país. Els germans del nord.

Tosa d'Alp ( 2.535 m. )

Avui amb el Marc hem anat a fer la Tosa d'Alp ( 2.535 m. ).
Hem quedat a les set al Lleó i després de prendre un cafè, hem anat cap a la Cerdanya. De fet volíem creuar el túnel per decidir què fèiem. A la zona nord de la Cerdanya semblava que hi havia núvols i per tant, ens hem decantat per anar cap a Masella on es veia ben destapat.
Hem aparcat a Masella. Feia força fred. Des de l'aparcament ja es veia que hi havia molta neu. Les pistes d'esquí, per on hem pujat, estaven ben trepitjades però a sobre tenien una capa d'uns deu centímetres de neu pols que deu haver caigut aquest vespre.

Hem pujat molt bé per les pistes, fins al cim. Tota l'estona per pistes per tal d'allargar un xic la sortida. El cotxe l'hem deixat a uns 1.900 metres.
A dalt, tot i que feia un dia prou clar, s'anava tapant a estones, bufava força vent. No ens hi hem entretingut massa. La sensació de fred era acusada. Just fer quatre fotos i treure les pells de foca.
Per baixar hem anat per la zona del tub, fora pistes, una canal ample i dreta amb molta neu. Ha estat una baixada molt divertida, tot i que calia fer força per anar fent girs, fins a peu de pistes. Després, l'últim tram, baixant per unes pistes amb una neu molt bona. Del cim a peu de cotxe és una baixada ben franca, ràpida i directe.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

Pic de la Serrera ( 2.913 m. ) per Ransol

Aquest matí hem sortit ben d'hora de Manresa. De fet hem quedat a les sis amb el Josep, el Xavi i la Vera. hem carregat tot el material en un cotxe i hem enfilat cap a Andorra.
Hem anat en cotxe fins al capdamunt de la vall de Ransol i quan ens hem trobat la carretera tallada per la neu, hem aparcat el cotxe, a uns 1.700 metres d'alçada.
Hem començat a caminar cap a les nou i el sol ja escalfava. Primer per la carretera, amb trams amb neu i trams pelats, portant els esquís a l'esquena, però al final de la carretera, uns dos-cents metres més amunt, ja ens hem calçat els esquís. Encara hi ha força neu, tot i que ara ja comença a ser necessari anar a cercar-la, perquè segons quina cara de la muntanya, comença a estar pelada.

Pel torrent hem anat pujant fins als llacs de Ransol. Abans d'aquests podíem triar per on pujar, si per una pala dreta i no massa ample o un parell de pales més curtes i estretes però potser menys dretes. Ens hem decidit per la segona opció, més que res perquè era el track que teníem. Des de dalt dels llacs, davant nostre ja es veia l'objectiu, el pic de la Serrera ( 2.913 m. ).
Hi ha diferents variants per pujar-hi, però ens ha semblat que la més interessant, tot pensant en la baixada de després, pujar cap al coll de la Mina i després crestejar fins al cim.
La pala fins al coll era força dreta i la part de dalt s'estrenyia, però la neu estava molt bé i hem pujat sense complicacions. Al coll hem deixat els esquís i hem començat a crestejar fins al cim. Era més llarg del que ens pensàvem, però ben divertit. Pocs trams de cresta de blocs, algun de neu i altres de corriol fins a arribar a la darrera pala que puja al cim. Una pala dreta però amb molt bona neu.
El capdamunt és allargat, fa una petita cresta que s'allarga fins a arribar al punt més alt, el cim.
De tornada hem desfet el camí fins al coll, on ens hem calçat els esquís.

La baixada ha estat força bé, neu primavera però amb força continuïtat. Si per pujar hem trigat més de dues hores, per baixar no ha arribat a hora i mitja.
Ha estat una sortida molt divertida, malgrat l'encostipat que arrossego i que de tant en tant em feia aturar per algun atac de tos. Comptat i debatut ens han sortit uns 1.157 m. de desnivell.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

Promocionant l'escola pública

Deu anys en un sospir

Ara fa poc més de deu anys, entràvem il·lusionats i espantats a l'hospital Sant Joan de Déu de Manresa. L'hora s'acostava. Dies abans ja hi havíem anat. La desconeixença va fer que baixéssim abans d'hora, dies abans, pensant-nos que era el moment, però encara no tocava. Caldria esperar uns dies. Aquella nit, a la rotonda, una patrulla de mossos ens aturà. Era tard i qualsevol cotxe era sospitós d'anar generós d'alcohol, però en veure el panorama, ens animaren a seguir i gairebé ni ens aturaren. Però encara no era el moment.
Dies després hi entràrem ja per quedar-nos-hi. Havia arribat l'hora. Bé, les hores perquè fou llarg. Molt llarg. Més hores de les que mai m'hauria pensat i de fet, si bé les primeres les vivia amb alegria i il·lusió, poc a poc el neguit s'anà instal·lant així com el cansament, res comparable amb sa mare, de ben segur. Un servidor només podia proposar alguna compressió, algun massatge i sobretot, apartar-se del mig, fent-se invisible quan calgués i present ipso facto sota demanda. L'espera és quelcom que sempre m'ha costat, tot i que amb els anys he anat millorant. Aquell dia fou una gran prova.
A la fi, quan tot es precipità i el part avançà, em vaig sentir com en un núvol. Estava allà, acompanyant, però alhora tenia la sort de ser espectador del naixement del meu primer fill i aquells instants són el tresor més preuat que guardo a la meva ment. Unes imatges gravades amb foc a la retina que m'omplen de felicitat i em desperten uns sentiments gairebé feridors, d'intensos que són.
En aparèixer el seu caparró, maldant per sortir i deslliurar-se de l'abraçada final, tot s'aturà. Recordo cada instant, cada imatge. De fet, tot va desaparèixer i només veia el meu xic. Allà. Fent-se present.
Mesos abans li parlava, el tocava a través d'una panxa generosa, però veure'l en persona, sentir-lo plorar, em colpejar anímicament. Em desvetllà.
- És aquí. Aquest és el Berenguer, el meu fill. Per sempre.
I en sentir els primers plors, quan se l'enduien a revisar, em vaig eixoriví i anant al seu costat, seu i del pediatre, vaig començar a parlar-li, primer temorós, després més confiat i ell, aturant el plor, em cercà amb una mirada perduda, més tranquil, confiat.
Després, sobre la panxa de la mare, va començar a moure's talment un capgròs, a batzegades, cercant el pit i en aferrar-se al mugró, succionà amb força i convicció.
Ara fa deu anys la vida em canvià. A partir d'aleshores les prioritats han estat del tot clares, diàfanes, allà tinc la raó de ser, perquè un cop ets pare, res és igual.