Pic de la Font Negra ( 2.877 m. ) i Pic de la Valleta ( 2.814 m. )

Avui hem anat cap a la frontera entre Catalunya i Occitània, a Portè i Pimorent. Hem deixat el cotxe allà, al restaurant tancat de peu de carretera i seguint les pistes d'esquí hem pujat direcció al Pic de la Mina. No hi hem arribat ja que abans de la darrera pala hem flanquejat per anar cap al fons de la vall, al coll. És un coll pedregós que puja dret i relliscós, potser l'accés més fàcil a la carena. La cara nord és força escarpada, corredors i parets de difícil accés mentre que la cara sud, davalla amb un pendent suau i herbós.
Dalt del coll ens hem desviat cap a la dreta, al Pic de la Font Negra. Hem fet l'occidental i el central i després de contemplar les esplèndides vistes hem desfet el camí altre cop fins al coll, però en comptes de baixar, hem enfilat cap al cim de Valleta. Abans d'arribar-hi però, hem vist una taca blanca i per tal d'assegurar-nos que no fossin restes d'un accident de feia poc, hi hem anat. Afortunadament eren antigues, d'un planador. En quedava poca cosa.
Després hem enfilat cap al cim de Valleta i resseguint la carena hem davallat fins a trobar un coll prou clar per baixar a la vall. Ha estat una baixada fantàstica. Una tartera dreta de pedra petita i força llarga, fins a tocar de les pistes d'esquí i entre rocs i arbusts altre cop fins el cotxe.
Una bona sortida per fer a l'estiu i segurament una millor sortida per fer a l'hivern amb esquís i els grampons per si de cas les pales s'aixequen més del que sembla.  

L'Amusic Skazz Band

L'Amusic Skazz Band no ha pogut tocar a la Festa Major Alternativa de Manresa. Un dels seus components, l'Èric Herrera, va participar fa temps en un acte públic en commemoració del 65è aniversari de la formació de l'Estat d'Israel. Personalment m'indigna com es va crear aquest Estat i com actua amb total impunitat sota el beneplàcit d'Europa i dels Estats Units, i per tant, crec que s'haurien de prendre mesures populars i de tot tipus contra aquesta taca allà al final de la mediterrània i resoldre l'ocupació israeliana d'una manera justa i definitiva. D'altra banda però, no crec que ningú tingui el dret de censurar una persona per les seves opinions personals i menys quan es boicoteja i amenaça un grup de música que ni comparteix ni participa d'aquest pensament. Tampoc ell fa servir el grup com a altaveu de les seves inquietuds si es que en fa servir cap.
Actituds de censura com aquesta, atacant una persona pels seus pensaments i de retruc l'entorn proper, ens recorda com funcionava la dictadura. En comptes d'eliminar mitjançant arguments una idea o deixant que la idea es marcís, s'eliminava l'individu que tenia aquell pensament, per d'aquesta manera acabar amb la discrepància ràpidament. Aquests grups que pretenen mostrar el seu desacord amb aquest suport que li atribueixen a l'Èric vers l'Estat d'Israel, no fan més que mostrar la seva vessant més intolerant, més propera a allò que odien, al feixisme que diuen combatre i el que generen és odi,  por i rebuig, ja que la seva actitud és pròpia de qualsevol Estat dictatorial, eliminant el desacord, malgrat aquest no s'hagi fet palès ni s'expressi. Sona a guerra preventiva.
I repeteixo, aquest home és músic i fa música. Les seves idees, si és bon músic, poc ens haurien d'importar, si no és que en fa bandera i vol aprofitar el grup musical de plataforma d'exaltació de l'Estat d'Israel o qualsevol altre inquietud. I si fos així, només cal que es trobi una platea buida i potser entendrà el missatge, però no cal marcar-lo amb una X o amenaçar el grup musical.
Per cert, els he escoltat i m'agraden, m'agraden força!!!

Melmelada de móres

Comencem a tancar la paradeta. Cada final d'estiu tenim un ritual. Feia uns anys que no ho fèiem, sobretot perquè el petit de casa, ara gran, quan ens ajudava a collir móres, diguem que mai s'omplia el pot. Misteris de la vida, però tampoc us penseu que acabava amb la cara negre i els dits enganxosos. I ara! Desapareixien, malgrat els científics assegurin que la matèria ni es crea ni desapareix, doncs bé, segur que els que ho diuen no tenen fills perquè un pot ple passava a buit en un instant. Per art d'encanteri. Vist i no vist.
Avui, gràcies a les generoses pluges d'enguany, el maleït esbarzer, si més no maleït durant la resta de l'any, ara beneït, estava ple a vessar de móres. Carregat de fruits negres grans i lluents. La pluja d'ahir va netejar qualsevol rastre de pols que poguessin tenir i amb poc menys de mitja hora, n'hem collit gairebé tres quilos i sense moure'ns massa.
Ja a casa, amb sucre a parts iguals més o menys, això fa un munt de pots plens, curulls, regalats de deliciosa melmelada de móres, hem mirat els pots ja fets amb un somriure a la cara. Un plaer al paladar que cada matí, abans d'anar a l'escola, assaborirem i recordarem el dia d'avui i l'estiu que se'n va.
Tornem altre cop a la rutina, però amb la melmelada de móres el camí fa baixada, és més dolç i agradable.
.

Fa nou mesos.

Com passa el temps. Nou mesos. Nou mesos que els seus grans ulls escrutadors tot ho sotgen i els seus cabells rossos desperten els comentaris més variats. 

Fa nou mesos naixia a casa amb l'única ajuda de la Maria del Mar, la llevadora, i un servidor fent de suport. Perquè poc més es pot fer. La feina grossa la feia la seva mare. Un deu. Fa poc recordàvem el moment. Les sensacions. De fotos del part no en tenim, qui podia estar per la càmera. Malgrat la passió que em desperta la fotografia. La seva arribada se'ns va fer llarga, a la Lali eterna, però ara, nou mesos més tard, quan porta tant temps a fora com a dins, me'l miro i veig en la rialla que té sempre a punt, emmarcada per uns clotets simpàtics, un infant feliç i lluitador. Un infant únic.  

Diuen que el primer obre el camí i que el segon, només ha d'anar fent. Trampejant. No ho sé. Jo veig que pel primer l'amor és inherent. Va de maneta per tot el que suposa de canvis. El segon ja no és tot nou i podria haver-se de guanyar un lloc. Un jo i el Quirze se'l va guanyar el primer dia, batallant, lluitant i somrient. Perquè la seva mirada et desmunta, et desarma i et desfà, com quan va obrir per primer cop els seus ulls per escrutar on arribava. Serè. Tranquil. 

Fa nou mesos dubtava de les sensacions. Avui, nou mesos més tard el pit se m'omple d'emoció. De la mateixa manera que veure'ls patir em fa mal, m'escanya, m'esquinça, veure'ls créixer és tot. Tant quan veig un com l'altre. Em fan feliç. Em tenen captivat i cada dia que passo amb ells, cada instant viscut amb ells, ja ho justifica tot. M'omplen,  fins i tot ara quan hem de batallar amb la gelosia del gran i hi ha moments que costen de gestionar. Però tot passa i tard o d'hora el somriure torna i l'abraçada també. 

La cova d'en Pich

A totes les famílies hi ha històries més o menys semblants, si més no a aquesta banda de l'Ebre. Històries d'avis que varen lluitar al bàndol republicà i que varen quedar ferits greument. Això ho vaig sentir moltes vegades, tot i que podria ser més un conte de l'avi que un fet real, ja que la història sembla coincident amb d'altres amics. Ferida de bomba a les trinxeres de l'Ebre. Dies entre la vida i la mort. Salvació miraculosa. Bé, miraculosa no, perquè de miracle res, bona feina d'un metge o altre diria el meu avi. Visca la República! No ho sé pas. Però sigui com sigui no deixa de ser inquietant aquesta similitud de casos.
De l'altra branca familiar una història totalment diferent. Mentre un era el paradigma de l'idealisme, involucrat al màxim, capaç de deixar enrere la família i el futur per defensar uns ideals al preu que fos, l'altre, més pragmàtic, menys idealista, decidí amagar-se. Emboscar-se a tocar de casa i passar, com fos, la guerra. Sense reclamar cap mèrit, senzillament intentant sobreviure i seguir fent la seva luxosa vida a tocar d'una família que volia a prop.
Anys després, un amic m'explicà la història i m'ensenyà allò que m'havien mig dit de xic, que només m'explicaren de passada. La cova de l'avi. N'havia sentit a parlar, però només enmig de converses tallades. De fugides d'estudi. Aquest amic m'ensenyà allà on s'havia amagat l'avi per evitar lluitar. Uns diran que per covardia, d'altres per pragmatisme, d'altres per manca d'interès. Jo no ho sé pas, amb els anys cada cop em veig menys capacitat per jutjar a ningú. Jo no sé què hauria fet, sí que sé el que m'agradaria haver fet, però com puc dir que hauria anat al front com un o bé m'hauria amagat com l'altre si moltes decisions, per senzilles que siguin, no les prenc fins al final? No ho sé i espero no trobar-me en aquesta dicotomia.
Ara, d'un en guardo les històries heroiques, de l'altre silencis i aquesta pàgina que em parla a través dels seus silencis. Sigui com sigui, no envejo a cap dels dos perquè ara, sent pare, puc entendre'ls a tots dos.

Cal seguir empenyent

Diuen que en Rajoy s'ha emportat per aquestes vacances el llibre d'en Pinyol, Victus. Sí, de debò, encara que sembli mentida ha estat de vacances. És veritat que ningú l'ha trobat ha faltar, però ha marxat uns dies i ja ha tornat. Malgrat sembli mentida i el deu haver llegit tot, fins i tot les citacions. També marxa la nineta dels ulls del dels elefants, el coix aquell i altra vegada subvencionada per la Caixa i uns servidors, ara, és un altre tema i fa molta mandra. A veure si es queden a Suïssa i no tornen aquests Borbons. Foten una ràbia. Al llibre en fan, a la realitat, més. No marxen ni amb aigua calenta, és clar, mentre puguin mamar de la mamella i aquí els ho posem tan fàcil... Però qui realment fot més mandra, són els mateixos de sempre. Els de casa i no només els botiflers, a aquests se'ls suposa, sinó els que lideren processos però que de fet, el que fan, és posar tantes traves com saben, ja sigui invocant fantasmes que no existeixen, ja sigui refredant ardors que podrien accelerar el procés i els podrien avocar a un terreny desconegut. De fet sempre anem a topar amb la mateixa paret. Està clar que si el govern actual es cregués tot el procés, ja faria temps que s'hauria fet la consulta i seríem més a prop de l'estat propi, però les temences de perdre el poder, de perdre el lideratge, fa que nedin i guardin la roba. Que temptegin, sondegin i negociïn, perquè abans de fer qualsevol pas, volen tenir assegurat el seu futur. El seu lloc. I per això, si volem tenir èxit, aquest procés caldrà que sigui liderat des de la base, perquè si ens hem de refiar dels governants, ens vendran per un plat de mongetes. Ja ho han fet històricament. Per tant, cal que empenyem des de baix, ja sigui amb la via catalana, les consultes municipals, les manifestacions dels onzes de setembre o el que sigui, perquè els pendons vermells -existents a la novel·la però tan reals com governants tenim ara- no dubtaran a avortar qualsevol avenç del país si això els representa una pèrdua personal, per petita que sigui. Està clar que, si ens creiem amb el dret a decidir, hem de ser els protagonistes del procés. De nosaltres depèn.

Via catalana

Ja està. Ja estem apuntats. Al tram 243. Cap a Tarragona. D'entrada no ens hi volíem apuntar. Quan va sorgir la idea ens va semblar poc més que folklòrica, però poc a poc i sentint els comentaris dels polítics d'un i altre color, ens vam adonar que potser no n'és tan de folklòrica. Perquè si ho fos, ningú en faria cas i el Navarro seguiria fent la fotosíntesis com sempre, el Duran convidant donzelles al Palace tot  lluint bronzo i la Camacho, estalviant per fer-se alguns retocs. Però xerren. Xerren i teoritzen. La cadena ens farà visibles i els molesta. I bramen i borden i diuen i sobretot, tremolen.
A dia d'avui ens convé molt fer-nos presents. Perquè res ens serà regalat i qualsevol guany que vulguem aconseguir ens costarà força. Haurem de ser imaginatius i tossuts, perquè mai se sap d'on vindrà el mall que ens trencarà les cadenes i com deia aquell, tot suma. Així doncs, si voleu sumar, ja ho sabeu, apunteu-vos. Afegiu-vos. Impliqueu-vos. Tenim més de quatre-cents quilòmetres per unir de punta a punta el país. A més s'han afegit, com no podria ser d'altra manera, la Catalunya Nord i per baix, el País Valencià i jo vull fer història. Vull ser història.
Visca la terra!